Mes: setembre de 2017

 

La República no només ens portarà un estat modern del segle XXI, teixit al XXI i preparat per als anys venidors, també ens impulsarà en mecanismes de mecenatge amb lleis pròpies i adequades per afavorir-ho, ens impulsarà en comunicació científica encara més, i ajudarà sens dubte a què la ciència i la tecnologia sigui encara més al carrer, construint una societat basada en el coneixement que serà l’enveja del món.

Una de les grans diferències entre el nostre país i l’estat al qual pertanyem fins ara ha sigut clarament el tarannà polític en vers la ciència i la tecnologia. Un fet que indubtablement ha sigut responsable del gran avenç científic de Catalunya, i de la seva obertura al món. Els nostres centres estan plens d’investigadors d’arreu del món, exemplificant que a Catalunya, la meritocràcia científica és un fet real. Palpable. Si això ho hem fet sent una autonomia, què serem capaços com a país independent? Qui al món no voldrà desenvolupar la seva tasca a Catalunya, un país ric culturalment, amb tradició científica i obert al món? Però no només això, no hi ha dubte que no només ens hem d’obrir al món, sinó que també al carrer dels nostres barris i ciutats. Som una societat moderna, cosmopolita i bolcada a les causes nobles. La Marató és un exemple clar, les donacions massives de sang i òrgans, com ens bolquem en actes voluntaris i altruistes per ajudar als que ho necessiten. La República no només ens portarà un estat modern del segle XXI, teixit al XXI i preparat per als anys venidors, també ens impulsarà en mecanismes de mecenatge amb lleis pròpies i adequades per afavorir-ho, ens impulsarà en comunicació científica encara més i ajudarà sens dubte a què la ciència i la tecnologia (o les STEMs en general), sigui encara més al carrer, construint una societat basada en el coneixement que serà l’enveja del món.

En tenim les eines, associacions com l’Associació Catalana de Comunicació Científica són exemples importantíssims que asseguren l’èxit, doncs el tenen ja. Divulgadors de primera línia que tots coneixem omplen llibreries en les presentacions dels seus llibres. Noves eines de comunicació científica on-line s’obren diàriament, i moltes que ho faran. És hora que Catalunya s’obri encara més al món, sigui un atractor de talent que refresqui l’estructura universitària, tan mancada de noves generacions impulsores de nou models. Ningú ens tancarà fronteres doncs ningú es quedarà aïllat, els centres d’investigació seran de ben segur importants en això.

Però també és l’hora que Catalunya faci un pas endavant i encara més s’obri a la gent per la qual treballem, amb lleis de mecenatge adequada, amb constants i massius actes de divulgació, amb més iniciatives per fomentar les STEM als col•legis i en definitiva, perquè puguem tenir la base suficient, i l’empenta social perquè els errors del passat no tornin com fantasmes al Nadal. Estic segur que aquesta oportunitat ens portarà tot això, construïm-la.

Raül Delgado Morales és investigador de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL) i de la Universitat de Maastricht. La seva carrera científica s’ha centrat en l’estudi de les malalties neuronals des d’un punt de vista epigenètic, especialment d’aquelles altament afectades per l’ambient i les experiències vitals, com la depressió i l’Alzheimer. Durant la seva etapa postdoctoral al Max Planck Institute of Psychiatry, una part important del seu temps ha estat dedicat a impulsar iniciatives orientades a la política científica i la divulgació. Twitter: @DrRaulDM

 

Les lleis són vives i tenen per funció facilitar les interaccions humanes i garantir les llibertats dels ciutadans avalades pels parlaments democràtics. I perquè són vives han de poder adaptar-se als temps que vivim: si admetem que el codi d’Hammurabi en l’actualitat no pot ser vigent, hem d’acceptar igualment que no ho pot ser la constitució espanyola.

Voldria trobar un argument nou per convèncer les persones indecises perquè votin SI l’1d’octubre. I em costa perquè, per a mi, ve a ser com convèncer-les que la terra dona voltes al voltant del sol. Es obvi: només per dignitat no hem d’acceptar que se’ns digui què és legal i què no i que a més se’ns digui amb to de suficiència i de menyspreu. A mi en Rajoy em dona la impressió que si no es retingués ens diria “gusanos” o qualsevol altre epítet que ens faci sentir una colla de desgraciats que en una Europa democràtica demanem la lluna.

