En el nou país que estem construint, m’imagino una llei d’universitats ben poc reguladora i regida més pel rendiment de comptes en termes de qualitat i resultats d’impacte científic i social. El talent necessari per assolir-los requereix estratègies intel•ligents i no pas normes rígides i iguals per a totes les universitats.
Així de directe va ser un investigador del MIT quan just ara fa un any, en el decurs de la meva estada en aquella universitat, vam anar a dinar tota la unitat de recerca. En aquells moments havia començat a sortir la idea del referèndum sobre la independència i els ho explicava a petició seva. La seva reacció va ser la de fer-me la pregunta del títol d’aquest post: “però… quantes vegades voleu votar-ho?”. I és que nosaltres ens hem fet experts en ciència política (amb perdó dels politòlegs): sabem distingir procés participatiu, de consulta, d’eleccions plebiscitàries i de referèndum. Coneixem els matisos existents entre sobiranista, processista, independentista i partidari del dret a decidir. Clarament no és el cas de la majoria de la població mundial.
Com tampoc no és el cas de la majoria de científics del món. En això i en d’altres coses. Com ara aquesta manera d’acreditar el professorat universitari. Ens han d’avaluar agències governamentals perquè la universitat ens reconegui els mèrits. És útil que siguin tercers qui avaluïn els currículums, però a vegades penso que en el cap dels redactors de la llei que obliga a fer-ho hi havia aquell esperit del que no se’n refia de les universitats. Això em posa trista. Per una banda perquè està pressuposant que la selecció de professorat no es feia correctament gairebé enlloc fins aleshores i, de l’altra, perquè la forma de millorar la selecció és tutelar-ho mitjançant normes governamentals.
Em posa trista perquè no m’agrada pensar que visc en un país on essent les universitats ben valorades per la societat (la darrera enquesta del CEO ho palesa) no pensem que són capaces d’atraure, seleccionar i contractar al millor talent científic possible. Les universitats són institucions grans i si bé hi poden haver alguns errors (qui no s’ha equivocat algun cop en una selecció de personal?), no és lògic pensar que totes les universitats seleccionen sistemàticament de forma inadequada. De fet, la base indiscutible per tenir una universitat de qualitat és el talent del seu professorat i, per tant, ningú s’arriscaria a fer-ho malament continuadament. Els resultats passarien factura segur i la desaparició de la universitat per esllanguiment estaria garantida.
A Catalunya hem demostrat que es pot atraure, seleccionar i retenir talent científic, vingui d’on vingui, sense cap necessitat de regulacions governamentals. Ho fan els centres CERCA periòdicament. I els resultats positius donen fe de la bona feina feta. Això no treu que hi hagi tercers, sovint els consells científics assessors, que intervinguin en el procés de selecció, però cada centre té el seu propi procés. Certament el que no els cal és una norma idèntica per a tots.
Si és que en ciència tot és ben explícit! Els nostres currículums són ben públics. Publicar és ancestral en tot científic. I, a més, avui dia amb tot el moviment de ciència oberta, molts continguts són accessibles a tutti quanti. Per això les acreditacions representen una gestió que podria estalviar-se. A sobre, en contractar persones d’altres parts del món, com a mínim evitaríem tot el procés d’equivalència i, fins i tot, potser serviria per eliminar les barreres perquè científics potents internacionals vinguessin també a les universitats catalanes.
En el nou país que estem construint, m’imagino una llei d’universitats ben poc reguladora i regida més pel rendiment de comptes en termes de qualitat i resultats d’impacte científic i social. El talent necessari per assolir-los requereix estratègies intel•ligents i no pas normes rígides i iguals per a totes les universitats.
“Doncs, sí” –vaig dir-li al meu col•lega del MIT quan ens vam veure a Barcelona, mentre al Parlament s’aprovava la llei del referèndum-; “tornarem a votar sobre la independència”. I advocaré pel sí a la independència política; i dins aquesta nova polis, també pel sí a la independència científica.
Marta Aymerich és Vicerectora de Planificació Estratègica i Recerca, Universitat Oberta de Catalunya.