Un grandíssim nombre de doctorats malviuen en els departaments universitaris, mentre esperen una oportunitat professional que no arriba. Molts d’ells ja han trobat feina a l’estranger, però també somnien en la possibilitat de tornar. La manera de fer el transvasament d’aquest potencial humà des de la precarietat universitària cap a la recerca demana un pla de govern que englobi reforma universitària, retenció del talent i expansió de la recerca.
La universitat catalana té una sèrie de problemes greus. Els enumero breument:
Una oferta excessiva. Cada any s’ofereixen, en el conjunt de totes les universitats catalanes, unes quaranta mil places de nous estudiants universitaris. Si comparem aquesta xifra amb la natalitat produïda a Catalunya ara fa uns dinou anys (edat d’ingrés a la universitat), menys de seixanta mil naixements l’any 1998, veiem que hi ha dues places universitàries per a cada tres joves en edat d’ocupar-les.
Aquesta oferta excessiva impulsa una competència entre universitats per aconseguir més alumnes, que al final dóna una suma zero. La competència entre universitats es fa en base a “millorar” l’oferta: dobles titulacions (com als supermercats, dos al preu d’un); proliferació de noves i “atractives” titulacions, tant de graus com de màster, però sense cap contingut nou, ni demanda previsible. Aquesta varietat artificiosa de l’oferta desorienta els nous estudiants, que sovint trien malament, i perden un any o dos en rectificar i trobar allò que els és més apropiat.
Problemes de governança que tant sols es poden solucionar amb canvis bastant radicals. L’autonomia universitària sense responsabilitat pública, converteix la universitat en “propietat privada” dels seus funcionaris, docents i no docents i personal laboral fix. La ineficiència en la gestió econòmica n’és potser l’aspecte més rellevant. És el mateix que passa en tantes empreses públiques autònomes.
Professorat estable amb una edat mitjana altíssima (seixanta anys) i rendibilitat docent i investigadora molt baixa, com a conseqüència de l’envelliment i d’una seguretat laboral que no té com a contrapartida cap tipus d’exigència: som funcionaris vitalicis, tant si fem com si no fem.
Un col·lectiu docent molt mal pagat (legalment no en podem dir professors), cada vegada més ampli. Es reprodueix la situació dels anys setanta del segle passat (funcionaris molt minoritaris i professors no numeraris, PNN, molt nombrosos), però les solucions que llavors es varen trobar ara són impracticables: no és possible l’expansió universitària dels anys vuitanta. Molt pocs d’aquests post-doctors trobaran una estabilitat com a professors d’universitat.
En el paisatge de fons, un finançament insuficient que pot servir d’excusa per a no emprendre les reformes necessàries. Però no hem d’esperar un increment important dels recursos per a la universitat quan la rendibilitat social és tant baixa.
I és aquí on hi veig una oportunitat important per consolidar la recerca: el grandíssim nombre de doctorats que malviuen en els departaments universitaris, mentre esperen una oportunitat professional que no arriba. Molts d’ells ja han trobat feina a l’estranger, però també somnien en la possibilitat de tornar. La manera de fer el transvasament d’aquest potencial humà des de la precarietat universitària cap a la recerca demana un pla de govern que englobi reforma universitària, retenció del talent i expansió de la recerca. El capital humà hi és i cal rendibilitzar-lo. En un proper lliurament intentaré donar algunes idees.
Salvador Galí és Catedràtic de Cristal·lografia i Mineralogia de la Universitat de Barcelona.