La Sagrada Constitució, amb la que s’omplen la boca, va ser acceptada en sortir d’una dictadura cruelíssima que va durar 40 anys. Ningú va dir que havia de ser eterna: la majoria dels ciutadans la vàrem votar com un marc provisional que poc a poc aniria incorporant articles nous –i també canvis—que la faria més apta a les necessitats de la nació espanyola. Havíem d’aprofitar l’ocasió: o la constitució o un 23F (i tornem a començar). Es a dir: per a la majoria de demòcrates la constitució va ser un pas, un pont entre les dues Espanyes que s’havien enfrontat en la terrible guerra civil, no pas un altaret on reposaria fins a la fi del segles sense que ningú la pogués tocar, com un sant especialment venerat en una església o com una obra d’art de gran valor en un museu.

Les lleis són vives i tenen per funció facilitar les interaccions humanes i garantir les llibertats dels ciutadans avalades pels parlaments democràtics. I perquè són vives han de poder adaptar-se als temps que vivim: si admetem que el codi d’Hammurabi en l’actualitat no pot ser vigent, hem d’acceptar igualment que no ho pot ser la constitució espanyola. En una democràcia cada pas és una garantia que assegura les persones i els grups, i no una cotilla de les que les dones portaren fins a meitats del segle XX.

Vull acabar amb l’eslògan que milers de persones van repetir per dignitat després del 17 d’agost: “no tenim por” i no en tenim perquè els valors que ens inspiren son la democràcia i la llibertat.

Maria Lluïsa Fabra és psicòloga, doctora en Ciències de l’Educació i professora jubilada de la Universitat Autònoma de Barcelona

Em sento molt preocupat, veient la degradació de la política espanyola i la manca d’idees i apostes progressistes que ens ha fet tornar a viure retallades en els drets fonamentals que ens remunten als temps de la dictadura. També estem vivint arran d’això una instrumentalització dels mitjans de comunicació que hauria de preocupar-nos, i molt.

Massa vegades es passa per alt que som molts els qui no som catalans i defensem el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Personalment soc valencià, fill d’andalús i gallega, emigrant en una terra que m’ha acollit de manera extraordinària, tant a mi com a la meva família. M’estimo Catalunya i també m’estimo Espanya. Per molts de nosaltres no hauria d’haver-hi cara o creu, els hi devem molt a totes dues nacions i penso que ens hauríem d’entendre el més aviat possible. Amics/amigues, és l’hora de deixar parlar al poble català.

No en tenim cap dubte: Espanya és integrada per pobles germans, barrejats en una riquesa cultural i lingüística extraordinària, pobles civilitzats que hem de respectar-nos des de posicions de diàleg i no des de l’actitud bel•ligerant i incendiària del partit en el poder a Madrid des de fa massa anys. Com a valencià vaig viure en carn pròpia els pitjors anys de corrupteles polítiques del PP al País Valencià, aspecte que unit a la meva especialització científica em va animar a marxar a Califòrnia durant tres anys per després tornar a Catalunya. El meu retorn va ser a aquesta terra beneïda just perquè al meu camp hi havia el centre de recerca on millor podia desenvolupar-me professionalment. Tot i ser molt feliç a Catalunya, veig amb immensa preocupació que els ciutadans de la resta d’Espanya no s’adonin que no és acceptable que un partit corrupte es mantingui en el poder tantes legislatures consecutives, com va passar tot just a la meva estimada terra valenciana. Més de dues dècades van necessitar els valencians/es per adonar-se de la magnitud del problema i la necessitat de regenerar la classe política.

