No és estrany, per tant, sinó una conseqüència lògica, que els científics siguin rebels. Qui no vol creure els propis ulls, que li diuen que el cub de Necker nomes té una forma; qui no vol creure el propi cos, que li diu que la Terra és un pedrot immòbil al mig de l’Univers; qui no vol creure la pròpia percepció vital, que li diu que el Temps és un continu lineal i universal…, no pot creure que les lleis no es puguin canviar, ni que podem decidir de canviar-les, perquè no ho pot imaginar.
M’agrada el cub de Necker. M’agrada perquè em sembla un exemple gràfic magistral per a explicar què és un científic. Derivat del terme llatí scientia, saber, un científic seria aquell qui es dedica a mirar de saber, res més,… res menys.
I el cub de Necker ens interpel•la precisament per aquest motiu, perquè ens posa davant del mirall de la nostra realitat humana: els nostres instruments per a mesurar, controlats des del cervell, tenen límits. Davant de les dues possibilitats que ens ofereix el cub, naturalment en veurem només una; només la nostra voluntat per saber i el nostre esforç per arribar-hi ens permetran de reconèixer-hi l’altra. Això és, per a mi, l’esperit científic.
Totes les grans revolucions científiques han partit d’aquesta voluntat. Titànica, sempre. Quin no degué ser el vertigen de Copèrnic en comprendre, mitjançant un esforç intel•lectual monumental, que la terra no estava aturada sinó que l’aparent moviment del Sol era en realitat una rotació vertiginosa d’aquella Terra en que ell se sentia tan ben ancorat i estàtic. La mateixa voluntat i esforç de comprensió que Einstein per a adonar-se que el Temps no és una magnitud contínua ni universal. Els mateixos esforç i voluntat que van caler a Gustav Klimt per a imaginar una manera de pintar que no fos l’acadèmica. El canvi de punt de vista, el canvi de perspectiva, la pregunta diferent…, aquesta és la base de la ciència.
I precisament perquè el quid de la qüestió resideix en la capacitat d’imaginar, una característica dels científics és que imaginem coses. Parafrasejant un gran estadista (i no, no és Churchill) diríem “Los científicos imaginan cosas”. Imaginem molt i profundament. Imaginem formes de govern diferents, com ara la República, en què un ciutadà pot ser elegit, per acord de la resta de conciutadans. Imaginem escoles en què s’estimula la imaginació de les criatures mitjançant tots els mitjans imaginables; i imaginem que això es fa, no per a complir la llei sinó per a que siguin felices i un cop arribin a l’edat adulta puguin imaginar solucions per a fer feliços els conciutadans.
No és estrany, per tant, sinó una conseqüència lògica, que els científics siguin rebels. Qui no vol creure els propis ulls, que li diuen que el cub de Necker nomes té una forma; qui no vol creure el propi cos, que li diu que la Terra és un pedrot immòbil al mig de l’Univers; qui no vol creure la pròpia percepció vital, que li diu que el Temps és un continu lineal i universal…, no pot creure que les lleis no es puguin canviar, ni que podem decidir de canviar-les, perquè no ho pot imaginar.
Però nosaltres som científics i imaginem universos remots i propers, macro i micro, possibles i impossibles. Per això Marie Sklođovska (Curie) va acabar anant a la Universitat i va ser premi Nobel de Física (1903) i de Química (1911) en una època en què les dones no podien votar, vivien sota la tutela del pare, el germà o el marit i no podien anar a la universitat.
És clar però, que qui no entengui el raonament en què reposa aquest text no podrà tampoc entendre l’esforç d’Alan Turing per a desxifrar Enigma, però sí comprendrà, i trobarà normal, que el govern Britànic el condemnés per ser homosexual, fet que el va abocar al suïcidi, malgrat haver desmuntat una de les armes de guerra més perilloses de l’exèrcit Nazi durant la Segona Guerra Mundial. Sembla ser que era il•legal.
Qui no entengui aquesta línies, de fet, és responsable que encara el 2017 calgui lluitar pels drets fonamentals individuals i col•lectius.
Si em demaneu, doncs, per què aniré a votar l’1 d’octubre, us respondre: per poder seguir imaginant, per a poder seguir investigant, única manera que algun dia aquestes ratlles, de tan òbvies per a tothom, siguin innecessàries.
Carles Mancho (Barcelona, 1970) és doctor per la UB l’any 2003 i IXè Premi Claustre de Doctors. Becari a la Real Academia de España a Roma l’any 2005. Des de l’any 2008 és professor titular d’Història de l’Art de l’Antiguitat Tardana i l’Alta Edat Mitjana. Fundador i primer director (2008-2015) de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM) de la UB. Actualment és director del Doctorat en Cultures Medievals d’aquesta universitat. Ha dirigit la col•lecció LLiçons/Lessons de Publicacions i Edicions UB, i dirigeix la col•lecció IRCVM-Medieval Cultures a Viella (Itàlia). També és fundador de SVMMA Revista de Cultures Medievals. Les seves recerques actuals se centren en: les decoracions murals d’època carolíngia, la relació entre suport, text, decoració i percepció en l’edifici religiós medieval, i en la relació entre memòria, realitat artística i epistemologia. IP del darrer projecte del grup de recerca Ars Picta, al qual pertany des de l’any 1996. Entre les seves publicacions destaquen: La peinture murale du haut Moyen Âge en Catalogne ( IXe-Xe siècle), Turnhout, 2012; El paper de l’artista en l’art medieval, Barcelona, 2011.