Confiamos absolutamente en seguir colaborando en pro de la ciencia, igual que con el resto de compañeros de otras universidades europeas. La ciencia no debe tener fronteras. Pero queremos la independencia de un estado y unos gobiernos que nunca han mostrado ningún esfuerzo por entendernos y mucho menos reconocernos.
Margarida Casadevall
Queridos profesores, científicos, compañeros de las universidades españolas, con quienes los contactos han sido siempre cordiales y fructíferos: deseamos que sigan siendo así, sea cual sea el resultado de las elecciones en Cataluña y el proceso que derive posteriormente. Seguro que es difícil para vosotros entender nuestra posición y fácil malinterpretarla, así que por favor, no penséis que nos creemos mejores o superiores. No es eso, ni mucho menos. Tampoco es un deseo de separatismo a nivel personal, ni de trabajo (al menos en mi caso y pienso que el de muchos más catalanes). Confiamos absolutamente en seguir colaborando en pro de la ciencia, igual que con el resto de compañeros de otras universidades europeas. La ciencia no debe tener fronteras. Pero queremos la independencia, la independencia de un estado y unos gobiernos que nunca han mostrado ningún esfuerzo por entendernos y mucho menos reconocernos, que nos han dado a menudo la espalda y que de ninguna manera quieren admitir ni aceptar nuestra singularidad. Oportunidades no han faltado.
A estas alturas no les queda mucho más por hacer que asustarnos, mejor dicho, asustar a los catalanes que dudan todavía del futuro de una Cataluña independiente y se echan atrás ante discursos fatalistas. La cuestión es que los que tenían miedo han pasado a ser los menos y somos muchos los que lo hemos perdido y estamos dispuestos a lo que venga, con el esfuerzo que haga falta. Las ganas son muchas. El corazón nos lo dicta. Y por favor, que no nos digan que será un camino complicado, ya somos mayores y lo sabemos. He pasado más de media vida intentando explicar por qué quiero ser catalana. ¿Cuántas veces habéis tenido vosotros que dar explicaciones de por qué queréis ser españoles? Ya no quiero, ni voy, a explicarlo más. Quiero que me dejen ser lo que soy. Mi ilusión ahora es ayudar a construir esta quimera desde mi pequeño trabajo en la universidad, y jamás soñé verlo tan cerca.
Margarida Casadevall és professora Titular de Biologia Animal a la Universitat de Girona (UdG). Treballa a la UdG des de l’any 1984. Imparteix docència en el Grau de Biologia i en el màster oficial de Canvi Ambiental: Anàlisi i Gestió. Coordinadora del programa de doctorat en Medi Ambient. Línies de recerca: Ictiologia marina, biologia i pesca. Més informació aquí.
No hi ha dubte que tenim una comunitat de científics que veiem en la independència la possibilitat d’assegurar un futur més engrescador per a la nostra activitat, i especialment, la de les futures generacions.
En un context més o menys immediat d’aconseguir l’objectiu, una de les qüestions importants que afecten la futura organització del sector públic de l’R+D en una Catalunya lliure és la dels centres que depenen en l’actualitat de la tutela estatal, i entre ells, els del CSIC.
Àngel Messeguer Peypoch
El conjunt d’aportacions fetes fins ara a aquest bloc “Els científics, per la independència” coincideixen en posar sobre el paper els avantatges que obtindria el sector de l’R+D a Catalunya en poder planificar, decidir i executar la seva política en l’espai europeu, sense dependre dels criteris dels governants espanyols. Tot i el peatge que podria suposar la situació de transició, més encara quan poden anticipar-se les reaccions i les accions dels diferents organismes de l’Estat, inclosos els relacionats amb l’àmbit de recerca controlats a Madrid, no hi ha dubte que tenim una comunitat de científics que veiem en la independència la possibilitat d’assegurar un futur més engrescador per a la nostra activitat, i especialment, la de les futures generacions.
Llavors, en un context més o menys immediat d’aconseguir l’objectiu, una de les qüestions importants que afecten la futura organització del sector públic de l’R+D en una Catalunya lliure és la dels centres que depenen en l’actualitat de la tutela estatal, i entre ells, els del CSIC. No hi ha dubte que aquest organisme ha jugat un paper molt rellevant en la curta història de la tradició de recerca científica al nostre país. No fa pas massa anys que era en aquests centres on es podia fer, atesa la situació de marginalitat i misèria de recursos de les altres institucions aquí i a tot l’Estat, una recerca amb un mínim de possibilitats de projecció exterior o de transferència al sector productiu. Alguns sectors de la ciència catalana se’n pogueren aprofitar, generant llavors grups investigadors de qualitat aquí i allà, els quals arribaren a ser l’embrió d’instituts que el CSIC creà a Catalunya ja a la dècada dels anys 60. L’empenta que determinats governs estatals comunicaren a l’activitat investigadora comportà la creació i consolidació de més centres, propis o mixtos, tot sigui dit la majoria a la capital de l’Estat, però que també arribaren a Catalunya, particularment en els campus de determinades universitats del país.
