Poques vegades un col•lectiu es troba davant una cruïlla tant decisiva, les raons i els sentiments entrecreuats porten a resultats caòtics, el BREXIT n’és un exemple proper. No defugim el debat, donem les nostres raons i escoltem les dels altres per decidir en llibertat l’1 d’Octubre. Que Sepharad aquest cop escolti!
Sovint el meus col•legues d’arreu del mon em pregunten les raons que mouen tants ciutadans de Catalunya cap a posicions independentistes. Molts d’ells argumenten que ja gaudim d’una autonomia prou ampla i que la transició del franquisme a la democràcia va ser modèlica. Obliden les condicions en les que es va fer la transició, no tenen en compte les condicions de contorn, aquelles que en la Física sovint defineixen la solució del problema. L’aparell de l’estat, judicatura, exèrcit, policia era el mateix que en el moment de la dictadura. Malgrat tot, molts varem creure que s’obria una possibilitat i varem apostar fort per la nova constitució. Podia haver anat bé però les forces polítiques que ara s’anomenen constitucionalistes van retorçar tots els mecanismes a fi de que moltes competències quedessin buides o fossin tutelades per l’estat.
El cas de la política científica n’és un exemple: un sistema de beques pre- i post-doctorals centralitzat que fa impossible competir amb igualtat de condicions amb els països més avançats del nostre entorn, unes restriccions absurdes quant a la participació a projectes científics, un finançament de la recerca poc més que ridícul. Dins d’aquest sistema miop sobresurten algunes de les iniciatives dutes a terme a Catalunya al llarg dels anys com ICREA o els centres CERCA que, sense ser òptimes i sovint a costa de penalitzar encara més el magre pressupost de les universitats, han aconseguit atreure talent i situar Catalunya en el mapa de la recerca científica d’alt nivell. Malgrat les enormes retallades de tot tipus, les universitats catalanes destaquen dins el gris panorama de la universitat espanyola. Què no es podria aconseguir si la capacitat de decisió no depengués de ningú més? Vivim un moment únic on potser podem donar un tomb a la història, no només per una millora de la qualitat de la recerca científica generadora de progrés, no només per una previsible millora de l’economia en termes globals sinó, sobretot, per dignitat, per respecte a una llengua i una cultura mil•lenàries. Perquè, parafrasejant Espriu, Sepharad no entén que els homes no poden ser si no són lliures i llibertat implica també decidir el futur com a col•lectiu que vol i pot fer-ho.
Francesc Illas i Riera és Catedràtic de Química Física de la Universitat de Barcelona i Director de l’Institut de Química Teòrica on desenvolupa la seva recerca en al camp de la Ciència de Materials Computacional. Ha rebut la Distinció de la Generalitat per a la Promoció de la Recerca Universitària el 2001 i la distinció ICREA Acadèmia els anys 2009 i 2015. L’any 2004 va rebre el premi Bruker de Química Física concedit per la Reial Societat Espanyola de Química i el 2009 va ser escollit membre de la European Academy of Sciences.
Fins no futem tanta merda Fora corruptas,i molts falsos no Podem anar be.
M’agrada molt el teu escrit i cuanta rao tens.