Doncs bé, com a científic treballant a Catalunya penso que també tinc el deure de posicionar-me davant de l’actitud intolerant, immobilista i pròpia de temps franquistes del govern del PP. Des del recurs al Constitucional de l’any 2010 només ha buscat titulars per humiliar i ferir el poble català, un dels majors contribuïdors nets a l’estat espanyol, amb recursos, querelles, inhabilitacions i persecucions polítiques que més recorden altres temps. Aquesta postura encara va ser incrementada després de manifestacions multitudinàries i pacífiques com mai ha vist el món. És això una postura raonable? Rotundament no. Tots els que vivim a Catalunya ens sentim tremendament ferits per l’actitud antidemocràtica d’alguns conciutadans, i per això n’estem tips de tolerar la degradació de la democràcia de la qual estem sent testimonis d’excepció. A Catalunya no hi ha cap adoctrinament, sino que veiem amb una perspectiva diferent quin és el veritable problema d’Espanya: la intransigència. Si us plau, raonem i no ens deixem portar per l’enemic del poble, aquell que només busca enfrontar i dividir per tal de mantenir els privilegis d’uns pocs. Defensem cadascú el nostre parer i busquem convèncer amb respecte i estima els altres, no els tapem pas la boca. Per això demano que deixem parlar al prop del 80% de catalans que volen expressar-se democràticament sobre el seu futur.

Em sento molt preocupat, veient la degradació de la política espanyola i la manca d’idees i apostes progressistes que ens ha fet tornar a viure retallades en els drets fonamentals que ens remunten als temps de la dictadura. També estem vivint arran d’això una instrumentalització dels mitjans de comunicació que hauria de preocupar-nos, i molt. Aprofito per dir que és completament fals que el moviment independentista estigui basat o es recolzi en un nacionalisme intransigent. Si així fos, molts emigrants mai l’hauríem adoptat per tal de combatre l’estat de setge a les llibertats imposat ara des del govern central. Tampoc els fills de centenars de milers d’emigrants que van venir a Catalunya fa dècades.

Davant d’aquest panorama tan trist i decebedor que em trenca el cor (polítics disposats a fer enfrontar als ciutadans per tal de mantenir la ja caduca constitució del 78), no veig més sortida que una renovació completa de la classe política, encetada per un procés constituent, primer a Catalunya i esperem que tot seguit a l’estat espanyol. El meu pare sempre m’ha explicat el que va conèixer de la república a la seva infantesa i enyora aquell sistema per entendre’ns en conjunt. Tots nosaltres tenim molta il•lusió per trobar un nou marc i no tenim pas cap odi, ni rancúnia, tot just el contrari, volem llibertat de nou.

Per això defenso en aquest bloc la necessitat de respectar el referèndum per coherència, per dignitat democràtica i per tal d’obrir un gran debat que permeti la regeneració completa de la classe política. Tampoc amago pas la meva Il•lusió per fer tornar la república a Catalunya i, tant de bo aviat, a la resta d’Espanya. De moment, la nostra esperança per construir un país de tothom, ens fa cridar ben alt amb tots els catalans/es: Visca la República Catalana!

Josep Maria Trigo és astrofísic doctorat Cum Laude per la Universitat de València, especialitzat en meteorits i planetologia a UCLA (Califòrnia) i actualment científic titular a l’Institut de Ciències de l’Espai (CSIC-IEEC)

 

En el nou país que estem construint, m’imagino una llei d’universitats ben poc reguladora i regida més pel rendiment de comptes en termes de qualitat i resultats d’impacte científic i social. El talent necessari per assolir-los requereix estratègies intel•ligents i no pas normes rígides i iguals per a totes les universitats.

Així de directe va ser un investigador del MIT quan just ara fa un any, en el decurs de la meva estada en aquella universitat, vam anar a dinar tota la unitat de recerca. En aquells moments havia començat a sortir la idea del referèndum sobre la independència i els ho explicava a petició seva. La seva reacció va ser la de fer-me la pregunta del títol d’aquest post: “però… quantes vegades voleu votar-ho?”. I és que nosaltres ens hem fet experts en ciència política (amb perdó dels politòlegs): sabem distingir procés participatiu, de consulta, d’eleccions plebiscitàries i de referèndum. Coneixem els matisos existents entre sobiranista, processista, independentista i partidari del dret a decidir. Clarament no és el cas de la majoria de la població mundial.

