Ara fa un any, l’European Research Area Committee (ERAC) va publicar un informe demolidor sobre l’R+D a Espanya on deia el que tots sabem: que a curt termini el model espanyol no fomenta l’excel·lència, i que a llarg termini la fa insostenible.
Els aficionats al futbol sabem que per fitxar un crack mundial no n’hi prou amb diners, també cal un projecte esportiu engrescador. Per això a lligues com les de Qatar només hi aterren els grans noms quan el seu millor moment ja ha passat. Perquè fins aleshores jugar a un gran club, al costat dels millors, i guanyar els grans títols passava per davant dels diners.
En això, la ciència no és gaire diferent al futbol. També en ciència els millors volen anar amb els millors, a les institucions capdavanteres. Com al futbol, per aconseguir els millors científics i els millors equips també fan falta diners. I com al futbol, tampoc n’hi ha prou només amb diners.
Perquè amb els mateixos diners es poden fer polítiques científiques molt diferents, que duen a resultats molt diferents. Es pot distribuir el finançament amb criteris competitius, premiant i fomentant l’excel·lència. O es pot ignorar l’excel·lència i distribuir el finançament per quotes territorials, com qui qui desplega una xarxa d’alta velocitat amb la intenció d’obrir una estació a cada capital de província. Amb independència de la viabilitat econòmica de les línies. En el fons, escollir un model es redueix a triar entre criteris polítics i criteris científics.
El model espanyol és el dels criteris polítics. Altrament, com s’explica que el sistema català d’R+D concentri gairebé el 30% dels fons captats per l’Estat espanyol del finançament competitiu que gestiona la Unió Europea (els programes marc i Horizon 2020) mentre que, any rere any, només capti el 20% dels fons del Plan Nacional de I+D+i? El 20% és la nostra quota: és el percentatge d’investigadors que hi ha a Catalunya en relació al total d’investigadors del conjunt de l’Estat.
El model espanyol fa just el contrari del que fan tots els països amb una ciència potent. Ara fa un any, l’European Research Area Committee (ERAC) va publicar un informe demolidor sobre l’R+D a Espanya on deia el que tots sabem: que a curt termini el model espanyol no fomenta l’excel·lència, i que a llarg termini la fa insostenible.
Per la seva qualitat, el sistema català d’R+D en surt especialment perjudicat. Si els fons del Plan Nacional de d’I+D+i s’haguessin distribuit amb criteris competitius -com fa la UE- el sistema català d’R+D hauria captat, any rere any, un 50% més de finançament (la diferència entre captar el 20% o el 30%). Us imagineu com estarien ara les nostres universitats, els nostres centres de recerca, i els nostres investigadors si haguessin rebut entre 150 i 200 milions d’euros més cada any?
I us imagineu com -i on- estaran d’aquí a 10 o 15 anys si no fem un pensament?
Quim Bosch (@quimbosch) és doctor en Física pel Trinity College Dublin i màster en Comunicació Científica per l’IDEC-UPF. Fa deu anys va entrar al cantó fosc: la gestió de l’R+D. Ha estat director executiu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i actualment és el gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE). Ho compagina amb la divulgació científica: traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.