Costa imaginar que fa quaranta anys
poguéssim mirar les lleis amb més o menys esperança:
com un element constructor de futurs més oberts,
més realistes, més flexibles, més amables,
la llei com a camí i com a debat,
I no com a absurda, simple i letal prohibició.
Si no coneguéssim la trista realitat d’Espanya
-lloc que podria ser esplèndid en altres mans-
seria difícil entendre que any rere any
la resposta de Madrid a tanta gent sigui sempre la mateixa:
el menyspreu, l’arrogància, la prepotència,
l’insult, la mentida i l’amenaça.
I cap ni una solució a cap ni un dels problemes
que any rere any es perpetuen, s’enquisten i s’agreugen!.
Això és el que fa perdre autoritat a les lleis
i desacredita els tribunals que les interpreten
-el desastre d’un tribunal constitucional
degradat a instrument servil del centralisme-:
la mala voluntat, l’autoritarisme agressiu,
el nacionalisme excloent, la rapacitat sense límit,
la falta de cap ganes d’escoltar ni de comprendre.
Costa imaginar que fa quaranta anys
poguéssim mirar les lleis amb més o menys esperança:
com un element constructor de futurs més oberts,
més realistes, més flexibles, més amables,
la llei com a camí i com a debat,
I no com a absurda, simple i letal prohibició.
Un any més hi anirem, un any més ens insultaran,
menystindran i amenaçaran.
No cal esperar-ne res: com en l ‘infern del Dant
en l’Espanya d’avui no ens hi cap l’esperança.
David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).