Mes: setembre de 2015

Com a reflexió final

Davant les eleccions del 27 de setembre, i del fet que poden esdevenir trascendentals pel futur del nostre país, aquest bloc ha volgut donar veu als cientifics que treballen a Catalunya.

Molts de nosaltres veiem la independencia de Catalunya com una oportunitat per donar un impuls al desenvolupament cientific i tecnologic en el nostre pais (que és el motor, en darrer terme, del desenvolupament econòmic i social).

Per tant, us demanem explicítament el vot per les candidatures de Junts pel Si  o la CUP.

Volem acabar aquest blog amb un recull de frases breus dels cientifics que han col.laborat totes aquestes setmanes amb nosaltres, les seves respostes a la pregunta de “per què, la independència?”:

Miquel A. Arnedo
Volem ser lliures perquè volem una altra forma de governar-nos.

Jaume Baguñà
Quan els drets d’una nació no es respecten, és legítim (malgrat ESP digui il·legal) defensar-los aspirant a la independència

Jaume Bertranpetit
L’impacte de la independència sobre la recerca no serà molt gran perquè de fet tenim ja moltes estructures d’estat

Quim Bosch
Un Estat per fer les coses d’una altra manera. Per una política científica que premiï l’excel·lència, sense quotes territorials @quimbosch”

Joaquim Bruna
Per construir la Catalunya del segle XXI, al servei de la seva gent i la seva cultura

Javier del Campo
Vull un nou país per anar més lluny, un estat construït entre tots sobre les espatlles de gegants (J. del Campo)

Enric Canela
Només la independència ens permetrà assolir un estat de benestar socialment just i competitiu en la societat del coneixement

Pere-Joan Cardona
La por és un sentiment irracional davant el desconegut. Fa 20 anys que treballo en tuberculosi i puc entendre que aquesta malaltia generi aquesta emoció donat que cada any provoca 1,5 milions de morts. Però la Independència de Catalunya? Jo crec que tenim prou informació i evidència per assegurar-ne la viabilitat. Per això, el 27 de setembre vota Llibertat, lluita pels teus somnis !!!!

Margarida Casadevall
Com a científica haig d’ignorar les fronteres; com a catalana haig de preservar la meva herència cultural i defensar el meu sentiment de pertinença a un poble”.

Alícia Casals
Comencem un país nou amb l’esperança de fer un país millor, i si ho sabem fer be, ser un model per al món.

Albert Cirera
Per un país que premiï l’excel•lència en el coneixement i la recerca per sobre de l’afinitat política.

Montse Daban
Ni tan sols es tracta de més diners, sinó de poder fer les coses d’acord a un model que s’ha mostrat molt millor que l’espanyol, més raonable.

Pilar Dellunde
Construïm alfabets de futur. Per un estat on la recerca sigui una prioritat per avançar cap a una societat justa, culta i lliure.

Jorge Diogène
Desitjo la independència de Catalunya per finançar correctament la recerca des de la base i donar-li un lloc protagonista i no secundari.

Josep Domingo Ferrer
Els catalans tenim el dret i el deure de governar-nos d’una bona vegada segons els nostres propis interessos, i no segons els interessos d’altres”.

Xavier Estivill
Espanya es un pes que no podem arrossegar mes! Algun dia Espanya s’adonarà del gran valor de la seva nova relació amb Catalunya!.

Mario Ezquerra
Per un Estat en el que la capital estigui al servei del país, i no el país al servei de la capital.

Jordi Font
La independència genera incerteses, però quedar-se dins l’estat espanyol encara en genera moltes més. És una qüestió de supervivència.

Jordi Galí
Perquè no hi ha res comparable a la il•lusió de començar un nou projecte.

Roderic Guigó
La independència de Catalunya es el detonant del canvi per fer una Europa millor.

David Jou
Per no haver de gastar més energies i diners pagant un Estat que ens va sempre en contra.

Pol Llonch
Hem engegat aquest camí perquè tenim la ferma convicció que la independència millorarà significativament les nostres condicions de vida, i la dels altres.

Josep M. Martorell
Això tan simple és el que proposo: a tots els que no ho tinguin clar, preguntem-los “per què no?”. Veureu què passa.

Gonçal Mayos
La creació dins de la Unió Europea d’un nou, més just, compromès, integrador i innovador Estat català és una gran oportunitat que no es pot deixar passar. La seva grandària mitjana, el trencament dels vicis heretats, la superació dels anquilosaments històrics i la il•lusió benefactora el fan molt adequat per reaccionar àgilment, competir internacionalment i garantir un just benestar de la població.

Jordi Miralda
La independència és la conseqüència natural d’un estat espanyol que actua contra l’interès cultural, econòmic i social de Catalunya.

Arcadi Navarro
Per poder arribar a la línia de sortida.

Josep Lluís Pelegrí
Son temps de canvi, temps per emprendre plegats el camí d’un nou país, on la prioritat siguin les persones.

Juli Pujade i Villar
El sentiment de sentir-se o no sentir-se no té preu de venda i no es pot comprar, i tant és així que quan no te’n sents i volen que te’n sentis, només l’opressió hi té cabuda.

Joan Ramon Resina
L’espanyolitat és històricament recessiva i perd sentit a gran velocitat. Quan les coses deixen de significar, esdevenen falses i sols s’aguanten amb violència. La catalanitat té l’autenticitat de les coses viscudes, no imaginades. Segrestada durant segles, ha de retrobar la llibertat per tornar a casa.

