Mes: setembre de 2015

L’Estat que ens mereixem

En la situació actual, la millor opció per garantir la supervivència i el respecte cap al nostre país és aconseguir un estat propi, que estem segurs que, en darrera instància, obtindrà el reconeixement de la UE. Amb un país independent assegurem el nostre futur polític, social, econòmic i cultural sense cap impediment.

JosepMLlovet1.jpg
Josep M. Llovet

Catalunya és una nació sense estat, una situació bastant inusual en l’organització actual del món occidental. Tot i haver tingut les nostres constitucions i lleis durant segles, vam perdre aquest marc organitzatiu fa 300 anys. Aquests darrers cent anys hem mirat de promoure una organització plurinacional moderna a l’estat espanyol, que respectés activament les diverses nacions. Aquest esforç ha estat especialment evident els darrers trenta anys, a partir de l’aprovació de l’actual constitució espanyola, en què el govern català ha fet esforços per promoure la integració de l’estat espanyol als organismes democràtics internacionals (per exemple, la Unió Europea) i per millorar el progrés i la modernitat. No obstant això, els drets catalans, en comptes de ser cada vegada més reconeguts i respectats, s’han reduït i marginat. L’Estatut d’Autonomia aprovat per referèndum el 2006 va ser notablement limitat pel Tribunal Constitucional. La destacada contribució econòmica neta de Catalunya a la resta de l’Estat no té precedents entre els països occidentals, i representa una sagnia econòmica no reconeguda ni molt menys compensada de cap manera.

En la situació actual, la millor opció per garantir la supervivència i el respecte cap al nostre país és aconseguir un estat propi, que estem segurs que, en darrera instància, obtindrà el reconeixement de la UE. Amb un país independent assegurem el nostre futur polític, social, econòmic i cultural sense cap impediment. Aquest nou estat haurà de tenir un alt nivell de justícia, de llibertat, de tolerància i de democràcia. I haurà de respectar i protegir tots els ciutadans catalans, independentment de l’origen o la llengua nativa de cadascú. Crec que aleshores hi haurà un efecte retorn; la il•lusió que comporta per al país i per a la nostra gent un estat propi, fa que molts catalans a l’estranger podrien plantejar-se tornar. Jo en conec que ho farien, tant per ells com pels seus fills, tant des del punt de vista professional com personal o social..

Pel que fa a l’assistència sanitària i la recerca, Catalunya ha estat reconeguda internacionalment com un model a seguir a causa de la respectabilitat excepcional assolida pels professionals del nostre sistema de salut. Ha aconseguit en els darrers 15 anys posicionar-se com un país de referència en recerca biomèdica, i tenim molts grups fortament competitius a nivell internacional, que obtenen finançament en qualsevol convocatòria pública, bé sigui europea o americana. Jo que visc a Barcelona però també treballo als Estats Units, us haig de dir que la gent d’aqui té un talent extraordinari, és un talent singular que no es troba molt sovint. Disortadament, aquest talent no té, en la situació organitzativa actual, el suport institucional suficient perquè pugui emergir. Estic segur que el nou estat donarà prioritat a aquesta força i proporcionarà les eines necessàries per optimitzar aquest potencial. La prova d’aixo es que el 50% dels professors ICREA són de fora de l’estat, i aquesta gent es vol quedar aquí, vol arrelar aquí, i està produint ciència aquí.

Essent com som una de les nacions més antigues d’Europa, hem demostrat que acceptem els ciutadans estrangers a la nostra comunitat. Catalunya té una capacitat integradora que es fonamental per entendre el pais que avui tenim i el que volem fer. Aquests trets, la forta voluntat de ser, la nostra resiliència, i capacitat organitzativa ens asseguren un futur millor, per a nosaltres i per als nostres descendents.

Josep M. Llovet és Professor de Recerca ICREA a l´IDIBAPS-Hospital Clínic-Univ. de Barcelona i Director del programa d’Oncologia Hepàtica i Catedràtic de Medicina a la Icahn School of Medicine at Mount Sinai, Nova York. Ha estat President de la International Liver Cancer Association. Entre els seus reconeixements destaca l´AACR-Landon International Award el 2009, Hans-Popper International award, premi Josep Trueta 2013, Chairman de les Guidelines of HCC Management de la European Association for the Study of the Liver, i Senior Editor de Journal of Hepatology i Clinical Cancer Research. Durant els passats 20 anys ha estat investigant en recerca clínica i translacional en càncer hepàtic, obtenint finançament competitiu de la Comissió Europea i del National Institute of Heath-USA, tot liderant diversos consorcis internacionals. Té més de 220 publicacions científiques i ha donat unes 500 conferències, i es troba entre el 1% d’investigadors més citats al món.

Per què no?

Volem fer un ús ple de la nostra llengua, en tots els àmbits i sense restriccions. No és una concessió: és un dret. No es tracta d’un favor.
No som ni millors, ni pitjors. Tenim de tot, com passa a tot arreu. Tindrem bons i mals ciutadans, alguns polítics honestos i la majoria corruptes: d’això no ens en salvarà ningú. No tindrem el paradís, amb la independència. Simplement, gaudirem d’un dret que és nostre.

DolorsVinyoles.jpg
Dolors Vinyoles i Cartanyà

No entenc el NO. Només reclamem gaudir dels mateixos drets que les altres persones i cultures, ni més ni menys. Volem fer un ús ple de la nostra llengua, en tots els àmbits i sense restriccions. No és una concessió: és un dret. No es tracta d’un favor. Tenim un tarannà propi -com totes les altres cultures del món- i necessitem regir-nos per unes lleis pròpies i uns propis codis de comunicació que van molt més enllà de l’ús d’una llengua. No som ni millors, ni pitjors. Tenim de tot, com passa a tot arreu. Tindrem bons i mals ciutadans, alguns polítics honestos i la majoria corruptes: d’això no ens en salvarà ningú. No tindrem el paradís, amb la independència. Simplement, gaudirem d’un dret que és nostre. És el mateix dret que tenen –o reclamen- totes les altres cultures que ens envolten.

