Mes: agost de 2017

Un grandíssim nombre de doctorats malviuen en els departaments universitaris, mentre esperen una oportunitat professional que no arriba. Molts d’ells ja han trobat feina a l’estranger, però també somnien en la possibilitat de tornar. La manera de fer el transvasament d’aquest potencial humà des de la precarietat universitària cap a la recerca demana un pla de govern que englobi reforma universitària, retenció del talent i expansió de la recerca.

La universitat catalana té una sèrie de problemes greus. Els enumero breument:

Una oferta excessiva. Cada any s’ofereixen, en el conjunt de totes les universitats catalanes, unes quaranta mil places de nous estudiants universitaris. Si comparem aquesta xifra amb la natalitat produïda a Catalunya ara fa uns dinou anys (edat d’ingrés a la universitat), menys de seixanta mil naixements l’any 1998, veiem que hi ha dues places universitàries per a cada tres joves en edat d’ocupar-les.

Aquesta oferta excessiva impulsa una competència entre universitats per aconseguir més alumnes, que al final dóna una suma zero. La competència entre universitats es fa en base a “millorar” l’oferta: dobles titulacions (com als supermercats, dos al preu d’un); proliferació de noves i “atractives” titulacions, tant de graus com de màster, però sense cap contingut nou, ni demanda previsible. Aquesta varietat artificiosa de l’oferta desorienta els nous estudiants, que sovint trien malament, i perden un any o dos en rectificar i trobar allò que els és més apropiat.

Problemes de governança que tant sols es poden solucionar amb canvis bastant radicals. L’autonomia universitària sense responsabilitat pública, converteix la universitat en “propietat privada” dels seus funcionaris, docents i no docents i personal laboral fix. La ineficiència en la gestió econòmica n’és potser l’aspecte més rellevant. És el mateix que passa en tantes empreses públiques autònomes.

Professorat estable amb una edat mitjana altíssima (seixanta anys) i rendibilitat docent i investigadora molt baixa, com a conseqüència de l’envelliment i d’una seguretat laboral que no té com a contrapartida cap tipus d’exigència: som funcionaris vitalicis, tant si fem com si no fem.

Un col·lectiu docent molt mal pagat (legalment no en podem dir professors), cada vegada més ampli. Es reprodueix la situació dels anys setanta del segle passat (funcionaris molt minoritaris i professors no numeraris, PNN, molt nombrosos), però les solucions que llavors es varen trobar ara són impracticables: no és possible l’expansió universitària dels anys vuitanta. Molt pocs d’aquests post-doctors trobaran una estabilitat com a professors d’universitat.

En el paisatge de fons, un finançament insuficient que pot servir d’excusa per a no emprendre les reformes necessàries. Però no hem d’esperar un increment important dels recursos per a la universitat quan la rendibilitat social és tant baixa.

I és aquí on hi veig una oportunitat important per consolidar la recerca: el grandíssim nombre de doctorats que malviuen en els departaments universitaris, mentre esperen una oportunitat professional que no arriba. Molts d’ells ja han trobat feina a l’estranger, però també somnien en la possibilitat de tornar. La manera de fer el transvasament d’aquest potencial humà des de la precarietat universitària cap a la recerca demana un pla de govern que englobi reforma universitària, retenció del talent i expansió de la recerca. El capital humà hi és i cal rendibilitzar-lo. En un proper lliurament intentaré donar algunes idees.

Salvador Galí és Catedràtic de Cristal·lografia i Mineralogia de la Universitat de Barcelona.

Tant de bo l’u d’octubre del 2017 aquella il·lusió de quaranta anys enrere faci foc nou, esmicoli les cendres d’un estat demofòbic i sigui el planter de la República Catalana.

Quasi bé 40 anys exactes, el mateix període de temps que durà la dictadura després de la guerra d’agressió contra Catalunya del 1936 al 1939. Recordo molt especialment aquell #11S del 77, no tant per la multitudinària manifestació del “milió de segadors”, sinó per la concentració independentista que inundà el Fossar i el Born. Jo només tenia 13 anys. S’hi respirava un alè immens d’esperança en l’alliberament de la Nació completa, una il·lusió compartida per les desenes de milers d’independentistes que vàrem retre honors als morts en combat.