Lluís Ribas de Pouplana
Perquè per poder obrir-nos al mon primer hem de tenir les claus de les portes.

Mònica Roca
Autogovern per decidir què en fem dels nostres pressupostos, i sobretot de les nostres idees (recerca), ideologies (justícia social) i il•lusions (solidaritat).

Miquel A. Rodriguez
Per la dignitat, la justícia i la llibertat dels que ara hi som, dels que van ser-hi i dels que vindran.

Joan Solà Peracaula
És una qüestió d’ésser, de dignitat, i sobretot també de respecte. Respecte per la nostra llengua i cultura, i per la llibertat de fer i de progressar. Si ens haguéssim sentit respectats al llarg d’aquests tres-cents anys, probablement no ens hauríem sentit motivats a voler fer aquest pas.

Miquel Solà
Catalunya ha de tenir un Estat q li vagi a favor per construir un país amb més oportunitats, més just, més solidari, més pròsper.

Josep M. Solé i Sabater
I ens cal la independència per dignitat, no pot ser que ens insultin l’ahir, l’avui i el demà titllant-nos de feixistes quan la vida dels nostres avis, pares o nosaltres mateixos hem estat víctimes d’aquesta atrocitat ideològica.

Vicenç Torra
L’estat català per tal que els nivells d’inversió en recerca a Catalunya siguin homologables als nivells dels països capdavanters.

Joan Vallés
No suporto pertànyer a un estat que ataca constantment la meva llengua i altres atribucions i decisions del meu poble.

Jordi Villà
Perquè vull que tinguem la capacitat de gestionar els nostres recursos amb transparència, tot potenciant una societat guiada pel coneixement i la justícia social.

Dolors Vinyoles
Els qui se senten torbats pel nostre desig d’independència haurien d’estar disposats a ser una cultura sotmesa i a tenir dirigents forans que no parlessin la seva llengua. Els catalans, això ja no ho podem aguantar més!!.

Les beques universitàries a Catalunya (vídeo-post)

Al 2001 el Tribunal Constitucional va dictar una sentència on deia que les beques universitàries són competència de la Generalitat i demanava el Govern central que en transferís la competència. Encara no ho ha fet, perquè els successius governs espanyols porten 14 anys incomplint la sentència. Mentrestant, Catalunya té el 15% dels estudiants universitaris d’Espanya però només rep el 10% de les beques que atorga el Ministeri.

Quim Bosch (@quimbosch) és doctor en Física pel Trinity College Dublin i màster en Comunicació Científica per l’IDEC-UPF. Fa deu anys va entrar al cantó fosc: la gestió de l’R+D. Ha estat director executiu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i actualment és el gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE). Ho compagina amb la divulgació científica: traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.

Una nova oportunitat, una aposta per la recerca

Assolir un estat independent pot representar per a Catalunya una oportunitat única per aconseguir sortir d’una letargia. Sempre espero amb optimisme les noves oportunitats per millorar, i aquesta n’és una.

JorgeDiogene.docx.jpg
Jorge Diogène Fadini (IRTA)

El món científic sempre ha de lluitar per estar al capdavant de la societat. Sabem que el finançament de la recerca ha deixat de ser només una qüestió estatal, però el posicionament d’un estat front a la recerca és clau per dotar a aquest sector d’una base sòlida per consolidar projectes internacionals de recerca. Assolir un estat independent, pot representar per a Catalunya una oportunitat única per aconseguir sortir d’una letargia, per fugir definitivament d’una aproximació conservadora de finançament de la recerca, sovint basada en pressupostos residuals. El meu propòsit és aconseguir que un nou sistema social i polític permeti una més justa repartiment de la riquesa i una inversió en recerca conseqüent i responsable.

Tal com per molts altres àmbits, aquesta voluntat d’independència no és pas per aïllar-nos ni d’Espanya ni d’Europa, sinó per millorar, per construir un sistema més just i directe des de la base. En el cas del món científic, per afavorir que un govern permeti finançar correctament la recerca, per donar-li un lloc protagonista i no secundari, i aportar coneixement i innovació a tots, catalans i no catalans, amb total solidaritat amb altres països.

En un moment on davant el creixement global de la població, la pesca extractiva ha arribat al seu límit de producció, només una aqüicultura racional i durable pot cobrir les necessitats futures d’aliments aquàtics. Dins l’aqüicultura, la crisi ha estat colpidora i tot un programa espanyol de finançament de la recerca en aqüicultura va ser interromput de cop. No va sofrir pas una reducció, sinó l’abolició. Tot i una crisi, no es pot justificar un plantejament de retallades absolutes dins un àmbit de recerca, ja que aquesta estratègia, a més d’endarrerir l’obtenció de coneixement, pot posar en perill tota una comunitat científica.

La previsió de la UE és que el nombre de científics augmenti durant el segle XXI considerablement, i preveu, mitjançant els seus programes Marie Sklodowska Curie, respondre a aquestes necessitats. No podem permetre que l’estratègia a la UE sigui incrementar el nombre de científics, i que aquí sigui reduir-lo i donar via lliure a la fugida d’investigadores i d’investigadors.

Espero sempre amb optimisme, en tots els àmbits, les noves oportunitats per millorar. Aquesta n’és una a no mancar. Amb un grau d’incertesa? Evidentment, ja que una inversió justa en recerca requerirà que la societat i els polítics estiguin a l’alçada, i això es veurà en el futur. Ara, pel resultat del propi procés que estem vivint, tinc la intuïció que dins una Catalunya Independent, si la societat vol finançar la recerca amb dignitat, aquest finançament hi serà.