Aquests antecedents expliquen que la recerca a Catalunya s’alimenti, encara en una proporció no gens menyspreable, de la que es fa als centres del CSIC radicats a casa nostra. Per tant, no és irrellevant que el futur de la nostra recerca en una situació de país independent, tingui molt en compte la realitat d’aquests centres. I tenir-la en compte comporta diversos aspectes. L’un, en un primer estadi, potser el més important, és el relatiu al personal. El CSIC, com a institució de l’Estat espanyol, està format per personal funcionari, científic, de suport a la investigació i administratiu, a més del conjunt de personal contractat en una o altra d’aquelles activitats. Per la pròpia naturalesa estatal de la institució, és fàcil admetre que una part del personal no és originària de Catalunya, sinó que s’ha traslladat als instituts del CSIC de casa nostra en guanyar la seva plaça o aconseguir un contracte. En aquestes condicions, cal acceptar que aquest personal, amb independència de les decisions que vulgui adoptar l’organisme estatal, hauria de tenir la llibertat de quedar-se a Catalunya. El govern català de transició hauria d’assegurar aquesta opció als qui la desitgin, com a reconeixement de la feina feta al llarg dels anys i de la qual el nostre país se n’ha beneficiat d’una manera o altra. Aquest missatge hauria d’arribar clarament a tot aquest personal perquè pugui influir en la decisió de cadascú. És evident que la riquesa del conjunt de l’R+D catalana s’enriquiria si es motiva al personal del CSIC que treballa al país, sigui d’on sigui, perquè segueixi fent la seva tasca aquí, oferint-li les condicions laborals i de feina iguals, com a mínim, a les que tenen en l’actualitat. Aquesta podria constituir una condició d’excepcionalitat que no hauria de comprometre els criteris laborals i de selecció de l’entrada de personal nou.
Un segon aspecte el constitueixen els centres i el tipus de recerca que s’hi fa. Hi ha un acord àmpliament compartit sobre la conveniència que en un país petit no ens dediquem a investigar sobre tots els camps del coneixement. La nostra dimensió de recerca pública no té ni la massa crítica, ni el potencial de recursos per fer sostenible plans d’R+D que ho cobreixin tot, o gairebé tot. Llavors cal adoptar una política realista de prioritats que, sense deixar de banda la cerca de la qualitat investigadora, també posi sobre la taula els beneficis a curt i mitjà termini que la investigació als centres públics proporcionin al país, al seu sector productiu i a la societat en general. D’acord amb això, a l’hora d’integrar els centres del CSIC a la realitat d’una Catalunya independent, també caldria tenir preparat, discutit i consensuat, si tots aquests centres han de continuar amb la investigació que fan o si és necessari reconvertir-la o fondre-la amb la que es porta a terme en les institucions de recerca pròpies de la Generalitat o de les pròpies universitats que els han acollit fins ara. Per posar un exemple que m’és pròxim: té sentit integrar un altre institut de recerca en química sense retocar-hi res, quan ja tenim un d’excel·lent a Tarragona, i també altres laboratoris on es fa una bona recerca química a determinats departament universitaris catalans o a instituts que depenen de les universitats? No seria més sensat analitzar fortaleses i febleses de l’institut del CSIC i aprofitar les primeres per complementar el potencial investigador químic a Catalunya? Sense marxar de la química, una reflexió similar faria referència a la compresa en el món dels materials o en el camp de les investigacions ambientals. I davant de les febleses, incentivar les reconversions d’objectius i el reciclatge de capacitats.
És evident que estem davant d’una tasca complexa i que pot fer ferides aquí i allà en el seu desenvolupament, però el col·lectiu investigador dels centres públics, universitari i no, ha de ser conscient que opera amb diner públic i del qual tard o d’hora se’n demanaran comptes. Per tant, caldria evitar tant com fos possible integrar centres del CSIC sense més, amb el risc de duplicar línies de recerca o competir en inferioritat amb les actives a altres centres o departaments (i a la inversa). Aquesta tasca, no gens fàcil, exigeix preparació, diàleg, consens, però també decisió política. Que tothom en sigui conscient. Sortosament, a l’altre plat de la balança hi ha el pòsit d’il·lusió davant d’un projecte de país europeu que per fi pugui ser responsable de les seves decisions i del seu destí. I a parer de molts de nosaltres, aquest pesa molt més.
Àngel Messeguer Peypoch és professor d’Investigació del CSIC adscrit a l’Institut de Química Avançada de Catalunya. En va ser director entre el 2005 i el 2012. Cap del grup de Química Bioorgànica d’aquest Institut, treballa sobre les aplicacions de la química mèdica al descobriment de fàrmacs. És membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.
En el terreny de la formació superior, la recerca i el desenvolupament, es veu clarament la diferència entre la manera de fer de catalans i espanyols; per una mena de miracle, que té apòstol amb nom i cognoms, hem aconseguit fer coses a la nostra manera. Tenim un model adequat per a un sistema -això sí, sobredimensionat- que sense el llast que representa el model espanyol d’universitat s’enlairarà definitivament cap a l’excel·lència.
Joaquim Bruna
Per quins motius sóc independentista?
