Ens manca disposar d’un sistema basal de finançament de la recerca suficient. Si bé captem talent extern, no tenim una política de recuperació de la nostra inversió formativa. Som exportadors de talent, financem altres sistemes. Fins i tot diria que som malbaratadors de talent.
Tot i que Catalunya se situa entre les regions europees que millors resultats obtenen en recerca, universitats i centres de recerca competitius i elevada capacitat de captar talent, hi ha alguns aspectes en els que no hem aconseguit els resultats que voldríem.
En aquest moment Catalunya disposa de 1.649 grups de recerca avaluats, 1.361 són consolidats i 288 emergents. Les 2/3 parts universitaris. Gràcies a la seva competitivitat, Catalunya capta de l’Estat un volum gran de recursos si els comparem amb els que rebria tenint en compte criteris de població. En retorn en el programa europeu Horitzó 2020 (dades de maig 2017), Espanya estava en el 4t lloc i els recursos captats per Catalunya el 28,5% del total espanyol. Un 25% empreses, cosa que no està gaire bé si es considera que la mitjana europea supera el 40%. Els resultats en conjunt no són prou satisfactoris si tenim en compte la poca participació empresarial i el mal lloc de Catalunya entre les regions innovadores.
Ens manca disposar d’un sistema basal de finançament de la recerca suficient. Si bé captem talent extern, no tenim una política de recuperació de la nostra inversió formativa. Som exportadors de talent, financem altres sistemes. Fins i tot diria que som malbaratadors de talent. No tenim una política de recanvi de professorat, en conjunt envellit i amb capacitats diferents de quan s’està en el pic de la productivitat. Les idees polítiques sobre la recerca són bastant bones, no així els recursos. Els recursos que avui està dedicant Catalunya a R+D+i són relativament escassos si ens comparem amb els països capdavanters.
Mereix un suspens la creació d’un sistema potent de connexió de projectes a l’empresa i les incubadores. Les idees hi són, els recursos no. Catalunya mereix que el seu sistema de R+D+i completi les seves capacitats i sigui capaç de convertir coneixement en riquesa per als ciutadans. La recerca que fem, bona i en alguns casos excel•lent, aporta poca riquesa i benestar als ciutadans. Ho podem aconseguir fàcilment si som capaços de dissenyar sense interferències exteriors les nostres polítiques de recerca i d’innovació, però també hem de ser capaços de disposar de tots els nostres recursos i d’establir les prioritats. Com a país dependent mai no ho aconseguirem. La independència ens permetrà aconseguir-ho i retornar a la societat el que la societat ens ha donat.
Enric I. Canela és químic, catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular a la Universitat de Barcelona. Ha estat director de l’Escola de Doctorat i vicerector de Política Científica de la Universitat de Barcelona. És un dels promotors de la iniciativa Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació, que va organitzar la manifestació a Brussel·les el 7 de març de 2009 i la Marxa a Ginebra el 8 de maig de 2010 per lliurar un document al Comitè de Drets Humans de l’ONU en defensa de l’exercici del dret de la nació catalana. Impulsor i signant de la Iniciativa Legislativa Popular que es va presentar al mes de maig de 2008 per demanar la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació i que va ser rebutjada al mes de juny del mateix any per la Mesa del Parlament.