Mes: setembre de 2017

Vosaltres companys científics ho heu explicat brillantment. Ara només em cal dir que ja no podem més, cal la independència com a única solució al progrés científic i social dels catalans.

Podria escriure moltes ratlles explicant el perquè del SÍ a la independència d’Espanya mirant-ho des de la perspectiva científica, especialment des de l’estranger on jo estic vivint i treballant fa ja molts anys …però no em cal. Vosaltres companys científics ho heu explicat brillantment. Ara només em cal dir que ja no podem més, cal la independència com a única solució al progrés científic i social dels catalans. No volem més pertànyer a Espanya ni ens sentim espanyols, i això és tot. És ara o mai companys. Fem-ho per la gent que han estat lluitant tants i tants anys per la independència de Catalunya i per desgràcia no ho podran veure, gent com el poeta Martí i Pol i molts altres que ja no hi són. I també per un futur millor per als nostres fills. No tenim por i no ens tirarem enrere. Visca Catalunya lliure.

Susanna Cirera és biòloga per la Universitat de Barcelona i des de 1998 professora de Genètica i Biotecnologia a la Universitat de Copenhague, a Dinamarca.

 

Sovint es diu i es llegeix que la ciència catalana ha progressat molt als darrers anys i és ja de primer nivell. En contrapartida a aquest missatge tant optimista cal dir que a les universitats catalanes el finançament i les condicions de treball no són bones i han empitjorat força.

En el bloc de científics per la independència de 2015 ja argumentava que Catalunya s’havia d’independitzar perquè és una nació (no reconeguda) i perquè es troba en unes condicions (lligada a Espanya) que llasten i impedeixen el seu ple desenvolupament material i moral. A hores d’ara les raons són idèntiques i no cal afegir res més.

Sovint es diu i es llegeix que la ciència catalana ha progressat molt als darrers anys i és ja de primer nivell. En contrapartida a aquest missatge tan optimista cal dir que a les universitats catalanes el finançament i les condicions de treball no són bones i han empitjorat força als darrers anys. Tot i això, les seves posicions als rànkings mundials i europeus s’han mantingut i, com sempre, són les primeres de l’Estat. Aquest ‘miracle’ es deu al bon fer d’un bon grapat d’investigadors que treballen molt i bé. El preu ha estat però estrès i no pocs abandonaments.

Aquesta situació es deu a tres factors. Primer, a que el finançament de la recerca universitària depèn fonamentalment de ‘Madrid’ i, si hi tens accés, d’Europa. L’habitual estultícia hispànica cap a la ciència fa que l’Estat pressuposti un ridícul 1,20 % del PIB en despesa de R+D, molt lluny del 2-2,5% dels països de l’entorn. I la crisi ho ha empitjorat encara més. Poc, doncs, podem esperar d’ells. I a Europa no és fàcil accedir-hi. El segon factor, més important encara, és la política de recerca de la Generalitat. Des de l’any 2000 ha bastit i ha finançat molt generosament els anomenats Centres de Recerca (CERCA; ja més de 50). Aquesta política ha donat més visibilitat a la ciència catalana, ha atret talent (generalment forà i a cop de talonari), i ha donat certs rèdits. Però les universitats i els seus grups de recerca hi han sortit perdent, i malden per tenir instal•lacions adequades, diners, i becaris. Això és injust. I ho és més encara quan una anàlisi acurada de les taules Input/Output d’aquests Centres demostra, en bona part, que no són tan ‘excel•lents’ com diuen i es creuen, essent equiparables a determinats departaments universitaris (amb força menys diners i personal). El darrer factor, certament exogen, és la recent transformació de la Biologia en una mena d’indústria que afavoreix grans grups de recerca i corporacions fent-los ballar al so de paraules-tótem com genòmica, càncer, malalties humanes, cèl•lules mare, epigenètica, biodiversitat, sostenibilitat, etc,.. que convenen als grans grups industrials i laboratoris farmacèutics, sota la benedicció de polítics miops de curta volada, siguin europeus, espanyols o catalans.

Una Catalunya independent haurà de vetllar per la recerca tant als Centres com, i més encara, a les Universitats. Als dos se’ls haurà d’exigir transparència i retre comptes. I a les universitats, caldrà canviar el model funcionarial pel contractual i l’estil de governança. Alhora, s’hauran de bastir ponts, en peu d’igualtat, entre Universitats i Centres de Recerca. Si no ho fem així, i pel que respecte a la ciència i a la recerca, la independència no s’ho valdrà.

