Mes: setembre de 2017

 

L’estiu del 2015 vem obrir el bloc “Els científics per la independència” per donar veu a la comunitat científica davant les eleccions del 27 de setembre, i en concret per saber quins eren els arguments que donaven els seus membres com resposta a la pregunta de “per què, la independència?”. Entre el 16 de juliol i el 26 de setembre vem publicar les contribucions de 48 investigadors i professors que volien compartir amb tota la comunitat els motius pels quals pensaven votar les candidatures que duien la independència de Catalunya en el seu programa electoral. El mateix dissabte 26 vem presentar un resum de frases destacades de totes aquestes contribucions i vem demanar el vot per a Junts pel Sí i la CUP.

Enguany, amb la perspectiva del pas definitiu que ha de representar el referèndum de l’1 d’octubre, hem volgut tornar a obrir el bloc. A partir del 27 de juliol hem estat publicant les opinions que ens han enviat 50 membres de la nostra comunitat. I avui, just la vespra de la jornada transcendental on el nostre poble s’ha d’expressar lliurement tot i els esforços de l’estat espanyol per evitar-ho, us tornem a presentar un recull de frases significatives d’aquestes contribucions com a resum final i com a última crida al vot afirmatiu al referèndum:

Sílvia Alvarez i Ribes
Perquè la realitat del que està passant a Catalunya ens empeny a voler canviar la legalitat que emana d’un estat que clarament no ens comprèn.

Marta Aymerich
En el nou país que estem construint, m’imagino una llei d’universitats ben poc reguladora i regida més pel rendiment de comptes en termes de qualitat i resultats d’impacte científic i social.

Àlex Bach
Si estan tan enfadats, tranquils que aviat ja no estarem amb ells i ja es podran relaxar.

Jaume Baguñà
Cal dir que a les universitats catalanes el finançament i les condicions de treball no són bones i han empitjorat força.

Xavier Barril
La gran diferència entre Catalunya i Espanya a nivell de ciència no són els recursos, sinó la voluntat.

Joan Batlle
Els catalans només volem gestionar el nostre futur i viure en pau, amb tots els drets dels països democràtics. No hi ha odis cap a Espanya.

Gabriel Borràs
Tant de bo l’u d’octubre del 2017 aquella il•lusió de quaranta anys enrere faci foc nou, esmicoli les cendres d’un estat demofòbic i sigui el planter de la República Catalana.

Quim Bosch
Però l’Imperi es passava els Estatuts d’Autonomia i la sentència del Tribunal Constitucional pel folre de l’Estrella de la Mort. No ens hem d’estranyar, així és com sempre s’ha tractat -i com sempre es tractarà- les colònies.

Moisès Burset
Com a poble sobirà, crec que ens cal aprofitar el moment per a exigir als nostres polítics la creació de mecanismes de participació i decisió ciutadana que ens permetin molt més que escollir els nostres representants cada 4 anys donant-los un xec en blanc.

Enric Canela
Si bé captem talent extern, no tenim una política de recuperació de la nostra inversió formativa. Som exportadors de talent, financem altres sistemes. Fins i tot diria que som malbaratadors de talent.

Susanna Cirera
Ara només em cal dir que ja no podem més, cal la independència com a única solució al progrés científic i social dels catalans.

Ramon Crehuet
Cada cop és més fàcil imaginar un país que funcioni millor de com ho fa Espanya.

Raül Delgado
La República no només ens portarà un estat modern del segle XXI, també ajudarà sens dubte a què la ciència i la tecnologia sigui encara més al carrer, construint una societat basada en el coneixement que serà l’enveja del món.

Xavier Estivill
L’impacte negatiu no l’hem patit només a Catalunya, sinó que molts altres llocs de l’estat s’han vist i es veuen perjudicats per un estat ancorat en el passat i curt de mires respecte a com estructurar una societat de progrés.

Mario Ezquerra
If, in spite of the authoritarian opposition of the Spanish Government, Catalonia wins its independence by democratic methods and without violence, it would be a lesson of democracy for Europe and the World.

Maria Lluïsa Fabra
Les lleis són vives i tenen per funció facilitar les interaccions humanes i garantir les llibertats dels ciutadans avalades pels parlaments democràtics. I perquè són vives han de poder adaptar-se als temps que vivim.

Jordi Font
Crear una República basada en els interessos de tota la població. I per tant, començar ben aviat a proposar i aplicar mesures recolzades per una gran majoria per afavorir aquests interessos.

Jordi Fraxedas
Els darrers Gobiernos simplement no creuen en el benefici social de la Recerca o tenen altres prioritats que són ortogonals a les necessitats dels seus ciutadans.