En primer lloc, per a mi compta molt l’eix cultural; jo voldria poder viure íntegrament en català. Culturalment, és una evidència contrastada que Catalunya i Espanya no encaixen, ni mai encaixaran, Espanya no ens accepta com som, tot sovint ens dóna proves del seu refús a la cultura i la llengua catalanes. Espanya és culturalment intolerant. Només amb un estat independent la cultura catalana podrà desenvolupar-se amb llibertat i podrem garantir la supervivència de la llengua.
En segon lloc, si analitzo l’escenari actual, la convicció que m’estan prenent el pèl és corprenedora. Espanya no ens accepta, però alhora ens necessita. No cal que recordi el tema del dèficit fiscal català, un espoli en tota regla que ja ve de molt lluny. I per a què serveix? Per sostenir aquesta immensa enganyifa de l’Estat de les autonomies, completada amb una monarquia il·legítima i caricaturesca, on gairebé res no funciona bé. Hi ha tant per fer i no es fa res! Sembla mentida que es senti parlar de l’eix polític versus l’eix social, i que hi hagi qui els presenti com antagònics. L’eix polític compren l’eix social i tot un munt d’altres eixos: l’eix cultural, de l’educació, del creixement sostenible, de l’energia, de les polítiques mediambientals i el turisme, de la recerca i la innovació, de les comunicacions, la digitalització, etc. En quin d’aquests eixos l’Estat espanyol executa polítiques encertades? No dic ja favorables a Catalunya, que tampoc, sinó senzillament bones polítiques per al conjunt de l’Estat. En pràcticament cap. Amb independència dels seus colors polítics, que per cert no són tan diferents, els successius governs de l’Estat no aconsegueixen modernitzar Espanya, els importa molt més tenir contentes les oligarquies, els bancs, l’exèrcit, els funcionaris, etc. Tot això per dir quelcom d’obvi que els independentistes no ens cansem de repetir. La independència no la volem en sí mateixa, és l’única eina que tenim per progressar en tots aquests eixos cap a una societat més justa i moderna, perquè és evident que dins l’Estat espanyol no ens en sortirem mai. I tenim gent molt preparada en tots els terrenys, gent que mai no ha saltat a la palestra pública i que només ho farà en un escenari de llibertat nacional.
Entre aquests -la gent preparada- els que més necessitem que facin un pas endavant és tota una nova generació de polítics. Em sembla essencial la regeneració de la política catalana, inabastable en l’àmbit espanyol. No em refereixo pas al tema de la corrupció sinó a la mateixa capacitat de fer política autènticament al servei dels ciutadans. Voldria un escenari on els partits polítics recordessin que són instrument i no finalitat, i amb sentit de país.
Tot això, és clar que ja ho voldria per a Espanya, però ho veig impossible, ja ens han donat masses proves. Ens sentim dir, pels partidaris de les terceres vies, federalismes o co-federalismes, que el que cal fer són reformes constitucionals, retocs en l’Estat de les autonomies, etc. Quan sento o llegeixo qui defensa això d’una manera sincera i posa esperances en els partits d’esquerra espanyols penso en la cita, crec que atribuïda a Josep Pla i que subscric, que no hi ha res més semblant a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres, i més si es tracta de la qüestió catalana. Jo no soc sociòleg, però la meva percepció és que la societat catalana està més preparada- i més emprenyada- que l’espanyola per tal de muntar unes quantes petites revolucions en cadascun dels eixos als que m’he referit abans.
També crec que, de fet, la independència de Catalunya seria molt bona per a Espanya, almenys a termini mitjà, en el sentit que forçaria la societat espanyola a evolucionar i col·locar-se dins la modernitat. Però en aquests temps que tant es parla de Grècia, no puc deixar de pensar en determinades comunitats autònomes, subvencionades, a les quals la transició ha fet un mal impressionant com a societat, alterant el seu sistema de valors. Tema tabú, aquest. En el moment que un polític espanyol tingui la valentia de parlar d’això serà senyal de que les coses comencen a canviar a Espanya.
Deixo per al final l’eix de la formació superior, recerca i desenvolupament. En aquest terreny es veu clarament la diferència entre la manera de fer de catalans i espanyols; per una mena de miracle, que té apòstol amb nom i cognoms, hem aconseguit fer coses a la nostra manera. Tenim un model adequat per a un sistema -això sí, sobredimensionat- que sense el llast que representa el model espanyol d’universitat s’enlairarà definitivament cap a l’excel·lència.
Joaquim Bruna és catedràtic de matemàtiques a la UAB i actualment és director del Centre de Recerca Matemàtica. Li fou atorgada la Distinció de la Generalitat per a la Recerca Universitària el 2000 i la Medalla Narcís Monturiol el 2012. És també acadèmic numerari de la RACAB.
Com afectaria la independència el nostre dia a dia? A quina lliga jugaria el Barça? A quina lliga jugarien les nostres universitats? Hi sortirien guanyant?
Quim Bosch (@quimbosch) és doctor en Física pel Trinity College Dublin i màster en Comunicació Científica per l’IDEC-UPF. Fa deu anys va entrar al cantó fosc: la gestió de l’R+D. Ha estat director executiu de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) i actualment és el gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE). Ho compagina amb la divulgació científica: traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.
Vull la independència de Catalunya per ser la cosa més lògica del món. Per dignitat, democràcia, honestedat i creure que la llibertat d’un poble no té límits.
Josep Maria Solé i Sabaté
Vull la independència de Catalunya per ser la cosa més lògica del món. Per dignitat, democràcia, honestedat i creure que la llibertat d’un poble no té límits.
En ser una societat lliure d’espoli podrem incrementar les pensions, els sous, la sanitat, l’educació, la justícia, la igualtat i la solidaritat vers els més desvalguts. Fer front de debò a una societat més equilibrada amb la natura. També, de forma solidària, ajudarem l’Espanya oberta i social, a imposar-se a la negra, tradicional i de privilegis de sempre.
Josep Maria Solé i Sabaté és catedràtic d´Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona. Llicenciat en Filosofia. Primer Director del Museu d´Història de Catalunya 1996-2000. Especialista principalment en la recerca de la guerra civil i la postguerra. Director i coautor de més de deu obres col·lectives. Col·laborador a la premsa del país: La Vanguardia, Avui, El País, El Punt, El 9, El Periódico, Sàpiens, Afers, El Contemporani, l’Avenç… Assessor històric de TV3 i Canal 33. Professor invitat a nombroses Universitats d´Amèrica i Europa. Director de l’Institut d’Estudis Ilerdencs 2011-2015. Director Científic del Consorci Memorial Espais de Batalla de l’Ebre.
La creació dins de la Unió Europea d’un nou, més just, compromès, integrador i innovador Estat català és una gran oportunitat que no es pot deixar passar. La seva grandària mitjana, el trencament dels vicis heretats, la superació dels anquilosaments històrics i la il·lusió benefactora vinculada a una nova dinàmica política el fan molt adequat per competir internacionalment de manera eficaç i garantir el benestar de la població.
Gonçal Mayos Solsona
La turboglobalització actual ha generat una economia planetària marcada per una intensa competitivitat internacional en tots els àmbits. Ara bé, es constata que l’impacte de la innovació és cada vegada més el factor decisiu, per sobre dels factors tradicionals com la disponibilitat de matèries primeres o el nombre i cost dels treballadors manuals. Per això, els països que no formen adequadament les seves poblacions en la creativitat i la innovació les condemnen a treballs degradats, mal pagats i a la pobresa.
Avui sens dubte, maximitzar la formació cognitiva i la innovació és el factor més important per garantir el desenvolupament social dels països i el benestar de la gent, incloent el manteniment d’un Estat del benestar cada vegada més car de finançar (per l’envelliment de la població, les creixents necessitats…)
A més, a la turboglobalització s’hi afegeixen actualment molt rellevants “fenòmens-inter” -com la integració europea- que impedeixen les velles polítiques autocràtiques i de devaluació de la moneda per mantenir la competitivitat internacional dels països. Per això, són molt més decisives que mai abans les eficaces, justes, àgils i compromeses polítiques de proximitat educatives, de recerca i de foment de la innovació.
La innovació no és fàcil i, àdhuc petits endarreriments fan que es bloquegi o que s’hi arribi tard i malament. Necessita complexes i coordinades polítiques educatives, socials, tecnològiques, econòmiques… molt àgils, flexibles, atentes, compromeses i col·laboradores amb les persones innovadores i amb el conjunt de la població. Per tant, requereixen un Estat i una classe política molt propers, implicats i atents a les necessitats de la gent.
El pitjor és un Estat i una classe política llunyans, displicents, poc compromesos amb la gent i més preocupats pels seus equilibris electorals (p.e. per l’oposició d’interessos, ideologies, cultures i territoris). Encara és pitjor si hi ha corrupció i elits extractives, que poden encomanar al conjunt de la població els seus costums corruptes, acomodats i menyspreadors de la intel.ligència. En aquests casos els recercadors, innovadors i el conjunt de la població es troba en clara inferioritat comparativa amb països menys corruptes, més àgils i més preocupats per l’educació, la recerca i la innovació.
Per això, la creació dins de la Unió Europea d’un nou, més just, compromès, integrador i innovador Estat català és una gran oportunitat que no es pot deixar passar. La seva grandària mitjana, el trencament dels vicis heretats, la superació dels anquilosaments històrics i la il·lusió benefactora vinculada a una nova dinàmica política el fan molt adequat per competir eficaçment internacionalment i garantir el benestar de la població.
