Un estat pot ser una eina útil per a la societat catalana. Una ferramenta tallant, cert, però que per primera vegada podrem intentar acaronar pel mànec i provar de manejar-la. Prou que ho sabem en l’àmbit de la recerca!
En aquests temps postmoderns podria considerar-se que reclamar un estat no seria una fita gaire evocadora. De fet, molts de nosaltres ja hem tingut la sort d’haver crescut havent assumit el dubte a la mateixa natura del poder que emana dels estats. A més, això passava al mateix temps que l’autoritat espanyola, sigui fonamentada en un designi nacionalcatòlic o en una mera imitació jacobina, esdevenia plenament qüestionada -si més no a Catalunya-. Tot i aquest descrèdit, no ha deixat de minvar mai el seu desig de sotmetre i anihilar allò que no se circumscrivia dins d’uns determinats esquemes. Cal dir també que és il•lús pensar que allò que delimitaríem com a «estat espanyol» sigui l’únic causant de la coerció als diferents anhels de llibertat. El que és més, hi ha altres focus de repressió que podrien ser més propers, més llunyans o, fins i tot avui en dia, omnipresents. El procés independentista català simplement ha permès evidenciar les contradiccions que arrossegava Espanya en el si d’un context històric més ampli. Altres futurs processos podrien evidenciar també les contradiccions que arrosseguen altres actors.
En aquesta línia també podríem arribar a qüestionar la justificació d’un estat per a Catalunya. Per exemple, alguns autors han citat episodis de la història contemporània, com ara el moviment anarquista, o situacions actuals, com ara l’existència d’un potent associacionisme català (incloent-hi el mateix independentista), com a expressions populars davant del fet de tenir un estat en contra. Arran d’això, hi ha qui s’aventuraria a insinuar que un estat propi podria acabar ferint de mort el mateix «esperit català». Per tant, el que caldria és maldar per crear quelcom totalment diferent, «qui sap què i com», talment com una singularitat política que s’oferiria per al progrés de la humanitat sencera.
Personalment crec que cal tenir tots aquests plantejaments molt presents i, fins i tot, abraçar-los, però sense caure tampoc en una mena d’excepcionalisme ingenu. Perquè, no…, si existeix cap centre del món, no és encara a cap indret del nostre país. I, sobretot, tot plegat no ha de servir per defugir de l’acceptació d’allò del que continua essent l’estat espanyol. Una realitat, tan matisable i tan diversa com es vulgui, però alhora incòmodament ineludible per a tothom qui vulgui entendre la política com quelcom que no sigui predestinat (sigui per la «gràcia de Déu» o per una inamovible «Constitución»).
Un estat pot ser una eina útil per a la societat catalana. Una ferramenta tallant, cert, però que per primera vegada podrem intentar acaronar pel mànec i provar de manejar-la. Prou que ho sabem en l’àmbit de la Recerca! En els propers mesos la comunitat científica de Catalunya, com la resta de ciutadans a qui ens devem, tindrem l’oportunitat de fer una intervenció cabdal i creativa en les nostres vides; no només votant en el proper referèndum (que malauradament no podran fer-ho tots aquells que ho voldrien), sinó sobretot eventualment podent construir un Estat que ens pugui ser, com a mínim, més convenient.
Toni Hermoso Pulido és llicenciat en bioquímica i doctorat en biotecnologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Treballa com a bioinformàtic al Centre de Regulació Genòmica en el desenvolupament de bases de dades i serveis web per a aplicacions biològiques. Col•labora en diferents organitzacions, com ara Amical Wikimedia, Softcatalà o la Societat Catalana de Biologia, promocionant el coneixement lliure i la implantació del català a la societat.