Xavier Fusté
Un exemple d’actuacions que ens acosten a una gestió participativa en el marc definit per les normatives europees i que s’han quedat frustrades dins l’estructura de l’estat autonòmic.

Martí Galí
Retenir el talent i atraure una generació de doctors que ara mateix formen una magnífica diàspora.

Salvador Galí
Un grandíssim nombre de doctorats malviuen en els departaments universitaris, mentre esperen una oportunitat professional que no arriba.

Romina Garrido
El sentimentalisme és fort. Però quan sents que el jutgen de manera desafortunada i que et volen imposar com has de sentir i què has de fer, els sentiments de ràbia i d’autoprotecció són més forts que res que puguis haver sentit abans.

Toni Hermoso
Un estat pot ser una eina útil per a la societat catalana. Una ferramenta tallant, cert, però que per primera vegada podrem intentar acaronar pel mànec i provar de manejar-la.

Carles Ibáñez
El nou govern de Catalunya tindrà una gran oportunitat per impulsar una nova cultura de l’aigua.

Francesc Illas
No defugim el debat, donem les nostres raons i escoltem les dels altres per decidir en llibertat l’1 d’Octubre. Que Sepharad aquest cop escolti!

David Jou
Revolta’t, revolta’t, revolta’t!: No et quedis a casa quan volen robar-te els diners, els drets, el país, la dignitat, la democràcia.

Salvador Macip
Espanya només ha tingut dos Premis Nobel científics. En canvi, a Itàlia n’hi ha hagut 12, a França 36 i al Regne Unit 85. És obvi que alguna cosa no funciona.

Antoni Malet
Tot contradient-se, molts autonomenats “progressistes” neguen a Catalunya el dret a l’autodeterminació. Els que es deien més revolucionaris ara ens remeten a la Constitució de 1978, escrita amb les baionetes dels militars franquistes al cul.

Carles Mancho
No és estrany, per tant, sinó una conseqüència lògica, que els científics siguin rebels.

Jordi Mas
El Govern espanyol no s’ha adonat que per ser mínimament competitius en la nostra activitat de recerca ens hem de moure forçosament en un entorn plenament internacional.

Albert Masó
We shall go on to the end (Winston Churchil).

Àngel Messeguer
Votaré Sí perquè en fer-ho i si el resultat és favorable, podré ser exigent. Com a científic i com a ciutadà podré exigir que la nova realitat es construeixi des de l’honestedat política.

Jordi Miralda
Des del punt de vista de la recerca i l’educació, la raó principal a favor del Sí a la independència va en paral•lel a la resta de qüestions socials: volem disposar dels nostres recursos per desenvolupar el nostre país de forma eficaç i solidària.

Jaume Miranda
En definitiva cal donar poder a la Ciència i la Tecnologia pròpia, com garantia per fruitosos successius presents i la mateixa supervivència com a País.

Josep Lluís Pelegrí
Homes i dones que ho han deixat tot i que ara viuen i treballen a Catalunya, que se senten catalans, amb filles i fills catalans. Gent que sent seva la terra d’acollida, que veu un poble que treballa i que creu en aquest projecte, que empeny i s’esforça per un present i futur millors.

Rosa Maria Poch
Creieu de debò que ens desfarem dels farragosos sistemes d’avaluació acadèmica i científica, que vicien la promoció del personal?

Juli Pujade
Cal no oblidar les floretes que ens estan enviant els que tant ens estimen.

Martí Pumarola
La independència farà més properes les nostres propostes als administradors dels recursos per la recerca. També farà més propers els nostres resultats als ciutadans que, amb els seus impostos, han de cobrir les nostres necessitats.

Jordi Redondo
La independència és l’estat natural dels pobles i qualsevol altra situació que la condicioni o impossibiliti representa una transgressió del dret natural, no només del civil.

Ferran Requejo
El problema de la independència del país no és de legitimitat, sinó de facticitat: ser prou forts per aconseguir implementar aquestes decisions.

Lluïs Ribas de Pouplana
Per això estic agraït, perquè el nostre govern i el nostre parlament, contra totes les dificultats, ens han escoltat i s’han jugat la pell per arribar a l’1 d’Octubre.

Anna Roig
Us imagineu un país on els seus governants siguin prou coneixedors de la realitat dels seus habitants per poder travar la recerca i l’educació amb les necessitat d’aquesta societat?

Lluís Rovira
I darrerament, les sagnants revisions de projectes finançats pels plans nacionals espanyols ja finalitzats fa anys, i que posats en mans de consultories sense escrúpols van recuperant/piratejant diners per a les arques de l’Estat per abaratir encara més el finançament de la recerca.