Perquè ens cal un nou Estat que impulsi polítiques basades en l’intens compromís amb la gent, en l’agilitat i flexibilitat al potenciar la necessària innovació, en aprofitar fins a les més petites oportunitats i avantatges comparatius que permeten la població i el territori, en fomentar l’educació, la recerca, el coneixement i la cultura…
Gonçal Mayos Solsona és Professor Titular de la Universitat de Barcelona i director del Grup Internacional de Recerca ‘Cultura, Història i Estat’ (GIRCHE) i de l’Open Network for Postdisciplinarity and Macrophilosophy (OPEN-Filosofia). Ha obtingut els Premi Extraordinari llicenciatura (UB), Tercer Premio Final Carrera (MEC) i Premi Prat de la Riba (IEC). Ha publicat més de 15 llibres i de 80 articles, la major part dels quals són accesibles gratuïtament als seus Web i Blog. Ha encunyat el terme “macrofilosofia” per referir-se als processos de llarga durada que uneixen interdisciplinàriament les vessants filosòfiques, epistemològiques, sociològiques i polítiques dels grans moviments culturals i dels trencaments en les mentalitats socials.
Us agradarà saber –perquè fa goig saber-ho–
que per on ara hi ha l’avinguda Meridiana
va ser mesurat un fragment de l’arc meridià
que va de Dunquerque a Barcelona,
per tal de definir, després, el metre.
EN LA MAREA
M’endinso en el bosc de banderes, en el clam de llibertat,
en aquesta densa marea humana.
M’agrada ser-hi, en aquesta intensitat,
en l’atracció d’allò desconegut, vibrant, desitjat,
en el desbordament d’un ordre caducat,
en una èpica serena que uneix i s’encomana.
Nens, adolescents, joves, mitjana edat, gent gran.
Quants sentiments diversos en aquesta tarda màgica!:
nostàlgia, esperança, empenta, audàcia, cant.
Que absurdes semblen ara la desesma claudicant,
l’ajupiment covard davant l’espoli extenuant,
les llargues ombres pútrides de l’amenaça tràgica!
Penetro en la galàxia d’estrelles de cinc puntes,
vermelles, blanques, vives, enceses, fulgurants.
Si sempre, tal com ara, cremessin totes juntes,
si tracessin un camí sobre incerteses i preguntes,
en lloc de dispersar-se, barallades i disjuntes!:
les nostres plenituds serien exultants
Manifestació de l’11 de setembre de 2012
——————————————————————————–
VIA CATALANA
1
En aquesta llum de tarda de setembre,
al camp, tan bell –aquest relleu prodigiós,
dels arbres i la terra i el quitrà
de la carretera netejada per un matí de pluja–,
en una via humana que uneix de sud a nord
tantes voluntats íntimes i lliures
en una amalgama d’eufòria compartida,
m’he sentit feliç.
El cel brillant,
la nuvolada arrossegada cap al mar
i, sobretot, la força de la vida,
l’alegria de la voluntat,
l’embriaguesa fràgil però bella
d’acariciar la llum d’un dia històric.
Ah, l’energia de sentir-se
capaços de construir un temps nou,
un país més lliure i creatiu:
com uneix, com fa créixer, com exalta!
Que sigui per bé,
que durin les ganes de sumar,
que siguin escoltades les paraules,
que brilli el futur com brilla aquesta llum
bellíssima de la tarda.
Riudoms, 11 de setembre de 2013
———————
2
Mirant Europa, oblidant Espanya,
contemplant el mar, ignorant Madrid,
que ample semblava el món,
que alegre!:
amb menys insults,
amb menys amenaces,
amb més democràcia,
indiferent, però amb camins possibles,
fred i distant, però amb escletxes obertes,
sense aquest empresonament en un dogma,
sense aquesta sordesa malcarada
i aquest menyspreu infinit cap a nosaltres.
I tan potent que hauria pogut ser
l’Espanya de la suma i el respecte!
Però mai no podrà ser:
ni la volen, ni ens hi volen,
només volen manar, cobrar i controlar.
Per això, en aquell immens riu groc
de sud a nord, de nord a sud,
ningú no trobava a faltar Espanya:
era un dia d’eufòria, de festa, de família,
de confiança en el futur,
i no pas de pensar coses grises o impossibles:
l’Espanya que no han deixat ser,
la llosa insostenible de l’Espanya d’ara.
Potser algú en escoltava:
Déu?, Europa?, el món?
No pas Espanya..
Barcelona, 13 de setembre de 2013
————————————————————————————————
V
A la V de l’11 de setembre a Barcelona
V de veu i de vot –de voz i de voto,
de voice i de vote, de voix, de voce–, s’entén,
en moltes llengües s’entén,
que la paraula ha de ser lliure i el vot ha de ser permès,
que així se sumen les veus i es fa la vida dels pobles.
V de vida, de vértex, de valor, de voluntat,
però no pas v de Veritat, perquè la veritat no és teva,
ni v de vergonya,
perquè amb pau i raons no t’has d’avergonyir de res,
ni v de Victòria,
perquè ni has vençut ni has de véncer
–ja que la victòria no ha de ser dels uns sobre els altres,
sinó de la paraula viva sobre el silenci imposat–,
ni v de víctima,
perquè ni vols ser víctima ni has de fer-ne,
ni v de violència, ni de vent, ni de vanaglòria,
perquè has de ser constructiu, profund, i tenaç.
V de veu i de vot,
tan simple i elemental com això, en una democràcia:
parlar, raonar, escoltar, comptar, decidir:
tan obvi com un camí,
tan clar com un mètode, tan net com una suma.
Setembre de 2014
————————————————————————————————
AVINGUDA MERIDIANA: VIA LLIURE
Esperant l’onze de setembre
Us agradarà saber –perquè fa goig saber-ho–
que per on ara hi ha l’avinguda Meridiana
va ser mesurat un fragment de l’arc meridià
que va de Dunquerque a Barcelona,
per tal de definir, després, el metre.
És a dir: aquest espai
–avui tan dur, tan poc harmoniós, tan envaït
pel tràfec i la pressa, però tan poblat i vital–
va més enllà de si mateix i s’enalteix en símbol:
espai local i mesura del món,
territori concret i ideal de raó,
brisa mediterrània i il•lustració europea.
Quan hi siguem, pensem-hi: via lliure;
una voluntat de participar en el món
sense que ens neguin, ja d’entrada, la veu;
sense que ens amenacin amb lleis
fetes per a anul•lar-nos;
que els límits legals siguin raonables i justos
per al bon ordre de tots,
i no pas abusivament arbitraris.
Ordre i raó, llibertat i justícia;
ajudar el qui quedi enrere;
impulsar el qui s’avanci;
sumar tot el que vulgui ser sumat;
intentar comprendre el que no vulgui ser sumat;
i tot i això, saber que estem omplint tan sols
un petit fragment d’un gran arc
que abraça el món i va més enllà de nosaltres.
Setembre de 2015
David Jou és professor de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona. Paral·lelament a la seva tasca científica (sis llibres i 240 articles de recerca), Jou ha publicat 25 llibres de poesia (en català) i 10 obres d’assaig (sobre cosmologia, mecànica quàntica, neurobiologia, matèria i materialisme, temps, ciència i religió).
En un escenari d’integració política, el govern central decideix com assignar els recursos públics totals.
En un escenari d’independència, els catalans tenen un govern que té en compte les seves preferències a l’hora d’assignar els recursos públics.
Jordi Galí
Amb esperit lúdic, i adreçant-me als lectors que gaudeixin de les matemàtiques recreatives i que sentin curiositat pel tipus d’eines que fem servir els economistes, els proposo un problema molt senzill que suggereix que els catalans hauríem d’estar fins i tot disposats a pagar per poder ser independents.
Suposem que les preferències dels catalans venen descrites per una funció d’utilitat
onirepresenten la quantitat de dos béns públics consumida pels catalans. Aquestes preferències contrasten amb les dels espanyols, que venen donades per la funció d’utilitat.
onirepresenten la quantitat dels mateixos béns públics consumida pels espanyols.
Fixin-se que les dues poblacions assignen “pesos” diferents als dos béns. Per exemple, el bé “x” podria consistir en “curses de braus,” mentre que el bé “y” podria correspondre a “teatre en català.”
Suposem, per simplificar, que la mida de les dues poblacions és idèntica i que generen la mateixa quantitat de recursos públics (impostos), que normalitzem a 1 per a cada “regió.”
En una escenari d’integració política, el govern central decideix com assignar els recursos públics totals (1+1=2) al consum dels dos béns públics de les dues poblacions. Suposem, però, que a l’hora de decidir, aquest govern utilitza les preferències de la població espanyola (representades per la funció V) com a criteri a maximitzar per a les dues poblacions. Concretament, el govern resol el següent problema:
subjecte a la restricció
En un escenari d’independència, els catalans tenen un govern que té en compte les seves preferències a l’hora d’assignar els recursos públics. Aleshores el seu consum de béns públics serà la solució del problema:
subjecte a la restricció Òbviament en cas de separació, el govern espanyol resoldria un problema semblant pel seu compte, però ara maximitzant la funció
Ara és quan toca agafar paper i llapis, i arremangar-se. A veure si poden contestar les següents preguntes:
1) Quin és el consum dels dos béns públics per part de catalans i espanyols en l’escenari d’integració política?
2) Quin és el consum dels dos béns públics per part de catalans i espanyols en l’escenari d’independència?
3) Quin escenari és més desitjable per als catalans? I per als espanyols?
4) Suposem que, en cas d’independència, el govern català pot fer una transferència de valor t>0 al govern espanyol, de forma que els recursos de què disposin els dos governs siguin 1-t i 1+t, respectivament. Demostreu que els catalans estarien disposats a fer aquesta transferència (si no fos excessiva!) si això fos una condició per assolir la independència, i que els espanyols haurien d’acceptar aquest pacte de bon grat (per petita que fos la transferència!).
5) Quin és el màxim de recursos que els catalans estarien disposats a transferir a Espanya per “comprar” la seva llibertat?
No cal dir que, més enllà de l’òbvia simplificació del problema, alguns dels supòsits distorsionen aspectes de la realitat que són rellevants per a la qüestió tractada (e.g. la simetria de recursos). Però n’emfasitza un que, al meu parer, no rep prou atenció: el de l’heterogeneïtat de preferències.
Espero que gaudeixin del problema! (però no en facin massa propaganda a l’adversari…).
Jordi Galí és un economista català, considerat una de les principals figures de la nova macroeconomia keynesiana. Actualment és el director del Centre de Recerca en Economia Internacional de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Després d’obtenir el seu doctorat en el MIT el 1989 sota la supervisió d’Olivier Blanchard, va ocupar càrrecs docents a la Universitat de Columbia i la Universitat de Nova York abans de traslladar-se a Barcelona. Galí va ser esmentat com un possible guardonat del Premi Nobel 2009 en Ciències Econòmiques. Va ser un dels fundadors del Col·lectiu Wilson el novembre de 2012. El 2005, Galí va rebre el . És Premi Nacional de Recerca de la Generalitat de Catalunya 2011; Premi Societat Catalana d’Economia 2008; Premio Rey Jaime I de Economía, Generalitat Valenciana 2004 i Distinció de la Generalitat de Catalunya per a la Promoció de la Recerca Universitària, categoria de Jove Investigador 2000.
Formar part d’Espanya és un llast per a la recerca i evoca la via de la independència com a solució més factible per impulsar-ne l’eficiència i la competitivitat.
Pol Llonch i Obiols
Fa aproximadament un any que es va cel·lebrar el referèndum per decidir si Escòcia volia continuar sent part del Regne Unit o ser un país independent. Amb un resultat ajustat (55% en contra), va guanyar l’opció del no, és a dir, de romandre dins del Regne Unit.
D’aquell referèndum, i de la seva campanya, se’n poden aprendre moltes coses. Una de les més importants és que la gent vol trencar amb l’statu quo si l’alternativa és més bona. Sembla una raó obvia però és important ressaltar-ho, sobretot quan davant d’un eventual referèndum, un percentatge important de la població navega en la indecisió i s’acaba decantant cap a l’opció que cregui millor per les seves condicions de vida i la dels seus.
En un estat (el Regne Unit), amb una economia molt liberalitzada, semblava que el nacionalisme escocès, d’etiqueta socialdemòcrata, tenia l’avantatge de vendre una millora de l’estat del benestar en un futura Escòcia independent. El llibre blanc de la independència (Scotland’s Future) exposava les principals promeses que es podrien aconseguir amb un nou estat. Entre elles hi havia una cobertura més amplia en educació (fins ara pública només a partir dels 5 anys), un notable increment del pressupost del NHS (l’organisme públic de gestió de la sanitat) i més atenció per a les famílies amb necessitats especials.
El govern escocès, impulsor de la campanya a favor del sí, també tenia clar que la recerca és un pilar cabdal per millorar la societat i impulsar l’economia i que seria un sector estratègic en el model econòmic i social del nou estat. Tanmateix, en el cas de la recerca, l’objectiu de la campanya pel sí era marcadament continuista. El Regne Unit és un país amb molta tradició de recerca i on tradicionalment el govern i les empreses hi han invertit molt, creant un sistema eficient i competitiu. A tall d’exemple, de les 10 millors universitats europees, 7 són britàniques (QS World University Rankings 2014/15). Calia explicar a la societat, que en una Escòcia independent, els recursos destinats a la recerca no minvarien i que el nivell dels seus centres de recerca i universitats no es veuria afectat. Cal recordar que Escòcia té universitats de reconegut prestigi internacional com la Universitat d’Edimburg o la Universitat de St Adrews. La campanya dels partidaris del sí es va centrar doncs en explicar com es mantindria aquest alt nivell d’inversions, infraestructures i talent científic però resultava més difícil difondre que la independència podria millorar les condicions actuals.
A casa nostra el context és substancialment diferent. Espanya no és el Regne Unit, les inversions en recerca de l’estat espanyol, sigui en infraestructures o capital humà, és baix i resulta molt difícil competir per arribar, i mantenir-se, al més alt nivell. A Catalunya, fruit d’una aposta per la recerca a mig i llarg termini s’han anat creant programes de captació de talent (p. ex. ICREA) i una xarxa consolidada de centres de recerca (CERCAT) i universitats que generen i transfereixen coneixement d’alta qualitat. A diferència d’una Escòcia integrada en el Regne Unit, el poc interès en recerca i les limitades inversions que rep Catalunya des de l’administració espanyola fa que continuar depenent de l’estat espanyol redueixi el potencial del nostre sistema de recerca i que la transferència de coneixement a la societat se’n ressenteixi.
Formar part d’Espanya és un llast per a la recerca i evoca la via de la independència com a solució més factible per impulsar-ne l’eficiència i la competitivitat. La creació d’un nou estat ens proporcionarà les eines per poder incrementar les inversions i gestionar els recursos eficaçment. D’aquesta manera es podrà millorar la qualitat de les nostres institucions científiques i ampliar la transferència de coneixement a la societat per tal que aquesta pugui gaudir dels avenços aconseguits.
Pol Llonch i Obiols és doctor en veterinària per la UAB, investigador a l’Scotland’s Rural College i professor convidat de la Universitat d’Edimburg. Després de 5 anys treballant a l’IRTA com a becari predoctoral, va treballar a la Universitat de Warwick (Regne Unit) com a investigador postdoctoral. Des de 2013 treballa al Roslin Institute d’Edimburg (Escòcia) investigant comportament i fisiologia animal gràcies a una beca postdoctoral Marie Curie. Els darrers dos anys ha viscut d’aprop el debat sobre la independència d’Escòcia i va seguir la campanya que va precedir el referèndum celebrat el passat 18 de setembre de 2014.