Sóc zoòloga. Em dedico a l’estudi del comportament animal i a les seves aplicacions en conservació. La defensa del territori és la cosa més natural del planeta. L’establiment de territoris garanteix la partició dels recursos ecològics entre els membres d’una espècie i n’assegura l’èxit reproductiu. Les poblacions, integrades per tots els membres d’una espècie, són unitats funcionals que tenen una raó de ser i es congreguen també en territoris que queden integrats en ecosistemes. Al meu entendre, el nostre ecosistema és Europa. És on realment crec que ens podem integrar amb el mateix plec de condicions que qualsevol altra cultura, com posem per cas l’espanyola i la portuguesa. Ens empara, com a ells, el pes d’una història particular i d’unes arrels culturals divergents, un bagatge propi en el camp de les lletres i de la literatura, i reconeguts avenços en el camp de la recerca i la innovació tecnològica, entre moltes altres coses. No entenc el NO.

Dolors Vinyoles i Cartanyà és Professora Agregada de la Universitat de Barcelona. Dirigeix un equip de recerca que es dedica a l’estudi del comportament animal i les seves aplicacions en la conservació dels vertebrats. Ha publicat al voltant de 60 treballs de recerca en revistes científiques i llibres especialitzats. Ha participat en 45 projectes de recerca (nacionals i internacionals) i ha dirigit uns 20 treballs de recerca (tesis, tesines i treballs de llicenciatura).

Independència? Sí, de cap, però sobretot de cor!

És que algú es creu de veritat que aquesta aspiració és només el resultat de la recent crisi econòmica? Si fos així, seria només una revolució amb el cap, un artefacte egoista de nostre intel·lecte.
Desenganyem-nos, no hi haurà mai un veritable reconeixement, sinó una tirallonga infinita d’intents d’uniformització i dilució del nostre ésser històric i cultural en el tot “indissoluble’’ de l’anomenada nació espanyola. Quants segles més ens calen per entendre-ho?

JoanSola.jpg
Joan Solà Peracaula

Els arguments econòmics els hem sentit a bastament. No són mers focs d’encenalls, sinó basats en dades científiques objectives i àmpliament discutides. Els arguments socials també els coneixem, i els fem nostres com una de les principals pedres de toc de tot el procés. De fet, ambdós tipus d’arguments estan lligats pregonament: una Catalunya lliure podria ser més justa perquè tindria una capacitat real, tangible, per redistribuir una riquesa que ja no s’escaparia del país (abduïda sistemàticament per l’Estat espanyol), sinó que estaria a disposició per fer-ne el millor ús possible en bé de tots els nostres conciutadans.

Com podríem sinó justificar el nostre intens anhel de ser col·lectiu si la causa no fos manifestament justa i pensada per al bé comú? Com podríem aspirar a una llibertat autèntica si no pretenguéssim fer-ne un ús absolutament solidari? No hi hauria noblesa en els nostres cors, ni escalf humà en els nostres propòsits, si concebéssim tot aquest procés només amb l’àrida fredor del nostre cap. L’aspiració a una Catalunya lliure i independent no és simplement el resultat d’una numerologia econòmica o d’uns arguments merament utilitaristes i oportunistes, basats en allò del “ara és el moment perquè el vaixell s’enfonsa”. És que algú es creu de veritat que aquesta aspiració és només el resultat de la recent crisi econòmica? Si fos així, seria només una revolució amb el cap, un artefacte egoista de nostre intel·lecte.

Sincerament, penso i sento que no és així; crec que hi juga un paper, i de llarg, el cor. Així fou també amb la Revolució Americana del s. XVIII: hi hagueren uns motius econòmics evidents (unes taxes excessives imposades per la corona anglesa sobre els colons), però per damunt de tot hi hagué el desig i la ferma voluntat d’uns homes que volien finalment administrar, ells mateixos, el seu país, el seu futur, les seves terres, i volien fer-ho amb les seves lleis i d’acord amb el seu tarannà. Sense aquesta profunda i legítima aspiració de llibertat n’estic segur que mai no haurien reeixit. No cal dir que les dues “revolucions’” no són directament comparables, però tenen quelcom en comú: un eix a gran escala en l’espai-temps.

En la revolució Americana, la imposició venia de lluny en la dimensió d’espai (concretament des de la metròpoli a l’altra banda de l’Atlàntic). En la nostra, en canvi, la llunyania li ve en la de temps: tres segles de distància pretèrita. En aquest llarguíssim període els governs espanyols de tots els colors de l’arc parlamentari han estat incapaços d’entendre l’esperit català i no han parat de fustigar la nostra llengua i cultura tant com han pogut. I, després de fer-ho, ho han negat tot sistemàticament, descaradament, com si no hagués passat res. Mentrestant no han parat de maquinar com integrar-nos en una uniformitat cultural totalment espanyolitzant. Fa només quatre dies que l’ex-ministre Wert encara feia un nou i fútil intent, l’enèsim, per anorrear-nos dins del mosaic cultural espanyol. I no cal dir que, si tot romangués igual, un altre Wert de torn vindria indefectiblement a fer l’intent n+1-èsim, i així ad infinitum.

Desenganyem-nos, no hi haurà mai un veritable reconeixement, sinó una tirallonga infinita d’intents d’uniformització i dilució del nostre ésser històric i cultural en el tot “indissoluble’’ de l’anomenada nació espanyola. Quants segles més ens calen per entendre-ho? Tres-cents anys és el temps que van estar els mexicans sota l’ègida (o hem de dir l’espasa?) espanyola abans d’independitzar-se, i tres-cents anys també van passar fins que els escocesos han fet el darrer (i infructuós) intent d’alliberar-se del jou anglès fins que els ministres i polítics de torn van desembarcar-hi, per terra, mar i aire, esgrimint tota l’artilleria dialèctica de la Casa dels Comuns per prometre’ls la lluna en un cova si no marxaven de la corona. I pregunto: no és, de fet, exactament això el que fan ara mateix els ministres i líders dels principals partits espanyols quan, per un costat, ens venen a fer por i ens amenacen amb la re-edició furibunda de totes les plagues d’Egipte, mentre que per l’altre hi ha els qui venen amb pell d’ovella (però amb els mateixos ullals de llop) i ens prometen el paradís del federalisme com si ara de cop i volta fos la solució màgica, la panacea universal, després que ells mateixos menystinguessin el seu més insigne proponent, el M. H. Pasqual Maragall? No foren també “ovelles” del mateix ramat les que ens “cepillaron” l’Estatut, en paraules del gran histrió polític dels anys 90, “Mr. Peace”? I ja no diguem les amabilíssimes paraules de “Mr. Philip”, qui finalment no ha pogut aguantar-se per més temps de dir el que sempre ha pensat, superant amb escreix el seu teloner habitual del passat.