Rafel Simó
Hem fet molt de camí, com a poble. Ens cal vetllar perquè el pas sigui el de tothom, tot reduint desigualtats.

Jordi Solé-Casals
En aquest segle XXI, amb la tecnologia existent, és impossible amagar que milions de persones demanen poder votar en referèndum com volen el seu futur.

Jordi Sunyer
Els fets ens han demostrat que l’estat espanyol no defensa els nostres interessos ni culturals, ni econòmics, ni la nostra voluntat, i que no tenim altra sortida que gestionar-nos com un estat més dins la UE.

Josep Lluís Torres
Crec que aquest és el destí de tota la població humana del planeta: l’assoliment d’un sistema de llibertat i justícia universal basat en el coneixement.

Josep Maria Trigo
La degradació de la política espanyola i la manca d’idees i apostes progressistes ens ha fet tornar a viure retallades en els drets fonamentals que ens remunten als temps de la dictadura.

Núria Vergés
Tot i que el debat independentista ha estat en bona mesura cec al gènere, la creació d’una república catalana esdevé una gran oportunitat per tenir en compte les dones i les seves reivindicacions.

Núria Vilà
Llibres sobre Catalunya i el procés d’independència

Dolors Vinyoles
No tinguem por. No es pot bastir un nou edifici sense uns bons fonaments, i aquests ja els tenim. No ens ha de preocupar la incertesa de les coses que vindran. Tenim bons arquitectes.

Que se sàpiga que vols votar, que tens dret a votar
i que si demà no et deixen, algun dia votaràs.
Revolta’t, revolta’t, revolta’t!:
No et quedis a casa quan volen robar-te
els diners, els drets, el país, la dignitat, la democràcia.

M’agrada respectar l’autoritat:
quin valor immens per a la convivència.!
Però detesto l’autoritarisme:
l’autoritat com a poder menyspreador i arrogant,
com a negativa a escoltar, com a dret a robar,
com a imposició de la força per ofegar la paraula,
com a utilització criminal de l’abús de la llei
i de tribunals parcials servils al poder.

Menyspreo una autoritat sense propostes constructives,
prohibint, anul•lant, amenaçant, multant,
tallant tots els camins i solucions possibles,
en la fúria i la follia del seu dogma agressiu
d’unitat sagrada, imposada, esclafadora i intocable.
Aquí, de dogmes en tenim uns altres,
més modestos, més fràgils: la llibertat i la paraula.

Contra tot això vota sí, vota no, vota en blanc, vota,
i si no et deixen votar fes cua per votar,
encara que robin els cartells, que interceptin els correus,
que destrueixin les paperetes, que segrestin les urnes.
Que se sàpiga que vols votar, que tens dret a votar
i que si demà no et deixen, algun dia votaràs.
Revolta’t, revolta’t, revolta’t!:
No et quedis a casa quan volen robar-te
els diners, els drets, el país, la dignitat, la democràcia.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).

Cada cop és més fàcil imaginar un país que funcioni millor de com ho fa Espanya. En certa manera, ens estan demostrant que el procés, llarg i difícil, per poder renovar l’estat, els seus valors i les seves institucions l’han de fer més ells, que nosaltres.

Amb el que està passat darrerament, cada dia tenim nous arguments per la independència, perquè cada cop és més fàcil imaginar un país que funcioni millor de com ho fa Espanya. En certa manera, ens estan demostrant que el procés, llarg i difícil, per poder renovar l’estat, els seus valors i les seves institucions l’han de fer més ells, que nosaltres.

Deixeu-me però que en aquesta entrada comenti un tema més lligat a la ciència, i que en el país futur que imagino hauria de ser millor. Em refereixo a com comptabilitzem quanta gent ha participat en una mobilització. Ens estem acostumant a llegir als diaris forquilles cada cop més amples. El mateix 11 de setembre passat la guàrdia urbana calculava una participació d’un milió de persones, mentre que la delegació del govern en donava unes 350.000. Tot ciutadà hauria de poder conèixer d’on surten aquestes estimacions. I hauríem d’exigir als nostres medis de comunicació que n’evaluessin el grau de confiança. Els valors que donen les diferents institucions cada cop responen més als seus desitjos i anhels que no pas a dades contrastables. Però és obvi que ens aquests casos hi ha una veritat poc subjectiva al darrera i per tant, quan les estimacions no coincideixen, com a mínim alguna de les parts menteix. I tots sabem que massa sovint ho fan deliberadament. Exigim doncs la necessitat de justificar les dades que se’ns donen i el procés que s’ha utilitzat per obtenir-les.