Com tampoc no és el cas de la majoria de científics del món. En això i en d’altres coses. Com ara aquesta manera d’acreditar el professorat universitari. Ens han d’avaluar agències governamentals perquè la universitat ens reconegui els mèrits. És útil que siguin tercers qui avaluïn els currículums, però a vegades penso que en el cap dels redactors de la llei que obliga a fer-ho hi havia aquell esperit del que no se’n refia de les universitats. Això em posa trista. Per una banda perquè està pressuposant que la selecció de professorat no es feia correctament gairebé enlloc fins aleshores i, de l’altra, perquè la forma de millorar la selecció és tutelar-ho mitjançant normes governamentals.

Em posa trista perquè no m’agrada pensar que visc en un país on essent les universitats ben valorades per la societat (la darrera enquesta del CEO ho palesa) no pensem que són capaces d’atraure, seleccionar i contractar al millor talent científic possible. Les universitats són institucions grans i si bé hi poden haver alguns errors (qui no s’ha equivocat algun cop en una selecció de personal?), no és lògic pensar que totes les universitats seleccionen sistemàticament de forma inadequada. De fet, la base indiscutible per tenir una universitat de qualitat és el talent del seu professorat i, per tant, ningú s’arriscaria a fer-ho malament continuadament. Els resultats passarien factura segur i la desaparició de la universitat per esllanguiment estaria garantida.

A Catalunya hem demostrat que es pot atraure, seleccionar i retenir talent científic, vingui d’on vingui, sense cap necessitat de regulacions governamentals. Ho fan els centres CERCA periòdicament. I els resultats positius donen fe de la bona feina feta. Això no treu que hi hagi tercers, sovint els consells científics assessors, que intervinguin en el procés de selecció, però cada centre té el seu propi procés. Certament el que no els cal és una norma idèntica per a tots.

Si és que en ciència tot és ben explícit! Els nostres currículums són ben públics. Publicar és ancestral en tot científic. I, a més, avui dia amb tot el moviment de ciència oberta, molts continguts són accessibles a tutti quanti. Per això les acreditacions representen una gestió que podria estalviar-se. A sobre, en contractar persones d’altres parts del món, com a mínim evitaríem tot el procés d’equivalència i, fins i tot, potser serviria per eliminar les barreres perquè científics potents internacionals vinguessin també a les universitats catalanes.

En el nou país que estem construint, m’imagino una llei d’universitats ben poc reguladora i regida més pel rendiment de comptes en termes de qualitat i resultats d’impacte científic i social. El talent necessari per assolir-los requereix estratègies intel•ligents i no pas normes rígides i iguals per a totes les universitats.

“Doncs, sí” –vaig dir-li al meu col•lega del MIT quan ens vam veure a Barcelona, mentre al Parlament s’aprovava la llei del referèndum-; “tornarem a votar sobre la independència”. I advocaré pel sí a la independència política; i dins aquesta nova polis, també pel sí a la independència científica.

Marta Aymerich és Vicerectora de Planificació Estratègica i Recerca, Universitat Oberta de Catalunya.

 

Ells pregunten com es viu aquí, què pensa la gent, qui tira del carro… i nosaltres els demanem com es viu allà i quines notícies els arriben. Les converses són sempre educades i amb arguments. I la veritat és que mai m’he trobat cap investigador visitant que no entengui les raons per les quals volem la independència.

Una de les coses més interessants de la recerca és que normalment treballes en equip. Aquest equip està format, en primera instància, per membres del teu grup i de la teva universitat. Però sovint l’equip és molt més ampli, especialment en projectes grans en els quals s’involucren altres grups d’altres centres. Aquests centres, en el nostre cas, sovint són d’universitats de fora de Catalunya, de grups d’investigació amb qui col•laborem des de fa molts anys. Aquesta col•laboració també es materialitza, a vegades, amb la participació en tribunals de defensa de tesis doctorals, bé perquè jo vagi en algun tribunal fora de Catalunya, o bé perquè investigadors de fora vinguin a la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya.

