Impossible

La ciència és el millor exponent del pensament crític. L’antiguitat d’una idea o l’autoritat d’algú que creu que la seva opinió és superior no signifiquen res. Potser per això costa entendre que l’única forma de comunicació amb el Govern central sigui la imposició, la negació, la perversió de la democràcia.

“Impossible”: Una paraula que sovint escoltem dels llavis de polítics mediocres, com el darrer recurs dels que ja no tenen arguments. L’avantsala del discurs de la por. L’exemple més trist i quotidià d’un país que fa temps va perdre l’esperança de ser quelcom. Quelcom més que l’ombra d’una transició que va obrir un temps nou, a la vegada que tancava les portes a un canvi real. “Impossible” no és un terme científic. La ciència no entén d’arguments d’autoritat, de revelacions o de tradicions. Els fets han de contrastar-se, han de ser sostinguts per teories que són constantment revisades, que poden canviar-se si un estudiant té un argument poderós i contrari a tot el que s’ha considerat sòlid fins aleshores. No importa si les idees anteriors han dominat l’escenari al llarg de segles. No importa si alguns “creuen” que la nova idea és massa trencadora. La ciència és el millor exponent del pensament crític. L’antiguitat d’una idea o l’autoritat d’algú que creu que la seva opinió és superior no signifiquen res. Potser per això costa entendre com l’única forma de comunicació amb el Govern central és la imposició, la negació, la perversió de la democràcia. Costa d’entendre com s’ha criminalitzat de forma brutal una reivindicació que ha sorgit de la societat i que -sobretot- demana una oportunitat de decidir fer una societat més justa. El llarg camí que s’ha fet fins ara és farcit d’insults (violents, etarres, nazis), de distorsions impresentables de la realitat (que inclou ignorar tot allò que es va aconseguir amb la Mancomunitat o la República) i d’amenaces. ¿Queda quelcom més per parlar?

El nostre món, es diu sovint, s’ha globalitzat. Per aquest motiu, ens diuen, no val la pena “aixecar fronteres”. El nostre món, ens diuen, és el món del segle XXI, no el del 1714. Aquestes afirmacions de suposada modernitat les fan persones que creuen que les corrides de toros s’han de seguir subvencionant, que la monarquia és una institució imprescindible, que volen silenciar les veus crítiques amb lleis que anul·len les nostres llibertats. Persones amb una visió tan limitada que neguen l’existència de problemes tan obvis (i globals) com el canvi climàtic. És cert que som en un món globalitzat. Per aquest motiu cal assolir la millor posició per jugar un paper seriós, com a estat modern. És cert que som al segle XXI, però tinc la impressió que els que ens ho recorden dia si i dia també no passarien un examen elemental sobre quins són els reptes i avenços de la ciència i la tecnologia que està accelerant de forma increïble i que defineixen l’horitzó d’aquest nou segle. I la realitat és aquesta: estem entrant en una veritable revolució tecnològica i científica en la qual cal ser presents ara. Els 20 anys vinents veuran com es redefineix la biomedicina, com la nanotecnologia canvia, com els nous robots i sistemes intel·ligents es desenvoluparan al nostre voltant i també seran anys d’afrontar reptes extraordinaris. En un món futur caldrà adaptar-nos a un clima que canvia, caldrà disposar d’una capacitat d’innovació i una economia flexibles i diversificades, i no podem fer-ho si seguim enganxats a la “marca España” que ha quedat caduca fa molt de temps.

Cal un nou estat on podrem fer un salt imprescindible per les futures generacions. Un salt que és perfectament possible si ho volem i que no té res a veure amb fronteres. Les úniques fronteres que realment existeixen són les que crea la incompetència dels mediocres que ens condemnen a un futur de segona, com a país de segona. ¿És això el que volem? A Catalunya no ens hem lliurat tampoc de patir els efectes dels polítics que no han estat a l’altura. Hem tingut corrupció, desnonaments, especulació, dèficits en el nostre sistema educatiu i sanitari. Però també ha passat quelcom meravellós, únic i que canvia tot: la societat civil s’ha posat a peu dret i demana un país diferent. No han estat els polítics, sinó aquells que alguns creien que seguirien votant cada quatre anys sense molestar. Que creurien les mentides sense protestar. Que tindrien por d’intentar fer quelcom diferent. Ara sabem que no és així. I si parlem de ciència, som un exemple excepcional de com una inversió econòmica adequada i una visió a llarg termini ens ha permès estar a la primera divisió. Fins on podríem arribar si disposéssim dels recursos necessaris? Crec que fins on volguéssim. I ara és l’hora.

“Impossible” no és un terme científic. Però personalment considero impossible d’escoltar un dia més les amenaces dels que han decidit que decideixen per nosaltres. És impossible creure en una democràcia on el silenci dels ciutadans vol ser imposat des d’un poder que no creu en els ciutadans. És impossible acceptar que una part inqüestionable d’aquesta democràcia és una institució aristocràtica i antidemocràtica com la monarquia. És impossible suportar aquests polítics que constantment qüestionen la nostra llengua mentre demostren sovint incapacitat per expressar-se en la seva. És impossible formar part d’un país on la corrupció i els llastres del passat s’arrosseguen sense cap conseqüència. I, com sabem els científics, és impossible no somniar. I és hora de fer realitat els nostres somnis.

Ricard Solé és llicenciat en física i biologia i doctor en física. Actualment és investigador ICREA a la Universitat Pompeu Fabra, on dirigeix el Complex Systems Lab. Es tambè catedràtic extern del Santa Fe Institute (New Mexico, USA). El seu treball ha rebut diverses distincions, incloent el Premi Ciutat de Barcelona i el de La Vanguardia de la Ciència.