Òbviament, tot el que diuen ara els seus adlàters actuals és un brindis més al sol, és a dir, fum i cendra. En veritat, ja no ens els podem creure més. És molt millor creure, finalment, en nosaltres mateixos. Tenim a favor nostre els clamorosos drets universals sobre la llibertat dels pobles, així com tots els arguments del cap i del cor. Els de cap me’ls crec, és clar, perquè som científics; però, què voleu que us digui, en aquesta tessitura em toquen més els de cor. Els percebo a la manera d’un ressò llunyà i subtil, però vívidament real, de les veus de milions de compatriotes que en tres segles d’intensa i feixuga història van deixar les seves vides per fer un país millor, pensant que un dia hi podrien viure els seus fills, i els fills dels seus fills, a la faiçó d’un poble veritablement lliure, un poble on es parlessin totes les llengües i s’estimessin totes les cultures. Finalment goso recordar, i fins i tot parafrasejar, aquells inoblidables mots de plany del gran poeta: “Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m’agradaria d’allunyar-me’n, nord enllà… ” Potser ha arribat ja l’hora de no allunyar-nos-en melangiosament cap al nord, i tampoc cap al sud, sinó senzillament de romandre-hi fidels i poder dir amb joia: “Oh, que content que estic d’aquesta meva coratjosa, jovenívola i tan arrauxada terra, i com m’agradaria de fer-hi sojorn i de viure-hi, finalment, lliure, desacomplexat i feliç…”

Joan Solà Peracaula és catedràtic de la Universitat de Barcelona. Ha estat director del Departament d’Estructura i Constituents de la Matèria de la UB, especialista en Física de Partícules i Cosmologia. Els seus treballs científics han rebut reiteradament Menció d’Honor (la darrera vegada, aquest mateix any 2015) per part de la Gravity Research Foundation dels Estats Units, institució que promou una de les competicions científiques internacionals més rellevants en assaigs en el camp de la recerca teòrica i experimental en gravetat i cosmologia. Ha estat també distingit com a Outstanding Referee de les revistes científiques de la American Physical Society, editora de Physical Review i Physical Review Letters, les quals figuren entre les revistes de Física de més prestigi del món.

Futur il·lusionant

Si mirem avui dia quant aporta en recerca Catalunya a nivell mundial, veurem que el seu pes ja comença a ser similar a d’altres països com ara Holanda, Noruega, Suècia, Bèlgica o Àustria.
Catalunya, en l’actualitat, per cada euro que rep d’Europa per fer recerca en retorna dos. Evidentment, Europa no es pot permetre perdre això i el que vol és retenir Catalunya de forma activa. 

ManelEsteller.jpg
Manel Esteller

Catalunya és un país petit sense recursos naturals propis que ha d’invertir en coneixement. I en innovació si vol ser competitiu a nivell mundial. Des de fa més de 10 anys tenim molt bona recerca en molts àmbits, i una de les gràcies que ha tingut és que ha estat mantinguda per governs de color polític molt diferent. I això ens ha permès tirar endavant amb independència de les idees dels polítics. En el futur hem de ser capaços de mantenir aquesta aposta decidida per la recerca, per la innovació i per l’excel·lència en l’educació. El fet que Catalunya esdevingui un nou estat li dóna unes eines pròpies per desenvolupar-se, per triar la carrera científica, per decidir on s’ha d’invertir, per poder gestionar els propis recursos. Això s’ha fet fins ara de forma bastant limitada. La independència, segur, ens permetrà com a mínim la possibilitat de, si ens equivoquem, fer-ho nosaltres. Tenim ja elements del sistema de recerca català que són estructures d’estat en el sentit que poden ser traslladades a un país independent.

Si mirem avui dia quant aporta en recerca Catalunya a nivell mundial, veurem que el seu pes ja comença a ser similar a d’altres països com ara Holanda, Noruega, Suècia, Bèlgica o Àustria. Amb la independència podem ser capaços de fer una investigació encara molt més competitiva, podem situar-nos a nivells de països molt avançats, no només a nivell europeu sinó també a nivell mundial. Jo sempre he dit que Catalunya té la possibilitat de convertir-se en la Califòrnia d’Europa. Per això hem de poder invertir, dotar adequadament la investigació i sobretot apostar per l’excel·lència. És important evitar enquilosaments, normes rígides, estàtiques. Cal fer sistemes de recerca dinàmics, com és ja per exemple l’ICREA que permet portar la gent millor d’un altre país a Catalunya. I hem de ser molt exigents amb el rendiment dels científics.

Catalunya, en l’actualitat, per cada euro que rep d’Europa per fer recerca, en retorna dos. Evidentment Europa no es pot permetre perdre això i el que vol és retenir Catalunya de forma activa. No s’entèn una Catalunya sense Europa ni una Europa sense Catalunya. Som un país que ja té una sensibilitat especial per a la investigació. Només hem de veure a la tele la Marató, que és la que recull més diners per a recerca de tot Europa. Hi ha nens que ja volen venir al laboratori a fer investigació. Jo crec que hem de cuidar-los molt. Aquests nens, que són els que hi haurà en una Catalunya independent, segurament seran el nostre cultiu, on hem d’apostar decididament per a la seva formació. I per fer-ho possible els científics, com tots els professionals de la societat, no podem quedar-nos al marge del procés que ens ha de dur a la independència. Ens hi hem d’implicar.

Manel Esteller (Sant Boi de Llobregat, 1968) és Director del Programa d’Epigenètica i Biologia del Càncer de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Bellvitge (IDIBELL), així com Professor de Genètica de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona i Professor d’Investigació de l’ICREA. Ha treballat a Barcelona, Escòcia, Estats Units i Madrid abans d’obrir el seu laboratori al campus de Bellvitge de L’Hospitalet de Llobregat. És autor de més de quatre cents manuscrits originals en l’àmbit de les ciències biomèdiques, i membre de nombroses societats científiques internacionals, d’editorials i crític de diverses revistes i entitats investigadores. Ha rebut nombrosos premis incloent el Primer Premi en Investigació Bàsica a la Universitat Johns Hopkins (1999), el Premi al Millor Investigador de l’Associació Europea per a la Investigació del Càncer (2000), el Premi Carcinogènesi-Oxford University (2005), el Premi a la Investigació Biomèdica Francisco Cobos (2006) , Premi Carmen i Severo Ochoa de Recerca Molecular (2009), World Health Summit Award (2010) , Premi Nacional de Genètica (2011), Premi Rei Jaume I (2013), Premi Investigació Biomèdica Severo Ochoa Fundació Ferrer (2014) i la Medalla Josep Trueta al Mèrit Sanitari de la Generalitat de Catalunya (2015).

