És evident que els recursos que la Generalitat ha pogut invertir directament en recerca han estat molt més productius que els que ha invertit l’estat espanyol a Catalunya amb els nostres impostos. Els beneficis de la independència seran, per tant, molt més pronunciats que els que es deduirien exclusivament de la quantitat del dèficit fiscal.
Catalunya ha millorat notablement el seu nivell de recerca en els últims anys. Després del fosc període franquista en què el talent del país fou destruït o arraconat i les universitats foren farcides de mediocritat intel·lectual, la qualitat de la recerca catalana va iniciar una lenta recuperació a mesura que noves fornades de joves emprenedors es formaven a les millors institucions de recerca mundials i aconseguien després tornar al país.
El nostre sistema de recerca ha fet un gran pas endavant amb iniciatives reeixides de la Generalitat tals com ICREA. Cal entendre, però, que el talent i la innovació científica creixen sobretot amb els joves que s’incorporen a la recerca, i no hem progressat prou en crear un bon sistema de formació de nous científics i programes de doctorat. Les beques per a estudiants continuen funcionant dins del model burocràtic antiquat dels ministeris espanyols. No hi ha prou beques per garantir un accés igualitari a la recerca, i les que hi ha funcionen amb un calendari tan inflexible com imprevisible, amb normes retrògrades imposades des d’algun despatx de Madrid que priven els nous estudiants d’una autèntica llibertat per a elegir un centre, un tema i un director de recerca. Tot això beneficia la continuïtat d’un model endogàmic i caciquista de grups de recerca tancats i altament jerarquitzats, i obstaculitza el creixement de l’originalitat, el talent, la creativitat i la innovació que rauen en les noves generacions, i que només necessiten ser impulsats per un sistema racional que aporti independència als joves investigadors, premiï l’excel·lència i s’allunyi del “cafè per a tothom”.
Les eines d’un estat independent són imprescindibles per continuar progressant en la qualitat de la recerca a Catalunya. Sovint, es parla del dèficit fiscal que pateix Catalunya dins l’Estat espanyol, però no s’emfasitza prou la importància d’una inversió eficaç del diner públic. És evident que els recursos que la Generalitat ha pogut invertir directament en recerca han estat molt més productius que no pas els que ha invertit l’Estat espanyol a Catalunya amb els nostres impostos. Els beneficis de la independència seran, per tant, molt més pronunciats que els que es deduirien exclusivament de la quantitat del dèficit fiscal, d’altra banda inqüestionable des de plantejaments intel·lectualment honestos.
La col·laboració i cooperació amb Espanya també millorarà moltíssim amb la independència de Catalunya, tan aviat com les realitats i necessitats socials facin esvair el vergonyós estat de tensió que provoquen ara els polítics espanyols que controlen el poder. Un bon exemple el tenim en el meu camp de recerca, l’astrofísica, on Espanya ha fet grans inversions degut a les condicions òptimes per a l’observació astronòmica de què disposa en diversos indrets del seu territori. En el moment actual, crec que la participació dels astrofísics catalans en els observatoris astronòmics espanyols, construïts també amb els nostres impostos, és més important que mai. Aquesta participació catalana, feta des d’un país independent, afavorirà una competitivitat espanyola molt millor de la que és possible ara amb una Catalunya com a comunitat autònoma, i hauria de ser un bon exemple de la millor manera d’afrontar el repartiment d’actius i passius entre Espanya i Catalunya que tard o d’hora caldrà negociar.
Jordi Miralda és doctor en astrofísica per la Universitat de Princeton, i ha estat investigador postdoctoral a la Universitat de Cambridge i a l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton, i Professor a la Universitat de Pennsylvania i a la d’Ohio State. Actualment és Professor ICREA a l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona.