La gran diferencia entre Catalunya i Espanya a nivell de ciència no són els recursos, sinó la voluntat. Catalunya, amb errors i encerts, ha demostrat aspirar a ser rellevant a nivell científic. El govern espanyol no ha desaprofitat cap ocasió per demostrar un desinterès sorprenent i dolorós.
Fer ciència és una activitat internacional com poques. Les nostra feina ens porta a relacionar-nos quotidianament amb científics que viuen altres realitats, a conèixer els entorns en que ells treballen i a viure ens altres països. Sovint les comparacions són difícils i, igual de sovint, hom es demana si val la pena intentar fer ciència en aquest país. Podent treballar en un entorn com Massachusetts, quina mena de científic voldria fer-ho aquí?
A part de la internacionalització, les altres dues característiques definitòries de la feina de científic són la vocació i la competitivitat. Ens ho passem molt bé fent recerca i ho fem tot per l’emoció d’anar allà on no ha anat mai ningú. Però també hem de dedicar esforços ingents a tasques aparentment secundàries, com ara aconseguir finançament, formar, comunicar, gestionar persones i organitzacions, o bé transferir els nostres coneixements cap al sector productiu, entre moltes altres. Alguns científics ho dissimulen millor que altres, però el cert és que ser científic no és gens fàcil. Ser-ho a Espanya frega l’impossible. No només per l’escassetat de recursos, sinó també per l’absurditat i arbitrarietat del sistema, que es justifica només pel “sempre ho hem fet així”. Per mostra, un botó. Però, més enllà del dubtós privilegi de saber llegir la fina prosa del Boletín Oficial del Estado, perquè algú voldria fer ciència a Espanya? Coneixent de primera mà les oportunitats i les facilitats de les que disposen en tants altres llocs del món, té sentit intentar fer recerca a Espanya? Des d’un punt de vista professional, la resposta és un rotund no.
Molts dels que hem tornat ho hem fet, en part, per viure a casa nostra i en part perquè tenim l’ambició de fer avançar el nostre país. Els científics catalans encara tenim sort, perquè la Generalitat ha aconseguit que Catalunya sigui una excepció dins a Espanya. El progrés que hem experimentant en els darrers 15 anys és molt encoratjador, i si bé no estem on voldríem ser, com a mínim hem millorat clarament en alguns aspectes. Però queda tant per fer! I per poder progressar ha calgut tenir una política pròpia, sovint contraria a la marcada per l’Estat. Algú creu que ho podrem continuar fent de manera indefinida? La gran diferencia entre Catalunya i Espanya a nivell de ciència no són els recursos, sinó la voluntat. Catalunya, amb errors i encerts, ha demostrat aspirar a ser rellevant a nivell científic. El govern espanyol no ha desaprofitat cap ocasió per demostrar un desinterès sorprenent i dolorós.
Així doncs, marxo a Massachusetts? Aquest any no. Aquest any votaré si i seguiré intentant que sigui compatible viure a Catalunya i gaudir fent ciència.
Xavier Barril és Professor d’Investigació ICREA a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona