agost de 2015 – els científics, per la independència

Tornem-nos a enfilar damunt les espatlles dels gegants!

“If I have seen further it is by standing on the sholders of Giants” (Isaac Newton).

Perquè el projecte que ha desenvolupat la ciència catalana tingui continuïtat, amb la seva vocació internacional i la seva voluntat innovadora i transformadora de la societat, ens cal viure en un país diferent, culte i que no deixi al marge a bona part de la ciutadania perquè no té prou recursos.

En les darreres dècades els científics catalans vam decidir també enfilar-nos damunt les espatlles dels gegants. Amb il·lusió, passió i sacrificis personals, vam fer estades llargues a l’estranger, on vam aprendre els mètodes i els resultats més rellevants de les nostres disciplines. Aquesta experiència ens va permetre fer un salt endavant important, tant en el contingut com en la forma de la nostra recerca, en la rellevància de les nostres aportacions, en el rigor i en la qualitat de les nostres publicacions.

Tot aquest esforç fa anys que està amenaçat per una manca d’inversió, de criteris i un ofegament burocràtic de la nostra activitat. Tot i que Catalunya té un model propi pel que fa a la recerca en instituts com els CERCA, amb això no n’hi ha prou per pal·liar les mancances del conjunt del sistema. Les universitats no tenim marge dins de la legislació espanyola per poder desenvolupar estratègies de retenció de talent i projectes capdavanters. Els diferents governs de l’estat espanyol no han posat ni els mitjans econòmics ni els recursos humans per donar el suport necessari a la recerca de qualitat que s’ha consolidat en els darrers anys.

És per això que vull la independència, per defensar una manera radicalment diferent d’entendre la recerca, la mateixa que és reconeguda internacionalment arreu. No cal tenir por que la Unió Europea ens deixi fora si som independents, la recerca és una de les mostres més clares del compromís europeu dels catalans.

Per aquells que creuen que la independència i la lluita contra les desigualtats socials són projectes polítics contradictoris, com a científica vull contribuir a aquest debat dient que “el café para todos” en la distribució dels recursos en recerca és generador de desigualtats. Per fer aportacions des de la recerca a resoldre els reptes socials més importants, en sanitat, en serveis socials, en polítiques de treball… cal una inversió decidida en els millors equips d’investigació, acompanyada sempre d’un rendiment de comptes clar. Perquè el projecte que ha desenvolupat la ciència catalana tingui continuïtat, amb la seva vocació internacional i la seva voluntat innovadora i transformadora de la societat, ens cal viure en un país diferent, culte i que no deixi al marge a bona part de la ciutadania perquè no té prou recursos. Perquè ens creiem la importància de la nostra recerca per al conjunt de la societat: Tornem-nos a enfilar damunt de les espatlles dels gegants!

Pilar Dellunde i Clavé és la Vicerectora d’Investigació de la Universitat Autònoma de Barcelona. És professora de lògica matemàtica i investigadora vinculada a l’Institut d’Intel·ligència Artificial del CSIC. Fa recerca en lògiques fuzzy, intel·ligència artificial i les seves aplicacions a la millora de la qualitat de vida de les persones amb discapacitats. Va ser investigadora post-doctoral al CNRS a l’Équipe de Logique Mathématique (Université Paris 7).

Per què? I per què no?

Assolir la independència és un camí amb incerteses, és veritat. En canvi, mantenir-nos dins d’Espanya és un camí ple de certeses: de la ciència a les infraestructures, de les pensions a les inversions, l’única certesa és el permanent greuge.

Degut a la meva responsabilitat actual al Govern català, sovint tinc l’oportunitat de parlar amb persones que no viuen a Catalunya. En molts d’aquests casos, són persones que coneixen poc la nostra realitat, a la qual sovint s’hi han aproximat per contactes estrictament acadèmics.

D’ençà del 2012, la majoria de converses van a parar gairebé sempre al mateix lloc: el procés polític que està vivint Catalunya. En aquest cas, m’acostumo a divertir d’allò més responent amb una pregunta a la pregunta habitual.

Gairebé sempre pregunten “why?”.

I jo gairebé sempre els responc “why not?”.

Més enllà de la boutade, em sembla que la meva resposta constitueix l’aproximació correcta al problema, tant si parlem de les oportunitats futures per a la nostra ciència, com si ho fem de les infraestructures, les pensions o l’educació. No crec que cap portuguès, neozelandès o peruà hagi de justificar contínuament el perquè els seus països disposen d’un estat propi. És una manera ben natural de governar-se.

Més encara: el sobiranisme ha explicat per activa i per passiva les oportunitats i virtuts de disposar del nostre propi estat. Ho fa aquest bloc des de fa setmanes, i ho porten fent l’ANC, Òmnium i altres entitats i persones des de fa molt de temps.