Ramon Crehuet és Científic Titular a l’Institut de Química Avançada de Catalunya, del CSIC. Treballa en la modelització de la dinàmica de biomolècules.

Hem fet molt de camí, com a poble. Ens cal vetllar perquè el pas sigui el de tothom, tot reduint desigualtats. Que tant de bo sapiguem construir un estat a partir de la força creativa i inclusiva del teixit associatiu, de l’energia positiva de qui no té por a acollir i a reinventar-se, de la sintonia amb tants processos d’alliberament de la història.

Hi ha un munt de raons per al sí a la independència. Les més il•lusionadores, les de futur: en un moment que al món es preveuen i es fan necessaris grans canvis de model en molts àmbits (el social, l’econòmic, l’energètic, el climàtic), és un privilegi i una grandíssima oportunitat la construcció d’un nou estat, amb una nova constitució i la possibilitat de debatre el model. La societat civil de Catalunya, durant tot el procés d’aquests anys, ha demostrat que no hi ha únicament emprenyament i reacció, hi ha també il•lusió i ganes de construir. La gent de Catalunya no és millor ni pitjor que la d’arreu. Però sí que tenim una trajectòria llarguíssima d’associacionisme i voluntariat, que s’ha reforçat últimament amb el procés. Això, juntament amb el fet que, en l’últim segle, no hem tingut grans privilegis de dominació, ens permetria d’aportar al món una manera de fer il•lusionada, justa i pacífica, amb pocs llasts estratègics, que s’hauria de notar en les relacions amb els altres estats. Som una societat amb molta gimnàstica d’acollida (però ep!, no abaixem la guàrdia). A més, som un poble creatiu, tant en l’àmbit de les arts com en el de la recerca científica, que resulta atractiu per la barreja de tarannà, clima i paisatge. Això ens ho diuen molts científics de tot el món amb qui tractem, oi? Hauríem d’aprofitar-ho per establir i enfortir llaços de cooperació en la construcció de coneixement i innovació en tots els àmbits, no pas per convertir-nos en un país de serveis.

Hem fet molt de camí, com a poble. Ens cal vetllar perquè el pas sigui el de tothom, tot reduint desigualtats. Que tant de bo sapiguem construir un estat a partir de la força creativa i inclusiva del teixit associatiu, de l’energia positiva de qui no té por a acollir i a reinventar-se, de la sintonia amb tants processos d’alliberament de la història.

Comparteixo el poema que se m’ha encarregat per a un cant de commemoració dels 50 anys de la UAB, estrenat l’altre dia. Vol ser un cant a la mirada cap al futur des del coneixement:

Aprendre els uns dels altres per comprendre’ns.
Teixir més que tenir; cavar, covar.
Sembrar noves preguntes a les cendres,
trobar-nos per cercar.

Mai no tenir-ne prou amb informar-nos,
voler traspassar els límits i crear,
conèixer més que créixer, i explicar-nos,
cridats a transformar.

Amb mapes sota el braç llevar-nos d’hora,
tirar per camins nous a pas canviant
per fer-lo més de tots, mirant alhora
a terra i endavant.

Trenar amb admiració l’esforç de segles
de tants que han pres abans llapis i falç,
repensar els ensopecs, saber-nos ventre,
inèdits i ancestrals.

Això és el que ens fa ser: l’arrel i el quàntum,
el gen i la paraula,
la xarxa, el temps llaurat

Rafel Simó Martorell és Doctor en Ciències Químiques, oceanògraf i Professor d’Investigació de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC. Es dedica a l’estudi de les relacions entre oceans, atmosfera i clima. Té una llarga trajectòria en associacionisme, i escriu en hores mortes. És membre del Grup d’Experts en Canvi Climàtic a Catalunya.

Us imagineu un país on els seus governants siguin prou coneixedors de la realitat dels seus habitants per poder travar la recerca i l’educació amb les necessitat d’aquesta societat?

Dues raons (romàntiques?) a favor de la independència de Catalunya:

Us imagineu viure en un país on els seus governants creguin de veritat, molt de veritat, que invertir suficients recursos en educació i recerca és la manera més sensata de garantir la prosperitat del país i d’oferir les millors oportunitats per a tothom?

Us imagineu un país on els seus governants siguin prou coneixedors de la realitat dels seus habitants per poder travar la recerca i l’educació amb les necessitat d’aquesta societat?

Jo m’ho puc imaginar.

