Les lleis són vives i tenen per funció facilitar les interaccions humanes i garantir les llibertats dels ciutadans avalades pels parlaments democràtics. I perquè són vives han de poder adaptar-se als temps que vivim: si admetem que el codi d’Hammurabi en l’actualitat no pot ser vigent, hem d’acceptar igualment que no ho pot ser la constitució espanyola.
Voldria trobar un argument nou per convèncer les persones indecises perquè votin SI l’1d’octubre. I em costa perquè, per a mi, ve a ser com convèncer-les que la terra dona voltes al voltant del sol. Es obvi: només per dignitat no hem d’acceptar que se’ns digui què és legal i què no i que a més se’ns digui amb to de suficiència i de menyspreu. A mi en Rajoy em dona la impressió que si no es retingués ens diria “gusanos” o qualsevol altre epítet que ens faci sentir una colla de desgraciats que en una Europa democràtica demanem la lluna.
La Sagrada Constitució, amb la que s’omplen la boca, va ser acceptada en sortir d’una dictadura cruelíssima que va durar 40 anys. Ningú va dir que havia de ser eterna: la majoria dels ciutadans la vàrem votar com un marc provisional que poc a poc aniria incorporant articles nous –i també canvis—que la faria més apta a les necessitats de la nació espanyola. Havíem d’aprofitar l’ocasió: o la constitució o un 23F (i tornem a començar). Es a dir: per a la majoria de demòcrates la constitució va ser un pas, un pont entre les dues Espanyes que s’havien enfrontat en la terrible guerra civil, no pas un altaret on reposaria fins a la fi del segles sense que ningú la pogués tocar, com un sant especialment venerat en una església o com una obra d’art de gran valor en un museu.
Les lleis són vives i tenen per funció facilitar les interaccions humanes i garantir les llibertats dels ciutadans avalades pels parlaments democràtics. I perquè són vives han de poder adaptar-se als temps que vivim: si admetem que el codi d’Hammurabi en l’actualitat no pot ser vigent, hem d’acceptar igualment que no ho pot ser la constitució espanyola. En una democràcia cada pas és una garantia que assegura les persones i els grups, i no una cotilla de les que les dones portaren fins a meitats del segle XX.
Vull acabar amb l’eslògan que milers de persones van repetir per dignitat després del 17 d’agost: “no tenim por” i no en tenim perquè els valors que ens inspiren son la democràcia i la llibertat.
Maria Lluïsa Fabra és psicòloga, doctora en Ciències de l’Educació i professora jubilada de la Universitat Autònoma de Barcelona