Hem de construir un entorn que als vinguts de fora els faci agafar ganes de ser un més del nostre col•lectiu i als que ja hi som ens faci sentir més orgullosos de mostrar no només els nostres monuments sinó també la nostra quotidianitat.
He llegit força articles molt valuosos sobre l’economia d’una propera Catalunya independent. Hi ha unanimitat que, des del punt de vista econòmic, hi guanyarem. I, al poder disposar de més pressupost tindrem una educació de més qualitat, uns millors serveis socials, una atenció a la salut més global… Tot això és inqüestionable. Però hi ha d’altres aspectes no menys importants i als què no hem donat prou atenció. Permeteu-me que us en parli: al ser independents d’un Estat que ens menysté, també hi guanyarem com a poble, com a comunitat: ens sentirem més segures, tindrem una moral més alta, serem més creatives i més audaços. Podrem acomboiar la nostra joventut, convèncer-los de les seves possibilitats, proporcionar-los un entorn més estimulant que els permeti escollir un pla de vida que s’avingui amb les seves expectatives…i, una cosa molt important: aconseguir la participació activa dels ciutadans en tot allò que ens afecta i que contribueixi a la creació d’un ambient en el que sigui possible sortir a passejar sense acabar de mal humor que és el que succeeix ara com ara, ja que constantment veiem persones que obren un paquet de tabac i llencen l’embolcall a terra, que mengen pipes i van deixant un rastre de closques, que al transport públic ocupen, sense ser-ne destinataris, els seients reservats a les persones que tenen necessitats especials… I no podem culpar d’això els encarregats de mantenir l’ordre perquè no poden donar l’abast; ens hi hem d’involucrar totes i tots. Res de fer veure que no ho hem vist: intervenir, assenyalar, i, si és possible, establir un diàleg amb els implicats per fer-los veure que la neteja i l’ordre són necessaris per a la convivència i el manteniment d’un entorn agradable.
Hem de construir un entorn que als vinguts de fora els faci agafar ganes de ser un més del nostre col·lectiu i als que ja hi som ens faci sentir més orgullosos de mostrar no només els nostres monuments sinó també la nostra quotidianitat.
Forma part del nostre passat recent et fet d’escombrar i regar cada matí la part de carrer que dona a l’entrada de cada casa; evidentment això ja no cal, però sí que cal que mantinguem l’esperit que ens ho feia fer.
I finalment la llengua: l’Estatut, que va nàixer en un moment molt complicat de la nostra història, ens ordena “entendre” (no obliga a parlar) el català i agafant-nos a aquesta permissivitat, moltes persones que viuen fa anys a Catalunya encara parlen exclusivament castellà; i el pitjor és que nosaltres ens hi conformem i fins i tot, per una pretesa “educació”, els parlem castellà. Ho tenim mal entès!!
Hem d’acostumar-nos a actuar amb fermesa: si persistim en l’ús de la nostra llengua, veurem que al cap d’un estona la majoria dels nostres interlocutors fan l’esforç de posar-s’hi, i això va sobre tot pels directius de bars i restaurants que, en buscar cambrers i cambreres valoren més com els queden els uniformes (sobre tot a elles les faldilletes molt curtes) que les seves habilitats lingüístiques.
N’hi ha més, però seguirem un altre dia.
Maria Lluïsa Fabra és psicòloga i professora jubilada de la UAB.