A l’Estat espanyol es genera el 2,5% de les patents de la UE, el 40% de les quals a Catalunya. La independència també ha de servir perquè les polítiques de recerca i d’innovació es posin al servei de la competitivitat de les nostres empreses i no d’un nacionalisme identitari.
Al 2018 la Unió Europea posarà en marxa un espai únic de patents que permetrà a les empreses patentar a vint-i-sis dels vint-i-vuit estats de la UE de manera molt més ràpida i a un cost molt menor del que té ara. Els dos estats que falten són Croàcia –que quan la UE va posar en marxa el mecanisme encara no n’era membre- i Espanya, que no només no hi vol participar sinó que va portar el Consell Europeu als tribunals per intentar prohibir aquesta iniciativa.
La història ve de lluny. Fins ara les patents es registren país a país, així que per patentar a tota la UE cal presentar sol·licituds a tots els seus països. Un a un. A cada país els tràmits s’han de fer amb el seu idioma oficial (que, en algun cas, són més d’un), així que no només és un procés lent i enrevessat sinó també molt costós, i les nombroses traduccions en són en bona part responsables. Patentar al conjunt de la UE és uns 10 cops més car que fer-ho als EUA o al Japó.
La UE és conscient que aquest sistema llastra la competitivitat de les seves empreses, i per solucionar-ho fa dècades que va intentar simplificar-ho establint un procedint únic per a tota la UE que en reduís temps i cost. Tot passa per fer una única sol·licitud i reduir els idiomes de treball al màxim, i la seva proposta va ser limitar-ho als tres idiomes oficials de l’Agència Europea de Patents: l’anglès, l’alemany i el francès. Sembla lògic, oi?
Doncs vet aquí que dos països, Espanya i Itàlia, s’hi van oposar. Ambdós pel mateix motiu: l’idioma. Espanya volia incloure el castellà com a idioma de treball, i Itàlia l’italià. La UE s’hi va negar. Les negociacions es van estancar durant anys, fins que, al 2010, la UE va decidir tirar pel dret i acollir-se a un mecanisme extraordinari (la cooperació reforçada) per crear aquest espai. Formalment, no és la UE qui crea l’espai sinó que són els països qui, a títol individual, s’hi adhereixen. Un cop la Comissió, (al desembre del 2010), el Parlament Europeu (febrer 2011) i el Consell de Competitivitat (març 2011) li van donar el vistiplau, Espanya i Itàlia van interposar una demanda contra el Consell Europeu, i van demanar al Tribunal de Justícia de la UE que declarés il·legal l’espai europeu de patents.
L’abril del 2013 el Tribunal de Justícia de la UE va emetre la seva sentència: va donar la raó al Consell Europeu i va condemnar Espanya i Itàlia a pagar les despeses judicials del procés. Després d’aquesta sentència, Itàlia va decidir incorporar-se a l’espai europeu de patents. Espanya continua negant-s’hi mentre el castellà no en sigui idioma oficial.
Una dada final: a l’Estat espanyol es genera el 2,5% de les patents de la UE, el 40% de les quals a Catalunya. La independència també ha de servir perquè les polítiques de recerca i d’innovació es posin al servei de la competitivitat de les nostres empreses i no d’un nacionalisme identitari.
PS Malauradament, aquest post també s’hauria pogut titular “¡Que inventen ellos! (encara)”.
Quim Bosch és doctor en Física pel Trinity College Dublin i Màster en Comunicació Científica per la UPF-BSM. Gerent de l’Institut de Física d’Altes Energies (IFAE) i divulgador científic. Traductor al català del programa HiRISE Beautiful Mars, primer -i fins ara únic- recurs en català d’una missió activa de la NASA, i autor del conte Take, el fotó.