Ara, per tant, és l’hora de l’unionisme: a veure si, a banda de discursos de la por convenientment acompanyats de fal·làcies, són capaços de bastir un argumentari que respongui a la meva pregunta. Que ens expliquin exactament perquè no hauríem de voler esdevenir un estat.

Assolir la independència és un camí amb incerteses, és veritat. En canvi, mantenir-nos dins Espanya és un camí ple de certeses: de la ciència a les infraestructures, de les pensions a les inversions, l’única certesa és el permanent greuge.

D’aquí al 27 de setembre, això tan simple és el que proposo: a tots els que no ho tinguin clar, preguntem-los “i per què no?”. Veureu què passa.

Josep M. Martorell i Rodon és director general de Recerca de la Secretaria d’Universitats i Recerca (Departament d’Economia i Coneixement). Llicenciat en física per la Universitat de Barcelona, doctor en enginyeria informàtica per la Universitat Ramon Llull i diplomat en direcció general per l’IESE. Ha estat director de programes de la Fundació Politècnica de Catalunya, director de l’Oficina de Recerca i Innovació de la URL i professor de l’Escola d’Enginyeria la Salle. Actualment, és encara professor del Centre de la Imatge i la Tecnologia Multimèdia de la Universitat Politècnica de Catalunya. Ha format part del Grup de Recerca en Sistemes Intel·ligents (URL). Soci d’Òmnium Cultural, Mans Unides i ANC.

Catalunya poble, Catalunya Universitat

Catalunya vol sentir-se lliure. No som els millors, però hem de poder tenir l’aspiració a ser-ho i a que se’ns reconegui.
Fins que no aconseguim un altre cop la independència com a poble, tots els èxits se’ls apunta un Estat que ens menysté i oprimeix mentre que els fracassos són sempre nostres.

El sentiment de sentir-se o no sentir-se no té preu de venda i no es pot comprar, i tant és així que quan no te’n sents i volen que te’n sentis, només l’opressió hi té cabuda. De fet, el Decret de Nova Planta va ser, per dir-ho de forma planera, un intent de voler anul·lar una identitat que no era la castellana. Com també ho va ser l’onada migratòria, provocada indirectament o directa pel règim franquista, a mitjans del segle passat.

Catalunya, al llarg de la seva història, ha tingut molts fluxos migratoris i d’una forma o d’una altra ens les hem anat manegant per convertir la dissolució del nostre esperit en nous adeptes a una història comú. Ens hem negat a desaparèixer. De fet la immersió lingüística a l’escola durant el període postfranquista ha estat un èxit rotund, reconegut a nivell internacional, que ha cohesionat en lloc de trencar una societat multilingüista i multicultural. Però, això mai no ha agradat als democràtics governs espanyols, pels quals només existeix una identitat, l’espanyola. Per això la llengua catalana i la immersió, per exemple, estan patint tants atacs des del Govern de Madrid des de fa anys… vaja que la repressió a Catalunya encara continua, i ja portem més de 300 anys.

Pel que fa a l’aspecte Universitari, fa més de 700 anys que es va fundar la primera universitat Catalana, l’Studium Generale Ilerdense (1300) mercès a Jaume II amb el beneplàcit del papa Bonifaci VIII. La Universitat de Barcelona data de 1450, quan el rei Alfons V reunificà els centres universitaris de Catalunya a favor de l’Studium Generale de Barcelona, convertint-se el 1559 en l’Studium Generale de totes les facultats; els enfrontaments dels poders interessats en la creació i en el control (monarquia, església i municipi) no van deixar que fructifiqués abans, i de fet el Consell de Cent s’hi va negar dues vegades (1398 i 1408) però va haver de claudicar per la gran crisi demogràfica i econòmica que patia la ciutat a mitjans del segle XV. Desprès de 1714, els 6 centres universitaris que hi havia en aquell moment a Catalunya perden aquest status per un Decret Llei (1715) a favor de la creació de una nova Universitat a Cervera, com a premi a la ciutat de Cervera per haver estat al costat de Felipe V durant la guerra. La Universitat de Cervera fou inaugurada el 1740, però el 1842 es traslladà a Barcelona a l’antic convent dels Carmelites (en aquell moment de titularitat de l’Ajuntament desprès que fos abandonat el 1835 per la revolta de la “crema de convents”) i el 1874 s’inaugura l’edifici de la Plaça Universitat (el que ara es coneix com l’Edifici Històric). L’Estatut d’Autonomia Universitària data de 1933 però sis anys més tard s’inicia un altre període de repressió que durarà pràcticament fins el 1977 quan, desprès de la dictadura, comença la normalització, modernització i democratització de la Universitat, restablint-se l’Autonomia Universitària el 1985. Malgrat tots els inconvenients, la Universitat de Barcelona és en l’actualitat el principal centre de recerca universitari de l’Estat espanyol i un dels més importants d’Europa. Ara, el nostre País ja compta amb 12 Universitats.