Jaume Baguñà és Catedràtic Emèrit de Genètica de la Universitat de Barcelona. Ha estat cap dels grups Genètica del Desenvolupament i Evolució i Desenvolupament de 1990 a 2012. Baguñà va rebre l’any 2000 la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya.

 

El sistema espanyol segueix sent massa rígid, tot i algunes tímides millores en els darrers anys, poc eficient i amb una malaltissa burocratització que dificulta cada cop més l’activitat científica. Els darrers Gobiernos simplement no creuen en el benefici social de la Recerca o tenen altres prioritats que són ortogonals a les necessitats dels seus ciutadans.

Un dels (molts) motius per voler la independència de Catalunya és poder definir el sistema de Recerca que millor beneficiï els seus ciutadans, és a dir nosaltres. El sistema espanyol segueix sent massa rígid, tot i algunes tímides millores en els darrers anys, poc eficient i amb una malaltissa burocratització que dificulta cada cop més l’activitat científica. Els darrers Gobiernos simplement no creuen en el benefici social de la Recerca o tenen altres prioritats que són ortogonals a les necessitats dels seus ciutadans.

A casa nostra, als darrers anys, la recerca ha millorat considerablement tant de forma qualitativa com quantitativa assolint un nivel comparable a països de gran tradició científica tal i com ho indiquen diversos índex cientomètrics acceptats a nivell internacional (normalitzats a la població). Aquesta fita ha estat possible gràcies a la visió, treball, dedicació i esforç de molta gent, com s’ha escrit a bastament, i està obviament construida sobre la base de grans professionals.

La República Catalana ens permetrà definir les polítiques més adhients en diversos àmbits estratègics (salut, energia, alimentació, medi ambient, seguretat, etc.) i aquí la Recerca hi jugarà un paper essencial. Les nostres Universitats han de formar els futurs investigadors potenciant l’esperit crític com a vector director, un esperit que incomoda enormement els Estats pseudo o formalment democràtics. El nostre sistema propi de Recerca ha de ser uns dels pilars de la nostra societat i l’haurem de defensar amb fermesa. Els interessos econòmics i extractius d’uns pocs i la inacció, inercial i massa sovint interessada, de molts no poden decidir sobre el què és nostre. La independència és precisament això.

Jordi Fraxedas Calduch és Doctor en Ciències Naturals per la Universitat de Stuttgart. Ha treballat al Max Planck Institut de Stuttgart, al Sincrotró Europeu de Grenoble, a l’Organització Europea per a la Recerca Nuclear (CERN), al Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS) i a l’Institut de Ciència de Materials de Barcelona (ICMAB-CSIC). Actualment és Group Leader a l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2, CERCA-CSIC-BIST). Coordinador de la Sectorial ANC d’Universitats i Recerca.

 

Retenir el talent i atraure una generació de doctors que ara mateix formen una magnífica diàspora. Persones que es debaten entre quedar-se als països d’acollida, on poden aspirar a obtenir una bona posició en un termini raonable, o tornar a Catalunya i afrontar una marató de postdocs mal pagats, “tenure tracks” sense final feliç o docència precària fins passats els 40.

El retrat del sistema de recerca català actual, que han anat pintant de manera coral diversos participants d’aquest bloc, es podria resumir amb una paraula: clarobscurs. Caricaturitzant, descriuria el retrat així: al cantó fosc, una universitat i un CSIC envellits i funcionarials. Al cantó lluminós, el lideratge en la captació de talent i de fons europeus gràcies a iniciatives com el programa ICREA i el sistema CERCA. I arreu, un problema transversal: la precarietat dels joves investigadors, que es tradueix en diàspora o abandonament de la carrera científica.

L’èxit de les iniciatives del govern de la Generalitat en matèria de recerca, tot i el seu abast limitat, fa pensar que una Catalunya independent només pot aportar-nos millores respecte la Catalunya (post)autonòmica actual. És ben sabut que Catalunya capta una gran quantitat de fons europeus i internacionals en proporció a la seva mida. Això està molt bé però, al meu entendre, basar la supervivència en aquesta estratègia és un clar símptoma d’un sistema disfuncional, crònicament infrafinançat, i en conseqüència esbiaixat cap als sectors que es consideren econòmicament productius a curt termini (biomedicina, farmàcia, tecnologies diverses…). Un sistema amb greus dificultats per donar sortida als joves investigadors i per consolidar el personal tècnic.