Jorge Diogène Fadini és investigador de l’IRTA i director del Subprograma de Seguiment del Medi Marí a Sant Carles de la Ràpita. Es dedica a la recerca dins l’àmbit de les toxines marines i és responsable del programa de seguiment de la qualitat de les aigües a les zones de producció de mol·luscs a Catalunya. Té un doctorat en toxicologia per la Universitat de París 7, i ha desenvolupat la seva carrera investigadora als Estats Units, França, Canadà, Galícia i Catalunya.

L’estratègia de la por i els científics

També arriba el tam-tam per als científics: perdrem projectes nacionals i sous. La supressió arbitrària de fons per a la recerca o sou als investigadors catalans seria el reconeixement més irreversible de que ja no som espanyols. Aquestes estratègies de la por estan pensades per a condicionar el vot “el dia abans” però son inaplicables “el dia després”.

Francesc Villarroya
Francesc Villarroya (UB)

Aquests dies estem assistint al bombardeig de missatges des de molts agents compromesos amb el manteniment de Catalunya dins l’Estat espanyol adreçats a fer por a la gent per les preteses conseqüències catastròfiques de la independència. També arriba el tam-tam per als científics: perdrem projectes nacionals i sous.

A part dels aspectes ètics i de dignitat personal que mereix aquesta estratègia i que es desqualifica per si sola, crec que les amenaces tenen en el nostre cas poca credibilitat, com ja s’ha indicat en aquest blog per part d’altres col·legues.

Vull afegir que la meva experiència com a avaluador de plans nacionals de recerca de països europeus petits m’ha demostrat que és un marc molt més favorable a la internacionalització i objectivitat que el manteniment d’un marc “nacional” espanyol, amb les seves servituds de pretesos equilibris territorials i centralisme a Madrid. Potser l’atorgament de fons competitius en el projectes del “Plan Nacional” ha mantingut uns estàndards d’objectivitat raonables envers Catalunya, gràcies sovint als nostres col·legues raonables de la resta de l’Estat. No obstant, les inversions milionàries de l’Estat en centres i estructures de recerca a Madrid, independentment de qualsevol criteri diferent al control central i absorció de recursos des de tot l’Estat, és un llast que deu n’hi do la “por” que fa. Us recomano l’article de Manel Esteller a “El Periódico” de fa unes setmanes per a un assortit d’anècdotes al respecte. I pel que segueix fent referència a la “por”, tot tipus de represàlies envers finançament o manteniment de salaris de personal investigador son inversemblants.

La supressió arbitrària de fons per a la recerca o sou als investigadors catalans des de Madrid seria el reconeixement més irreversible de que ja no som espanyols. Aquestes estratègies de la por estan pensades per a condicionar el vot “el dia abans”, però son inaplicables “el dia després” si el volt massiu i democràtic és favorable a l’Estat propi i no hi ha més remei que entrar en una negociació de com es fan les coses sense que cap part es vegi perjudicada.

Francesc Villarroya i Gombau és Catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular a la Universitat de Barcelona. És director de Institut de Biomedicina de la UB i investigador ICREA Acadèmia. És expert en estudis de regulació metabòlica en relació a malalties com la obesitat i la diabetis.

Qualitat i sistema, en un entorn de centres autònoms

Dos errors claus en els quals aquest nou estat no haurà d’incórrer. No continuar amb l’inadmissible salt entre la recerca i el sector productiu. I construir un model universitari propi, eliminant tot el llegat que ens ha empetitit. Ens en podem sortir molt ben parats si som capaços de construir-lo.

Jordi Villa.jpg
Jordi Villa (UVic-UCC)

Des de diversos fòrums, inclòs el bloc de Científics per a la Independència, s’està fent una tasca important de divulgació en aquestes dates prèvies a les eleccions del 27S per mostrar el potencial que la recerca duta a terme dins d’una hipotètica república catalana tindria per al país. És ben cert que el sistema català de recerca ha experimentat un creixement exponencial en les dues darreres dècades, fruit de polítiques encertades i agressives de contractació de personal d’excel·lència, entre les quals el programa ICREA exerceix el rol de buc insígnia, i l’aprofitament dels recursos que el nostre entorn ha posat en joc, com el programa Ramón y Cajal de l’estat espanyol o les convocatòries ERC europees. La incorporació al nostre sistema de recerca de persones de gran vàlua ha dut com a conseqüència un augment impressionant de la competitivitat científica del nostre país, i la inèrcia positiva d’aquest procés pot seguir produint més i més resultats de gran qualitat en el futur estat català.

Després de les persones hi ha les infraestructures. Aquestes, en l’àmbit de la recerca, han millorat amb la creació dels centres CERCA, que lideren l’especialització de la recerca catalana, seguint un model que en alguns aspectes recorda els Max Planck alemanys o el CNRS francès. Aquestes elements han constituït un teixit d’excel•lència en la recerca produïda a Catalunya i han estat fonamentals per a assolir un nivell de reconeixement internacional impensable en els ’90, moment en que jo començava la meva tesi doctoral. Aquest sistema ha estat omplenat per una fracció molt elevada d’investigadors provinents de la resta del món, inclosos una bona part d’altres regions de l’estat espanyol.