Tots aquests intercanvis són sempre cordials, i en el transcurs de les trobades acostumem a parlar de tot. I de tot vol dir parlar també de Catalunya i d’Espanya, de la relació entre uns i altres i de l’impacte que això pot tenir en el nostre àmbit. Els investigadors que ens visiten els portem a passejar pel centre històric de Vic. I des de fa uns anys ja sabeu que tenim una Plaça Major permanentment engalanada de senyeres i banderes independentistes. Passejant per la ciutat comentem el tema. Ells pregunten com es viu aquí, què pensa la gent, qui tira del carro… i nosaltres els demanem com es viu allà i quines notícies els arriben. Les converses són sempre educades i amb arguments. I la veritat és que mai m’he trobat cap investigador visitant que no entengui les raons per les quals volem la independència.

Tot passejant, acabem comprant alguna llonganissa de Vic, s’ha de promoure el producte propi, oi?, i si tenim temps anem a dinar en algun restaurant. En tots els casos els treballadors de botigues i restaurants, per aquella manera de fer dels catalans, s’adrecen en castellà als convidats. I aquests, a vegades una mica sorpresos, agraeixen el fet i s’adonen en pròpia pell de les mentides que els expliquen més enllà de l’Ebre. A la sobretaula parlem de projectes i entre bromes acabem dient que la independència ens ajudarà a poder crear consorcis potents entre grups de diferents països, Espanya i Catalunya, per poder sol•licitar projectes europeus que exigeixen participació de diferents estats membres. Segur que en un futur proper això serà una realitat i continuarem col•laborant amb els nostres companys d’Espanya. Com va dir Miguel de Unamuno, la cultura ens fa més lliures i això es nota en aquestes converses.

Jordi Solé i Casals és Catedràtic del Departament d’Enginyeries de la UVic-UCC. Doctor Enginyer de Telecomunicacions per la Universitat Politècnica de Catalunya i Llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya. Actualment dirigeix el Grup de Tractament de Dades i Senyals. Els seus treballs de recerca se situen dins del domini del processament de senyal i les neurociències, amb aplicacions al processament de veu, processament de senyals biomèdics, classificació i reconeixement de patrons.

 

Per això estic agraït, perquè el nostre govern i el nostre parlament, contra totes les dificultats, ens han escoltat i s’han jugat la pell per arribar a l’1 d’Octubre. I ara ens toca a nosaltres, a tots.

Vull expressar agraïment. A principis de segle l’Andreu Mas-Colell va revolucionar les estructures de recerca catalanes, generant una xarxa de centres i investigadors que són exemple per a molts països del món. Podia semblar un fenomen aïllat en aquell moment. Una mostra del què la política pot fer, però que era una excepció en el mar d’actuacions decebedores en el que navegàvem. Després, l’any 2010, al final de la manifestació contra el dictamen del Tribunal Constitucional sobre l’estatut, recordo un actor català cridant: polítics, poseu-vos les piles !!!. Era una proclama i una queixa a la vegada: la política ens estava decebent.

Però des de fa un temps, de manera inesperada, sorprenent i il•lusionant, jo m’he sentit orgullós dels meus polítics, de la seva determinació, de la seva valentia. Per això estic agraït, perquè el nostre govern i el nostre parlament, contra totes les dificultats, ens han escoltat i s’han jugat la pell per arribar a l’1 d’Octubre. I ara ens toca a nosaltres, a tots. Perquè vindran nous Mas-Colell, i amb ells construirem el país que volem, per a tothom i amb tothom.

Lluïs Ribas de Pouplana és Dr. en Bioquímica per la Universitat d’Edimburg. Ha estat postdoc al Massachusetts Institute of Technology, Professor al Scripps Research Institute de San Diego, i actualment és professor ICREA i cap de grup al IRB Barcelona

L’experiència participativa i democràtica de base que representen els nonats Consells de Conca s’hauria de recuperar sense dubtar ni un moment per part d’un futur govern de la República Catalana. És un exemple d’actuacions que ens acosten a una gestió participativa en el marc definit per les normatives europees i que s’han quedat frustrades dins l’estructura de l’estat autonòmic.

A les darreries de l’any 2010 el Govern de la Generalitat, desprès d’un acord adoptat per unanimitat al Parlament de Catalunya, va aprovar el primer Pla de Gestió del Districte de Conca Fluvial de Catalunya (PGDCFC) per al període 2010-2015.