Una Catalunya independent podria destinar, sense grans esforços i a pocs anys vista, més d’un 2% del PIB a la recerca, potser fins i tot duplicar l’1.5% actual (https://www.idescat.cat/economia/inec?tc=3&id=6110). Això sol ja dóna esperances, i fa pensar que podríem entrar a la lliga dels admirats països on la recerca és vista com el motor del benestar i no com un llast (tafanegeu aquí per descobrir-los: http://bit.ly/2dLjLeE). És més, podria enfocar aquests recursos a retenir el talent i atraure una generació de doctors que ara mateix formen una magnífica diàspora. Persones que es debaten entre quedar-se als països d’acollida, on poden aspirar a obtenir una bona posició en un termini raonable, o tornar a Catalunya i afrontar una marató de postdocs mal pagats, “tenure tracks” sense final feliç o docència precària fins passats els 40. Persones amb una excel•lent i llarguíssima formació (pagada entre tots), amb experiència i xarxa internacional, motivades i productives, àvides d’assumir més responsabilitats i de gaudir d’una certa seguretat laboral (i no parlo de places vitalícies). Fins aquí el tall publicitari.

El paràgraf anterior està escrit en condicional. Que es transformi en present depèn de dues coses: d’un rotund SÍ en el referèndum de l’1-O, que ens doni l’oportunitat de redefinir el sistema de recerca i universitats; i de la nostra capacitat d’aprofitar-la, apostant per una reestructuració profunda que, a més d’expandir el sistema de recerca, n’asseguri el relleu generacional a llarg termini. Fent-lo prou flexible per evitar les muntanyes russes i els colls d’ampolla desproporcionats lligats als cicles econòmics, polítics i demogràfics. Ens hi posem?

Martí Galí és investigador postdoctoral a l’Université Laval (Quebec, Canadà), on estudia les interaccions entre el plàncton marí i el clima.

I darrerament, les sagnants revisions de projectes finançats pels plans nacionals espanyols ja finalitzats fa anys, i que posats en mans de consultories sense escrúpols van recuperant/piratejant diners per a les arques de l’Estat per abaratir encara més el finançament de la recerca.

Els textos clàssics són una referència gairebé inesgotable que ens segueixen ajudant a interpretar el nostre dia a dia actual. En aquest cas, aquest lema llatí crec que exemplifica bé el repte futur de la recerca al nostre país.

Catalunya, dins l’Estat espanyol, ocupa una confortable posició respecte al global pel que fa a diversos indicadors científics. Aproximadament un 20% de les publicacions espanyoles provenen de Catalunya. Però en mesures qualitatives, en canvi, aproximadament el 40-50% és el pes que té Catalunya dins l’Estat, en articles molt citats, o en l’obtenció d’ajuts de l’European Research Council, o en el programa de centres d’Excel•lencia Severo Ochoa. I a nivell internacional, les institucions catalanes han començat a fer-se visibles en major o menor mesura, encara tímidament, per exemple en l’obtenció de projectes de l’Horizon 2020 però amb la ferma convicció d’anar guanyant terreny. També alguns investigadors catalans il•lustres ocupen posicions de gran prestigi científic al Món com Joan Massagué o Josep Baselga, tots dos als EUA.

Una opció fàcil per a Catalunya és romandre com fins ara. Però cal advertir que la ciència espanyola, especialment dirigida des dels Ministeris, és en realitat un gran Titànic que es va enfonsant poc a poc. Espanya, malgrat haver generat excel•lents investigadors i investigadores i ser el país número 10 del Món en producció científica (segons SJR en base a dades d’Scopus), és un pou en gestió i finançament de la recerca. Molts hem viscut de prop les baixades pressupostàries de fins a un 40% dels pressupostos de recerca espanyols, tot i incloure partides importants per recerca militar que quasi no impacten a Catalunya. També la desigual distribució de la part de fons europeus FEDER lliurats a l’Estat i no regionalitzats que només arriben a Catalunya en forma d’engrunes. O les poc estimulants bonificacions fiscals a les donacions i al mecenatge que estableix la legislació espanyola, inexistents quan ens referim a consorcis d’R+D. I darrerament, les sagnants revisions de projectes finançats pels plans nacionals espanyols ja finalitzats fa anys, i que posats en mans de consultories sense escrúpols van recuperant/piratejant diners per a les arques de l’Estat per abaratir encara més el finançament de la recerca. I la cirereta del pastís, l’IVA, que especialment, per no dir únicament a Catalunya ha aconseguit crear inseguretat jurídica i l’Agencia Tributaria espanyola ha incrementat la recaptació en diversos milions d’Euros a l’any de manera obscura i amb criteri canviant, fent que les institucions catalanes de recerca deixin d’ingressar imports considerables d’IVA (diversos milions d’Euros cada any) fruit de la seva legítima activitat econòmica no reconeguda per l’administració tributària. A més, les lleis espanyoles encotillen el creixement de les institucions de recerca públiques restringint el creixement de la massa salarial per damunt de l’1% independentment de l’èxit o no en la seva activitat.