Com a poble hem defensat, des de sempre i de moltes maneres, la nostra identitat, les nostres institucions, la nostra cultura, la nostra llengua −des de la família i des de la Universitat− malgrat totes les opressions, totes les injustícies, totes les amenaces, tots els assassinats i empresonaments que han patit des de 1714 persones capdavanteres o anònimes que estimaven i defensaven Catalunya. Com a catalans érem un poble i mai ho hem deixat de ser-ho. I està clar que, fins que no aconseguim un altre cop la independència com a poble, tots els èxits se’ls apunta un Estat que ens menysté i oprimeix mentre que els fracassos són sempre nostres.

Una Catalunya independent, a més de ser lliure, segur que serà pròspera, ja que tenim la gent i tindrem els mitjans, els que ens manquem des de fa tant de temps. La nostra història ja ho corrobora i el futur independent ho seguirà fent; no hi ha cap dubte d’això.

Juli Pujade i Villar és Professor Titular de la Universitat de Barcelona i acreditat a catedràtic d’Universitat des del 2012. Taxònom d’himenòpters parasitoids, Llicenciat (1982), en Grau (1983) i Doctor (1991) en Biologia per la UB. Va obtenir el premi extraordinari de Doctorat concedit per la UB (1991). Ha estat cap de Grups de Recerca de projectes plurinacionals des del 2004 fins l’actualitat. Ha publicat més de 400 treballs en revistes científiques, llibres o capítols de llibre. Ha impartit classes a l’escola privada (1983-1987) i pública (1987-1993) abans de guanyar la plaça de Professor Titular a la UB (1993).

Compromesos (a diferència dels escocesos)

Els científics catalans hem decidit participar activament en el debat sobre la independència de Catalunya. Sorprenentment els nostres col·legues escocesos van cometre l’error de defugir entrar en la discussió.

El 24 d’octubre de 2014, la revista Nature Materials va publicar un editorial molt crític sobre la baixa participació dels científics escocesos en el debat sobre la independència d’Escòcia titulat “Silence of Science”. El podeu llegir sencer aquí.

Com era d’esperar, en el seu editorial la revista Nature Materials no es posiciona ni a favor ni en contra de la independència escocesa. Però sí que critica amb vehemència la baixa participació dels científics escocesos en un debat tan important per a la societat escocesa com el d’una eventual independència d’Escòcia. Mentre l’intercanvi d’arguments a favor i en contra a nivell social va ser molt intens, els departaments científics universitaris escocesos van preferir mantenir-se al marge de la discussió. De fet l’única contribució al debat dels científics escocesos es va limitar a mostrar el seu temor per la possible pèrdua del finançament a curt termini provinent del Regne Unit. Malgrat que el finançament de la recerca és un aspecte important a debatre, en una qüestió tan fonamental la possible pèrdua d’un finançament de dos o tres anys no sembla un problema gaire substancial. Com es pot posar al mateix nivell un pas tan decisiu per a tot un poble, com és la independència, amb un finançament a curt termini que, en el cas hipotètic de fallar, representaria únicament posposar una determinada recerca uns pocs mesos? Si s’assoleix la independència, és molt probable que alguns grups de recerca catalans deixin de rebre el finançament del Plan Nacional que tenien assegurat pels propers anys. Tanmateix els beneficis que la independència previsiblement podria aportar a la societat catalana entre els que hi hauria la possibilitat d’incrementar el finançament disponible per a la recerca, la reestructuració de la carrera científica, la probable introducció d’avaluacions periòdiques a investigadors i professors, la reforma del funcionariat, etc. expliquen que molts científics catalans pensem que la pèrdua del finançament a curt termini provinent de l’Estat Espanyol és un mal menor perfectament assumible.

Les enquestes demostren que la societat catalana té una visió molt positiva de la ciència i dels seus científics. Si féssim com els escocesos i entréssim en el debat només per manifestar la por de perdre finançament pels nostres projectes de recerca, aquesta visió quedaria molt malmesa. Els científics catalans formem part de la societat catalana i com a membres d’aquesta societat hem de donar la nostra opinió sobre els eventuals beneficis i perjudicis que la independència suposaria per a la ciència del nostre país i la societat en general. La sectorial de Recerca per la independència i aquesta pàgina web són dos bons exemples de que els científics catalans, a diferència dels escocesos, hem decidit participar activament en el debat. Compromesos amb el nostre país, com ha de ser.