No entraré en aspectes estrictament ambientals del Pla, com poden ser els relacionats amb els cabals ambientals dels nostres rius, els efectes de la utilització dels marges dels rius o l’evolució dels recursos en relació amb el canvi climàtic. Tal com demanava la Directiva Marc de l’Aigua europea (DMA, 2000), el Pla tenia 4 eixos fonamentals:

1. Sostenibilitat ambiental.
2.Racionalitat en l’ús del recurs
3. Sostenibilitat econòmica
4. Sostenibilitat social: entesa com la participació pública proactiva, mitjançant processos d’informació i consulta en les decisions a prendre.

La concreció d’aquest quart eix es va desenvolupar, amb el lideratge de l’Agència Catalana de l’Aigua, a partir d’aquests criteris: Treballar a nivell de conca, comptant amb el màxim nombre d’actors diversos de cadascuna, dissenyar un procés participatiu obert i finalitzar amb la implantació dels Consells de Conca. Es va partir del treball de molts científics i tècnics i es va comptar amb la participació activa de més de 1500 persones que pertanyien a l’administració local, al sector industrial i empresarial, a grups ecologistes, al sector agrícola i ramader, a l’entorn científic i àdhuc als propietaris forestals.

Un cop aprovat pel Govern aquest primer Pla, s’havien de constituir els Consells de Conca a les Conques Internes de Catalunya i a la “Part Catalana de la Conca de l’Ebre”, sense oblidar la Garona, conca compartida amb l’estat francès. Haurien estat un punt permanent i periòdic de participació social i alhora de descentralització real de l’ACA.

El Pla va ser el primer elaborat dins l’Estat espanyol i únic aprovat dins del termini previst, i va merèixer l’elogi de diferents sectors científics, socials i ambientals de molts països de la UE. Val a dir que l’Estat espanyol va rebre una reprovació de la UE per no haver presentat els plans de conca fins molts anys després dels terminis exigits, gairebé al final del període de vigència (2015), malgrat que el de Catalunya estava llest a temps.

El gener de 2011 va començar a gestionar aquest país nostre un nou govern, que no va contemplar la constitució dels Consells de Conca. Hom pot entendre o no l’aplicació de determinades mesures econòmiques per tal de retallar despesa pública. El que és insòlit és l’eliminació d’òrgans de participació activa, ja que el cost econòmic dels Consells de Conca era baix en termes absoluts. Estava programat fer els debats a la seu dels Consells Comarcals.

L’experiència participativa i democràtica de base que representen els nonats Consells de Conca s’hauria de recuperar sense dubtar ni un moment per part d’un futur govern de la República Catalana. És un exemple d’actuacions que ens acosten a una gestió participativa en el marc definit per les normatives europees i que s’han quedat frustrades dins l’estructura de l’estat autonòmic. Entre competències compartides, finançament escanyat, i molts cops autèntica falta d’interès de qui n’hauria de ser responsable, una molt bona feina de preparació ha quedat en no res. Volem votar SI el dia 1 d’octubre per canviar per sempre aquest panorama i dotar-nos d’un sistema polític on el punt de Sostenibilitat Social mencionat abans sigui una guia constant de l’actuació de l’administració.

Xavier Fusté Miquela (Barcelona,1952) és doctor en Biologia. Ha treballat a l’Institut de Ciències del Mar (CSIC), a l’Entitat Metropolitana de Medi Ambient, a l’Ajuntament de Molins de Rei, responsable de Transferència de Tecnologia del CSIC-Catalunya. També ha treballat com a professional liberal a 4 consultores: AMBIO, GPF, TECNOAMBIENT i TRS. He estat assessor ambiental de la CONC. Els darrers 12 anys ha treballat a l’Agència Catalana de l’Aigua en temes de participació, contaminació química de sediments de rius, i contaminació química d’aigües marines costaneres.

 

La gran diferencia entre Catalunya i Espanya a nivell de ciència no són els recursos, sinó la voluntat. Catalunya, amb errors i encerts, ha demostrat aspirar a ser rellevant a nivell científic. El govern espanyol no ha desaprofitat cap ocasió per demostrar un desinterès sorprenent i dolorós.