.

Més eficiència per a la recerca i la innovació tecnològica

Cal exigir que es donin recursos per a la recerca, però que s’avaluï que estan ben utilitzats. En el cas de l’accident del Prestige, per exemple, es va anar a recórrer a costoses solucions amb robots externs, quan concretament en el nostre grup de recerca treballàvem de feia uns anys en robòtica submarina amb projectes finançats per l’estat. Els vam oferir un projecte que simplificava l’actuació, i no ens van voler ni tant sols escoltar.

AliciaCasals.jpg
Alícia Casals

Quan tens un entorn fàcil vas seguint una mica per inèrcia i quan tens un context advers o et rendeixes o lluites. A nosaltres ens ha caracteritzat que portem segles havent de renunciar o lluitar per sobreviure i aconseguir els objectius que ens proposem. Això et fa desenvolupar la capacitat de buscar solucions als problemes per vies potser més imaginatives. Aquesta situació la veiem en tecnologia, ho veiem en la llengua i en molts altres àmbits. El fet que haguem estat històricament un país oprimit i que se’ns han tancat moltes portes ens ha marcat aquest caràcter també a nivell de recerca, a nivell d’emprenedoria i de creació d’empreses. Segurament no hauríem tingut aquesta capacitat si haguéssim viscut en un context més fàcil o amb més recursos o subvencions que et venen de fora. No ens hauria estat necessari fer-ho.

En la situació actual tenim institucionalment unes capacitats de decisió política limitades. Estem sota el govern d’un estat que té unes altres prioritats, la recerca a nivell de l’estat espanyol està molt poc potenciada i els nivells assolits fins ara perillen. Hi ha hagut molts programes de recerca foscos, sembla que s’han anat finançant certes empreses sota el paraigües de projectes de recerca i innovació, que ajuden a justificar un pressupost en aquest concepte, però que no sempre va a parar a on realment és més necessari i on hi ha més potencial. Hi ha d’haver més transparència, més incentius fiscals, més reconeixement científic, s’ha de procurar que la legislació dificulti la corrupció. També s’han d’explotar millor els resultats de la recerca.

En el cas de l’accident del Prestige, per exemple, es va anar a recórrer a costoses solucions amb robots externs, quan concretament en el nostre grup de recerca treballàvem de feia uns anys en robòtica submarina amb projectes finançats per l’estat. Els vam oferir un projecte que simplificava l’actuació, i no ens van voler ni tant sols escoltar. Amb fons públics es subvenciona bona part de la recerca que es desenvolupa i després, quan es pot aportar un resultat de la recerca pròpia, no es confia en les nostres capacitats i es prefereix comprar la tecnologia on millor els convé. Això vol dir que s’han destinat aquests recursos a una recerca que no dóna tot el retorn a la societat que es podria esperar. Cal exigir que es donin recursos per a la recerca, però que s’avaluï que estan ben utilitzats, i que en la política hi hagi una estratègia: definir uns objectius, fer un seguiment i avaluació seriosa dels resultats i exigir un retorn de coneixement i de transferència tecnològica. Per això els científics, els centres tecnològics i les empreses han de trobar vies més fàcils de col·laboració, i per això calen incentius i polítiques fiscals que afavoreixin que aquesta interrelació es produeixi.

En referència al teixit empresarial, ens estan amenaçant que si ens independitzem no hi haurà inversors, que ens quedarem aïllats, però el que estem veient en la realitat és que les empreses estan venint i estan invertint molt. El que es percep que privarà a la Catalunya independent, i a Europa, és el pragmatisme. Tenim l’entorn, tenim el talent, tenim aquesta capacitat que ens fa atractius per les empreses de fora. Les empreses que venen creen riquesa i llocs de treball, però si tenim aquest potencial i hi ha molts investigadors que han hagut de marxar a fora, el que s’ha d’impulsar és la creació de les nostres pròpies empreses i facilitar que puguin ser més grans. Tenim implantades grans empreses transnacionals i multinacionals, però encara seria més bo que en tinguéssim de pròpies en molts camps on ara no en tenim. Actualment amb la legislació espanyola, i la catalana que tenim de retruc, és fa molt difícil crear una empresa i hi ha moltes iniciatives que es frustren per aquestes dificultats no tecnològiques. Per això, cal afavorir amb mesures fiscals, amb assessorament que permeti que qui té iniciatives les pugui dur a terme, i tot això donarà un potencial molt important perquè la recerca científica tecnològica avanci i els coneixements es tradueixin en beneficis per a tota la societat. Quan Catalunya sigui independent, la recerca, l’emprenedoria i la iniciativa que tenim la població catalana, amb un marc legal més sensible amb el sector industrial, ha de donar resultats efectius.

Alícia Casals és catedràtica de la UPC. La seva investigació s’orienta a la incorporació de la percepció, principalment visual i de força, a la robòtica, i especialment enfocada a la interacció persona-robot per a la seva aplicació al camp mèdic. El resultat d’aquesta recerca ha donat lloc tant a publicacions científiques com a patents, havent participat en la creació de dues empreses, spin-off, EROVI (1989) i Rob Surgical Systems (2011). En l’àmbit internacional, s’ha implicat en entitats i iniciatives en el camp de la robòtica, amb càrrecs de diferents nivells de responsabilitat entre els que cal destacar: Membre fundadora (2001) de la xarxa d’Excel·lència Europea, EURON (EUropean RObotics Network). Fundadora el 2001 i Presidenta del Jurat del Georges Giralt PhD Award (2001-2008), i càrrecs a la IEEE Robotics and Automation Society, de la que va ser vice-presidenta (2008-09). Entre altres reconeixements ha rebut el Premi Internacional de Tecnologia, Barcelona 1992 i la Medalla Narcís Monturiol, 1999. Des de 2007 és membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Volem ser…

Ens sentim mal governats. El dret que ens assisteix en aquesta protesta va més enllà de la legalitat, més enllà del que diu o no diu una carta, per molt magna que sigui. El principal deure d’un govern és oferir al poble al que representa les eines per poder garantir la seva plenitud i felicitat, l’actual i la futura. Volem ser lliures perquè volem una altra forma de governar-nos.

MiquelAArnedo.jpg
Miquel A. Arnedo

Per circumstàncies, científiques és clar, tal i com per toca en un blog com aquest, m’he vist de nou, desprès de mot de temps, en la situació de tenir que explicar, i el que es fa més empipador, justificar, davant col·legues espanyols, les arrels i els objectius del moviment sobiranista i de la actual situació política que es viu a Catalunya.