Dels Miserables de Victor Hugo:

will you join in our crusade?
who will be strong and stand with me?
beyond the barricade is there a world you long to see?
…then join in the fight that will give you the right to be free.

Anna Roig (Alforja, 1962) va estudiar física a la UAB. És professora d’investigació del CSIC a l’Institut de Ciència de Materials de Barcelona. La seva especialitat és en el camp dels nanomaterials funcionals. Ha viscut i treballat a Suècia, Estats Units, Polònia i Bèlgica.

No és estrany, per tant, sinó una conseqüència lògica, que els científics siguin rebels. Qui no vol creure els propis ulls, que li diuen que el cub de Necker nomes té una forma; qui no vol creure el propi cos, que li diu que la Terra és un pedrot immòbil al mig de l’Univers; qui no vol creure la pròpia percepció vital, que li diu que el Temps és un continu lineal i universal…, no pot creure que les lleis no es puguin canviar, ni que podem decidir de canviar-les, perquè no ho pot imaginar.

M’agrada el cub de Necker. M’agrada perquè em sembla un exemple gràfic magistral per a explicar què és un científic. Derivat del terme llatí scientia, saber, un científic seria aquell qui es dedica a mirar de saber, res més,… res menys.

I el cub de Necker ens interpel•la precisament per aquest motiu, perquè ens posa davant del mirall de la nostra realitat humana: els nostres instruments per a mesurar, controlats des del cervell, tenen límits. Davant de les dues possibilitats que ens ofereix el cub, naturalment en veurem només una; només la nostra voluntat per saber i el nostre esforç per arribar-hi ens permetran de reconèixer-hi l’altra. Això és, per a mi, l’esperit científic.

Totes les grans revolucions científiques han partit d’aquesta voluntat. Titànica, sempre. Quin no degué ser el vertigen de Copèrnic en comprendre, mitjançant un esforç intel•lectual monumental, que la terra no estava aturada sinó que l’aparent moviment del Sol era en realitat una rotació vertiginosa d’aquella Terra en que ell se sentia tan ben ancorat i estàtic. La mateixa voluntat i esforç de comprensió que Einstein per a adonar-se que el Temps no és una magnitud contínua ni universal. Els mateixos esforç i voluntat que van caler a Gustav Klimt per a imaginar una manera de pintar que no fos l’acadèmica. El canvi de punt de vista, el canvi de perspectiva, la pregunta diferent…, aquesta és la base de la ciència.

I precisament perquè el quid de la qüestió resideix en la capacitat d’imaginar, una característica dels científics és que imaginem coses. Parafrasejant un gran estadista (i no, no és Churchill) diríem “Los científicos imaginan cosas”. Imaginem molt i profundament. Imaginem formes de govern diferents, com ara la República, en què un ciutadà pot ser elegit, per acord de la resta de conciutadans. Imaginem escoles en què s’estimula la imaginació de les criatures mitjançant tots els mitjans imaginables; i imaginem que això es fa, no per a complir la llei sinó per a que siguin felices i un cop arribin a l’edat adulta puguin imaginar solucions per a fer feliços els conciutadans.

No és estrany, per tant, sinó una conseqüència lògica, que els científics siguin rebels. Qui no vol creure els propis ulls, que li diuen que el cub de Necker nomes té una forma; qui no vol creure el propi cos, que li diu que la Terra és un pedrot immòbil al mig de l’Univers; qui no vol creure la pròpia percepció vital, que li diu que el Temps és un continu lineal i universal…, no pot creure que les lleis no es puguin canviar, ni que podem decidir de canviar-les, perquè no ho pot imaginar.

Però nosaltres som científics i imaginem universos remots i propers, macro i micro, possibles i impossibles. Per això Marie Sklođovska (Curie) va acabar anant a la Universitat i va ser premi Nobel de Física (1903) i de Química (1911) en una època en què les dones no podien votar, vivien sota la tutela del pare, el germà o el marit i no podien anar a la universitat.

És clar però, que qui no entengui el raonament en què reposa aquest text no podrà tampoc entendre l’esforç d’Alan Turing per a desxifrar Enigma, però sí comprendrà, i trobarà normal, que el govern Britànic el condemnés per ser homosexual, fet que el va abocar al suïcidi, malgrat haver desmuntat una de les armes de guerra més perilloses de l’exèrcit Nazi durant la Segona Guerra Mundial. Sembla ser que era il•legal.

Qui no entengui aquesta línies, de fet, és responsable que encara el 2017 calgui lluitar pels drets fonamentals individuals i col•lectius.

Si em demaneu, doncs, per què aniré a votar l’1 d’octubre, us respondre: per poder seguir imaginant, per a poder seguir investigant, única manera que algun dia aquestes ratlles, de tan òbvies per a tothom, siguin innecessàries.

Carles Mancho (Barcelona, 1970) és doctor per la UB l’any 2003 i IXè Premi Claustre de Doctors. Becari a la Real Academia de España a Roma l’any 2005. Des de l’any 2008 és professor titular d’Història de l’Art de l’Antiguitat Tardana i l’Alta Edat Mitjana. Fundador i primer director (2008-2015) de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM) de la UB. Actualment és director del Doctorat en Cultures Medievals d’aquesta universitat. Ha dirigit la col•lecció LLiçons/Lessons de Publicacions i Edicions UB, i dirigeix la col•lecció IRCVM-Medieval Cultures a Viella (Itàlia). També és fundador de SVMMA Revista de Cultures Medievals. Les seves recerques actuals se centren en: les decoracions murals d’època carolíngia, la relació entre suport, text, decoració i percepció en l’edifici religiós medieval, i en la relació entre memòria, realitat artística i epistemologia. IP del darrer projecte del grup de recerca Ars Picta, al qual pertany des de l’any 1996. Entre les seves publicacions destaquen: La peinture murale du haut Moyen Âge en Catalogne ( IXe-Xe siècle), Turnhout, 2012; El paper de l’artista en l’art medieval, Barcelona, 2011.

L’Estat veí fa temps que no ens representa i amb les seves darreres mostres de vulneració de drets d’expressió, premsa i -en les darreres hores, amb la intervenció del correu postal- a la confidencialitat de les comunicacions, ens donen sobrats motius per tancar ja la llarga llista de greuges que ens maltracten.

A banda de la incredulitat i impotència que produeixen les mesures de repressió d’aquest Estat Espanyol que ens assetja, adonar-se de la seva manca de respecte a marcs normatius internacionals i a drets fonamentals del poble català, als seus càrrecs electes i a les seves institucions pròpies, és dolorós. Tot ens referma en la nostra voluntat de votar i de voler la independència. L’Estat veí fa temps que no ens representa i amb les seves darreres mostres de vulneració de drets d’expressió, premsa i -en les darreres hores, amb la intervenció del correu postal- a la confidencialitat de les comunicacions, ens donen sobrats motius per tancar ja la llarga llista de greuges que ens maltracten. L’actuació del govern espanyol, junt amb els seus tribunals i fiscalia de part, tot té l’empremta d’un estat totalitari que ha perdut la credibilitat institucional amb la seva manca de separació de poders. Aquest estat d’excepció creat a Catalunya per part d’aquest estat in-creible que nega inclús el parlament sobiranista que respon al mandat sortit de les eleccions del 27 de setembre 2015, ens legitima, en definitiva, en la voluntat i la necessitat de voler comptar-nos en la mesura real de les nostres adhesions.

Per això reivindiquem com lícita la celebració del Referèndum del pròxim 1 d’octubre. Perquè la realitat del que està passant a Catalunya ens empeny a voler canviar la legalitat que emana d’un estat que clarament no ens comprèn. Aquest estat hostil nega dos fets fonamentals: l’existència d’una part important del poble català que ha demanat reiteradament el vot en les mobilitzacions pacífiques multitudinàries més grans que han vist Europa i el món, i un govern únic, el català, que està responent al mandat popular al carrer i a les urnes. El nostre és un govern que institucionalitza els anhels de la ciutadania, fent que el que hauria de ser normal, esdevingui històric i exemplar, una demostració de democràcia en estat pur: posar urnes per permetre que les catalanes i catalans puguem decidir si efectivament volem que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de República. Molts volem votar per trencar qualsevol vincle amb aquest Estat Espanyol que ara no és més que un vergonyós opressor que ens revelem a seguir tenint com a referent.

Silvia Alvarez i Ribes és Consultora de Redacció Formal/Acadèmica i Tutora de Tècniques d’Estudi a The University of Edinburgh i Queen Margaret University, també a Edimburg, des de 2006.

 

No entenc per què Espanya s’enfada i menysprea Catalunya i quan el poble diu que vol votar i que vol marxar, en lloc de buscar maneres de retenir-nos es mostren possessius i intransigents. Si estan tan enfadats, tranquils que aviat ja no estarem amb ells i ja es podran relaxar. Anem endavant que això ja ho tenim.

