Dia: 16 de setembre de 2017

Malgrat que subscric completament l’opinió que com a científics tot ens anirà millor (no pot anar pitjor) en un estat independent, no deixo de treure’m del cap la por de que puguem copiar els vicis i les complicacions que tant critiquem. Per posar un exemple, creieu de debò que ens desfarem dels farragosos sistemes d’avaluació acadèmica i científica, que vicien la promoció del personal?

He de reconèixer que llegint les entrades al blog he tingut una certa sensació de vertigen, una barreja d’il·lusió i por. Malgrat que subscric completament l’opinió que com a científics tot ens anirà millor (no pot anar pitjor) en un estat independent, no deixo de treure’m del cap la por de que puguem copiar els vicis i les complicacions que tant critiquem. Per posar un exemple, creieu de debò que ens desfarem dels farragosos sistemes d’avaluació acadèmica i científica, que vicien la promoció del personal? O dels sistemes de finançament de grups de recerca, que bastant sovint donen al que més té? Sento xafar la guitarra, però recordo –sí, encara recordo!- una il·lusió semblant amb la reinstauració de la Generalitat, i que ben aviat vam veure que copiava en molts aspectes la burocràcia i complexitat inútil de l’estat que ens va en contra. Tant de bo siguem capaços de recordar els errors comesos, i copiar no l’estat del que ens independitzarem, sinó altres estats a qui els va millor. A partir del 2 d’octubre caldrà estar a l’aguait, i vetllar perquè les estructures que es crein i els procediments que s’estableixin siguin transparents i eficients i ens permetin poder desenvolupar les nostres tasques docents i de recerca de manera comparable als dels estats als que ens volem emmirallar. La feina de debò començarà aleshores.

Rosa Maria Poch és Catedràtica d’Edafologia de la Universitat de Lleida. Enginyera Agrònoma (UPC) i Doctora en Ciències del Sòl per la Universitat de Gant (Flandes). La seva recerca s’orienta a la micromorfologia aplicada a la gènesi i al maneig dels sòls.

Malauradament, no tothom té el mateix accés a la qualitat de vida que la ciència ha estat capaç d’oferir. I per a mi, aquest és el repte, la República ha de fer arribar els assoliments científics i tecnològics a tota la població sense cap excepció ni cap discriminació. Crec que aquest és el destí de tota la població humana del planeta: l’assoliment d’un sistema de llibertat i justícia universal basat en el coneixement.

Crec que arribats fins on hem arribat no cal donar arguments en favor de fer el nostre propi camí i fundar un nou país. Em pregunto com és que encara hi ha compatriotes meus que dubten. És que es por fer una altra cosa? Tots els pobles tenen dret a ser lliures. En tot cas els arguments els ha de donar aquell qui negui aquest dret. N’hi ha que diuen que volem anar massa ràpid. Em fa l’efecte que és justament al contrari, que hauríem d’haver construït la República molt abans. Per tant, més que defensar el dret d’autodeterminació vull pensar en el país que desitjo, en el que crec que podríem bastir, el millor país possible, aquell que és capaç de crear les condicions per tal que tots els seus ciutadans i ciutadanes tinguin a l’abast la qualitat de vida que els permeti ser feliços.

I com s’aconsegueix la qualitat de vida? Amb la tecnologia. Les civilitzacions de les quals en coneixem alguna cosa van aconseguir la felicitat dels seus ciutadans amb avenços com el clavegueram, la construcció d’estructures per portar l’aigua lluny dels rius, el desenvolupament de remeis per a les malalties. El coneixement (ciència) i la seva aplicació (tecnologia) proporciona les condicions bàsiques per a la felicitat. La ciència ha fet possible que sectors creixents de població gaudim d’una vida que m’atreviria a qualificar de plàcida en comparació a la de milers de generacions anteriors. I el procés continua, amb els avenços en biotecnologia i biomedicina que han de permetre anar bandejant malalties que encara patim. Malauradament, no tothom té el mateix accés a la qualitat de vida que la ciència ha estat capaç d’oferir. I per a mi, aquest és el repte, la República ha de fer arribar els assoliments científics i tecnològics a tota la població sense cap excepció ni cap discriminació. Crec que aquest és el destí de tota la població humana del planeta: l’assoliment d’un sistema de llibertat i justícia universal basat en el coneixement.

És obvi que encara som lluny de l’objectiu, com també ho és que ens hi anem apropant. Ara i aquí tenim una oportunitat per construir aquest ideal de país. Tenim un parell de generacions formades en els millors centres de recerca d’arreu del món i unes infraestructures homologables. Tenim talent per seguir avançant i capacitat per generar nova tecnologia. Crec que la República Catalana ha d’adobar i conrear (dedicar recursos) totes aquestes capacitats en tots els àmbits del coneixement. Qui sap on pot acabar brollant el talent i no es pot desaprofitar cap oportunitat. Aconseguir ara i aquí una societat lliure, culta i feliç basada fermament en el coneixement no em sembla impossible, ni tan sols difícil. Què voleu que us digui, crec en els meus conciutadans. Hi he cregut des de petit i els darrers anys de mobilitzacions, amb totes les seves limitacions, m’han refermat en aquesta convicció. I el que em fa creure-hi més és la capacitat dels catalans per acollir i integrar voluntats a un projecte comú: fer el millor país possible, el millor país del món.

Josep Lluís Torres és Professor d’Investigació del CSIC. Ha desenvolupat la seva carrera a diferents Instituts dins del Centre d’Investigació i Desenvolupament, que ara fa 50 anys. Ha estat investigador associat al Salk Institute for Biological Studies i es dedica a l’estudi de la relació entre alimentació i salut. La seva activitat cerca conjugar ciència bàsica, aplicació tecnològica i emprenedoria.