Els arguments dels col·legues, tots científics (els col·legues, no els arguments) solen ser semblants i segueixen una progressió força pautada. El primer acte consisteix en la declaració solemne de l’admiració per la societat catalana. Almenys en certs cercles encara se’ns reconeix com un element d’avantguarda i de dinamització d’Espanya. El segon acte és l’argument econòmic, en el fons, ens diuen, és un problema conjuntural. La situació econòmica és dolenta i no es vol contribuir al benestar comú de l’estat sinó que volem els diners per a nosaltres, ja sabeu la pela és la pela. Som, en definitiva, uns insolidaris. Tanmateix se’ns recorda que, en realitat, el nostre benestar econòmic s’ha construït en bona part mercès a la gent vinguda d’altres zones de la península. I és cert, no que no siguem solidaris, sinó que Catalunya és el que és per tota la riquesa que hem rebut de la resta de l’Estat, potser no econòmica però si clarament sociològica. Si l’interlocutor té afinitats cap a l’esquerra de l’espectre polític, el següent pas és una anàlisi, en el context del materialisme dialèctic, sobre el nacionalisme i la seva arrel burgesa. En el fons, els que mouen tot això del separatisme són les classes benestants que defensen els seus interessos i la seva quota de poder. Arribats en aquest punt, te n’adones del mal que han fet i estan fent els medis de comunicació espanyols, amb aquells que en un temps es van dir progressistes al seu davant.

Curiosament, l’últim acte, la gran fi de festa d’aquest acorralament sistemàtic dels nostres compatriotes, és essencialment històric: els catalans mai no hem tingut un país independent, i España és una, gran i lliure des dels temps dels Reis Catòlics… algun diari probablement encara ho mouria una mica més enrere, potser en l’origen de la primera planta amb flors, que com ens han fet saber recentment era espanyola ja fa 130 milions d’anys (… i no es conya).

I arribats en aquest punt, quan ja has desplegat totes les teves dots de diplomàcia, t’has reconegut d’esquerres com el que més i els hi has recordat que el sentit de pertinença a una comunitat no va necessàriament en contra d’una clara vocació internacionalista, comences a pensar que hi ha quelcom que simplement no es vol acceptar i que els argumentaris, al revés del que pensen alguns companys, no són mai prou objectivables com per poder ser convincents per algú que no vol entendre.

I llavors passes al contraatac, i en aquest cas et desproveeixes de sentimentalismes i t’agafes a indicadors que creus que son més descriptius i que esperes que no estiguin obertes a interpretacions mal intencionades.
Som i serem gent catalana, que diu la Santa Espina… i resulta que aquesta afirmació que algú interpretaria com d’un nacionalisme carrincló, és una de les principals raons per les que som on som. No tenim més historia que ningú altre, ni més herois, ni més episodis nacionals, ni més llegendes. Parlem una llegua pròpia, sí, però històricament lligada i intel·ligible amb moltes de les que ens envolten. No tenim cap tret ètnic que ens caracteritzi, som en una zona de pas. Els pares i els avis, i sinó els besavis, eren probablement de qualsevol altre lloc… i malgrat tot ens seguim manifestant i seguim tenint, almenys una quantitat considerable de nosaltres, un sentiment de pertinença i, més important, una capacitat per a la mobilització i la reivindicació d’allò que considerem d’interès comú que d’altres llocs o d’altres pobles més cohesius o uniformes que el nostre mai no han expressat, almenys en un passat recent. I això és quelcom que considero mesurable o, si més no, constatable.

I la segona component és la que crec que és l’element vertebrador fonamental de l’actual reivindicació. Ens sentim mal governats. El govern d’aquell estat al que pertanyem no és sensible a les nostres necessitats. El dret que ens assisteix en aquesta protesta va més enllà de la legalitat, més enllà del que diu o no diu una carta, per molt magna que sigui. El principal deure d’un govern és oferir al poble al que representa les eines per poder garantir la seva plenitud i felicitat, l’actual i la futura. Volem ser lliures perquè volem una altra forma de governar-nos, perquè pensem que un govern nou, amb uns compromisos nous, amb uns fonaments nous, deslliurat del pes de la història i del present status quo, ens ofereix millors expectatives de futur.

Ja ho sé, no sóna massa dramàtic, li manca una mica d’èpica, al cap i a la fi els escocesos tenen Braveheart i nosaltres l’Auca del senyor Esteve. Què li farem, som un país de botiguers, però de botiguers que volen ser feliços, que volen sentir-se realitzats i que volen que els seus descendents, els genètics i els immigrats, ho siguin també.

En Miquel Arnedo és professor agregat de la Universitat de Barcelona des de 2007. La seva recerca es centra en l’estudi de la diversitat biològica, des d’una vessant fonamentalment evolutiva. Els seus estudis combinen treball de camp i eines tradicionals amb mètodes moderns de seqüenciació massiva per tal de caracteritzar els factors responsables de l’origen de les espècies i la seva diversificació en el temps i l’espai. Té una dilatada experiència com investigador postdoctoral a diferents universitat dels EUA i del Regne Unit. Ha estat professor ICREA acadèmia i és investigador principal del grup de recerca en Sistemàtica i Evolució Zoològica. Actualment és professor visitant a la Harvard University, EUA.

Woody Allen, ciència i independència

El sistema català d’R+D és un híbrid dels models espanyol i català. No tothom juga amb la mateixa baralla, i el potencial dels investigadors de les universitats i centres CSIC topa amb la rigidesa d’unes institucions amb molta menys autonomia que els centres CERCA

Quim Bosch
Quim Bosch (IFAE)

“El menjar és dolent. I, a més, les racions són petites”. De la política científica espanyola en podríem dir el que Woody Allen deia d’aquest restaurant. Qui més qui menys ja sap que les racions (el finançament de la recerca i les universitats) són insuficients. I cada cop més petites. Però el que poca gent de fora del nostre àmbit coneix és que, a més, el menjar no és bo. La política científica espanyola no dóna per gaire, i les poques coses que fa les fa malament. Què hem de fer? Conformar-nos amb demanar racions més abundants? O busquem un altre restaurant?

Per a la ciència i les universitats, la independència de Catalunya és una gran oportunitat. L’oportunitat de menjar en un restaurant on cuinen millor. I amb racions més generoses. Acabar amb el dèficit fiscal (el 8% del PIB anual) permetria racions més abundants per a tots els comensals (ciència, sanitat, ensenyament, infraestructures, atenció social, cultura…) alhora que seria l’oportunitat de canviar d’estil de cuina.