Miquel Solà és investigador de l’Institut de Química Computacional i Catàlisi i catedràtic de Química de la UdG. La seva recerca s’ha centrat en l’estudi teòric de mecanismes de reacció i estudis de deslocalització electrònica i aromaticitat molecular. A la UdG ha estat director de l’Institut de Química Computacional i Catàlisi (2004-07), director del departament de Química (2007-10) i director de l’Escola de doctorat (2010-14). Ha rebut la distinció ICREA Acadèmia els anys 2009 i 2014. L’any 2013 va rebre el premi Química Física concedit per la Reial Societat Espanyola de Química.

I si hi arribem… el model de recerca?

No cal fer un referèndum per saber que no volem un país exclusivament dedicat al turisme i al totxo, anhelem una societat basada en el coneixement com a motor principal de l’economia i el benestar de les persones.

El dia després segur que tots anirem a treballar. Potser una hora tard per la celebració, amb unes ulleres considerables i cara de son. Contents o decebuts –que també és lícit!-, la pregunta serà a l’aire… i ara què fem?

Crec que no cal fer un referèndum per saber que no volem tenir una país exclusivament dedicat al turisme i al totxo, anhelem una societat basada en el coneixement com a motor principal de l’economia i el benestar de les persones. És per aquest motiu que potser fem tard a definir quin model volem. El model ha d’atènyer tant l’objecte (la recerca, el coneixement) com el subjecte (els investigadors) i no ha de perdre de vista a qui va dirigit (societat, empreses). Finalment no cal oblidar el moment clau, la transició, en la que estem immersos.

La recerca
Hem de ser conscients d’on vivim, som un país petit. Podem ser excelsos en un nombre limitat de tòpics, però no en tot. Hauríem de començar a contemplar si alguns dels nostres camps de recerca poden subsumir-se en un altre de més gran en pro de l’excel·lència comuna, la de país. Això no ha de significar suprimir línies de recerca, sinó fer polítiques que apropin les línies minoritàries als focus principals. I en quines línies som forts? Biomedicina, Nanotecnologia, Energia…? Ens ho hem de mirar, i cal fer-ho al més aviat possible.

Els investigadors
La recerca és bàsicament la capacitat dels seus investigadors posada en escena. Sense capital humà no podrem generar coneixement. Hem de fer un model autosostingut i commensurat a la nostrat societat i, especialment, a on hem d’arribar. Aquest model ha de permetre els investigadors la suficient comoditat com per no amoïnar-se pel futur immediat, però prou esperó com per menar-los a un treball intens i competitiu. Igualment hem d’atreure capital humà de relleu internacional. Aquest és el caldo de cultiu que genera coneixement i, sobretot, el seu aprofitament.

Societat i empreses
El coneixement i la recerca seran ineficients, i per tant a la llarga insostenibles, si no serveixen. Han de permetre viure millor (físicament, intel·lectualment) a les persones i també generar beneficis empresarials que retornin en rèdits econòmics a la societat. La promoció pública i/o privada de la recerca ha de ser un instrument a llarg termini, molt llarg termini. Les decisions han de ser estratègiques, i mai conjunturals. L’R+D+I ha de ser valorada tant en clau del país, -on volem arribar en funció del que ja tenim i del que sabem fer o no-, com de l’escena internacional -on volem col·locar Catalunya en certs àmbits-.

La transició
Amb les idees bàsiques dels punts anteriors és més que probable que models funcionarials com el francès no hi tinguin cabuda. Necessitem agilitat, una característica dels animals petits que els fa sobreviure. Però no som una crisàlide, no ens podem transformar de cop en papallona i volar. Sobretot no podem oblidar-nos del que tenim, i en especial de les persones. Els actors són clarament avui en dia els investigadors de centres / instituts / institucions de recerca (CERCA, ICREA i d’altres), els investigadors del CSIC i els professors d’universitat, apart de la incipient recerca en l’empresa privada. Fem el que fem, hem de contemplar un pas “suau” al nou model. Hem de buscar una primera derivada constant, canviem el que calgui, però no destruïm allò que ja tenim perquè ha quedat demostrat que és vàlid. Posem-nos tothom a favor, els que vindran amb son el dia després i aquells que hi estaven en contra.

Albert Cirera és professor agregat (Departament d’Electrònica, UB) i professor ICREA Acadèmia. Realitza la seva recerca en nanoelectrònica aplicada a l’Institut de Nanociència i Nanotecnologia de la Universitat de Barcelona. Rep el guardó Antoni Caparrós l’any 2008 per la tasca de transferència tecnològica. Ha publicat més d’un centenar d’articles en revistes científiques internacionals i actualment és el coordinador del Doctorat en Nanociències de la Universitat de Barcelona i coordinador del Doctorat Industrial en Materials, Nanotecnologies i Processos Industrials (UB, +UPC, +UAB, +UdG, +UVic, +URV).

