La Recerca, eina indispensable de futur (part 1)

El país haurà d’oferir les facilitats convenients d’ordre fiscal i de gestió administrativa per incentivar les empreses a creure en el sistema de creació, protecció i explotació de nou coneixement, i a invertir-hi recursos. Aquesta política ha d’anar acompanyada de l’acostament entre el sistema educatiu i el productiu, mirant de superar les barreres històriques entre els dos mons.

AMesseguer.jpg
Àngel Messeguer

Quan un país es planteja com afrontar el seu futur en ple segle XXI, i més encara si hi ha la tasca -il•lusionant i complexa- de construir un país nou, independent, cal posar sobre la taula un ventall ampli de qüestions i inquietuds d’ordre social i econòmic. I si s’actua amb prou intel•ligència política, aquestes qüestions no s’han de veure només com a resultat d’actuacions a curt termini, necessàries, sinó també com a oportunitats per posar sobre la taula iniciatives que contribueixin a consolidar el futur benestar general. En aquest context, la recerca, entesa com una eina per crear nous coneixements que trobin aplicacions per millorar la qualitat de vida de la societat i obrin vies de desenvolupament econòmic sostenible, és una de les oportunitats i cal aprofitar-la. Una recerca de qualitat no tan sols proporciona prestigi al país que li dóna suport, sinó que permet aprofitar-ne els seus fruits a través del teixit econòmic i social del seu entorn.

Per aprofitar aquesta oportunitat la societat catalana n’ha d’estar convençuda, tot i que el camí per assolir els objectius desitjats tingui encara un recorregut llarg. En proporció a la seva població, les dificultats de pressupost i els entrebancs administratius viscuts, és indiscutible que la qualitat de la investigació feta a Catalunya és de nivell europeu en molts camps, a desgrat de l’obligació d’augmentar el percentatge del PIB que hi dedica fins arribar als nivells dels països europeus amb els quals Catalunya s’emmiralla. Un dels exemples és el camp biomèdic, en què l’excel•lència assolida ens pot fer sentir orgullosos.

Amb tot, també hi ha punts foscos. Un dels més importants és la falta de convicció del sector privat per convertir-se en un motor del sistema de recerca i desenvolupament. En aquest context, el país haurà d’oferir les facilitats convenients d’ordre fiscal i de gestió administrativa per incentivar les empreses a creure en el sistema de creació, protecció i explotació de nou coneixement, i a invertir-hi recursos. Aquesta política ha d’anar acompanyada de l’acostament entre el sistema educatiu i el productiu, mirant de superar les barreres històriques entre els dos mons. L’exigència per part de la societat perquè es faci un ús adequat dels seus impostos hauria incloure l’àmbit dels diners posats en recerca i el profit que en treu el país.

(aquest article va ser publicat sencer al Butlletí de l’ANC el 28 de juliol de 2017)

Àngel Messeguer i Peypoch és Professor d’Investigació del CSIC adscrit a l’Institut de Química Avançada de Catalunya. En va ser director entre el 2005 i el 2012. Cap del grup de Química Bioorgànica d’aquest Institut, treballa sobre les aplicacions de la química mèdica al descobriment de fàrmacs. És membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.