Quina és la cuina espanyola? Una política científica més preocupada per satisfer quotes territorials que per fomentar l’excel·lència. Any rere any, el sistema català de recerca i desenvolupament (R+D) obté el 20% dels fons del Plan Nacional de I+D+i perquè a Catalunya hi ha el 20% dels investigadors de l’Estat. És la nostra quota, així de simple. És lamentable veure que la qualitat del sistema català d’R+D és reconeguda i premiada arreu del món menys a les convocatòries de l’Estat espanyol. Només una dada de mostra: a les convocatòries de la Unió Europea el sistema català d’R+D obté el 50% més d’èxit que a les convocatòries que gestiona l’Estat espanyol.

Quins efectes té la política científica espanyola a Catalunya? D’entrada, racions minses. Si l’Estat espanyol repartís el finançament amb criteris competitius, com fa la UE i tots el països potents en ciència, cada any el sistema català d’R+D obtindria entre 150 i 200 milions d’euros més del que obtenen ara. S’imaginen com estarien les nostres universitats, centres de recerca i investigadors amb 150 o 200 milions d’euros més cada any? Som conscients del preu que paguem amb aquesta mena de polítiques? I, a llarg termini, s’imaginen com evolucionaria una empresa on els treballadors tinguessin la sensació que el seu sou no depèn ni de la quantitat ni de la qualitat de la seva feina? És un model del que, pel bé de tots, ens n’hem d’apartar com abans millor.

La independència de Catalunya és una oportunitat. No només per tenir racions més abundants sinó també per canviar de cuina. I tenim dades per saber que el canvi ens sentaria molt bé, perquè el “model català de política científica” fa anys que existeix. Prou anys per saber que és un model estable i d’èxit.

Que és un model de país ho reflecteix el Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació, signat per gairebé tots els grups parlamentaris (l’excepció és Ciutadans) i els principals agents socials, entre els quals hi ha totes les universitats catalanes, i els principals sindicats i associacions empresarials. Què hi ha a la base d’aquest model que el distingeix del model espanyol? L’aposta pel talent i per dotar les institucions científiques de la màxima autonomia possible. La Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) i el model CERCA de centres de recerca en són els dos vaixells insígnia.

La qualitat del sistema català d’R+D ve avalada per l’èxit a les convocatòries competitives de la UE (Programes Marc i Horizon 2020) on capta el 2,4% dels fons, molt per sobre del que obtindria amb “quotes territorials” (Catalunya només representa l’1,5% de la població de la UE). I com més competitiva és la convocatòria, millors són els resultats: a les convocatòries del Consell Europeu de Recerca (ERC) el percentatge del sistema català s’enfila al 3,9%, que fa de Catalunya el segon país de la UE amb més ajuts en relació a la seva població (només rere els Països Baixos). Que el 46% dels investigadors premiats siguin ICREA, i el 58% treballin a centres CERCA reflecteix el paper que juguen en l’èxit del sistema català d’R+D.

Però no tot el sistema català d’R+D juga amb la mateixa baralla, i el potencial dels investigadors de les nostres universitats i centres CSIC topa amb la rigidesa d’unes institucions amb molta menys autonomia que els centres CERCA. Actualment, el sistema català de ciència és un híbrid dels models espanyol i català, i això és com si cada dia haguéssim de dinar en aquell restaurant d’en Woody Allen però per sopar en poguéssim triar un altre.

Imagineu-vos que n’haguéssiu trobat un on els plats són bons i les racions abundants. Oi que també hi voldríeu dinar? Doncs la independència és l’oportunitat per fer-ho. Aprofitem-la!

Quim Bosch (@quimbosch) és doctor en Física pel Trinity College Dublin i màster en Comunicació Científica per l’IDEC-UPF. Fa deu anys va entrar al cantó fosc: la gestió de l’R+D. Ha estat director executiu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i actualment és el gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE). Ho compagina amb la divulgació científica: traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.

Perquè així ho sento

Quan siguem lliures, com a científics ens podrem dedicar a fer ciència, a intentar assolir l’excel·lència científica i no a escriure blocs de política. Quan siguem lliures, lluitem perquè el nostre PIB dedicat a ciència s’apropi més al dels països punters que no pas al del nostre passat espanyol. Quan siguem lliures, fem que la ciència, les arts i el coneixement tornin a ser el motor del nostre petit però estimat país.

GGiribet.jpeg
Gonzalo Giribet

No m’agraden les amenaces, ni els insults, però contra aquests, de vegades es lluita. Per això encara m’agraden menys els menyspreus “amigables”, que si això de quina mania de parlar català, que si allò de que de bon rotllo però “catalinos” o “polacos”, i ja menys amigables “insolidaris”… i sobretot, per sobre de tots els insults i bajanades, la incomprensió que sento d’íntims amics i família a la que de debò estimo (oncles, tietes i cosins) de repetir-me un i altre cop la seva perplexitat de que no em senti espanyol per sobre de català, ells que es senten tan espanyols per sobre de…

Doncs sí, i això em passa perquè sóc d’origen burgalès. Porto sang catalana i mallorquina per part paterna, i burgalesa per part materna. La meva família catalana no és de les que van sofrir la repressió franquista, sinó de les que van emigrar a Burgos durant la guerra perquè els era difícil ser petits empresaris a una Barcelona en conflicte. I jo vaig anar a Catalunya als quatre anys—“anar” i no “venir” perquè ja en fa divuit que no hi visc—, i em va costar un cert temps sentir-me com a casa. Després, el camí de la ciència em va portar lluny, primer a Nova York i després a Cambridge (el de Massachusetts, no l’altre), on resideixo des de l’any 2000. Què sóc? D’on vinc? Doncs sóc un burgalès català que viu als Estats Units (sí, també tinc passaport americà). M’és totalment igual que em diguin Gonzalo, Gonçal o “Gounsalou”. Què em sento? Doncs una mica de tot, però principalment, català. I és que un és d’allí on el fan sentir com a casa, on se’l respecta i se’l deixa viure en llibertat, amb dignitat, sense complexes, indiferentment de si a casa parla un idioma o un altre. A casa seguim parlant castellà, per allò de que un mai no canvia l’idioma de dirigir-se a pares i germans. Però parlo català amb nebots, cunyats, amb el marit de la meva mare i amb els amics, i en anglès amb la meva parella.