Com el diner, el talent crida talent

Ara fa un any, l’European Research Area Committee (ERAC) va publicar un informe demolidor sobre l’R+D a Espanya on deia el que tots sabem: que a curt termini el model espanyol no fomenta l’excel·lència, i que a llarg termini la fa insostenible.

Els aficionats al futbol sabem que per fitxar un crack mundial no n’hi prou amb diners, també cal un projecte esportiu engrescador. Per això a lligues com les de Qatar només hi aterren els grans noms quan el seu millor moment ja ha passat. Perquè fins aleshores jugar a un gran club, al costat dels millors, i guanyar els grans títols passava per davant dels diners.

En això, la ciència no és gaire diferent al futbol. També en ciència els millors volen anar amb els millors, a les institucions capdavanteres. Com al futbol, per aconseguir els millors científics i els millors equips també fan falta diners. I com al futbol, tampoc n’hi ha prou només amb diners.

Perquè amb els mateixos diners es poden fer polítiques científiques molt diferents, que duen a resultats molt diferents. Es pot distribuir el finançament amb criteris competitius, premiant i fomentant l’excel·lència. O es pot ignorar l’excel·lència i distribuir el finançament per quotes territorials, com qui qui desplega una xarxa d’alta velocitat amb la intenció d’obrir una estació a cada capital de província. Amb independència de la viabilitat econòmica de les línies. En el fons, escollir un model es redueix a triar entre criteris polítics i criteris científics.

El model espanyol és el dels criteris polítics. Altrament, com s’explica que el sistema català d’R+D concentri gairebé el 30% dels fons captats per l’Estat espanyol del finançament competitiu que gestiona la Unió Europea (els programes marc i Horizon 2020) mentre que, any rere any, només capti el 20% dels fons del Plan Nacional de I+D+i? El 20% és la nostra quota: és el percentatge d’investigadors que hi ha a Catalunya en relació al total d’investigadors del conjunt de l’Estat.

El model espanyol fa just el contrari del que fan tots els països amb una ciència potent. Ara fa un any, l’European Research Area Committee (ERAC) va publicar un informe demolidor sobre l’R+D a Espanya on deia el que tots sabem: que a curt termini el model espanyol no fomenta l’excel·lència, i que a llarg termini la fa insostenible.

Per la seva qualitat, el sistema català d’R+D en surt especialment perjudicat. Si els fons del Plan Nacional de d’I+D+i s’haguessin distribuit amb criteris competitius -com fa la UE- el sistema català d’R+D hauria captat, any rere any, un 50% més de finançament (la diferència entre captar el 20% o el 30%). Us imagineu com estarien ara les nostres universitats, els nostres centres de recerca, i els nostres investigadors si haguessin rebut entre 150 i 200 milions d’euros més cada any?

I us imagineu com -i on- estaran d’aquí a 10 o 15 anys si no fem un pensament?

Quim Bosch (@quimbosch) és doctor en Física pel Trinity College Dublin i màster en Comunicació Científica per l’IDEC-UPF. Fa deu anys va entrar al cantó fosc: la gestió de l’R+D. Ha estat director executiu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i actualment és el gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE). Ho compagina amb la divulgació científica: traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.

Per què l’estat català millorarà el nivell de recerca

És evident que els recursos que la Generalitat ha pogut invertir directament en recerca han estat molt més productius que els que ha invertit l’estat espanyol a Catalunya amb els nostres impostos. Els beneficis de la independència seran, per tant, molt més pronunciats que els que es deduirien exclusivament de la quantitat del dèficit fiscal.

Catalunya ha millorat notablement el seu nivell de recerca en els últims anys. Després del fosc període franquista en què el talent del país fou destruït o arraconat i les universitats foren farcides de mediocritat intel·lectual, la qualitat de la recerca catalana va iniciar una lenta recuperació a mesura que noves fornades de joves emprenedors es formaven a les millors institucions de recerca mundials i aconseguien després tornar al país.

El nostre sistema de recerca ha fet un gran pas endavant amb iniciatives reeixides de la Generalitat tals com ICREA. Cal entendre, però, que el talent i la innovació científica creixen sobretot amb els joves que s’incorporen a la recerca, i no hem progressat prou en crear un bon sistema de formació de nous científics i programes de doctorat. Les beques per a estudiants continuen funcionant dins del model burocràtic antiquat dels ministeris espanyols. No hi ha prou beques per garantir un accés igualitari a la recerca, i les que hi ha funcionen amb un calendari tan inflexible com imprevisible, amb normes retrògrades imposades des d’algun despatx de Madrid que priven els nous estudiants d’una autèntica llibertat per a elegir un centre, un tema i un director de recerca. Tot això beneficia la continuïtat d’un model endogàmic i caciquista de grups de recerca tancats i altament jerarquitzats, i obstaculitza el creixement de l’originalitat, el talent, la creativitat i la innovació que rauen en les noves generacions, i que només necessiten ser impulsats per un sistema racional que aporti independència als joves investigadors, premiï l’excel·lència i s’allunyi del “cafè per a tothom”.

