Com en tants altres aspectes, perquè l’aposta il•lusionant que molts dels ciutadans de Catalunya estan fent per la llibertat del seu país tingui contingut, èxit i continuïtat, aquesta aposta ha d’aprovar l’examen de diverses assignatures. La de la creació i sosteniment d’un sistema de recerca i desenvolupament seriós, exigent i valent n’és una.
Aquesta exigència ha de recaure també, i de forma molt clara, en el sector públic. Volem un país nou no per imitar i continuar els defectes d’aquell de qui ens volem lliurar, sinó per innovar també en política i manera de fer les coses. Catalunya ha de poder demostrar la capacitat de gestionar els recursos dels seus ciutadans amb honradesa i eficàcia. I els seus governants han de tenir la valentia de fer front als reptes no només de l’endemà, que n’hi ha de molt importants, més sabent d’on venim, sinó als que ajudaran a configurar un país de futur en un món tan competitiu i ampli com el que tenim al davant. En el camp de la recerca, ser valents per definir polítiques a anys vista, que no depenguin del govern de torn i de les seves ambicions partidistes i menudes, i on hi entrin les d’una educació secundària i superior de qualitat. L’increment en la inversió respecte al PIB ha d’anar paral•lela a la d’educació. El país necessitarà gent formada en els coneixements bàsics i en les tecnologies més modernes que hi donen suport. Aquesta gent ha de rebre la formació, sigui dins de les fronteres o millor fora d’elles, que els faci madurar i excel•lir com a investigadors, per després poder tenir a l’abast un sistema de recerca i desenvolupament, d’àmbit públic i privat, que aprofiti el que s’ha invertit en ells i on puguin desenvolupar les capacitats adquirides, amb els controls d’exigència imprescindibles. L’educació de la societat ha d’incloure també la informació necessària perquè aquesta societat sigui conscient de la riquesa i de l’aposta que representa un sistema sòlid de recerca i desenvolupament, i n’assumeixi l’exigència als polítics que la representin.
Finalment, el sistema de creació i difusió del coneixement no pot defugir el plantejament dels organismes encarregats principalment de portar-lo a terme: universitats i centres de recerca. Un país petit com Catalunya, per poderós que sigui o pretengui ser, no pot pretendre que a totes les seves institucions universitàries i als centres de recerca, públics i privats, s’investigui de tot. Els recursos són limitats, ho seran, per independents que siguem, i Catalunya, per la seva situació social i econòmica, tindrà unes prioritats a curt i mig termini. Llavors, el sistema de recerca i desenvolupament, si vol comptar amb el suport popular que li cal i que forçaria als polítics i gestors a fer-ne cas, a més de fer una recerca de qualitat contrastada a nivell internacional, no ha de viure d’esquena a aquelles prioritats, i ha de saber conjugar una cosa amb l’altra.
Com en tants altres aspectes, perquè l’aposta il•lusionant que molts dels ciutadans de Catalunya estan fent per la llibertat del seu país tingui contingut, èxit i continuïtat, aquesta aposta ha d’aprovar l’examen de diverses assignatures. La de la creació i sosteniment d’un sistema de recerca i desenvolupament seriós, exigent i valent n’és una. Aquesta determinació serà indispensable per afrontar els reptes i saber eliminar els obstacles que rutines, corrupteles i incompetències posaran, com han fet tradicionalment en aquest i altres àmbits. La il•lusió en un projecte com el que tenim entre mans no ens ha de mantenir únicament als núvols, sinó que caldran els peus ben posats a terra i actuar en conseqüència. Que l’empresa s’ho val.
(aquest article va ser publicat sencer al Butlletí de l’ANC el 28 de juliol de 2017)
Àngel Messeguer i Peypoch és Professor d’Investigació del CSIC adscrit a l’Institut de Química Avançada de Catalunya. En va ser director entre el 2005 i el 2012. Cap del grup de Química Bioorgànica d’aquest Institut, treballa sobre les aplicacions de la química mèdica al descobriment de fàrmacs. És membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.