No obstant aquestes bones notícies i millors perspectives, cal no perdre de vista dos errors claus en els quals aquest nou estat no haurà d’incórrer.

El primer d’ells és no continuar establint l’inadmissible salt actual entre la recerca i el sector productiu. La innovació i l’emprenedoria, però sobretot la concurrència de coneixement entre la universitat i l’empresa no poden ser tractats com a simples afegitons al nou projecte nacional. Han de ser tractors de l’economia del país, i els pilars on es consolidi la creació d’una estructura sòlida que ens pugui garantir un futur com a nació. La xarxa de centres TECNIO, que recentment ha patit un encoratjador trasbals amb la concentració d’esforços que estaven dispersos, va en aquesta direcció, però l’escàs finançament que actualment rep respecte el que es destina a la recerca fonamental no té cap sentit a un país que vol ser. De forma anàloga, la relació del món del coneixement universitari i de recerca amb la societat en general ha de ser potenciat. I hi ha un element clau en aquesta transformació: la universitat. La universitat no ha de ser explicada a la societat; la universitat ha de ser vista com el que és: el motor de la societat i la palanca on recolzar-se per a que la societat canviï.

I això em fa entrar en el segon dels errors que hem d’evitar o, millor dit, en la segona de les greus mancances actuals del nostre sistema que cal corregir. Si volem que aquestes universitats tinguin el seu rol central ens cal abans que res construir un model universitari propi, eliminant tot el llegat que ens ha empetitit. Ens calen universitats autònomes i àgils, que tinguin la transformació de la societat com a objectiu, i no pas la consolidació d’una estructura rígida de professorat autocomplaent. Per a fer-ho, calen uns objectius estratègics clars de país, i calen uns mecanismes de control i auditoria dels centres basats en el rigor d’indicadors tan diversos com complets. Calen, doncs, contractes programes generals i no ad hoc per a cada centre. Cal que els estudiants coneguin amb tot el detall i tota la transparència què els ofereix cada centre, basat en la qualitat de la seva recerca, de la seva docència, de la gestió dels seus recursos, de la seva sostenibilitat, del seu paper dinamitzador de la societat, de la seva internacionalització, etc. Cal que puguin escollir en base a la qualitat contrastada i a l’absoluta transparència, i no a la percepció. Cal que els estudiants disposin d’un model de beques d’accés a les universitats modern i eficient, però sobretot radicalment just. Cal conèixer amb precisió, i premiar quan escaigui!, els resultats dels centres, tant en termes absoluts com en termes relatius. Cal valoritzar les aportacions del professorat més valuós, i que aquest sigui el referent racional i ètic de la societat, en totes les disciplines. Cal eliminar catedràtics que vagaregen pels passadissos i personal precaritzat. Cal valoritzar la professió de Mestre, en majúscules! Cal mostrar que sense la base de la generació i transmissió del coneixement, la universitat, hi ha el no res.

Sovint els qui postulen que cal concentrar recursos per trobar l’excel•lència i que, en tot cas, cal establir mecanismes de solidaritat amb les regions o comarques més desafavorides per poder tenir les quotes territorials endreçades no s’adonen que, al final del dia, el talent crida talent, i que convé establir mecanismes d’avaluació coherent i gens corporativa que valori què aporta cada element del sistema i donar-li el pes que convé.

Més enllà de centres de primera i de tercera, convé establir una xarxa homogènia en qualitat i, en tot cas, heterogènia en grandària. Barcelona com a pol atractor de primer nivell no ha d’amagar que la feina ben feta es pot desenvolupar a tot arreu. Només calen bons criteris d’avaluació integrada de la qualitat i un concepte de país. Ens en podem sortir molt ben parats si som capaços de construir-lo.

Jordi Villà és professor titular a la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya. Anteriorment investigador Ramón y Cajal i professor agregat a la Universitat Pompeu Fabra. Investigador en bioquímica computacional, ha basat gran part de la seva recerca en l’estudi molecular dels mecanismes de reactivitat enzimàtica i la interacció de proteïnes.

Una recerca d’excel·lència i sense fronteres

Catalunya ha estat capaç de crear un ambient on la ciència de gran valor, la ciència de frontera. La ciència d’excel·lència existeix i això és una cosa que ara fa 12 anys no sabíem que fos possible.

Jaume Bertranpetit
Jaume Bertranpetit

Tot país que vulgui assegurar-se un futur digne necessita la recerca. El futur que tots somniem, volem, exigim, que tots busquem, s’ha de sembrar. I la base d’això és la recerca. Hem de fer una recerca que permeti fonamentar una economia basada en el coneixement.

Catalunya en futbol juga a primera lliga internacional i en recerca també. Estem en un equilibri sempre patint però estem molt bé. N’hem d’estar orgullosos. Tenim instituts, institucions, departaments de primera línea mundial. El 2014, a la web del MassachusettsInstitute of Technology sortia un anunci en el que es deia que era molt estrany que dues de les tres millors institucions de recerca del món fossin catalanes. És una cosa a la que ens hem d’anar acostumant perquè és una realitat. Catalunya ha estat capaç de crear un ambient on la ciència de gran valor, la ciència de frontera, la ciència d’excel·lència existeix i això és una cosa que ara fa 12 anys no sabíem que fos possible.