Les eines d’un estat independent són imprescindibles per continuar progressant en la qualitat de la recerca a Catalunya. Sovint, es parla del dèficit fiscal que pateix Catalunya dins l’Estat espanyol, però no s’emfasitza prou la importància d’una inversió eficaç del diner públic. És evident que els recursos que la Generalitat ha pogut invertir directament en recerca han estat molt més productius que no pas els que ha invertit l’Estat espanyol a Catalunya amb els nostres impostos. Els beneficis de la independència seran, per tant, molt més pronunciats que els que es deduirien exclusivament de la quantitat del dèficit fiscal, d’altra banda inqüestionable des de plantejaments intel·lectualment honestos.

La col·laboració i cooperació amb Espanya també millorarà moltíssim amb la independència de Catalunya, tan aviat com les realitats i necessitats socials facin esvair el vergonyós estat de tensió que provoquen ara els polítics espanyols que controlen el poder. Un bon exemple el tenim en el meu camp de recerca, l’astrofísica, on Espanya ha fet grans inversions degut a les condicions òptimes per a l’observació astronòmica de què disposa en diversos indrets del seu territori. En el moment actual, crec que la participació dels astrofísics catalans en els observatoris astronòmics espanyols, construïts també amb els nostres impostos, és més important que mai. Aquesta participació catalana, feta des d’un país independent, afavorirà una competitivitat espanyola molt millor de la que és possible ara amb una Catalunya com a comunitat autònoma, i hauria de ser un bon exemple de la millor manera d’afrontar el repartiment d’actius i passius entre Espanya i Catalunya que tard o d’hora caldrà negociar.

Jordi Miralda és doctor en astrofísica per la Universitat de Princeton, i ha estat investigador postdoctoral a la Universitat de Cambridge i a l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton, i Professor a la Universitat de Pennsylvania i a la d’Ohio State. Actualment és Professor ICREA a l’Institut de Ciències del Cosmos de la Universitat de Barcelona.

El millor per a tots

Espanya és un exemple de suma negativa en la Teoria de Jocs. L’esforç necessari per mantenir les nacions i els pobles que la integren units dins un mateix Estat és superior al benefici que s’obté de la unitat.

En la Teoria de Jocs, la suma és positiva si els beneficis són superiors quan els individus actuen conjuntament que quan ho fan per separat. Per exemple, quan un nen s’enfila a les espatlles d’un altre per arribar a una fruita que penja d’un arbre i a la qual cap dels dos, altrament, arribaria. Espanya, en canvi, és un exemple de suma negativa. L’esforç necessari per mantenir les nacions i els pobles que la integren units dins un mateix Estat és superior al benefici que s’obté de la unitat. El costos d’Espanya inclouen la guerra i la violència, que són intrínsecs a la seva gènesi i supervivència; les infraestructures irracionals, l’objectiu de les quals és la vertebració artificiosa del país més que no pas resoldre les necessitats dels ciutadans; la destrucció de la diversitat cultural i lingüística per tal d’imposar una identitat nacional comú i uniforme; el malbaratament de recursos que suposa una situació de conflicte permanent.

Conflictes de tota mena. Conflicte polític (reflectit, per exemple, en el fet que les lleis elaborades en el Parlament de Catalunya són sistemàticament impugnades per l’Estat), intel·lectual (reflectit en l’atenció sobredimensionada que atorguen a la qüestió territorial els mitjans de comunicació i els intel·lectuals i pensadors espanyols més destacats), social (reflectit en l’enorme antipatia entre sectors amplis de la ciutadania de regions espanyoles diferents), etc. Uns costos que paguen tots els espanyols: els ciutadans de les regions més productives, de les quals es sostreuen recursos per intentar anivellar les regions mes desfavorides, però també els ciutadans d’aquests regions, que són mantinguts en una situació continuada de dependència i subordinació. Uns costos que són, potser, la causa de què Espanya, que després de la descoberta d’Amèrica esdevingué la primera nació global de la història i tingué a l’abast una quantitat gairebé il·limitada de recursos, es trobi avui en dia entre els països més subdesenvolupats de l’Europa occidental.