Un país competitiu, amb futur, pot exportar moltes coses, però no científics. Educar i formar joves investigadors durant anys per tal que els fruits siguin recollits a una altra banda és una mala idea, nascuda de la malícia o de la desídia.
Javier del Campo, University of British Columbia (Canadà)
Que si marxen molts però en venen molts també, que si cal marxar per aprendre com es treballa a fora, que si d’Espanya en surten magnífics científics que són l’orgull del país… coses així llegim i sentim quan es parla de la “fuga de cervells”, una etiqueta que m’irrita particularment… Sóc un d’aquests joves científics (bé, ja no tan jove) que hem marxat per continuar la nostra carrera científica a l’estranger. I content de fer-ho, perquè la meva experiència està sent molt positiva i m’està permetent créixer com a científic i com a persona.
Tinc una miríada de raons, algunes petites i d’altres molt més solemnes, per voler la llibertat del meu país, però una de les raons per les quals com a científic vull un país lliure i sobirà en les seves decisions és perquè vull tornar a Catalunya a fer recerca. I ras i curt no veig que sigui possible, o desitjable, si no esdevenim independents. De moment no tinc cap ànsia de tornar, però sé que la tindré perquè no només vull fer recerca. També la vull fer entre els meus, on crec que seré un plus més feliç i qui sap si fruit d’aquest sentir-me a casa seré també un plus més productiu. A Espanya som un país exportador net de científics, és un fet conegut arreu. Un país competitiu, amb futur, pot exportar moltes coses, però no científics. Educar i formar joves investigadors durant anys per tal que els fruits siguin recollits a una altra banda és una mala idea, nascuda de la malícia o de la desídia.
Per sort durant anys el Govern de Catalunya ha mostrat, des de sensibilitats polítiques ben diferents, un interès genuí per impulsar la recerca en l’àmbit català, tot i les limitacions i dificultats que pertànyer a l’estat espanyol implicaven i impliquen. L’aposta per un model de recerca d’èxit per part de la Generalitat de Catalunya ha creat una singularitat dins l’Estat que es veu recompensada any rere any a nivell europeu amb, per exemple, extraordinaris resultats en les convocatòries de l’European Research Council. A nivell d’Espanya, tot i que no crec que passi inadvertit, no reverteix pas en forma d’un increment de fons per recerca o per a beques, ni tan sols reverteix en adequar les inversions rebudes en aquest àmbit a la població o als impostos que paguem els catalans. Per no revertir no reverteix ni en l’adopció per part de l’Estat Espanyol d’aquest model que dóna fruits, cosa que potser seria una bona idea. Aquest model va acompanyat d’un instrument com ICREA que té com a principal funció l’atracció activa de talent internacional, la seva aportació és tan modesta com remarcable. Un programa finançat per una govern autonòmic escanyat pressupostàriament, també en l’àmbit de la recerca, per un govern central que a sobre ho està fent pitjor, de nou com a mostra podem mirar-nos les convocatòries de l’European Research Council. La meritocràcia brillant per la seva absència en els afers de l’Estat espanyol, un cop més.
Com a ciutadà i com a científic fa temps (uns 8 anys ja, cap al 2007) vaig arribar a la conclusió que la millor manera de superar aquesta situació era treballar per esdevenir un nou estat. Al cap i a la fi un país independent on 1) no patim espoli fiscal, 2) puguem gestionar els nostres recursos i 3) puguem apostar per al nostre model de recerca sense interferències serà un país on tindré més fàcil tornar sempre i quan faci bé la meva feina, sigui creatiu, busqui la recerca de frontera, posi ganes i il·lusió davant la pipeta o l’ordinador per descobrir i crear. Parlo de mi, però parlant de mi també puc parlar de nosaltres. El nou país serà també un lloc on altres com jo podran tornar si ho volen i són prou bons; i contribuiran a la creació d’un espai de recerca català d’encara més qualitat que, de retruc, repercutirà també en la meva recerca fent-la millor (sóc un egoïsta), doncs la ciència és sobretot col·laboració, i què millor que tenir col·legues excel·lents per aprendre i millorar?
Jo vull que Catalunya sigui un país exportador de ciència i importadora de científics, que els millor científics catalans puguin, si volen, tornar a casa seva i que els millors científics del món vulguin, i puguin, fer de Catalunya casa seva, no pel bon temps (que també) sinó per la bona recerca i l’excel·lent entorn científic que aquest petit país a la riba del Mediterrani té el potencial de dur a terme. Deixem anar llast i despleguem aquest potencial, i no perdem ni un moment, que hi ha molta ciència per fer, que hi ha molt a descobrir.
Javier del Campo és investigador postdoctoral a la University of British Columbia (Vancouver, Canadà) amb una beca Marie Curie de la Unió Europea. Desenvolupa la seva recerca en el camp de l’ecologia i evolució de microorganismes.