Però tot i això Catalunya és una realitat científico-tecnològica amb un potencial que va més enllà de l’Estat espanyol. Mai hem tingut estudiants en disciplines científiques i enginyeries, i també recercaires, tan sòlidament formats. Per tant tenim les persones adequades (el més important!). Per a Catalunya la veritable referència comparativa hauria de ser externa. Països com Dinamarca, el qual té prop de 6 milions d’habitants i que produeix uns 1000 articles científics més que Catalunya cada any (aprox. 17.000), i amb un impacte superior (cites/article obtingudes), haurien de ser la nostra fita. Dinamarca lidera a Europa, juntament amb Suïssa, les cites obtingudes per article en els darrers anys i l’any 2016 és el país número 24 en producció científica al Món. L’any 2007 aquest país va fer una reforma universitària on va passar de 25 a 8 universitats.

Al final la qüestió es podria presentar com: triar entre el Titànic o Dinamarca. En aquests moments crec que els arguments tomben a fer una acció audaç, però segura, i posar les bases per a un sistema més ferm i estable a futur. Catalunya té darrera seu 150 països al Món amb un PIB més baix que el seu. Per què no hauria de ser possible triar “Dinamarca”? Els camins per fer-ho de ben segur seran difícils, estrets i plens d’espines … com ens deien els clàssics, però Catalunya pot assolir el reconeixement definitiu de la seva excel•lència en recerca, i el que és encara més important, beneficiar-se de l’impacte de la tecnologia generada i de les bones idees dels investigadors i investigadores, i això lubricaria substancialment el sistema productiu i se’n trauria profit, representant un nou avantatge comparatiu per a Catalunya en el context macroeconòmic internacional.

Lluís Rovira (Girona, 1968) és Doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona i especialista en l’anàlisi i gestió de la ciència i la tecnologia. La seva faceta com a investigador l’ha dut a interessar-se per l’anàlisi de l’activitat científica i la bibliometria, camp en el què ha dirigit diversos projectes de recerca. Com a gestor, ha estat secretari del Consell Social de la Universitat de Girona i del Parc Científic i Tecnològic de la mateixa universitat. Ha estat director adjunt a l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) (2005-2009) i adjunt al director general de Recerca (2009-2011) de la Generalitat de Catalunya. Des de març de 2011 és director de la Institució dels Centres de Recerca de Catalunya .

 

M’agrada que entre tots intentem fer un signe +,
com en aquesta tarda intensa i màgica,
un signe de sumar visible des de l’aire,
i no de provocar, de derrotar o d’humiliar.

M’agrada que entre tots intentem fer un signe +,
com en aquesta tarda intensa i màgica,
un signe de sumar visible des de l’aire,
i no de provocar, de derrotar o d’humiliar.

Sumar!: allò que Catalunya no sap fer mai
i Espanya encara menys:
a Catalunya, dispersió i engrunament,
a Espanya, esclafament i imposició.

la difícil suma de raons i de voluntats,
quina falta ens fa a tots plegats!
Quants esforços malversats en dogmatismes,
quantes il•lusions avortades per la covardia,
quantes esperances dilapidades en terceres vies
que l’altre no vol ni escoltar!

M’agrada ser amb tanta altra gent en aquest gran signe +.
No me’l crec gaire, perquè ni Catalunya ni Espanya
no són llocs amb tradició ni ganes de sumar.
Però alguna cosa hem de fer, si creiem realment en la suma,
en la conversa, en el futur, en la llibertat.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).

