I darrerament, les sagnants revisions de projectes finançats pels plans nacionals espanyols ja finalitzats fa anys, i que posats en mans de consultories sense escrúpols van recuperant/piratejant diners per a les arques de l’Estat per abaratir encara més el finançament de la recerca.
Els textos clàssics són una referència gairebé inesgotable que ens segueixen ajudant a interpretar el nostre dia a dia actual. En aquest cas, aquest lema llatí crec que exemplifica bé el repte futur de la recerca al nostre país.
Catalunya, dins l’Estat espanyol, ocupa una confortable posició respecte al global pel que fa a diversos indicadors científics. Aproximadament un 20% de les publicacions espanyoles provenen de Catalunya. Però en mesures qualitatives, en canvi, aproximadament el 40-50% és el pes que té Catalunya dins l’Estat, en articles molt citats, o en l’obtenció d’ajuts de l’European Research Council, o en el programa de centres d’Excel•lencia Severo Ochoa. I a nivell internacional, les institucions catalanes han començat a fer-se visibles en major o menor mesura, encara tímidament, per exemple en l’obtenció de projectes de l’Horizon 2020 però amb la ferma convicció d’anar guanyant terreny. També alguns investigadors catalans il•lustres ocupen posicions de gran prestigi científic al Món com Joan Massagué o Josep Baselga, tots dos als EUA.
Una opció fàcil per a Catalunya és romandre com fins ara. Però cal advertir que la ciència espanyola, especialment dirigida des dels Ministeris, és en realitat un gran Titànic que es va enfonsant poc a poc. Espanya, malgrat haver generat excel•lents investigadors i investigadores i ser el país número 10 del Món en producció científica (segons SJR en base a dades d’Scopus), és un pou en gestió i finançament de la recerca. Molts hem viscut de prop les baixades pressupostàries de fins a un 40% dels pressupostos de recerca espanyols, tot i incloure partides importants per recerca militar que quasi no impacten a Catalunya. També la desigual distribució de la part de fons europeus FEDER lliurats a l’Estat i no regionalitzats que només arriben a Catalunya en forma d’engrunes. O les poc estimulants bonificacions fiscals a les donacions i al mecenatge que estableix la legislació espanyola, inexistents quan ens referim a consorcis d’R+D. I darrerament, les sagnants revisions de projectes finançats pels plans nacionals espanyols ja finalitzats fa anys, i que posats en mans de consultories sense escrúpols van recuperant/piratejant diners per a les arques de l’Estat per abaratir encara més el finançament de la recerca. I la cirereta del pastís, l’IVA, que especialment, per no dir únicament a Catalunya ha aconseguit crear inseguretat jurídica i l’Agencia Tributaria espanyola ha incrementat la recaptació en diversos milions d’Euros a l’any de manera obscura i amb criteri canviant, fent que les institucions catalanes de recerca deixin d’ingressar imports considerables d’IVA (diversos milions d’Euros cada any) fruit de la seva legítima activitat econòmica no reconeguda per l’administració tributària. A més, les lleis espanyoles encotillen el creixement de les institucions de recerca públiques restringint el creixement de la massa salarial per damunt de l’1% independentment de l’èxit o no en la seva activitat.
Però tot i això Catalunya és una realitat científico-tecnològica amb un potencial que va més enllà de l’Estat espanyol. Mai hem tingut estudiants en disciplines científiques i enginyeries, i també recercaires, tan sòlidament formats. Per tant tenim les persones adequades (el més important!). Per a Catalunya la veritable referència comparativa hauria de ser externa. Països com Dinamarca, el qual té prop de 6 milions d’habitants i que produeix uns 1000 articles científics més que Catalunya cada any (aprox. 17.000), i amb un impacte superior (cites/article obtingudes), haurien de ser la nostra fita. Dinamarca lidera a Europa, juntament amb Suïssa, les cites obtingudes per article en els darrers anys i l’any 2016 és el país número 24 en producció científica al Món. L’any 2007 aquest país va fer una reforma universitària on va passar de 25 a 8 universitats.
Al final la qüestió es podria presentar com: triar entre el Titànic o Dinamarca. En aquests moments crec que els arguments tomben a fer una acció audaç, però segura, i posar les bases per a un sistema més ferm i estable a futur. Catalunya té darrera seu 150 països al Món amb un PIB més baix que el seu. Per què no hauria de ser possible triar “Dinamarca”? Els camins per fer-ho de ben segur seran difícils, estrets i plens d’espines … com ens deien els clàssics, però Catalunya pot assolir el reconeixement definitiu de la seva excel•lència en recerca, i el que és encara més important, beneficiar-se de l’impacte de la tecnologia generada i de les bones idees dels investigadors i investigadores, i això lubricaria substancialment el sistema productiu i se’n trauria profit, representant un nou avantatge comparatiu per a Catalunya en el context macroeconòmic internacional.
Lluís Rovira (Girona, 1968) és Doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona i especialista en l’anàlisi i gestió de la ciència i la tecnologia. La seva faceta com a investigador l’ha dut a interessar-se per l’anàlisi de l’activitat científica i la bibliometria, camp en el què ha dirigit diversos projectes de recerca. Com a gestor, ha estat secretari del Consell Social de la Universitat de Girona i del Parc Científic i Tecnològic de la mateixa universitat. Ha estat director adjunt a l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) (2005-2009) i adjunt al director general de Recerca (2009-2011) de la Generalitat de Catalunya. Des de març de 2011 és director de la Institució dels Centres de Recerca de Catalunya .