És per aquestes raons que la independència de Catalunya és, en canvi, suma positiva. Beneficia tant els catalans com la resta d’espanyols. De fet, un projecte polític que beneficiés set milions de persones, però en perjudiqués trenta-tres, seria molt difícil de defensar. La independència fa de Catalunya un lloc millor per viure, però també ho fa d’Espanya, i, en conseqüència, del món en general. Posaré un altre exemple. Una embarcació de vuit remers va més depressa que una de quatre, però no en dobla la velocitat. La manca de sincronització (com la que existeix entre Catalunya i Espanya) pot fer desaparèixer l’avantatge. Si, a més, dos tripulants remen en direcció contrària, l’embarcació de vuit remers serà més lenta que la de quatre. En aquest cas, anar en barques separades és el millor per a tots.

Roderic Guigó i Serra és coordinador del Programa de Bioinformàtica i Genòmica del Centre de Regulació Genòmica i catedràtic de Bioinformàtica de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat Premi Ciutat de Barcelona a la investigació científica els anys 2002 i 2012. Advanced European Research Grant.

Un país viable i de qualitat?

Segons un informe recent del World Economic Forum, dels 34 països que tenen economies més competitives que Espanya, el 74% tenen menys habitants i, d’aquests, més de la meitat en tenen menys que Catalunya.

Al Sr. Rajoy li agrada explicar que els països han de ser grans per ser viables. Durant la seva visita a Washington l’any passat va declarar que la independència “es mala, sobre todo para el pequeño”. Cal, doncs, preguntar-nos, són els països petits menys viables que els grans? La independència de Catalunya és un repte o una oportunitat?

Al món hi ha 193 països membres de l’ONU: 97 tenen una població superior, i 96 una d’inferior, als 7,5 milions de Catalunya. A la Unió Europea hi ha 15 països amb més població que la catalana i 13 amb menys. Per tant, si Catalunya fos un estat independent no seria pas un país esquifit, seria més aviat un país mitjà. Ara bé, cal ser gran per poder tenir una economia capaç de competir a nivell mundial i poder garantir el benestar dels seus ciutadans? Segons un informe recent del World Economic Forum, dels 34 països que tenen economies més competitives que Espanya, el 74% tenen menys habitants i, d’aquests, més de la meitat en tenen menys que Catalunya.

Comparem ara els països mirant el seu nivell de desenvolupament humà. Segons l’Índex de Desenvolupament Humà que publiquen les Nacions Unides, dels 26 països que tenen un índex superior a Espanya el 73% tenen poblacions inferiors i també més de la meitat menys que Catalunya.

En resum, sembla que la mida d’un país no té gaire a veure amb aquests temes. Què fa, doncs, que un país tingui alts nivells de competitivitat i de desenvolupament humà? La característica comuna dels països que puntuen bé en aquests àmbits és la qualitat de les seves institucions de govern. Que siguin competents a l’hora de produir serveis i respondre a les demandes socials; que siguin transparents en les seves actuacions i en l’ús dels diners públics; que siguin predictibles; i que siguin, i se sentin, responsables (el que en anglès en diuen ser “accountable”) davant dels ciutadans. És a dir, institucions de govern que puguin ser respectades i vistes com a legítimes per part dels ciutadans. Arribar-hi no és fàcil. Requereix temps i voluntat política de construir-les. Però arribar a assolir-les és la gran oportunitat i hauria de ser el “gran nord” que orienti el procés sobiranista català.

Un dels grans reptes – i oportunitats – d’una Catalunya independent és, per tant, poder trencar amb dues característiques de les institucions públiques espanyoles: la corrupció i la manca d’independència del poder judicial.

La prevalença de la corrupció a l’Estat Espanyol, i els seus devastadors efectes sobre l’economia i la confiança dels ciutadans en les institucions són ben sabuts. Potser és menys sabut que, quan es compara amb altres països, Espanya té un dels poders judicials menys independents. Un dels indicadors d’independència judicial més ben valorats a nivell mundial és el que també publica el World Economic Forum. Segons aquest índex, el sistema judicial espanyol se situa per sota del de països com l’Aràbia Saudita, Bolivia, o Rwanda. I en comptes de millorar, la situació empitjora: el 2013 Espanya ocupava la posició 60, el 2014 la 72, i el 2015 ha baixat fins a la 97.

Amb aquest panorama resulta palès que tenir un govern propi, més proper, i amb tots els poders d’un Estat, és una condició necessària per poder avançar en el camí de dotar-nos d’institucions de qualitat. Per fer-ho, però, ens cal també reconèixer que en els darrers anys de construcció d’autogovern hem comès errors importants; que en algunes àrees –com és ara la corrupció– no podem seguir el camí de permissivitat emprès; ens cal reflexionar sobre el que hem fet malament, rebobinar, ser implacables amb els culpables, i tornar a començar quan calgui.

