Ens cal la independència per poder ser un país normal

Jo vull una Catalunya que ho pugui decidir tot ella (com ho fan ara tants altres estats de tipus i orígens tan diversos), naturalment, amb els consensos -i les concessions- internacionals que calgui. Per descomptat, l’organització de la ciència i les activitats que hi van lligades (ensenyament superior, recerca, transferència de coneixement…) es compten entre les activitats importants que han de poder ser gestionades per l’estat català, i no tinc pas cap ni un dubte que ho podria fer.

Jo tinc consciència de ser independentista des que als 13 anys, per practicar mecanografia, vaig copiar amb una màquina d’escriure del despatx del meu pare (que, si existeix, deu ser una peça de museu) els dos primers versos de la sardana ‘La Santa Espina’: “Som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol”. Durant molts dels 43 anys que duc, doncs, amb aquesta consciència, una aclaparadora majoria de gent dels meus entorns no ho era pas, d’independentista. Alguns, per por, d’altres, per convicció i encara d’altres, per mandra. Només darrerament (potser els últims cinc anys) he percebut un canvi que ja fa un xic que té ressonància pública i he vist, amb joia, que persones de qui mai no ho hauria suposat abracen el desig de tenir un país normal, de tenir un país, en definitiva. Per contra, en els darrers temps (ara vull dir mesos) veig que en molts dels casos que esmento, l’independentisme és reversible. I com que el procés dura molt i no s’hi veu una sortida clara, la gent es desanima, i molta es desactiva.

Josep Pla (que no va ser pas independentista, ni crec – costa poc de fer ciència-ficció – que ho hagués estat ara) l’encertava de ple quan deia que el que més se sembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. Miquel Agustí, autor d’un tractat d’agronomia publicat el 1617, referència per a una de les meves línies de recerca, s’hi referia, de manera ben natural, a la nació catalana, i això no volia pas dir un estat independent, però sí una nació. De llavors ençà, hi hem perdut, i molt. Ara, Catalunya no ho és pas, una nació. I no ho esdevindrem pas, com per art de màgia, per molt que repetim -i que siguem molts a fer-ho- que ho som. De la mateixa manera que algú no esdevindrà pas premi Nobel pel fet d’anar repetint obstinadament que ho és. Ser una nació requereix que algun paper ho reconegui. El Quebec és una nació (tot i que no pas un estat independent), perquè els mandataris canadencs no són pas com els espanyols, i van pensar que convenia més donar al Quebec l’estatus legal de nació i tot allò que comportava, que no pas arriscar-se a perdre’l en un referèndum. Nosaltres, això, no ho obtindrem mai d’Espanya (dels mandataris d’ara, dels de fa uns anys i dels d’anys a venir, que ja ho han dit ben clar: ja ni admeten la famosa consulta legal i acordada que es van inventar com a idea, i que no hauria pogut fer-se mai, tampoc, per manca del seu acord).

Jo vull, i sé que molts volem, que Catalunya esdevingui una nació amb estat propi. Des de temps ben reculats se sap que, econòmicament, no seria cap problema, de la mateixa manera que continuar dins d’Espanya també és tècnicament possible des d’aquest punt de vista (en el qual no aprofundeixo, perquè és un tema que desconec i que em desagrada, totes dues coses). Podríem posar a la balança molts altres aspectes, però el que a mi m’ha fet independentista és la llengua. Quan copiava aquells versos, no em cabia al cap que a l’escola m’obliguessin a escriure Juan Vallés i no Joan Vallès (el segon cognom, Xirau, és invariable, i encara bo que no se’ls acudia fer-me escriure Chirau!), i que ho fessin alguns mestres que, després, al carrer, ens parlaven en català, i fins i tot algun feia poesia en la nostra llengua. I ara no m’hi cap que un estat vagi en contra d’una de les seves llengües tan activament com l’espanyol amb la catalana. No em cap al cap, tot i que sé bé que és possible (i no pas només a l’estat espanyol), i em revolta; cada cop que m’assabento d’una ensulsiada més, perdo dies de vida, segur. Jo procuro ser tan poliglot com puc, però vull viure en un país on l’estat no ataqui el meu principal senyal d’identitat. Llavors, només tinc dues opcions: intentar -segurament sense èxit- fer-me andorrà o lluitar per una Catalunya independent -igualment sense gaires garanties-, i m’he decidit fa molt per la segona opció.
Acabo parlant del que aplega els qui escrivim i llegim aquest blog, la ciència, la recerca. Jo vull una Catalunya que ho pugui decidir tot ella (com ho fan ara França, Portugal, Txèquia, Alemanya, Suècia, Noruega, Croàcia, la Xina, Espanya, Armènia, el Marroc i tants altres estats de tipus i orígens tan diversos), naturalment, amb els consensos -i les concessions- internacionals que calgui. Per descomptat, l’organització de la ciència i les activitats que hi van lligades (ensenyament superior, recerca, transferència de coneixement…) es compten entre les activitats importants que han de poder ser gestionades per l’estat català, i no tinc pas cap ni un dubte que ho podria fer, car actualment hi ha un conjunt de persones, d’estructures i d’institucions (algunes de pròpies, d’altres no, però ja ho esdevindrien en la mesura convenient) que ho asseguren. Jo, per descomptat, em presto a posar-hi el meu ínfim granet de sorra de seguida que calgui. Tot i que -no puc pas no dir-ho- tinc un xic de por de l’avenir d’alguns aspectes de la recerca bàsica (per exemple aquells poc o molt vinculats a l’àmbit naturalístic, en els quals jo treballo, justament) en una Catalunya independent, si en aquesta bugada jo, personalment, hi perdo algun llençol ho donaré per molt i molt bo.

Joan Vallès Xirau (Figueres, 1959) és doctor en farmàcia (botànica) i llicenciat en filologia (llengua catalana). Catedràtic de botànica de la Universitat de Barcelona. Ha publicat uns 110 articles en revistes SCI, uns 105 en altres revistes i uns 65 llibres o capítols de llibre -a part de diversos texts divulgatius-, sobre sistemàtica i evolució de plantes (amb èmfasi en aspectes citogenètics i moleculars), etnobotànica, història de la botànica i terminologia botànica. L’obra “Noms de plantes. Corpus de fitonímia catalana”, que ha dirigit, ha rebut el Premi Crítica Serra d’Or 2015 de recerca (altres ciències).