Després, la gran frustració: tornar a ser minoria, una anècdota en el context sociopolític del país, i seguir amb la resistència. Pensava que mai més podríem sortir del jou i del somni imperial de Castella. Però l’enèsima mostra del carpetovetonisme espanyol amb la sentència de l’Estatut va encendre una guspira que encara avui és ben encesa. Tant de bo l’u d’octubre del 2017 aquella il·lusió de quaranta anys enrere faci foc nou, esmicoli les cendres d’un estat demofòbic i sigui el planter de la República Catalana. La independència no és només necessària perquè els catalans visquem en una societat políticament lliure, socialment justa i econòmicament pròspera, sinó perquè ens hi juguem la nostra supervivència com a poble. Si guanya el No, l’embat d’Espanya serà d’una magnitud tan bèstia que ja podrem calçar-nos. D’aquí que aquests dos mesos que falten per al referèndum d’autodeterminació calgui fer una intensa campanya de boca-orella a la feina, al veïnat, al barri, al poble, i convèncer els indecisos que la independència és una oportunitat única per fer possible una nova manera de viure en societat, de relacionar-nos amb el territori i amb el món.

Utilitzem, doncs, el nostre vot com l’arma de construcció massiva més transcendental de la nostra història: un SÍ gegant al futur i a l’esperança, un SÍ rotund a la llengua, un SÍ rotund a l’acolliment de refugiats, un SÍ rotund a la transparència, un SÍ rotund a la responsabilitat i a la llibertat, un SÍ rotund a la intel·ligència. La llista de motius és inabastable. En definitiva, un SÍ rotund a nosaltres mateixos. Ens ho mereixem.

Gabriel Borràs Calvo és llicenciat en biologia i la seva vida professional l’ha dedicada al món de l’aigua; des de l’any 1992 que ingressà a l’Agència Catalana de l’Aigua fins al març de 2011 ha treballat en la depuració d’aigües residuals i en la planificació de l’aigua a Catalunya. Des de fa sis anys és el responsable de l’àrea d’adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya i coordinador tècnic del projecte Life MEDACC.

Com a poble sobirà, crec que ens cal aprofitar el moment per a exigir als nostres polítics la creació de mecanismes de participació i decisió ciutadana que ens permetin molt més que escollir els nostres representants cada 4 anys donant-los un xec en blanc.

Estem en uns moments molt intensos, gairebé èpics, del procés d’independència. No dic res de nou, però potser caldria aprofitar el moment per a fer algunes reflexions socials.

Ara mateix estem contraposant legalitat contra legitimitat i afirmem, sense complexos, que les lleis han d’emanar de la democràcia. Hi estic completament d’acord, però aquest principi no l’hauríem d’aplicar només quan els interessa a les nostres pròpies elits per a poder-se enfrontar a la legalitat vigent espanyola. Com a poble sobirà, crec que ens cal aprofitar el moment per a exigir als nostres polítics la creació de mecanismes de participació i decisió ciutadana que ens permetin molt més que escollir els nostres representants cada 4 anys donant-los un xec en blanc (“de facto” ho fem així, ja que l’incompliment del programa electoral no té cap repercussió legal, cosa que probablement caldria canviar).

Ens calen mecanismes de democràcia directa, on cada ciutadà pugui proposar esmenes o alternatives al que proposen, o ja han fet, els nostres representants. Des de les coses més petites (p.e. eliminar o canviar un límit de velocitat en una certa carretera) fins a les més importants (p.e. ampliar les terminals de l’aeroport del Prat). Caldria establir mecanismes per a poder exposar els avantatges i inconvenients de cada opció i, basant-nos en aquesta democràcia que suposadament tant es defensa en aquests moments, establir un sistema vinculant de votació on hi participi el màxim de gent.

Basant-nos en internet i en la seguretat digital actual és tècnicament senzill crear aquest tipus d’eines, però per a mi hi ha dues dificultats bàsiques: la primera rau en que la majoria dels nostres actuals dirigents s’hi oposarien, ja que aquest sistema els trauria molt poder de decisió i no els permetria afavorir fàcilment opcions “personals”, no representatives de les necessitats socials generals, per a dir-ho finament.

El segon problema som nosaltres mateixos, ja que prendre decisions col•lectives implica tenir sentit de col•lectivitat i pensar més enllà del nostre melic. Implica formar-se abans d’opinar i responsabilitzar-se d’allò que es decideix. En altres paraules, implica créixer i madurar com a demòcrates. Però ara seria un molt bon moment, oi?

Moisès Burset és Professor Associat al Departament d’Estadística de la Universitat de Barcelona. Expert en Bioinformática, Bioestadística i Recerca sobre el Càncer.

Els catalans només volem gestionar el nostre futur i viure en pau, amb tots els drets dels països democràtics. No hi ha odis cap a Espanya. Com a professor d’universitat hi tinc grans amics en aquesta Espanya. Els problema són aquests hereus directes dels franquistes que s’han apoderat del sistema i han enverinat els sentiments de la gent.

Sabeu què? El meu pare va estar més de 7 anys en camps de concentració i presons franquistes. Li van confiscar una petita llibreria a Olot i posteriorment va ser empresonat. La meva àvia, una pagesa de Mieres que no sabia parlar castellà, era bufetejada quan el visitava, pel fet de parlar en català.

Ara, 70 anys després, si els nostres polítics acaben amb confiscació de bens i sentències de presó, i si segueix la pressió sobre la nostra llengua, l’única cosa que separarà el Govern de Madrid del Franquisme serà el temps; i només els diferenciarà el fet que en aquests moments els afusellaments de catalans a les parets dels cementiris serien segurament mal vistos per Europa i els podrien posar alguna multa. Pot semblar un acudit, però només cal recordar l’assassinat de més de 6.000 homes i nens a Srebrenica, als mateixos nassos dels cascos blaus. No em consten dimissions de cap parlamentari europeu, com a senyal de protesta per la no intervenció d’Europa. Aquesta era la mena de gent que representava Europa. No en podem esperar massa.

I la pregunta és: què ha passat amb els somnis que alguns teníem, de ser ciutadans de ple dret en una Europa idealitzada, amb un passaport on hi posés idioma: català, nacionalitat: europea, i no haver de discutir mai més si érem catalans o espanyols, si érem polonesos o alemanys, si érem bretons o francesos? Quina enveja sento dels Anglesos, que es podran integrar dins del grup de països més moderns i democràtics del mon tals com el EEUU, Canadà, Suïssa, Noruega, Japó, Austràlia o Nova Zelanda.

Per acabar, un record pel que hauria estat el meu oncle, Joan Grabulosa Soler, enviat a la batalla de l’Ebre per facilitar la fugida de dones, nens, malalts i també els covards. Paradoxalment, els primers en escapolir-se amb els seus cotxes oficials foren polítics com Companys o Tarradellas, enviant al front nois de disset anys en lloc de negociar una rendició digna per als seus ciutadans. L’antítesi del President Allende.

Els catalans només volem gestionar el nostre futur i viure en pau, amb tots els drets dels països democràtics. No hi ha odis cap a Espanya. Com a professor d’universitat hi tinc grans amics en aquesta Espanya. Els problema són aquests hereus directes dels franquistes que s’han apoderat del sistema i han enverinat els sentiments de la gent.

Joan Batlle i Grabulosa és físic i doctor en enginyeria de computadors. Ha estat rector de la Universitat de Girona (2002 – 2005).

En aquest segle XXI, amb la tecnologia existent, és impossible amagar que milions de persones demanen poder votar en referèndum com volen el seu futur.

Com a investigador viatjo de tant en tant pel món, en conferències i congressos, reunions de coordinació de projectes o estades de recerca. Des que van començar les massives manifestacions cada 11 de setembre dels darrers anys, i especialment d’aquests dos últims anys, allà on vaig em demanen per la situació de Catalunya i em pregunten si serem independents o no. La notícia ja fa temps que ha saltat tots els dics de contenció que el govern espanyol ha intentat posar per evitar-ne la propagació, però en aquest segle XXI, amb la tecnologia existent, és impossible amagar que milions de persones demanen poder votar en referèndum com volen el seu futur.

Hom podria pensar que la notícia ha arribat només a les capes més cultes o erudites de les societats estrangeres, però la meva experiència personal (tot i que no n’he fet un estudi científic rigorós) em diu que no és així. Com a anècdota, entre d’altres que he viscut de similars, fa poc vaig arribar a l’aeroport de Haneda (Tòquio). Esperant l’arribada del metro que ens havia de dur al RIKEN, un noi jove japonès ens va sentir parlar en català i ens va preguntar en un correcte castellà d’on érem. Li vam explicar que veníem de Vic, prop de Barcelona, i automàticament ens va preguntar sobre la independència i el referèndum. Ell és un noi que treballa a l’aeroport i que havia après castellà mirant vídeos a Youtube. Té clar que Catalunya, tot i formar part encara d’Espanya, és una nació diferent, amb llengua pròpia i cultura mil•lenària, i se sorprèn al veure la negativa del govern espanyol a parlar d’un referèndum.

Les notícies, per tant, arriben i arriben per a tothom, i la gent pregunta encuriosida i amb interès en veure la persistència dels catalans a voler fer un referèndum acordat amb l’estat espanyol. Veient la negativa a parlar-ne, tots entenen que s’ha de poder votar per saber què vol la gent. I jo els explico que així serà, que ja no hi ha marxa enrere i que la decisió de què volem ser està a les nostres mans.