Xavier Comas i Angelet és llicenciat en economia per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor per The Johns Hopkins University. Des del 1977 viu als Estats Units. Va començar la seva carrera com economista teòric, ensenyant microeconomia i matemàtiques al Departament de Teoria Econòmica de la UAB. Posteriorment es va dedicar a projectes pràctics de desenvolupament internacional treballant per a diverses institucions públiques i privades. Ha estat prop de 25 anys al Banc Interamericà de Desenvolupament, a Washington, on va tenir diversos càrrecs, inclosos el d’assessor del president i fins al 2010 cap de la Institutional Capacity of the State Division. Ha treballat amb representants governamentals de nombrosos països de l’Amèrica Llatina, ajudant a formular i executar projectes en àrees com educació, salut, infraestructures, reforma judicial, mercats de treball, i seguretat ciutadana entre altres.

Independència per a un ple desenvolupament lliure de jous i de llasts

Com a científic considero que pertànyer a Espanya i a la ciència espanyola és un llast. Espanya no té tradició científica ni tècnica, i l’activitat científica ha estat i està infradotada. A més, les estructures universitàries són funcionarials i poc flexibles. Tot i aquestes mancances, Catalunya ha demostrat que les coses es poden fer bé i ser competitius.

Voler la independència de la teva nació, en el meu cas Catalunya, pressuposa que: 1) Catalunya és una nació; i 2) que Catalunya està en unes condicions que frenen o impedeixen el seu ple desenvolupament nacional.

Que Catalunya és una nació està fora de dubte, malgrat les disquisicions teòric-jurídiques, sovint molt interessades, del que s’entén o entenem per nació. Catalunya va ser l’ànima durant 4 segles de la Confederació Catalanoaragonesa (Regne d’Aragó pels puristes) i va ser part d’un regne confederat durant els Habsburgs o Àustries (quasi 2 segles). No és fins el 1714 quan, manu militari (no ho oblidem), va perdre aquesta condició i se la va assimilar a les lleis de Castella esteses a tota España. La condició històrica nacional de Catalunya és doncs prou clara, condició reblada per tenir una llengua pròpia, usos i costums diferenciats molt arrelats, i la consciència col·lectiva de ser una nació.

Que Catalunya està en unes condicions que frenen un ple desenvolupament nacional es basa en: 1) l’evident asimetria del nacionalisme català respecte al nacionalisme espanyol; i 2) la gran discriminació econòmica que Catalunya pateix davant el poder central i davant les poderoses “administracions xucladores” de les diferents comunitats autònomes espanyoles derivades del ‘café para todos’ de la Transició. L’asimetria a favor del nacionalisme espanyol es deu al fet que a Espanya, la majoria de ciutadans s’identifiquen, lògicament, amb el nacionalisme espanyol i les seves essències. Catalunya sempre estarà doncs en minoria. A més, el nacionalisme espanyol té al seu costat a l’Estat, la Corona, l’Església, l’Exèrcit, la Judicatura, i l’aixeta dels diners (Hisenda), que de manera contínua ajuden al nacionalisme espanyol, els seus interessos i la seva llengua, mentre ajuden molt menys o literalment no ajuden a Catalunya i altres nacionalitats ‘perifèriques’, les seves llengües, i els seus interessos. Voleu més asimetria que aquesta?

Sobre la discriminació econòmica que Catalunya pateix, no cal afegir res més del que ja prou s’ha dit. Tant emprant el mètode del flux monetari com el molt menys racional i interessat de càrrega-benefici, des de Catalunya s’ha drenat i es drena una quantitat molt important de diners (de 8.000 a 16.000 milions d’euros/any). Això és totalment injust i ha frenat i està frenant el ple desenvolupament de Catalunya i la seva productivitat sense que la productivitat de la resta d’Espanya hagi millorat en res.

Com a científic em sembla evident que pertànyer a Espanya i a la ciència espanyola és un llast. Espanya no té tradició científica ni tècnica, i l’activitat científica ha estat i està infradotada. A més, les estructures universitàries són funcionarials i poc flexibles. Tot i aquestes mancances, Catalunya ha demostrat que les coses es poden fer bé i ser competitius. No en debades, les universitats catalanes són les millors d’Espanya, i Catalunya ha estat capdavantera en posar a punt instituts de recerca d’abast internacional i en aconseguir fons europeus molt per damunt de la resta d’Espanya.

Per desfer-nos del jou econòmic i no dependre del llast científic espanyols, ens cal la independència.

Jaume Baguñà és catedràtic Emèrit de Genètica de la Universitat de Barcelona. Ha estat cap dels Grups Genètica del Desenvolupament i Evolució i Desenvolupament de 1990 a 2012. Baguñà va rebre l’any 2000 la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya.