Un pas endavant

Només cal comparar Espanya amb altres països europeus que es miren la ciència d’una manera ben diferent. Una quantificació, tan imperfecta com vulgueu, podrien ser els premis Nobel. Espanya només n’ha tingut dos de científics. En canvi, a Itàlia n’hi ha hagut 12, a França 36 i al Regne Unit 85. És obvi que alguna cosa no funciona.

A principis del segle XX, Santiago Ramón y Cajal es queixava de la poca tradició científica que tenia Espanya i feia una sèrie de propostes per canviar la tendència i afegir-se al carro europeu, que cada cop avançava més ràpid. Cent anys després les coses estan sens dubte millor, però Espanya continua tenint un dèficit important en aquest tema. Moltes de les mancances dels temps de Cajal segueixen ben vigents en l’actualitat, i els seus consells sembla que han estat enterrats i oblidats. Els polítics espanyols no consideren que la ciència sigui prioritària perquè no els aporta prou vots, per això no fan gaire per millorar la situació. Al ciutadà mitjà això ja li va bé, perquè tampoc creu que sigui essencial pel futur del país, gràcies a aquesta manca de respecte per la ciència que al llarg dels segles s’ha incorporat a la cultura nacional. Només cal comparar Espanya amb altres països europeus que es miren la ciència d’una manera ben diferent. Una quantificació, tan imperfecta com vulgueu, podrien ser els premis Nobel. Espanya només n’ha tingut dos de científics (i comptant Severo Ochoa som generosos, perquè tenia la nacionalitat americana i va fer la major part de la feina important a l’altra banda de l’Atlàntic). En canvi, a Itàlia n’hi ha hagut 12, a França 36 i al Regne Unit 85. És obvi que alguna cosa no funciona.

Enmig d’aquest clima estructuralment advers, Catalunya es podria considerar un petit oasi. Els esforços de les darreres dècades han esborrat la llarga nit científica del franquisme i han aconseguit que la ciència que es fa actualment sigui competitiva, tant en quantitat com en qualitat. Malgrat les limitacions, i no comptar amb un suport excessiu de l’Estat, els catalans han aconseguit posar al mapa una sèrie de centres i de grups que no tenen res d’envejar als dels països capdavanters. Tot i això, encara queda molta feina a fer. Cal consolidar el que tenim, cal més massa crítica, cal atraure i mantenir nou talent i cal més difusió entre el públic de la bona feina que s’està fent als laboratoris.

Amb un Estat que controla els pressupostos i que ha demostrat que no té les mateixes prioritats, això no és una tasca senzilla. Una Catalunya independent seria lliure per acabar d’implementar la seva política científica sense traves i deixar enrere d’un cop la tradició obscurantista del “¡Que inventen ellos!” que tan mal ha fet a la Península. De la mateixa manera que hem de poder gestionar la sanitat, l’educació, el transport, les forces de l’ordre, etc., ens cal poder aplicar la nostra pròpia política científica en total llibertat. Després de molts anys de trucar a les portes equivocades, l’única manera de fer-ho sembla la independència. Som molts els que creiem que, en tots aquests camps, podem sortir-nos-en millor sols que controlats des de Madrid i que el nou país que es generaria amb la ruptura estaria més d’acord amb les nostres aspiracions i la qualitat de vida acabaria sent més elevada.

Per la nostra història i, sobretot, per la nostra voluntat, ens mereixem l’oportunitat de demostrar-ho. Si més no, de plantejar-nos-ho. Els catalans hem de poder decidir el nostre destí i quins companys de viatge ens interessen més. Si el que tenim ara no ens agrada, hem de poder construir un país millor sense que ens hi posin limitacions. En una societat democràtica, la manera de saber si això és el que realment volem és votant. Encara no he sentit cap argument que contradigui d’una forma raonada una màxima tan essencial. La manera que s’ha triat és el referèndum de l’1-O, i hem de fer tot el possible perquè aquell dia el món sencer senti la nostra veu. Els que vivim a fora no sabem encara si hi podrem participar però molts esperem que aquest octubre farem un pas endavant que ens acabarà portant a un futur millor, un futur on la ciència, per fi, tindrà el lloc que li correspon.

Salvador Macip (Blanes, 1970) és metge, científic i escriptor. Dirigeix un grup de recerca sobre els mecanismes del càncer i l’envelliment cel•lular a la Universitat de Leicester (Regne Unit), on també és professor del Departament de Biologia Molecular i Cel•lular. Ha publicat una trentena de llibres, entre ells set de divulgació científica, i col•labora regularment a diversos mitjans. www.macip.org