L’impacte de la independència sobre la recerca no serà molt gran perquè de fet tenim ja moltes estructures d’estat. El que necessitem és polir el nostre sistema, no necessitem grans canvis. Hem d’assentar, avaluar i potenciar les coses ben fetes i que totes les altres que no estan funcionant tan bé millorin i siguin capaces de reeixir. El més important és la política de captació de talent. La recerca es basa en persones i aquestes persones són les que s’han d’escollir bé i ajudar-les i promocionar-les perquè puguin fer bé la seva feina. Però els hem de buscar allà on siguin, a tot el món, portar-los aquí. I aquí que siguin ells els qui esperonin el coneixement. Les relacions d’investigació són sempre de tot el món. Els científics fem servir sempre l’única llengua oficial que tenim en ciència que és l’anglès. I per tant no hi ha fronteres. Per nosaltres, en recerca no hi ha fronteres.

Jaume Bertranpetit és catedràtic de Biologia a la Universitat Pompeu Fabra. Fundador de la Unitat de Biologia Evolutiva en el Departament de Ciències Experimentals i de la Salut d’aquesta Universitat. Antic professor de la Universitat de Barcelona i deixeble de Luca L. Cavalli-Sforza a Stanford, Califòrnia. Els seus camps de recerca són diversos, tots ells, però, entorn de l’estudi i la comprensió de la diversitat del genoma humà. Ha publicat més de 320 articles científics. Membre directiu de diverses organitzacions científiques (ICHN, SCB, ICA), ha estat degà de la Facultat de Ciències de la Salut i la Vida de la UPF (1998-99), Vicerector de Política Científica de la UPF (1999-2001), Director del “Centro Nacional de Genotipado” (1994-2010) i Director d’ICREA (Institució Catalana per a la Recerca i Estudis Avançats) des de 2007 fins 2015. Membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

El 27S per al CSIC: escollir entre modernitzar-se a la Catalunya independent o extingir-se a una Espanya cada cop més centralitzada

Als convençuts en un sentit o un altre ja ens queda lluny el temps dels arguments, però sembla ser que encara hi ha indecisos. A ells va dirigit aquest article, concretament als que tenen la sort i la dissort de treballar als centres del CSIC a Catalunya.

MAR.jpg
Miquel Àngel Rodriguez Arias

El proper 27 de setembre el poble podrà finalment expressar amb el seu vot com desitja que sigui el futur polític de la nostra terra. Individualment l’opció escollida respondrà a múltiples aspectes racionals i irracionals vinculats a les experiències i als sentiments de cadascú. Als convençuts en un sentit o un altre ja ens queda lluny el temps dels arguments, però sembla ser que encara hi ha indecisos. A ells va dirigit aquest article, concretament als que tenen la sort i la dissort de treballar als centres del CSIC a Catalunya. Als que encara no hagin decidit el sentit del seu vot sempre els hi suggereixo un exercici molt simple: escolliu aspectes concrets i importants de la vostra vida i projecteu cap al futur el que implicaria continuar a Espanya o ser independents. En tractar-se d’aspectes nuclears de la vida, en principi, tothom té, de manera conscient o inconscient, un model mental de com funcionen, i pot jugar a fer pronòstics de la seva futura evolució. De retruc, si estàs al costat de la persona que fa l’exercici resulta fàcil detectar unionistes disfressats d’indecisos –són aquells que, independentment del tema, projecten només un via crucis en cas d’independència-. Intentarem fer, doncs aquest exercici des del punt de vista d’un indecís que treballi en un dels centres del CSIC a Catalunya, i partirem d’una comparativa amb el sistema CERCA, propi dels centres de recerca de la Generalitat de Catalunya.

Al CSIC, el 50,5% dels treballadors són funcionaris i la resta tenen una volatilitat laboral molt elevada, mentre que als centres CERCA hi ha molts menys funcionaris però les condicions laborals són relativament estables pel personal científic sènior i pel personal de suport. La diferència principal però la trobem a nivell institucional. Al sistema CERCA les estratègies i el desenvolupament corporatiu són responsabilitat dels centres de recerca. Quan tot funciona correctament, la institució i els seus investigadors estan alineats i tendeixen a afavorir-se mútuament, de manera que el centre s’enforteix a la vegada que ho fan els seus grups de recerca. En el CSIC els instituts són simples estructures de gestió administrativa sense capacitat estratègica. La organització central funciona totalment dissociada i allunyada de la activitat investigadora dels instituts, fet que deriva en una manca sistèmica de polítiques i estratègies de centre, en una ineficiència acusada en la gestió dels recursos humans i les inversions, i en la generació constant de situacions absurdament conflictives que massa sovint es resolen per imposició jeràrquica. Per a molta gent que hi treballa, el funcionament institucional del CSIC és percebut com una llosa, una font de problemes i una barrera en el seu desenvolupament professional. Tot això permet explicar, al menys en part, la baixa capacitat de captació de recursos del CSIC respecte al sistema CERCA: el 2011 el CSIC globalment aconseguia només un 25% dels seus ingressos a partir de fons competitius i contractes, mentre que la majoria dels centres CERCA es situen en valors superiors al 50%. Dit d’una altra manera, mentre que el sistema CERCA pretén desenvolupar estructures institucionals alineades amb la missió i visió de les activitats científiques, el CSIC, com a part integral de la burocràtica administració pública espanyola, s’ha convertit en una institució intervinguda, sense autonomia i completament allunyada del que hauria de ser una entitat de recerca moderna.