Fer ciència és una activitat internacional com poques. Les nostra feina ens porta a relacionar-nos quotidianament amb científics que viuen altres realitats, a conèixer els entorns en que ells treballen i a viure ens altres països. Sovint les comparacions són difícils i, igual de sovint, hom es demana si val la pena intentar fer ciència en aquest país. Podent treballar en un entorn com Massachusetts, quina mena de científic voldria fer-ho aquí?

A part de la internacionalització, les altres dues característiques definitòries de la feina de científic són la vocació i la competitivitat. Ens ho passem molt bé fent recerca i ho fem tot per l’emoció d’anar allà on no ha anat mai ningú. Però també hem de dedicar esforços ingents a tasques aparentment secundàries, com ara aconseguir finançament, formar, comunicar, gestionar persones i organitzacions, o bé transferir els nostres coneixements cap al sector productiu, entre moltes altres. Alguns científics ho dissimulen millor que altres, però el cert és que ser científic no és gens fàcil. Ser-ho a Espanya frega l’impossible. No només per l’escassetat de recursos, sinó també per l’absurditat i arbitrarietat del sistema, que es justifica només pel “sempre ho hem fet així”. Per mostra, un botó. Però, més enllà del dubtós privilegi de saber llegir la fina prosa del Boletín Oficial del Estado, perquè algú voldria fer ciència a Espanya? Coneixent de primera mà les oportunitats i les facilitats de les que disposen en tants altres llocs del món, té sentit intentar fer recerca a Espanya? Des d’un punt de vista professional, la resposta és un rotund no.

Molts dels que hem tornat ho hem fet, en part, per viure a casa nostra i en part perquè tenim l’ambició de fer avançar el nostre país. Els científics catalans encara tenim sort, perquè la Generalitat ha aconseguit que Catalunya sigui una excepció dins a Espanya. El progrés que hem experimentant en els darrers 15 anys és molt encoratjador, i si bé no estem on voldríem ser, com a mínim hem millorat clarament en alguns aspectes. Però queda tant per fer! I per poder progressar ha calgut tenir una política pròpia, sovint contraria a la marcada per l’Estat. Algú creu que ho podrem continuar fent de manera indefinida? La gran diferencia entre Catalunya i Espanya a nivell de ciència no són els recursos, sinó la voluntat. Catalunya, amb errors i encerts, ha demostrat aspirar a ser rellevant a nivell científic. El govern espanyol no ha desaprofitat cap ocasió per demostrar un desinterès sorprenent i dolorós.

Així doncs, marxo a Massachusetts? Aquest any no. Aquest any votaré si i seguiré intentant que sigui compatible viure a Catalunya i gaudir fent ciència.

Xavier Barril és Professor d’Investigació ICREA a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona

Un estat pot ser una eina útil per a la societat catalana. Una ferramenta tallant, cert, però que per primera vegada podrem intentar acaronar pel mànec i provar de manejar-la. Prou que ho sabem en l’àmbit de la recerca!

En aquests temps postmoderns podria considerar-se que reclamar un estat no seria una fita gaire evocadora. De fet, molts de nosaltres ja hem tingut la sort d’haver crescut havent assumit el dubte a la mateixa natura del poder que emana dels estats. A més, això passava al mateix temps que l’autoritat espanyola, sigui fonamentada en un designi nacionalcatòlic o en una mera imitació jacobina, esdevenia plenament qüestionada -si més no a Catalunya-. Tot i aquest descrèdit, no ha deixat de minvar mai el seu desig de sotmetre i anihilar allò que no se circumscrivia dins d’uns determinats esquemes. Cal dir també que és il•lús pensar que allò que delimitaríem com a «estat espanyol» sigui l’únic causant de la coerció als diferents anhels de llibertat. El que és més, hi ha altres focus de repressió que podrien ser més propers, més llunyans o, fins i tot avui en dia, omnipresents. El procés independentista català simplement ha permès evidenciar les contradiccions que arrossegava Espanya en el si d’un context històric més ampli. Altres futurs processos podrien evidenciar també les contradiccions que arrosseguen altres actors.

