Dia: 19 de setembre de 2017

 

El sistema espanyol segueix sent massa rígid, tot i algunes tímides millores en els darrers anys, poc eficient i amb una malaltissa burocratització que dificulta cada cop més l’activitat científica. Els darrers Gobiernos simplement no creuen en el benefici social de la Recerca o tenen altres prioritats que són ortogonals a les necessitats dels seus ciutadans.

Un dels (molts) motius per voler la independència de Catalunya és poder definir el sistema de Recerca que millor beneficiï els seus ciutadans, és a dir nosaltres. El sistema espanyol segueix sent massa rígid, tot i algunes tímides millores en els darrers anys, poc eficient i amb una malaltissa burocratització que dificulta cada cop més l’activitat científica. Els darrers Gobiernos simplement no creuen en el benefici social de la Recerca o tenen altres prioritats que són ortogonals a les necessitats dels seus ciutadans.

A casa nostra, als darrers anys, la recerca ha millorat considerablement tant de forma qualitativa com quantitativa assolint un nivel comparable a països de gran tradició científica tal i com ho indiquen diversos índex cientomètrics acceptats a nivell internacional (normalitzats a la població). Aquesta fita ha estat possible gràcies a la visió, treball, dedicació i esforç de molta gent, com s’ha escrit a bastament, i està obviament construida sobre la base de grans professionals.

La República Catalana ens permetrà definir les polítiques més adhients en diversos àmbits estratègics (salut, energia, alimentació, medi ambient, seguretat, etc.) i aquí la Recerca hi jugarà un paper essencial. Les nostres Universitats han de formar els futurs investigadors potenciant l’esperit crític com a vector director, un esperit que incomoda enormement els Estats pseudo o formalment democràtics. El nostre sistema propi de Recerca ha de ser uns dels pilars de la nostra societat i l’haurem de defensar amb fermesa. Els interessos econòmics i extractius d’uns pocs i la inacció, inercial i massa sovint interessada, de molts no poden decidir sobre el què és nostre. La independència és precisament això.

Jordi Fraxedas Calduch és Doctor en Ciències Naturals per la Universitat de Stuttgart. Ha treballat al Max Planck Institut de Stuttgart, al Sincrotró Europeu de Grenoble, a l’Organització Europea per a la Recerca Nuclear (CERN), al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) i a l’Institut de Ciència de Materials de Barcelona (ICMAB-CSIC). Actualment és Group Leader a l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2, CERCA-CSIC-BIST). Coordinador de la Sectorial ANC d’Universitats i Recerca.

 

Retenir el talent i atraure una generació de doctors que ara mateix formen una magnífica diàspora. Persones que es debaten entre quedar-se als països d’acollida, on poden aspirar a obtenir una bona posició en un termini raonable, o tornar a Catalunya i afrontar una marató de postdocs mal pagats, “tenure tracks” sense final feliç o docència precària fins passats els 40.

El retrat del sistema de recerca català actual, que han anat pintant de manera coral diversos participants d’aquest bloc, es podria resumir amb una paraula: clarobscurs. Caricaturitzant, descriuria el retrat així: al cantó fosc, una universitat i un CSIC envellits i funcionarials. Al cantó lluminós, el lideratge en la captació de talent i de fons europeus gràcies a iniciatives com el programa ICREA i el sistema CERCA. I arreu, un problema transversal: la precarietat dels joves investigadors, que es tradueix en diàspora o abandonament de la carrera científica.

L’èxit de les iniciatives del govern de la Generalitat en matèria de recerca, tot i el seu abast limitat, fa pensar que una Catalunya independent només pot aportar-nos millores respecte la Catalunya (post)autonòmica actual. És ben sabut que Catalunya capta una gran quantitat de fons europeus i internacionals en proporció a la seva mida. Això està molt bé però, al meu entendre, basar la supervivència en aquesta estratègia és un clar símptoma d’un sistema disfuncional, crònicament infrafinançat, i en conseqüència esbiaixat cap als sectors que es consideren econòmicament productius a curt termini (biomedicina, farmàcia, tecnologies diverses…). Un sistema amb greus dificultats per donar sortida als joves investigadors i per consolidar el personal tècnic.

Una Catalunya independent podria destinar, sense grans esforços i a pocs anys vista, més d’un 2% del PIB a la recerca, potser fins i tot duplicar l’1.5% actual (https://www.idescat.cat/economia/inec?tc=3&id=6110). Això sol ja dóna esperances, i fa pensar que podríem entrar a la lliga dels admirats països on la recerca és vista com el motor del benestar i no com un llast (tafanegeu aquí per descobrir-los: http://bit.ly/2dLjLeE). És més, podria enfocar aquests recursos a retenir el talent i atraure una generació de doctors que ara mateix formen una magnífica diàspora. Persones que es debaten entre quedar-se als països d’acollida, on poden aspirar a obtenir una bona posició en un termini raonable, o tornar a Catalunya i afrontar una marató de postdocs mal pagats, “tenure tracks” sense final feliç o docència precària fins passats els 40. Persones amb una excel•lent i llarguíssima formació (pagada entre tots), amb experiència i xarxa internacional, motivades i productives, àvides d’assumir més responsabilitats i de gaudir d’una certa seguretat laboral (i no parlo de places vitalícies). Fins aquí el tall publicitari.

El paràgraf anterior està escrit en condicional. Que es transformi en present depèn de dues coses: d’un rotund SÍ en el referèndum de l’1-O, que ens doni l’oportunitat de redefinir el sistema de recerca i universitats; i de la nostra capacitat d’aprofitar-la, apostant per una reestructuració profunda que, a més d’expandir el sistema de recerca, n’asseguri el relleu generacional a llarg termini. Fent-lo prou flexible per evitar les muntanyes russes i els colls d’ampolla desproporcionats lligats als cicles econòmics, polítics i demogràfics. Ens hi posem?

Martí Galí és investigador postdoctoral a l’Université Laval (Quebec, Canadà), on estudia les interaccions entre el plàncton marí i el clima.