En un món on es tendeix a la globalització, a la fusió, als grans conglomerats, Catalunya sembla anar contra corrent. Motius per defensar una república catalana no en falten: 1) governar països petits és més efectiu que governar països grans (hi ha menys diferències culturals, necessitats més similars, etc…), 2) Catalunya té prou envergadura com per ser autosuficient i exercir solidaritat de forma altruista, voluntària i convençuda, i 3) Catalunya, avui, com a comunitat autònoma no té futur doncs portem molts anys amb governs centrals de dretes o d’esquerres divergents en ideologia però convergents en un tracte de menyspreu i pertinença de Catalunya que impossibilitat als Catalans expressar tot el potencial de la nostra societat.

Però, a banda d’aquestes raons (i me’n deixo, segur, moltes), un dels motius que més hauria de fer obrir els ulls als que encara votaran que No al referèndum o aquells que ni tan sols exerciran el dret fonamental de votar, és que quan Catalunya va avisar que volia la independència, la separació, la resposta d’Espanya ha estat bèl•lica, ofensiva i de menyspreu. En cap moment, l’Estat espanyol ha mostrat ni un signe de voluntat de diàleg, de conciliació, d’aproximació i s’ha escudat rere la ‘legalitat de la constitució’. Democràcies més madures, com l’Anglesa van donar una sortida política a un referèndum demanat pels Escocesos. Com que la política tracta de trobar solucions per al poble, els anglesos les van trobar. Els espanyols, cegats pel seu orgull d’una banda, i víctimes de la ignorància sobre el sentiment català van decidir donar un cop de puny autoritari i negar el diàleg. Recordeu els anglesos com demanaven als escocesos que no marxessin? Algú ha sentit alguna cosa des d’Espanya?

No entenc per què Espanya s’enfada i menysprea Catalunya i quan el poble diu que vol votar i que vol marxar, en lloc de buscar maneres de retenir-nos es mostren possessius i intransigents. Si estan tan enfadats, tranquils que aviat ja no estarem amb ells i ja es podran relaxar. Anem endavant que això ja ho tenim.

Àlex Bach és professor d’investigació ICREA al Department de Producció de Remugants de l’IRTA, departament fundat i dirigit per ell fins al 2016.

 

No tinguem por. No es pot bastir un nou edifici sense uns bons fonaments, i aquests ja els tenim. No ens ha de preocupar la incertesa de les coses que vindran. Tenim bons arquitectes. No tot sortirà al gust de tothom però en aquesta nova casa, totes i tots hi tindrem cabuda, tots i totes hi tindrem un plat a taula. D’això no en dubteu.

Ens mou la il•lusió de construir un món millor i ens mou la indignació del maltracte. Parlem d’una llarga història que ja fa massa temps que dura. Parlem d’un món d’il•lusió cuit a foc lent, amb perseverança i pacifisme, amb paciència i humilitat. Parlem d’una cultura mil•lenària que sempre ha caminat deixada de la mà de Déu. Parlem d’un imaginari que ve de lluny i que el vam olorar en els vespres de la nostra infantesa, al menjador de casa. Parlem d’esperança i de futur. Parlem de progrés, d’una voluntat per enfortir els pilars de la ciència i la tecnologia en una societat que ens és aliena: la societat artificiosa del govern espanyol –una societat que ens té vetades totes les ajudes-. Parlem de construir una societat nova que opta per apostes valentes. Parlem de persones, cadascuna d’elles amb un llum encès al cor i amb les mans rústegues de treballar el fang. No tinguem por. No es pot bastir un nou edifici sense uns bons fonaments, i aquests ja els tenim. No ens ha de preocupar la incertesa de les coses que vindran. Tenim bons arquitectes. No tot sortirà al gust de tothom però en aquesta nova casa, totes i tots hi tindrem cabuda, tots i totes hi tindrem un plat a taula. D’això no en dubteu.

Dolors Vinyoles i Cartanyà és Professora Agregada de la Universitat de Barcelona. Dirigeix un equip de recerca que es dedica a l’estudi del comportament animal i les seves aplicacions en la conservació dels vertebrats. Ha publicat al voltant de 60 treballs científics en revistes i llibres. Ha participat en 45 projectes de recerca (nacionals i internacionals) i ha dirigit uns 20 treballs de recerca (tesis, tesines i treballs de llicenciatura).