En aquesta línia també podríem arribar a qüestionar la justificació d’un estat per a Catalunya. Per exemple, alguns autors han citat episodis de la història contemporània, com ara el moviment anarquista, o situacions actuals, com ara l’existència d’un potent associacionisme català (incloent-hi el mateix independentista), com a expressions populars davant del fet de tenir un estat en contra. Arran d’això, hi ha qui s’aventuraria a insinuar que un estat propi podria acabar ferint de mort el mateix «esperit català». Per tant, el que caldria és maldar per crear quelcom totalment diferent, «qui sap què i com», talment com una singularitat política que s’oferiria per al progrés de la humanitat sencera.

Personalment crec que cal tenir tots aquests plantejaments molt presents i, fins i tot, abraçar-los, però sense caure tampoc en una mena d’excepcionalisme ingenu. Perquè, no…, si existeix cap centre del món, no és encara a cap indret del nostre país. I, sobretot, tot plegat no ha de servir per defugir de l’acceptació d’allò del que continua essent l’estat espanyol. Una realitat, tan matisable i tan diversa com es vulgui, però alhora incòmodament ineludible per a tothom qui vulgui entendre la política com quelcom que no sigui predestinat (sigui per la «gràcia de Déu» o per una inamovible «Constitución»).

Un estat pot ser una eina útil per a la societat catalana. Una ferramenta tallant, cert, però que per primera vegada podrem intentar acaronar pel mànec i provar de manejar-la. Prou que ho sabem en l’àmbit de la Recerca! En els propers mesos la comunitat científica de Catalunya, com la resta de ciutadans a qui ens devem, tindrem l’oportunitat de fer una intervenció cabdal i creativa en les nostres vides; no només votant en el proper referèndum (que malauradament no podran fer-ho tots aquells que ho voldrien), sinó sobretot eventualment podent construir un Estat que ens pugui ser, com a mínim, més convenient.

Toni Hermoso Pulido és llicenciat en bioquímica i doctorat en biotecnologia per la Universitat Autònoma de Barcelona. Treballa com a bioinformàtic al Centre de Regulació Genòmica en el desenvolupament de bases de dades i serveis web per a aplicacions biològiques. Col•labora en diferents organitzacions, com ara Amical Wikimedia, Softcatalà o la Societat Catalana de Biologia, promocionant el coneixement lliure i la implantació del català a la societat.

 

Defensarem el nostre país…
costi el que costi !
Mai no ens rendirem !
Anirem fins el final !

En els pitjors moments de la invasió nazi d’Europa, quan Hitler bombardejava Anglaterra i amenaçava en ocupar l’illa, l’estadista Winston Churchill va fer aquesta proclama al seu poble:

We shall go on to the end. We shall fight in France, we shall fight on the seas and oceans, we shall fight with growing confidence and growing strength in the air, we shall defend our island, whatever the cost may be. We shall fight on the beaches, we shall fight on the landing grounds, we shall fight in the fields and in the streets, we shall fight in the hills; we shall never surrender.

Traducció lliure adaptada a l’actual realitat catalana:

Anirem fins al final.
Lluitarem en els mars i oceans.
Lluitarem amb creixent confiança i creixent força.
Lluitarem a les platges.
Lluitarem als camps.
Lluitarem als turons.
Lluitarem als carrers.
Defensarem el nostre país…
costi el que costi !
Mai no ens rendirem !
Anirem fins al final !

Albert Masó és llicenciat en Biologia, membre del Dpt. d’Ecologia de la UB, on llegirà el doctorat aquest any. Professor de Fotografia a la UNESCO, Centre de Tecnologies Avançades, Sonimag, Nikon school, la plataforma Witcamp i diversos museus i universitats, incloent internacionals. És fundador de la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura i d’International Wildlife Photography Society. Ha participat en 30 congressos de 10 països i en 8 exposicions, algunes inaugurades al Museu de la Ciència. Té un arxiu de 80.000 imatges de natura, macro, paisatge i fauna, aconseguint 15 premis. És autor de 12 llibres, 200 articles i diversos capítols d’enciclopèdies, tant d’investigació com de divulgació científica. Ha participat en programes de TV i és assessor científic de revistes, editorials i de National Geographic.