Vosaltres companys científics ho heu explicat brillantment. Ara només em cal dir que ja no podem més, cal la independència com a única solució al progrés científic i social dels catalans.
Susanna Cirera
Podria escriure moltes ratlles explicant el perquè del SÍ a la independència d’Espanya mirant-ho des de la perspectiva científica, especialment des de l’estranger on jo estic vivint i treballant fa ja molts anys …però no em cal. Vosaltres companys científics ho heu explicat brillantment. Ara només em cal dir que ja no podem més, cal la independència com a única solució al progrés científic i social dels catalans. No volem més pertànyer a Espanya ni ens sentim espanyols, i això és tot. És ara o mai companys. Fem-ho per la gent que han estat lluitant tants i tants anys per la independència de Catalunya i per desgràcia no ho podran veure, gent com el poeta Martí i Pol i molts altres que ja no hi són. I també per un futur millor per als nostres fills. No tenim por i no ens tirarem enrere. Visca Catalunya lliure.
Susanna Cirera és biòloga per la Universitat de Barcelona i des de 1998 professora de Genètica i Biotecnologia a la Universitat de Copenhague, a Dinamarca.
Sovint es diu i es llegeix que la ciència catalana ha progressat molt als darrers anys i és ja de primer nivell. En contrapartida a aquest missatge tant optimista cal dir que a les universitats catalanes el finançament i les condicions de treball no són bones i han empitjorat força.
Jaume Baguñà
En el bloc de científics per la independència de 2015 ja argumentava que Catalunya s’havia d’independitzar perquè és una nació (no reconeguda) i perquè es troba en unes condicions (lligada a Espanya) que llasten i impedeixen el seu ple desenvolupament material i moral. A hores d’ara les raons són idèntiques i no cal afegir res més.
Sovint es diu i es llegeix que la ciència catalana ha progressat molt als darrers anys i és ja de primer nivell. En contrapartida a aquest missatge tan optimista cal dir que a les universitats catalanes el finançament i les condicions de treball no són bones i han empitjorat força als darrers anys. Tot i això, les seves posicions als rànkings mundials i europeus s’han mantingut i, com sempre, són les primeres de l’Estat. Aquest ‘miracle’ es deu al bon fer d’un bon grapat d’investigadors que treballen molt i bé. El preu ha estat però estrès i no pocs abandonaments.
Aquesta situació es deu a tres factors. Primer, a que el finançament de la recerca universitària depèn fonamentalment de ‘Madrid’ i, si hi tens accés, d’Europa. L’habitual estultícia hispànica cap a la ciència fa que l’Estat pressuposti un ridícul 1,20 % del PIB en despesa de R+D, molt lluny del 2-2,5% dels països de l’entorn. I la crisi ho ha empitjorat encara més. Poc, doncs, podem esperar d’ells. I a Europa no és fàcil accedir-hi. El segon factor, més important encara, és la política de recerca de la Generalitat. Des de l’any 2000 ha bastit i ha finançat molt generosament els anomenats Centres de Recerca (CERCA; ja més de 50). Aquesta política ha donat més visibilitat a la ciència catalana, ha atret talent (generalment forà i a cop de talonari), i ha donat certs rèdits. Però les universitats i els seus grups de recerca hi han sortit perdent, i malden per tenir instal•lacions adequades, diners, i becaris. Això és injust. I ho és més encara quan una anàlisi acurada de les taules Input/Output d’aquests Centres demostra, en bona part, que no són tan ‘excel•lents’ com diuen i es creuen, essent equiparables a determinats departaments universitaris (amb força menys diners i personal). El darrer factor, certament exogen, és la recent transformació de la Biologia en una mena d’indústria que afavoreix grans grups de recerca i corporacions fent-los ballar al so de paraules-tótem com genòmica, càncer, malalties humanes, cèl•lules mare, epigenètica, biodiversitat, sostenibilitat, etc,.. que convenen als grans grups industrials i laboratoris farmacèutics, sota la benedicció de polítics miops de curta volada, siguin europeus, espanyols o catalans.
Una Catalunya independent haurà de vetllar per la recerca tant als Centres com, i més encara, a les Universitats. Als dos se’ls haurà d’exigir transparència i retre comptes. I a les universitats, caldrà canviar el model funcionarial pel contractual i l’estil de governança. Alhora, s’hauran de bastir ponts, en peu d’igualtat, entre Universitats i Centres de Recerca. Si no ho fem així, i pel que respecte a la ciència i a la recerca, la independència no s’ho valdrà.
Jaume Baguñà és Catedràtic Emèrit de Genètica de la Universitat de Barcelona. Ha estat cap dels grups Genètica del Desenvolupament i Evolució i Desenvolupament de 1990 a 2012. Baguñà va rebre l’any 2000 la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya.