El Govern espanyol no s’ha adonat que per ser mínimament competitius en la nostra activitat de recerca ens hem de moure forçosament en un entorn plenament internacional. La recerca és internacional i el talent (que no deixa de ser el bé més preuat en un sistema d’universitat i de recerca com el nostre) va allà on millors condicions li proposen per a desenvolupar lliurement la seva feina.

La visió majoritària i compartida que la independència de Catalunya comportarà millores en la recerca i l’educació superior del nostre país està prou fonamentada en una legislació i una gestió de les polítiques vinculades al coneixement pel Govern espanyol plenes de burocràcia, inflexibilitat i manca de transparència. Alguns articles de periodistes internacionals ho exposen clarament i amb bona documentació (What impact would Catalan independence have on universities?) Els elements més concrets en que es fonamenta aquesta hipòtesi cal anar desgranant-los i fer-los evidents. Quim Bosch, per exemple, ja va fer palès en aquest fòrum les injustícies que reben els becaris catalans (Les beques universitàries a l’Imperi Galàctic). El tema de les beques universitàries és tan injust que continuarà…

Un altre dels temes que vull remarcar és la composició de les comissions d’avaluació i els tribunals de selecció del personal. El Govern espanyol no s’ha adonat que per ser mínimament competitius en la nostra activitat de recerca ens hem de moure forçosament en un entorn plenament internacional. La recerca és internacional i el talent (que no deixa de ser el bé més preuat en un sistema d’universitat i de recerca com el nostre) va allà on millors condicions li proposen per a desenvolupar lliurement la seva feina. Un dels elements claus en la gestió del talent és l’avaluació i selecció del personal. Escollir els millors per una posició, sigui la que sigui, no és gens fàcil i, per això, hi ha mecanismes que ajuden a no equivocar-se gaire. Un exemple d’aquests mecanismes és la comissió d’avaluació o el tribunal de selecció, segons el cas. I aquí ve una de les diferències més estratègiques en una Catalunya independent en aquest àmbit.

Des de Catalunya estem convençuts que la internacionalització dels comitès afavoreix la nostra qualitat com a sistema. Alguns exemples es trobem en les comissions d’ICREA on trobem membres de les universitats d’Oxford, Cambridge, Delft, París, Munich, etc. i d’altres entitats com el CNRS, el Max-Planck, etc. També ho especifica la normativa del programa Serra Hunter: “Les comissions encarregades de jutjar els mèrits acadèmics dels aspirants …estan formades per persones de reconegut prestigi, tant nacional com internacional…” Sense ànim de confrontació, per exemple, a l’Estat espanyol la tradició més aviat ha estat que la comissió de selecció de professors universitaris siguin tots ells de la mateixa universitat que convoca la plaça (p. 56204) o només cal mirar la composició de les comissions d’avaluació de l’ANECA on els membres són representants de les universitats espanyoles. Si volem competir internacionalment i tenir alguna garantia d’èxit hem de refermar la manera com seleccionem el millor talent que acabarà donant fruits a la nostra economia i la nostra societat. La competitivitat internacional ens imposa jugar amb les regles que juga tothom i això en aquest cas vol dir sempre comissions d’avaluadors experts internacionals.

Jordi Mas és doctor en Microbiologia per la UB i MBA per ESADE. Professor associat de la UAB. Actualment dirigeix l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR).

Ara podem consolidar els canvis que els feminismes han anat plantejant, alliberar-nos del patriarcat, el masclisme i crear un país en el que totes i tots ens hi puguem desenvolupar dignament. La situació de les dones és un dels principals indicadors del nivell de democràcia i progrés d’una societat. Així doncs, independència i feminismes han d’anar de la mà.

Tot i que el debat independentista ha estat en bona mesura cec al gènere, la creació d’una república catalana esdevé una gran oportunitat per tenir en compte les dones i les seves reivindicacions. Aquestes es menystingueren en l’elaboració de la Constitució del 78. Ara podem consolidar els canvis que els feminismes han anat plantejant, alliberar-nos del patriarcat, el masclisme i crear un país en el que totes i tots ens hi puguem desenvolupar dignament. La situació de les dones és un dels principals indicadors del nivell de democràcia i progrés d’una societat. Així doncs, independència i feminismes han d’anar de la mà.