Per això votaré Sí al referèndum de l’1 d’octubre, perquè és una oportunitat d’or per fer les coses d’una altra manera, més justes i més transparents, i sobretot perquè no veig cap més altra forma de passar pàgina al franquisme que encara governa el destí d’Espanya.

Jordi Solé i Casals és Catedràtic del Departament d’Enginyeries de la UVic-UCC. Doctor Enginyer de Telecomunicacions per la Universitat Politècnica de Catalunya i Llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya. Actualment dirigeix el Grup de Tractament de Dades i Senyals. Els seus treballs de recerca se situen dins del domini del processament de senyal i les neurociències, amb aplicacions al processament de veu, processament de senyals biomèdics, classificació i reconeixement de patrons..

Cal no oblidar les floretes que ens estan enviant els que tant ens estimen.

Des que a l’abril del 2006 van passar el ribot per l’Estatut de Catalunya aprovat en referèndum pel poble català, i que la versió descafeïnada no fos un aprovada per referèndum, els catalans estan regits per una normativa que no és la seva. Els partits espanyolistes se’n van riure a la nostra cara en aquell moment, però no van calibrar les conseqüències del seu acte.
Tant és que sigui el PP o el PSOE de l’època (ara juntament amb el PSC), o C’s (marca blanca del PP) o ‘Podemos’ (que defensa amb boca petita un referèndum que mai serà si són ells els qui governen, ho posen de manifest tant les últimes declaracions de Pablo Iglesias com les de Pablo Echenique). Fins i tot els Colaus i confluències (que són unionistes encoberts, i per tant mentiders, amb un do de paraula que fa emprenyar), com gent d’estudis (periodistes, historiadors, advocats, artistes, …) i gent il·lustre o coneguda mediàticament. El fet és que tots ells ens han dedicat, aquests 11 anys, boniques paraules o fets delirants que han ferit un poble que només vol sentir-se digne. I com a modus d’exemple, aquí tenim algunes d’aquestes joies ‘en forma de sentències’ que demostren el molt que ens estimen tots ells:

“El separatismo catalán es criminal y genocida: no le importa matar a mujeres y a niñas”, i “Jodidos separatistas: Si queréis la independencia tenéis que estar dispuestos a morir. ¿Estáis dispuestos? Porqué moriréis muchos”, i també “La independencia de Cataluña llevaría al asesinato de niños y al genocidio de españoles” (Enrique de Diego, periodista),
“Si los culés siguen la consigna i llenan de esteladas el Camp Nou, el estadio parecerá el de los Juegos Olímpicos de Berlín del 36” i “Los padres de los niños de la Via Catalana están legándoles un problema existencial similar al que tenían los jóvenes en la Alemania de los años 30” (Pedro J. Ramírez, periodista),
“En Cataluña se ha educado en el odio a España” (Bieito Rubido, periodista),
“La estelada es un símbolo ofensiu, ultrajante y vinculado a organizaciones terroristas sangrientas, violentas y intolerantes” (María José García Cuevas, PP),
“El nacionalisme català, com tots els altres, és una utopia assassina” (Javier Cercas, escriptor),
“Hay que poner los tanques en el territorio que comete un acto de desobediencia constitucional” (Albert Boadella, actor),
“Un valenciano que se considere catalán es como un judio que admirara a Hitler” (Cesar Vidal, historiador i periodista),
“La propuesta de Junts pel sí es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado” (Felipe González, PSOE),
“ETA no sólo es una organización, es un proyecto, y ese proyecto ha prendido en Cataluña” i “ETA dio el salto en Cataluña, buscó un socio en ERC y pactó un Yo no mato en Cataluña y tú me traes la independencia” (Jaime Mayor Oreja, PP),
“Lo que le falta a Mas es un fusilamiento” (Miguel Ángel Rodríguez, PP),
“Si no fuera porqué en Euskadi nos mataban, lo de Cataluña es peor” i “Cataluña echa la culpa de todo lo que ocurre a unos, lo hicieron los nazis con los judíos y todos sabemos como terminó aquello” (Rosa Díez, UPyD),
“En Cataluña quieren que votemos para acabar con la democracia, lo mismo que pedían las S.A. nazis” (Loquillo, cantant),
“Veo independentistas con el complejo de superioridad de los nazis sobre los judios” (José Manuel Sánchez Fornet, expresident del Sindicat Unificat de la Policia),
“Enviaría La Legión a Cataluña, sin ninguna duda” (Leandro de Borbón, fill bastard d’Alfons XIII),
“ETA tiene un espejo donde mirarse, Arthur Mas, los asesinos copian el modelo de un iluminado” (Andrés Cano, PP),
“El comportamiento del Parlament de Cataluña fue nazi callándole la boca al Partido Popular y a Ciudadanos” (Ketty Garat, periodista),
“El poder central tiene que ser duro. Recordemos que Azaña ya decía que España tiene que bombardear periódicamente a Cataluña” (Juan Velarde, Economista i Premi Príncipe de Asturias 1992)
“Comparar a Artur Más con Hitler no sólo es posible sino que es conveniente; no lo digo yo, lo dice Arcadi Espada y estoy de acuerdo” i “La única diferencia entre la propaganda independentista de Artur Más y la de los nazis es que, de momento, en Cataluña no matan” (Montse Suárez, advocada i periodista),
“En Cataluña hay totalitarismo, adoctrinamiento, manipulación feroz, mentiras y delirio sin límite; hay que combatir sin piedad a los radicales que intentan romper la convivencia pacífica de España” (Victoria Prego, periodista),
“Cataluña es propiedad de todos los españoles” (Esperanza Aguirre),
“El fusilamiento de Companys es de las pocas ejecuciones de Franco que habría aplaudido toda democràcia” (Hermann Tertsch, periodista),
“La mitad de las parroquias de Cataluña están vacías porque se ha intentado prohibir que se hagan misas en castellano” i “Las elecciones plebiscitarias, como las que propone el CATN, auparon a Hitler al poder; ERC y CiU quieren repetir un golpe de estado como el del 34” (Jordi Canás, C’s),
“Un aula catalana deberá enseñar en castellano si un alumno lo pide” (TSJC),
“El nacionalismo catalán utiliza técnicas de propaganda estalinista y nazi” (Telemadrid),
“El problema de Cataluña se arregla con un general y en 24 horas, como en 1934” (Mikel Buesa, catedràtic),
“La mayoría de los separatistas son homosexuales, drogadictos y gente de mal vivir” (Gerard Bellalta, PEC),
“El nivel de violencia de Catalunya no se ha viviso ni en el País Vasco de los años duros” (Eduardo Inda, periodista),
“ERC quiere situar Cataluña como un Estado al sur de Europa que viola la legalidad internacional y que se financia mediante el tráfico de estupefacientes” (Alberto Ruiz-Gallardón, PP),
“No quiero que ni un puto céntimo vaya a aquella región, que a mi me caen muy mal; me dan ganas de ir a Cataluña con la División Azul” (Miguel Serrano, periodista),
“La libertad que se vive hoy en la Cataluña nacionalista es muy semejante a la que se vivía en la Alemania de 1933, es decir, ninguna.” (Jaime Berenguer, UPyD),
“Los niños del separatismo catalán iban como si fueran de las juventudes hitlerianas pero pintados como los Boixos Nois” (Federico Jiménez Losantos, periodista),
“Les eleccions plebiscitàries busquen solament la independència, com les eleccions amb candidat únic i gens democràtiques que es feien a l’Alemanya dels anys 30” (Gabriel Colomé, PSC),
“Catalunya és un país de malalts; el Concert per la Llibertat semblava la demostració del treball del 1 de maig que feia el franquisme.” (Toni Bolaño, periodista),
“Entenc que s’equiparin actituds i comportaments amb el nazisme, es comparen estils de fer propaganda i a Catalunya hi ha adoctrinament” i “La situació de Catalunya és més greu que la basca perquè els terroristes no han format mai part del govern i, en canvi, els independendistes hi són dins” (Enric Millo, PP),
“Cómo no voy a comparar a Cataluña con el régimen nazi si la gente está muerta de miedo con tanta estelada” (Cristina López Schlichting, periodista),
“La presidenta del parlamento catalán actúa del mismo modo que el ideólogo nazi de las leyes de purificación racial contra los judíos, Wilhelm Frick” (Pedro G. Cuartango, periodista),
“¿La Diada? ¿El día ese de las banderas que parecía como la época de Hitler?” (Javier Mariscal, dissenyador),
entre moltes més.

És evident quin és l’esperit, traspua en gairebé totes elles… i jo no he vist cap rectificació, ni cap disculpa, ni tan sols cap esbroncada pública dels companys dels qui ho han dit. El silenci es converteix en assentiment, i aquest en aplaudiment, ni que sigui silent.

Aleshores… qui vol viure en un Estat on l’ombra del feixisme encara és molt present, on els tics del règim no són castigats sinó aplaudits i on, per a molts, Catalunya només és una propietat (una colònia).

Jo no. I tu?

Juli Pujade i Villar és Professor Titular de la Universitat de Barcelona i acreditat a catedràtic d’Universitat des del 2012.