En cas d’independència, els instituts catalans del CSIC s’hauran d’integrar en el sistema de recerca català, i encara que això es podrà fer moltes maneres incloent-hi fins i tot solucions a mida a títol individual, en el cas dels centres de recerca més grossos, això voldrà dir probablement una transició cap al model CERCA. Serà aquesta transició dura i difícil? La resposta es si, però no pas en termes laborals que és el que a tothom li fa por. Qui sigui funcionari ho podrà continuar sent a la República Catalana i aquells que això li pugui resultar massa repulsiu sempre podran demanar ser traslladats a algun altre centre de l’administració pública espanyola. La situació del personal contractat, en canvi, millorarà sensiblement perquè als centres CERCA hi ha carrera laboral, s’aplica correctament la legislació laboral vigent enlloc de les esperpèntiques absurditats cada cop més enrevessades que caracteritzen la captació i gestió dels recursos humans en el CSIC, on bona part del personal contractat actualment està en situació de “frau de llei” i on els processos de selecció són eterns i surrealistes. La principals dificultats de la transició dels centres del CSIC cap al model CERCA seran bàsicament quatre: la constitució de les noves institucions, la creació d’estructures de direcció i de gestió eficients a nivell de centre, l’empoderament del personal de suport i un inevitable canvi substancial en la cultura científica dels investigadors.

La constitució dels nous centres no ha de ser més difícil de la que van experimentar en el seu dia els diferents centres CERCA. És cert que no seran constitucions de novo, però el sistema ja te experiència amb casos encara més complexos (pensem en el BSC o en el sincrotró) i ja existeix una institució CERCA a la qual se la pot habilitar com a organisme de suport. En el CSIC actual, els gerent són poc més que caps d’administració lligats curt per l’organització central, mentre que els directors, amb molt poc poder real i eines per exercir lideratge, són càrrecs rotatius escollits pels claustres dels centres. La selecció dels nous directors tampoc no ha de presentar cap dificultat, es podran fer processos de reclutament internacional com ja s’està fent darrerament en els centres CERCA i s’hauran d’evitar les designacions per afinitat política que va caracteritzar les primeres èpoques del sistema català. El canvi en les gerències anirà íntimament lligat als canvi en les administracions dels centres, que serà sens dubte uns dels més gran reptes de tot plegat. És probable que molts dels actuals funcionaris s’estimin més continuar en les administracions públiques catalana o espanyola i en aquests casos s’haurà d’agilitzar el procés del trasllat. Per aquells que es vulguin quedar, així com pels contractats (que finalment podran veure regularitzada la seva situació laboral), s’hauran d’analitzar les seves competències, trobar les funcions més adequades per ells en les noves administracions i capacitar-los quan sigui necessari mitjançant plans de formació especialitzats. Els perfils i les funcionalitats administratives actualment inexistents en el centres del CSIC (CEOs, CFOs, comptables, especialistes en KTT i en IP, captadors de fons, gestors de projecte, personal de comunicació) s’hauran de reclutar quan no sigui proveir-les amb el personal existent. En el cas del personal de suport tècnic, se’ls obrirà una gran finestra d’oportunitat per all seu desenvolupament professional. Actualment, el personal tècnic de suport al CSIC es percebut en la majoria dels casos com a assistents de determinats grups de recerca sota el control directe del personal científic. La transició cap al sistema CERCA implicarà un necessari empoderament d’aquest personal en paral·lel a la creació de serveis i instal·lacions de suport completament autònoms i responsables de la seva pròpia gestió a partir de les actuals, amb suficients recursos econòmics i humans per fer la seva feina i alineats a les estratègies de centre. La part difícil serà avaluar si totes les estructures de suport tècnic que existeixen avui als centres del CSIC actual són realment necessàries i viables, un tema tabú que de moment no s’està abordant però que serà impossible de no tenir en compte en cas de transició. La transició més subtil serà sens dubte el canvi de la cultura científica dels investigadors. Actualment, ser investigador del CSIC implica estar sol (sense cap suport més enllà del que l’investigador es procuri) però ser lliure i no rendir comptes. En els centres CERCA, en canvi, sí que hi ha retiment de comptes i un necessari alineament entre les línies de recerca individuals i la planificació estratègica del centre. A canvi de perdre alguns graus de llibertat, als centres CERCA, els investigadors estan envoltants d’un sistema que mira de promoure i valoritzar la seva recerca de manera eficient. La majoria dels investigadors del CSIC en principi valoraran positivament el canvi donat que finalment deixaran de lluitar contra la seva institució i en general són prou excel·lents per no tenir por de ser avaluats. Potser el més difícil serà crear una cultura de comunitat científica que col·labora activament per tirar endavant el centre. En l’actualitat, la majoria dels investigadors del CSIC funcionen com a “lonely riders” que col·laboren més fàcilment amb un col·lega de l’altre punta del món que amb un company de passadís.