Una república catalana és una oportunitat per posar la vida en el centre de les estructures i polítiques. Això implica que les prioritats han de virar cap al benestar i les cures de les persones. Per això cal assegurar la universalitat i qualitat del sistema de salut i avançar en altres aspectes fins ara desconsiderats en el marc espanyol. Per exemple, caldria dotar-nos dels recursos suficients per desplegar la llei de la dependència. Fer-ho té importants impactes sobre les dones que tradicionalment han estat les nostres cuidadores.

També és crucial assolir la presència equitativa de les dones a tots els nivells de decisió i espais de participació política, social i laboral. Cal doncs fer front a la divisió sexual del treball, tant vertical com horitzontal. Això ens permetria acabar amb el sostre de vidre i amb la bretxa salarial de gènere, però també amb el valor desigual del treball productiu i reproductiu, així com el repartiment desigual del temps. Les dones dediquem de mitjana el doble d’hores setmanals que els homes a les tasques de la llar i de cura. Per tot això, també ens cal avançar cap a la reforma horària i garantir l’educació i cura dels infants.

En el marc espanyol se’ns impedeix actuar davant l’emergència social, com en el cas de la pobresa energètica, els problemes d’habitatge o l’acollida de refugiats. Ara podem apostar per un ferm compromís contra les desigualtats i una redistribució de la riquesa amb sentit. Fer-ho té importants impactes de gènere, doncs les dones es troben sobre representades entre les persones amb risc de pobresa i exclusió social.

En una nova república catalana s’ha de superar la LOMCE, recuperar els continguts d’igualtat, apostar per una educació sexual de qualitat, així com garantir la coeducació. També cal avançar, definitivament, en matèria de gènere en les nostres universitats i centres de recerca. La nova república ens ha de permetre acabar amb els exèrcits i poder així dedicar aquests recursos a la millora de les condicions de vida de les persones i a exportar la cultura de la pau enlloc d’armament.

Finalment, cal garantir el dret al propi cos i a la llibertat sexual, així com avançar en garantir vides lliures de violència. Per això, fer front a la violència masclista ha d’esdevenir una qüestió d’estat i, així, eradicar els maltractaments i assassinats que pateixen les dones pel simple fet de ser-ho i les violències cap a les col.lectivitats LGTBI+. Ja comptem amb una legislació pionera i molt més avançada que l’espanyola i ara cal poder-la desenvolupar i implementar en condicions. A què esperem per aprofitar aquesta gran oportunitat?

Núria Vergés Bosch és Professora lectora del Departament de Sociologia de la Universitat de Barcelona. És Membra del grup de recerca consolidat Copolis de la UB, així com de l’Institut Interuniversitari d’Estudis de Gènere de Catalunya. És també membra de l’associació de dones per la recerca i l’acció ALIA i del Seminari interdisciplinar de metodologies de recerca feminista, SIMREF. És Cofundadora del col·lectiu de dones i tecnologies Donestech i forma part de Feministes per la independència. Les seves línies de treball actuals versen sobre la relació gènere i tecnologies, les polítiques socials i familiars, la comunicació intercultural, les violències masclistes i les metodologies de recerca feminista.

Malgrat que subscric completament l’opinió que com a científics tot ens anirà millor (no pot anar pitjor) en un estat independent, no deixo de treure’m del cap la por de que puguem copiar els vicis i les complicacions que tant critiquem. Per posar un exemple, creieu de debò que ens desfarem dels farragosos sistemes d’avaluació acadèmica i científica, que vicien la promoció del personal?

He de reconèixer que llegint les entrades al blog he tingut una certa sensació de vertigen, una barreja d’il·lusió i por. Malgrat que subscric completament l’opinió que com a científics tot ens anirà millor (no pot anar pitjor) en un estat independent, no deixo de treure’m del cap la por de que puguem copiar els vicis i les complicacions que tant critiquem. Per posar un exemple, creieu de debò que ens desfarem dels farragosos sistemes d’avaluació acadèmica i científica, que vicien la promoció del personal? O dels sistemes de finançament de grups de recerca, que bastant sovint donen al que més té? Sento xafar la guitarra, però recordo –sí, encara recordo!- una il·lusió semblant amb la reinstauració de la Generalitat, i que ben aviat vam veure que copiava en molts aspectes la burocràcia i complexitat inútil de l’estat que ens va en contra. Tant de bo siguem capaços de recordar els errors comesos, i copiar no l’estat del que ens independitzarem, sinó altres estats a qui els va millor. A partir del 2 d’octubre caldrà estar a l’aguait, i vetllar perquè les estructures que es crein i els procediments que s’estableixin siguin transparents i eficients i ens permetin poder desenvolupar les nostres tasques docents i de recerca de manera comparable als dels estats als que ens volem emmirallar. La feina de debò començarà aleshores.