Ara parlem de ciència, i de per què crec que ens aniria millor en una Catalunya independent, tot i que com deia abans ni hi he nascut (no per elecció) ni visc a Catalunya. Però em sento català, sóc científic, i hi continuo vinculat, per exemple com a Membre Corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans o participant en projectes de recerca amb la UB o amb l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE). Existeixen moltes llistes de les millors universitats, i ens agraden més aquelles que posen a la nostra universitat el més amunt possible. Jo tinc el privilegi de treballar en una d’aquestes que sempre es mantenen a les tres o quatre primeres posicions. I segons algun d’aquests llistats fins i tot es baralla amb la universitat de més cap avall del carrer pel primer o el segon lloc. Quin goig! I després, és clar, em fixo en les universitats catalanes. Em queda el consol de veure que sempre n’hi ha dues o tres al capdamunt de les universitats espanyoles. Però el “gap” amb les millors universitats del món continua sent enorme. Com pot ser que un país com el nostre no tingui cap universitat entre les 100 millors del món? (si, ja sé que hi ha d’altres rankings, però parlo de la majoria). Hi són per suposat les dels Estats Units i la Gran Bretanya, que quasi sempre ocupen el top-10 d’una forma mig insultant, com si fossin un Barça de les universitats, però també hi son Suïssa, el Canadà, Japó, Singapur, Alemanya, Austràlia, Hong Kong, Suècia, la Xina, Corea del Sud, Bèlgica, França, Itàlia, Holanda, Turquia (extret del “Times Higher Education World University Rankings”), i em repeteixo un i altre cop, com pot ser? Jo he rebut la meva educació en una d’aquestes universitats catalanes. Molts d’altres companys meus que treballen a les millors institucions de recerca del món també han passat pel nostre sistema educatiu. La recerca catalana obté un percentatge molt alt dels pressuposts europeus de recerca destinats a Espanya. Com pot ser que no tinguem cap universitat al top-100? Certament crec que continuem arrossegant un sistema que no permet contractar d’una forma més eficient, que no permet desenvolupar infraestructures, laboratoris de recerca, trobar un mecanisme per a retenir els millors professors de dintre del sistema i per a atreure els millors de fora, o que només se’ls hi permet de fer a una o dues universitats que han assolit “cert grau d’independència” del sistema espanyol. De fet, aquest model està funcionant; la Universitat Pompeu Fabra ha superat ja a la Universitat de Barcelona en molts rànquings. Lluitem per aconseguir que totes les universitats catalanes pugin juntes uns quants esglaons d’aquests rànquings d’universitats. I aleshores, quan siguem un país lliure, perdrem la por a que els investigadors facin servir altres idiomes. Perdrem la por a que es puguin fer més classes en anglès, quelcom que té els avantatges de formar els nostres estudiants perquè siguin més competitius arreu del món. Farem tot el possible per a atreure els millors estudiants internacionals que vinguin a estudiar a les universitats catalanes, i per poder portar de fora, si cal, els millors professors i investigadors. Quan siguem lliures ens haurem també lliurat de molts complexos, inclòs del de la llengua que tant estimem, i com a científics ens podrem dedicar a fer ciència, a intentar assolir l’excel·lència científica i no a escriure blocs de política. Quan siguem lliures, els científics podrem deixar que els filòlegs s’encarreguin de la nostra llengua. Però que no se’ns oblidi, quan siguem lliures, lluitem perquè el nostre PIB dedicat a ciència s’apropi més al dels països punters que no pas al del nostre passat espanyol. Quan siguem lliures, fem que la ciència, les arts i el coneixement tornin a ser el motor del nostre petit però estimat país.

Gonzalo Giribet és el Alexander Agassiz Professor of Zoology in the Museum of Comparative Zoology i catedràtic al departament d’Organismic and Evolutionary Biology a la universitat de Harvard. És Membre Corresponent de la Secció de Ciències Biològiques de l’Institut d’Estudis Catalans, Membre de la California Academy of Sciences, Research Associate del American Museum of Natural History de Nova York i del Field Museum of Natural History de Chicago, i Associate member del Broad Institute de Harvard i MIT. És autor o editor de quatre llibres i ha publicat més de 300 articles científics i capítols de llibre.

El desengany i l’única sortida

Molts crèiem que després de la dictadura tindríem un futur harmoniós entre el que, aleshores, es deia “els pobles i les terres d’Espanya”. Però, amb la seva arribada democràtica al govern (majoria absoluta d’Aznar), els nuclis de poder del franquisme -després d’un temps més o menys cohibits de cara enfora- van passar a l’ofensiva en tots els àmbits, i de mica en mica ens tornen a un estat democràtic-neofranquista centralitzat.

JFont_2013.jpg
Jordi Font

Fa quaranta anys començava el Congrés de Cultura Catalana. A l’àmbit de la Recerca, impulsat sobretot des del Col·legi de Llicenciats que aleshores tenia per degà en Ramon Fuster i Rabés, es van fer moltes reunions obertes i discussions plenes d’il·lusió, esperança i idees. Pensàvem en un futur sistema català de recerca bastit al voltant de l’Institut d’Estudis Catalans.

En Franco encara era viu i tot bullia. Eren temps de “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, els tres punts bàsics de l’Assemblea de Catalunya. Però hi havia també un quart punt que parlava de la “coordinació de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica”. Molts crèiem que després de la dictadura tindríem un futur harmoniós entre el que, aleshores, es deia “els pobles i les terres d’Espanya”, on no només les diversitats culturals serien respectades, sinó que entre tots construiríem un país nou lliure de les xacres i injustícies del franquisme. Els independentistes d’aquells anys setanta semblaven una petita colla d’il·luminats allunyats de la realitat.

Però les coses han canviat. I molt. L’esperança d’arribar a una Espanya multinacional es va anar desinflant. Els nuclis de poder del franquisme seguien dominant-ho tot. I després de passar un temps més o menys cohibits de cara enfora, amb la seva arribada democràtica al govern (majoria absoluta d’Aznar) van passar a l’ofensiva en tots els àmbits i mica en mica ens tornen a un estat democràtic-neofranquista centralitzat. I amb ells han arrossegat una esquerra espanyola cada cop més desorientada i en el fons tan nacionalista i mentalment tancada com la dreta. Queda clar que no és un problema d’un govern de dreta retrògrada, és un problema de les estructures d’un estat que no té cap intenció ni és conceptualment capaç de canviar.

