Viure en un estat que ens va a la contra ens amputa i empetiteix. Només amb un estat propi en el món dependent d’avui i amenaçats per una crisi ecològica descontrolada podrem assolir les més altes cotes de creixement i serem capaços de contribuir a fer front als reptes globals.
Vaig conèixer la independència en una col·laboració amb el govern andorrà sobre els efectes en la salut dels veïns d’una vella incineradora. Allí vaig veure els andorrans exercint les més altes representacions en organitzacions governamentals com la OMS, la ILO o la ONU. Ser independents en un món dependent havia fet créixer als nivells més alts de decisió, i en molt poques generacions, aquells néts de ramaders d’alta muntanya.
El segon tast va venir quan, en una estada a Noruega, vaig viure la celebració de la seva independència assolida fa tot just un segle. Les converses amb els investigadors noruecs em van ensenyar que quan et sents teu el país, el serveixes generosament i la força creativa que això genera en els individus és multiplicadora. Em vaig adonar que el nostre mal-conviure amb un estat que ens va a la contra i un país que no és el nostre ens amputa, també, com a individus.
El darrer apunt es refereix a la recerca que jo faig, multidisciplinària i multicèntrica, que m’ha dut a treballar amb companys d’arreu i practicar una Europa sense fronteres en recerca. Així, puc dir als meus amics de Menorca i València, Granada i Guipúscoa que la independència de Catalunya no ha de malmetre els projectes conjunts que fem. Però, alhora, les retallades del 40% en recerca a Espanya alcen barreres i ens empetiteixen en comparació a la resta de companys europeus. Aquesta política demostra malfiança en la creativitat dels científics i poc interès en les futures generacions. En canvi, l’aprovació per tot el ple del parlament de la llei catalana de recerca i el manteniment del ‘migrat’ pressupost català en recerca aquests anys d’ofec són una garantia de que el nostre país, amb un estat propi, apostaria per la creativitat i l’esperança del benestar de les futures generacions i per una terra sostenible, tot invertint en recerca (i cultura i educació).
Jordi Sunyer és investigador del CREAL i catedràtic de medicina preventiva i salut pública de la UPF. La seva recerca en l’efecte de les exposicions ambientals en l’origen de la vida durant el desenvolupament dels nens i, en especial, els efectes de la contaminació de l’aire en el desenvolupament cognitiu han tingut un gran impacte.
Gràcies, Jordi, per la teva aportació i a tots els científics que col·laboreu en el blog. El difondré.