Què li pot passar al centres del CSIC si no hi ha independència? Doncs en principi res de gaire excitant. Bàsicament la projecció cap al futur de les tendències actuals, tenint en compte que no hi ha cap previsió de modernització institucional. Recentment s’ha comunicat la intenció del govern central de transformar el CSIC en Organisme Autònom (com per exemple el Servei de Parcs Nacionals), i que deixi de ser Agència Estatal. Això implica perdre autonomia funcional, responsabilitat de gestió i control de resultats. Com a Organisme Autònom, tota despesa requerirà autorització prèvia des del punt de vista d’una administració que dona un servei públic. No cal tenir gaire imaginació per entendre que l’execució de les despeses dels projectes de recerca, incloses les de personal, serà tot un malson (i ja ara no es pas un camí de roses). Aquesta involució en l’estructura institucional va acompanyada d’una pèrdua de massa crítica. Entre el 2011 i el 2014, el personal del CSIC va perdre un 22,6% del seu personal. Entre els funcionaris la reducció va ser per jubilació i va representar el 6,1%. El més afectats van ser els contractats, que es van reduir en un 38,6%. No hi ha compromís ferm per assolir taxes de recanvi en els funcionaris que permetin mantenir el personal actual, sent el més probable que el degoteig continuï els propers anys, encara que de manera no tan accentuada. Quan es jubilen científics es perden línies de recerca senceres, així com la capacitat de captació de fons i per tant els calers necessaris per mantenir el personal contractat i per cobrir el dèficit en fons estructurals que ja comencen a experimentar alguns centres del CSIC (en alguns casos sobredimensionats en l’època de les vaques grosses –recordem que als centres del CSIC no hi ha planificació estratègica real). Quan es jubilen els funcionaris que formen part del personal tècnic i de l’administració es perden capacitats i competències essencials que sovint no poden ser cobertes pel personal que es queda i s’entra en risc de col·lapse de funcionament. Un problema afegit és que les reposicions de personal funcionari no es fan per centres sinó que són globals. A la pràctica això implica que els centres que conjunturalment s’han trobat amb moltes jubilacions des de l’any 2010 estiguin perdent personal més ràpidament encara que els altres i que no tinguin cap garantia de recuperar-se encara que torni a entrar personal.
Algú podria dir que la situació es transitòria i que eventualment el CSIC es recuperarà quan l’economia ho permeti. Globalment però, hi ha un problema basal de la percepció del CSIC per part de l’administració pública espanyola que considera la institució més com una càrrega problemàtica que com un actiu que ha de liderar l’R+D espanyola. La realitat és que la diagnosi feta en el paràgraf anterior no sembla casual i podria formar part d’un pla per reduir la mida del CSIC i per tant el seu cost com a institució. Sota aquest escenari, bona part del CSIC tendiria a convertir-se en un cementiri d’elefants i el govern promouria únicament aquella part que s’alineï millor amb les seves polítiques d’innovació o pel seu valor patrimonial (instituts tecno-científics, infraestructures tecnològiques singulars i museus). En el cas dels instituts catalans del CSIC, la situació encara podria ser pitjor, perquè el més probable és que es mantingui el seu dèficit estructural respecte als de la resta d’Espanya. Paradoxalment, és la crisi econòmica la que permet evidenciar aquest fet. Entre el 2011 i el 2014 el personal dels instituts del CSIC a Catalunya van decréixer menys que els de la resta d’Espanya (un 19,3% respecte a un 22,6%). Aquest descens no va ser gaire diferent en el personal científic però si entre el personal de suport (descens del 13% a Catalunya, i del 29% a la resta d’Espanya). L’explicació fàcil podria ser una suposada major capacitat de captació de recursos dels centres catalans del CSIC però això es contradiu amb el fet que l’any 2011 els centres de la resta d’Espanya tenien proporcionalment molt més personal de suport que els de Catalunya (1,61 persones per investigador a la resta d’Espanya i 1,41 a Catalunya). Dit clar i català, abans de la crisi els centres del CSIC de la resta d’Espanya havien rebut significativament més recursos per investigador que els centres catalans. Algú amb dos dits de front pot pensar que això hauria de ser diferent en el futur?

Fonts: Les dades han estat elaborades a partir d’informes oficials. Les del CSIC es poden trobar a les memòries anuals dels anys 2011 al 2014, les úniques que proporcionen dades desglossades de personal per comunitat autònoma. Desafortunadament aquesta informació no està disponible a nivell econòmic i s’haurien d’agregar les dades individuals dels centres. La informació relativa als centres CERCA (no es fàcil tampoc disposar d’informació agregada) s’han estret de la revisió dels comptes de l’any 2011 feta per la Sindicatura de Comptes de Catalunya (informe 13/2013).

Miquel Àngel Rodriguez Arias és actualment fundraiser and project manager a l’Institut de Ciències del Mar del CSIC a Barcelona. Ha treballar en aspectes relacionats amb la gestió i el desenvolupament institucional en pràcticament tots els tipus d’institucions que formen part del sistema de recerca català: un departament universitari, un parc científic, un institut CERCA i ara un centre del CSIC.

Ens cal la independència per poder ser un país normal

Jo vull una Catalunya que ho pugui decidir tot ella (com ho fan ara tants altres estats de tipus i orígens tan diversos), naturalment, amb els consensos -i les concessions- internacionals que calgui. Per descomptat, l’organització de la ciència i les activitats que hi van lligades (ensenyament superior, recerca, transferència de coneixement…) es compten entre les activitats importants que han de poder ser gestionades per l’estat català, i no tinc pas cap ni un dubte que ho podria fer.