Ara, la majoria dels antics esperançats no tan sols veiem impossible una Espanya diferent sinó que pensem que n’hem de marxar per pur esperit de supervivència. No hi ha alternativa. Sempre serem minoria a Espanya, és una senzilla qüestió de matemàtica poblacional, i no podem dependre de la bona voluntat dels que potser ens arribaran a admetre com som. Tenim pressa per treure’ns de sobre unes estructures que ens ofeguen. Un estat que en lloc de donar-nos suport ens posa traves i ens enfanga amb inèrcies inútils, per exemple en el camp de la recerca. No ens ajudarà mai a salvar la nostra llengua, sinó que està sempre a punt per enfonsar-la, li fa nosa. L’Espanya multicultural i multinacional és simplement inviable amb un estat com aquest. Ens n’hem de desfer. I després, quan ja no depenguem més que de nosaltres mateixos, ja veurem amb qui i per a què ens podem associar.

I com a científics volem contribuir a construir un futur per a la nostra societat on la recerca sigui un impuls autèntic per a la millora de les condicions de vida de les persones. Som en un món que està sotmès a un procés irreversible de canvi profund, on el sistema actual de funcionament es veu que és insostenible i avança cap al col·lapse energètic, ambiental i social. Nosaltres tenim alguna cosa a aportar per construir una nova societat, que ja no estigui regida pels depredadors de recursos naturals i econòmics. Una República Catalana nova és una oportunitat històrica per començar a fer les coses d’una altra manera. I en aquest context la recerca pot agafar una gran embranzida i esdevenir un eix fonamental del canvi cap a una societat més lliure i humana.

Jordi Font i Ferré és professor d’Investigació del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar, investigador Co-líder de la missió SMOS de l’Agència Espacial Europea i Premi Nacional de Cultura 2011 en Pensament i Cultura Científica.

Recerca espacial

Davant la situació que estem vivint, només ens queda una solució possible: l’autogovern. Hem de poder decidir per nosaltres mateixos què fem amb les nostres inversions, amb els nostres pressupostos, però també amb les nostres idees, ideologies i il·lusions.

MRoca.jpg
Mònica Roca

Podria dir-vos que ha estat la meva experiència a l’estranger o l’haver-me exposat a les mancances de finançament espanyol en l’àmbit en el què em moc, la teledetecció, el que m’ha fet adonar que l’únic camí per sobreviure … és la independència. Però si us digués això, us mentiria. Crec recordar la meva carpeta d’escola de 2n d’EGB, el curs 1976-77, on ja hi duia l’estelada. I el meu parer sobre la independència de Catalunya no ha canviat gota en aquests gairebé 40 anys. A l’estranger, on he viscut gairebé 10 anys, he trobat espanyols fantàstics com a persones i com a professionals. Però pocs, molt pocs, han sabut comprendre el meu (el nostre) sentiment. Des de l’any 94 m’he dedicat a difondre, raonar, explicar, justificar… les raons per les quals el poble de Catalunya no se sent integrat, ni en molts casos respectat, a Espanya. He vist reaccions de tota mena, però la que més m’ha molestat ha estat la incomprensió davant un problema que ni tan sols han arribat a reconèixer.

A l’Agència Espacial Europea (ESA) de catalans n’hi ha un munt. Això és bona notícia (tenim ànsia de coneixement) i mala notícia (no sempre la podem satisfer al nostre país). Era notori, però, que érem dels que més retornàvem a casa. Això sorprenia els “europeus” que comentaven com els catalans estimàvem la nostra terra. Darrerament, però, això ha canviat. Tornar a Catalunya ha començat a deixar de ser tornar a casa nostra. No se’ns deixa ser el que volem ser.

L’Estat espanyol va destinar a l’ESA, a la reunió ministerial del 2012, un 60% menys que en el període anterior. Només va subscriure el programa obligatori (clar, sinó fan fora Espanya de l’Agència), i no va subscriure res, zero, en els programes opcionals futurs com els de l’àmbit d’observació de la Terra. Això implicava que, a partir d’aquell moment, de tots els projectes de teledetecció i mediambientals de l’ESA, qualsevol empresa o institució espanyola en quedava exclosa. Gràcies, Espanya! D’acord que hi ha crisi, però algun dels altres països fins i tot va augmentar el seu pressupost, com per exemple Anglaterra un 30%. Una altra manera d’enfocar el problema, potser amb una visió més a llarg termini.

En aquell moment, moltes de les empreses en el sector espacial, particularment les que no van de la maneta del “ministerio”, ens vam haver de buscar la vida. Algunes van haver de tancar, d’altres vendre’s a altres empreses més grans, segurament a l’estranger, on aquest problema, malgrat la mateixa crisi, no existia; i d’altres, com la nostra, obrint seu a l’estranger, on en qualsevol cas és on érem, o així ens hi sentíem. Hi ha una fuga de talent que sobrepassa els límits del que és raonable, tant individual, com institucional, com empresarial. Però quin remei ens queda?

Davant la situació que estem vivint només ens queda una solució possible, l’autogovern: hem de poder decidir per nosaltres mateixos què fem amb les nostres inversions, amb els nostres pressupostos, però també amb les nostres idees, ideologies i il·lusions.

Volem que el nostre país sigui mediocre? (Espanya és actualment l’únic país membre de l’ESA que no té agència espacial pròpia) O volem que sigui capdavanter en tecnologia espacial? L’àmbit tecnològic-científic espacial abasta des de l’estudi de l’univers per entendre d’on venim i com és que som aquí, fins a quin tipus d’energia cal que fem servir per continuar sent-hi, fent de nosaltres un poble sostenible que respecta delicadament allò que se’ns ha regalat: la Terra.

Aquests darrers anys només m’han confirmat amb xifres el que el meu cor sentia des de la carpeta d’escola dels 6 anys. No gaire més que això. La gran diferència és que aleshores només podia parlar de sensacions, mentre que ara, des de l’experiència, puc parlar de dades i fets.

Mònica Roca és enginyera de Telecomunicacions per la Universitat Politècnica de Catalunya. Fundadora el 2006 i directora del grup d’empreses isardSAT, amb seus a Catalunya, Anglaterra i Polònia. Es dedica a la recerca en l’àmbit de l’observació de la Terra processant dades de satèl.lits. De 1995 a 2003 va treballar al centre ESTEC, Noordwijk, Holanda, de l’Agència Espacial Europea (ESA) on va exercir com a responsable del sistema del radar altímetre a bord del satèl.lit europeu EnviSat.