Malgrat els bons resultats en recerca, Catalunya no destaca en innovació, més aviat juga un trist paper. No disposem de les eines necessàries per convertir el talent en riquesa.
Catalunya és un país amb uns excel·lents resultats en recerca. Si Catalunya fos un estat estaria entre els capdavanters d’Europa. Tenim un país atractiu per als científics d’altres països que intenten venir i alhora formem joves científics que es veuen obligats a emigrar perquè no troben feina digna.
Catalunya ha pogut organitzar una xarxa d’instituts i centres de recerca d’altíssim nivell, però el gruix de la recerca, de qualitat, sense oblidar els hospitals, es fa a les universitats.
Malauradament les competències legislatives bàsiques sobre la universitat de Catalunya les té l’Estat espanyol. Les competències del govern català són escasses i el nostre govern no pot modificar els aspectes fonamentals per al seu bon funcionament i competitivitat.
Tanmateix, malgrat aquests bons resultats en recerca, Catalunya no destaca en innovació, més aviat juga un trist paper. No disposem de les eines necessàries per convertir el talent en riquesa. La manca de recursos, i de política adequada, per què no dir-ho, han impedit crear espais de foment de la innovació i la creació de empreses fruit de la recerca.
Només des de la completa llibertat, la de tenir un Estat propi, podrem desenvolupar-nos. Amb la independència Catalunya disposarà de molts més recursos econòmics i podrem dedicar una part a superar la barrera de la inversió del 2% del PIB en R+D, imprescindible, per integrar-nos plenament en l’economia del coneixement. També tindrem el que és tan important o més, la capacitat d’administrar-nos i decidir el nostre futur.
Enric I. Canela és químic, catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular a la Universitat de Barcelona. És director de l’Escola de Doctorat i vicerector de Política Científica de la Universitat de Barcelona. És un dels promotors de la iniciativa Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació, que va organitzar la manifestació a Brussel·les el 7 de març de 2009 i la Marxa a Ginebra el 8 de maig de 2010 per lliurar un document al Comitè de Drets Humans de l’ONU en defensa de l’exercici del dret de la nació catalana. Impulsor i signant de la Iniciativa Legislativa Popular que es va presentar al mes de maig de 2008 per demanar la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació i que va ser rebutjada al mes de juny del mateix any per la Mesa del Parlament.