És l’hora del referèndum, per dignitat democràtica

Em sento molt preocupat, veient la degradació de la política espanyola i la manca d’idees i apostes progressistes que ens ha fet tornar a viure retallades en els drets fonamentals que ens remunten als temps de la dictadura. També estem vivint arran d’això una instrumentalització dels mitjans de comunicació que hauria de preocupar-nos, i molt.

JMTrigo.jpg
Josep Maria Trigo

Massa vegades es passa per alt que som molts els qui no som catalans i defensem el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Personalment soc valencià, fill d’andalús i gallega, emigrant en una terra que m’ha acollit de manera extraordinària, tant a mi com a la meva família. M’estimo Catalunya i també m’estimo Espanya. Per molts de nosaltres no hauria d’haver-hi cara o creu, els hi devem molt a totes dues nacions i penso que ens hauríem d’entendre el més aviat possible. Amics/amigues, és l’hora de deixar parlar al poble català.

No en tenim cap dubte: Espanya és integrada per pobles germans, barrejats en una riquesa cultural i lingüística extraordinària, pobles civilitzats que hem de respectar-nos des de posicions de diàleg i no des de l’actitud bel•ligerant i incendiària del partit en el poder a Madrid des de fa massa anys. Com a valencià vaig viure en carn pròpia els pitjors anys de corrupteles polítiques del PP al País Valencià, aspecte que unit a la meva especialització científica em va animar a marxar a Califòrnia durant tres anys per després tornar a Catalunya. El meu retorn va ser a aquesta terra beneïda just perquè al meu camp hi havia el centre de recerca on millor podia desenvolupar-me professionalment. Tot i ser molt feliç a Catalunya, veig amb immensa preocupació que els ciutadans de la resta d’Espanya no s’adonin que no és acceptable que un partit corrupte es mantingui en el poder tantes legislatures consecutives, com va passar tot just a la meva estimada terra valenciana. Més de dues dècades van necessitar els valencians/es per adonar-se de la magnitud del problema i la necessitat de regenerar la classe política.

Doncs bé, com a científic treballant a Catalunya penso que també tinc el deure de posicionar-me davant de l’actitud intolerant, immobilista i pròpia de temps franquistes del govern del PP. Des del recurs al Constitucional de l’any 2010 només ha buscat titulars per humiliar i ferir el poble català, un dels majors contribuïdors nets a l’estat espanyol, amb recursos, querelles, inhabilitacions i persecucions polítiques que més recorden altres temps. Aquesta postura encara va ser incrementada després de manifestacions multitudinàries i pacífiques com mai ha vist el món. És això una postura raonable? Rotundament no. Tots els que vivim a Catalunya ens sentim tremendament ferits per l’actitud antidemocràtica d’alguns conciutadans, i per això n’estem tips de tolerar la degradació de la democràcia de la qual estem sent testimonis d’excepció. A Catalunya no hi ha cap adoctrinament, sino que veiem amb una perspectiva diferent quin és el veritable problema d’Espanya: la intransigència. Si us plau, raonem i no ens deixem portar per l’enemic del poble, aquell que només busca enfrontar i dividir per tal de mantenir els privilegis d’uns pocs. Defensem cadascú el nostre parer i busquem convèncer amb respecte i estima els altres, no els tapem pas la boca. Per això demano que deixem parlar al prop del 80% de catalans que volen expressar-se democràticament sobre el seu futur.

Em sento molt preocupat, veient la degradació de la política espanyola i la manca d’idees i apostes progressistes que ens ha fet tornar a viure retallades en els drets fonamentals que ens remunten als temps de la dictadura. També estem vivint arran d’això una instrumentalització dels mitjans de comunicació que hauria de preocupar-nos, i molt. Aprofito per dir que és completament fals que el moviment independentista estigui basat o es recolzi en un nacionalisme intransigent. Si així fos, molts emigrants mai l’hauríem adoptat per tal de combatre l’estat de setge a les llibertats imposat ara des del govern central. Tampoc els fills de centenars de milers d’emigrants que van venir a Catalunya fa dècades.

Davant d’aquest panorama tan trist i decebedor que em trenca el cor (polítics disposats a fer enfrontar als ciutadans per tal de mantenir la ja caduca constitució del 78), no veig més sortida que una renovació completa de la classe política, encetada per un procés constituent, primer a Catalunya i esperem que tot seguit a l’estat espanyol. El meu pare sempre m’ha explicat el que va conèixer de la república a la seva infantesa i enyora aquell sistema per entendre’ns en conjunt. Tots nosaltres tenim molta il•lusió per trobar un nou marc i no tenim pas cap odi, ni rancúnia, tot just el contrari, volem llibertat de nou.

Per això defenso en aquest bloc la necessitat de respectar el referèndum per coherència, per dignitat democràtica i per tal d’obrir un gran debat que permeti la regeneració completa de la classe política. Tampoc amago pas la meva Il•lusió per fer tornar la república a Catalunya i, tant de bo aviat, a la resta d’Espanya. De moment, la nostra esperança per construir un país de tothom, ens fa cridar ben alt amb tots els catalans/es: Visca la República Catalana!

Josep Maria Trigo és astrofísic doctorat Cum Laude per la Universitat de València, especialitzat en meteorits i planetologia a UCLA (Califòrnia) i actualment científic titular a l’Institut de Ciències de l’Espai (CSIC-IEEC)

Però quantes vegades voleu votar-ho?

 

En el nou país que estem construint, m’imagino una llei d’universitats ben poc reguladora i regida més pel rendiment de comptes en termes de qualitat i resultats d’impacte científic i social. El talent necessari per assolir-los requereix estratègies intel•ligents i no pas normes rígides i iguals per a totes les universitats.

 Aymerich.jpg
Marta Aymerich

Així de directe va ser un investigador del MIT quan just ara fa un any, en el decurs de la meva estada en aquella universitat, vam anar a dinar tota la unitat de recerca. En aquells moments havia començat a sortir la idea del referèndum sobre la independència i els ho explicava a petició seva. La seva reacció va ser la de fer-me la pregunta del títol d’aquest post: “però… quantes vegades voleu votar-ho?”. I és que nosaltres ens hem fet experts en ciència política (amb perdó dels politòlegs): sabem distingir procés participatiu, de consulta, d’eleccions plebiscitàries i de referèndum. Coneixem els matisos existents entre sobiranista, processista, independentista i partidari del dret a decidir. Clarament no és el cas de la majoria de la població mundial.

Com tampoc no és el cas de la majoria de científics del món. En això i en d’altres coses. Com ara aquesta manera d’acreditar el professorat universitari. Ens han d’avaluar agències governamentals perquè la universitat ens reconegui els mèrits. És útil que siguin tercers qui avaluïn els currículums, però a vegades penso que en el cap dels redactors de la llei que obliga a fer-ho hi havia aquell esperit del que no se’n refia de les universitats. Això em posa trista. Per una banda perquè està pressuposant que la selecció de professorat no es feia correctament gairebé enlloc fins aleshores i, de l’altra, perquè la forma de millorar la selecció és tutelar-ho mitjançant normes governamentals.

Em posa trista perquè no m’agrada pensar que visc en un país on essent les universitats ben valorades per la societat (la darrera enquesta del CEO ho palesa) no pensem que són capaces d’atraure, seleccionar i contractar al millor talent científic possible. Les universitats són institucions grans i si bé hi poden haver alguns errors (qui no s’ha equivocat algun cop en una selecció de personal?), no és lògic pensar que totes les universitats seleccionen sistemàticament de forma inadequada. De fet, la base indiscutible per tenir una universitat de qualitat és el talent del seu professorat i, per tant, ningú s’arriscaria a fer-ho malament continuadament. Els resultats passarien factura segur i la desaparició de la universitat per esllanguiment estaria garantida.

A Catalunya hem demostrat que es pot atraure, seleccionar i retenir talent científic, vingui d’on vingui, sense cap necessitat de regulacions governamentals. Ho fan els centres CERCA periòdicament. I els resultats positius donen fe de la bona feina feta. Això no treu que hi hagi tercers, sovint els consells científics assessors, que intervinguin en el procés de selecció, però cada centre té el seu propi procés. Certament el que no els cal és una norma idèntica per a tots.

Si és que en ciència tot és ben explícit! Els nostres currículums són ben públics. Publicar és ancestral en tot científic. I, a més, avui dia amb tot el moviment de ciència oberta, molts continguts són accessibles a tutti quanti. Per això les acreditacions representen una gestió que podria estalviar-se. A sobre, en contractar persones d’altres parts del món, com a mínim evitaríem tot el procés d’equivalència i, fins i tot, potser serviria per eliminar les barreres perquè científics potents internacionals vinguessin també a les universitats catalanes.

En el nou país que estem construint, m’imagino una llei d’universitats ben poc reguladora i regida més pel rendiment de comptes en termes de qualitat i resultats d’impacte científic i social. El talent necessari per assolir-los requereix estratègies intel•ligents i no pas normes rígides i iguals per a totes les universitats.

“Doncs, sí” –vaig dir-li al meu col•lega del MIT quan ens vam veure a Barcelona, mentre al Parlament s’aprovava la llei del referèndum-; “tornarem a votar sobre la independència”. I advocaré pel sí a la independència política; i dins aquesta nova polis, també pel sí a la independència científica.

Marta Aymerich és Vicerectora de Planificació Estratègica i Recerca, Universitat Oberta de Catalunya.