De l’onze de setembre del 1977 a l’u d’octubre del 2017

Tant de bo l’u d’octubre del 2017 aquella il·lusió de quaranta anys enrere faci foc nou, esmicoli les cendres d’un estat demofòbic i sigui el planter de la República Catalana.

Quasi bé 40 anys exactes, el mateix període de temps que durà la dictadura després de la guerra d’agressió contra Catalunya del 1936 al 1939. Recordo molt especialment aquell #11S del 77, no tant per la multitudinària manifestació del “milió de segadors”, sinó per la concentració independentista que inundà el Fossar i el Born. Jo només tenia 13 anys. S’hi respirava un alè immens d’esperança en l’alliberament de la Nació completa, una il·lusió compartida per les desenes de milers d’independentistes que vàrem retre honors als morts en combat.

Després, la gran frustració: tornar a ser minoria, una anècdota en el context sociopolític del país, i seguir amb la resistència. Pensava que mai més podríem sortir del jou i del somni imperial de Castella. Però l’enèsima mostra del carpetovetonisme espanyol amb la sentència de l’Estatut va encendre una guspira que encara avui és ben encesa. Tant de bo l’u d’octubre del 2017 aquella il·lusió de quaranta anys enrere faci foc nou, esmicoli les cendres d’un estat demofòbic i sigui el planter de la República Catalana. La independència no és només necessària perquè els catalans visquem en una societat políticament lliure, socialment justa i econòmicament pròspera, sinó perquè ens hi juguem la nostra supervivència com a poble. Si guanya el No, l’embat d’Espanya serà d’una magnitud tan bèstia que ja podrem calçar-nos. D’aquí que aquests dos mesos que falten per al referèndum d’autodeterminació calgui fer una intensa campanya de boca-orella a la feina, al veïnat, al barri, al poble, i convèncer els indecisos que la independència és una oportunitat única per fer possible una nova manera de viure en societat, de relacionar-nos amb el territori i amb el món.

Utilitzem, doncs, el nostre vot com l’arma de construcció massiva més transcendental de la nostra història: un SÍ gegant al futur i a l’esperança, un SÍ rotund a la llengua, un SÍ rotund a l’acolliment de refugiats, un SÍ rotund a la transparència, un SÍ rotund a la responsabilitat i a la llibertat, un SÍ rotund a la intel·ligència. La llista de motius és inabastable. En definitiva, un SÍ rotund a nosaltres mateixos. Ens ho mereixem.

Gabriel Borràs Calvo és llicenciat en biologia i la seva vida professional l’ha dedicada al món de l’aigua; des de l’any 1992 que ingressà a l’Agència Catalana de l’Aigua fins al març de 2011 ha treballat en la depuració d’aigües residuals i en la planificació de l’aigua a Catalunya. Des de fa sis anys és el responsable de l’àrea d’adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya i coordinador tècnic del projecte Life MEDACC.