 

Resum de la ponència presentada dins la sessió “Gestió de la recerca” de la Jornada sobre el Futur de la Recerca a Catalunya organitzada per la sectorial de Recerca de l’Assemblea Nacional Catalana i celebrada el 21 de febrer de 2015 a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona

En tot procés d’acceleració històrica, i un procés constituent ho és de manera especial, es prenen decisions transcendents de llarg abast i de llarga durada, que en un interval de temps curt (setmanes i mesos) conformen la història d’un País molt més enllà del mateix procés constituent. Per aquesta raó, explicitar d’antuvi els criteris, les raons força i les idees que es volen dur a terme, de manera sintètica, i ferma i que posteriorment cristal•litzaran en legalitats, institucions i programes i projectes és cabdal. Els criteris proposats en aquesta ponència són els següents:

1 Cal que el Gabinet del Govern Republicà contingui una cartera governamental a nivell de Ministre de Ciència i Tecnologia. Aquest Ministeri tindrà com a objectiu polític primordial i prioritari que el país dediqui al Sistema de Ciència i Tecnologia (SCT) el percentatge de PIB necessari en concordança amb el que dediquen els països europeus capdavanters.

2 L’organització del Sistema de Ciència i Tecnologia del país tindrà una forma de Corporació de Dret Públic, que tindrà com a arrels una estructura organitzativa flexible amb unitats orgàniques autocontingudes, petites en l’estructura, mòbils en la seva capacitat d’acció i intel•ligents en la seva actuació.

3 El Govern sotmetrà al Parlament, per a la seva aprovació per Llei, un Pla de Recerca Científica i Tecnològica (PRCT) amb periodicitat quadriennal, amb Reports d’execució a mig pla i a la totalitat, dels plans executats. Aquest rendiment de comptes realimentarà l’aprovació dels següents Plans.

4 L’organització tindrà total capacitat d’acció en termes de desenvolupament de les seves activitats, sols sotmesa a la programació del Pla de Recerca Científic i Tecnològic (PRCT) i amb el suport dels organismes transversals per la seva gestió, administració i cerca de recursos.

5 L’activitat de cada òrgan directiu de la Corporació per la Recerca Científica i Tecnològica (CRCT) serà finançada per les tres components del PRCT, els recursos públics catalans, els europeus, i la cooperació amb l’empresa catalana, europea i mundial, tendint cap a un model quantitatiu de terceres parts. Per assolir aquesta tendència competitiva s’instrumentaran ens especialitzats en el suport i en la cerca de recursos, però els òrgans dels ens de la corporació tindran el lideratge i la responsabilitat total i respondran directament a la corporació.

6 La Governança és el primer i el més important punt per a la direcció de la Corporació de la Recerca Científica i Tecnològica, cal que tingui òrgans superiors com el Consell de Vigilància (CV) que entengui de l’establiment, seguiment i control de la Política Científica, òrgan semi professionalitzat, i el Consell Executiu (CE), òrgan professional, que dirigeixi i auditi sistemàticament el desenvolupament de les polítiques, l’economia i els resultats.

7 Les persones, ha de quedar palès des del primer moment, són l’eix sobre el qual gira tot. Tindran un Estatut específic, clar i sotmès a escrutini. La contractació serà laboral. Les condicions seran sotmeses a la legalitat laboral aplicable. S’afavorirà la generació de connexions científiques i industrials i es crearan els canals i mecanismes al respecte. Tot s’auditarà en el doble sentit dels resultats científics i tècnics i en l’economia que comporten. Es donarà comptes periòdicament a les autoritats directes dels organismes de la corporació, la corporació mateixa i el Govern. Cal enmirallar-nos en els sistemes europeus i nord-americans.

8 Cal no crear macrocefàlies, ni metropolitanes ni ciutadanes. Cal estendre les infraestructures sobre el territori i cal crear sinergies amb les xarxes universitàries, industrials i socials existents o futures. Cal seguir l’exemple de les xarxes científiques i tècniques europees.

9 Caldria, en sintonia amb altres ens similars del món, tenir un òrgan especialitzat en la detecció d’oportunitats i en la seva concreció per a la creació de lligams orientats a la generació de riquesa científica i la seva aplicació. Els laboratoris multidisciplinaris per la fertilització creuada pot ser un bon exemple. És patent que el talent atreu talent de manera més eficient que el mateix capital.

10 Tota recerca bàsica cal que tingui una component orientada a l’aplicació a curt, mitjà i llarg termini. S’aplicaran tècniques de Social Return of Investment (SROI) per explicitar davant de la Societat Catalana els objectius de cadascun dels Programes i Projectes que es financin.

En definitiva cal donar poder a la Ciència i la Tecnologia pròpia, com garantia per fruitosos successius presents i la mateixa supervivència com a País.

Jaume Miranda i Canals és enginyer industrial. Va participar en la creació del Centre de Càlcul de la Universitat Politècnica. Director fundador de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) del 1982 fins al 2014, any en què es creà l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), del qual ha estat el director general fins al febrer de 2017.