JoanValles.jpg
Joan Vallès Xirau

Jo tinc consciència de ser independentista des que als 13 anys, per practicar mecanografia, vaig copiar amb una màquina d’escriure del despatx del meu pare (que, si existeix, deu ser una peça de museu) els dos primers versos de la sardana ‘La Santa Espina’: “Som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol”. Durant molts dels 43 anys que duc, doncs, amb aquesta consciència, una aclaparadora majoria de gent dels meus entorns no ho era pas, d’independentista. Alguns, per por, d’altres, per convicció i encara d’altres, per mandra. Només darrerament (potser els últims cinc anys) he percebut un canvi que ja fa un xic que té ressonància pública i he vist, amb joia, que persones de qui mai no ho hauria suposat abracen el desig de tenir un país normal, de tenir un país, en definitiva. Per contra, en els darrers temps (ara vull dir mesos) veig que en molts dels casos que esmento, l’independentisme és reversible. I com que el procés dura molt i no s’hi veu una sortida clara, la gent es desanima, i molta es desactiva.

Josep Pla (que no va ser pas independentista, ni crec – costa poc de fer ciència-ficció – que ho hagués estat ara) l’encertava de ple quan deia que el que més se sembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Miquel Agustí, autor d’un tractat d’agronomia publicat el 1617, referència per a una de les meves línies de recerca, s’hi referia, de manera ben natural, a la nació catalana, i això no volia pas dir un estat independent, però sí una nació. De llavors ençà, hi hem perdut, i molt. Ara, Catalunya no ho és pas, una nació. I no ho esdevindrem pas, com per art de màgia, per molt que repetim -i que siguem molts a fer-ho- que ho som. De la mateixa manera que algú no esdevindrà pas premi Nobel pel fet d’anar repetint obstinadament que ho és. Ser una nació requereix que algun paper ho reconegui. El Quebec és una nació (tot i que no pas un estat independent), perquè els mandataris canadencs no són pas com els espanyols, i van pensar que convenia més donar al Quebec l’estatus legal de nació i tot allò que comportava, que no pas arriscar-se a perdre’l en un referèndum. Nosaltres, això, no ho obtindrem mai d’Espanya (dels mandataris d’ara, dels de fa uns anys i dels d’anys a venir, que ja ho han dit ben clar: ja ni admeten la famosa consulta legal i acordada que es van inventar com a idea, i que no hauria pogut fer-se mai, tampoc, per manca del seu acord).

Jo vull, i sé que molts volem, que Catalunya esdevingui una nació amb estat propi. Des de temps ben reculats se sap que, econòmicament, no seria cap problema, de la mateixa manera que continuar dins d’Espanya també és tècnicament possible des d’aquest punt de vista (en el qual no aprofundeixo, perquè és un tema que desconec i que em desagrada, totes dues coses). Podríem posar a la balança molts altres aspectes, però el que a mi m’ha fet independentista és la llengua. Quan copiava aquells versos, no em cabia al cap que a l’escola m’obliguessin a escriure Juan Vallés i no Joan Vallès (el segon cognom, Xirau, és invariable, i encara bo que no se’ls acudia fer-me escriure Chirau!), i que ho fessin alguns mestres que, després, al carrer, ens parlaven en català, i fins i tot algun feia poesia en la nostra llengua. I ara no m’hi cap que un estat vagi en contra d’una de les seves llengües tan activament com l’espanyol amb la catalana. No em cap al cap, tot i que sé bé que és possible (i no pas només a l’estat espanyol), i em revolta; cada cop que m’assabento d’una ensulsiada més, perdo dies de vida, segur. Jo procuro ser tan poliglot com puc, però vull viure en un país on l’estat no ataqui el meu principal senyal d’identitat. Llavors, només tinc dues opcions: intentar -segurament sense èxit- fer-me andorrà o lluitar per una Catalunya independent -igualment sense gaires garanties-, i m’he decidit fa molt per la segona opció.
Acabo parlant del que aplega els qui escrivim i llegim aquest blog, la ciència, la recerca. Jo vull una Catalunya que ho pugui decidir tot ella (com ho fan ara França, Portugal, Txèquia, Alemanya, Suècia, Noruega, Croàcia, la Xina, Espanya, Armènia, el Marroc i tants altres estats de tipus i orígens tan diversos), naturalment, amb els consensos -i les concessions- internacionals que calgui. Per descomptat, l’organització de la ciència i les activitats que hi van lligades (ensenyament superior, recerca, transferència de coneixement…) es compten entre les activitats importants que han de poder ser gestionades per l’estat català, i no tinc pas cap ni un dubte que ho podria fer, car actualment hi ha un conjunt de persones, d’estructures i d’institucions (algunes de pròpies, d’altres no, però ja ho esdevindrien en la mesura convenient) que ho asseguren. Jo, per descomptat, em presto a posar-hi el meu ínfim granet de sorra de seguida que calgui. Tot i que -no puc pas no dir-ho- tinc un xic de por de l’avenir d’alguns aspectes de la recerca bàsica (per exemple aquells poc o molt vinculats a l’àmbit naturalístic, en els quals jo treballo, justament) en una Catalunya independent, si en aquesta bugada jo, personalment, hi perdo algun llençol ho donaré per molt i molt bo.

Joan Vallès Xirau (Figueres, 1959) és doctor en farmàcia (botànica) i llicenciat en filologia (llengua catalana). Catedràtic de botànica de la Universitat de Barcelona. Ha publicat uns 110 articles en revistes SCI, uns 105 en altres revistes i uns 65 llibres o capítols de llibre -a part de diversos texts divulgatius-, sobre sistemàtica i evolució de plantes (amb èmfasi en aspectes citogenètics i moleculars), etnobotànica, història de la botànica i terminologia botànica. L’obra “Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana”, que ha dirigit, ha rebut el Premi Crítica Serra d’Or 2015 de recerca (altres ciències).