Rosa Maria Poch és Catedràtica d’Edafologia de la Universitat de Lleida. Enginyera Agrònoma (UPC) i Doctora en Ciències del Sòl per la Universitat de Gant (Flandes). La seva recerca s’orienta a la micromorfologia aplicada a la gènesi i al maneig dels sòls.

Malauradament, no tothom té el mateix accés a la qualitat de vida que la ciència ha estat capaç d’oferir. I per a mi, aquest és el repte, la República ha de fer arribar els assoliments científics i tecnològics a tota la població sense cap excepció ni cap discriminació. Crec que aquest és el destí de tota la població humana del planeta: l’assoliment d’un sistema de llibertat i justícia universal basat en el coneixement.

Crec que arribats fins on hem arribat no cal donar arguments en favor de fer el nostre propi camí i fundar un nou país. Em pregunto com és que encara hi ha compatriotes meus que dubten. És que es por fer una altra cosa? Tots els pobles tenen dret a ser lliures. En tot cas els arguments els ha de donar aquell qui negui aquest dret. N’hi ha que diuen que volem anar massa ràpid. Em fa l’efecte que és justament al contrari, que hauríem d’haver construït la República molt abans. Per tant, més que defensar el dret d’autodeterminació vull pensar en el país que desitjo, en el que crec que podríem bastir, el millor país possible, aquell que és capaç de crear les condicions per tal que tots els seus ciutadans i ciutadanes tinguin a l’abast la qualitat de vida que els permeti ser feliços.

I com s’aconsegueix la qualitat de vida? Amb la tecnologia. Les civilitzacions de les quals en coneixem alguna cosa van aconseguir la felicitat dels seus ciutadans amb avenços com el clavegueram, la construcció d’estructures per portar l’aigua lluny dels rius, el desenvolupament de remeis per a les malalties. El coneixement (ciència) i la seva aplicació (tecnologia) proporciona les condicions bàsiques per a la felicitat. La ciència ha fet possible que sectors creixents de població gaudim d’una vida que m’atreviria a qualificar de plàcida en comparació a la de milers de generacions anteriors. I el procés continua, amb els avenços en biotecnologia i biomedicina que han de permetre anar bandejant malalties que encara patim. Malauradament, no tothom té el mateix accés a la qualitat de vida que la ciència ha estat capaç d’oferir. I per a mi, aquest és el repte, la República ha de fer arribar els assoliments científics i tecnològics a tota la població sense cap excepció ni cap discriminació. Crec que aquest és el destí de tota la població humana del planeta: l’assoliment d’un sistema de llibertat i justícia universal basat en el coneixement.

És obvi que encara som lluny de l’objectiu, com també ho és que ens hi anem apropant. Ara i aquí tenim una oportunitat per construir aquest ideal de país. Tenim un parell de generacions formades en els millors centres de recerca d’arreu del món i unes infraestructures homologables. Tenim talent per seguir avançant i capacitat per generar nova tecnologia. Crec que la República Catalana ha d’adobar i conrear (dedicar recursos) totes aquestes capacitats en tots els àmbits del coneixement. Qui sap on pot acabar brollant el talent i no es pot desaprofitar cap oportunitat. Aconseguir ara i aquí una societat lliure, culta i feliç basada fermament en el coneixement no em sembla impossible, ni tan sols difícil. Què voleu que us digui, crec en els meus conciutadans. Hi he cregut des de petit i els darrers anys de mobilitzacions, amb totes les seves limitacions, m’han refermat en aquesta convicció. I el que em fa creure-hi més és la capacitat dels catalans per acollir i integrar voluntats a un projecte comú: fer el millor país possible, el millor país del món.

Josep Lluís Torres és Professor d’Investigació del CSIC. Ha desenvolupat la seva carrera a diferents Instituts dins del Centre d’Investigació i Desenvolupament, que ara fa 50 anys. Ha estat investigador associat al Salk Institute for Biological Studies i es dedica a l’estudi de la relació entre alimentació i salut. La seva activitat cerca conjugar ciència bàsica, aplicació tecnològica i emprenedoria.