Votaré Sí perquè en fer-ho i si el resultat és favorable, podré ser exigent. Com a científic i com a ciutadà podré exigir que la nova realitat es construeixi des de l’honestedat política, enyorada des de fa anys en molts dels nostres representants, molt acostumats a conviure amb la corrupció i el clientelisme.
Àngel Messeguer
En un escrit anterior, vaig apuntar algunes reflexions generals sobre la meva posició a l’hora de plantejar-me el desig d’una Catalunya independent i fer-ho des del vessant professional com a científic que ha treballat en una institució pública, el CSIC, a qui no em fa cap recança mostrar d’antuvi el meu agraïment.
Ara però, ha arribat l’hora de la veritat amb la convocatòria d’un referèndum perquè la nostra societat voti la seva preferència de futur. La meva opció la tinc clara: votaré SÍ. I ho faré per una confluència de motius racionals i sentimentals, que viuen en harmonia i il·lusió tot esperant l’1 d’octubre. En podria comentar uns quants, segurament coincidents amb els de molts col·legues universitaris i d’institucions públiques i privades de recerca que ja ho han fet. Tanmateix n’escullo un de sol.
Votaré Sí perquè en fer-ho i si el resultat és favorable, podré ser exigent. Com a científic i com a ciutadà podré exigir que la nova realitat es construeixi des de l’honestedat política, enyorada des de fa anys en molts dels nostres representants, molt acostumats a conviure amb la corrupció i el clientelisme. S’edifiqui sobre uns principis que respectin i facin respectar les normes democràtiques elementals en un clima de llibertat responsable. Proporcioni respostes fora de populismes i demagògies a les urgències socials enquistades des de fa temps. Promogui l’educació a tots els nivells, estimuli els sistemes de valors que se’n deriven i es comprometi a no fer d’aquestes polítiques un ús partidista de curta volada. Es treballi a fons per la pau i la cooperació entre els pobles sense descuidar la garantia de viure en un entorn de seguretat. En definitiva, crec que el triomf del SÍ em donarà aquest dret a exigir i el vull exercir.
Àngel Messeguer i Peypoch és professor d’Investigació del CSIC adscrit a l’Institut de Química Avançada de Catalunya. En va ser director entre el 2005 i el 2012. Ha treballat sobre les aplicacions de la química mèdica al descobriment de fàrmacs. És membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.
Votaré SI per poder-nos administrar nosaltres mateixos. Els fets ens han demostrat que l’estat espanyol no defensa els nostres interessos ni culturals, ni econòmics, ni la nostra voluntat i que no tenim altra sortida que gestionar-nos com un estat més dins la UE.
Jordi Sunyer
Tres preguntes em faig. Per què un referèndum d’autodeterminació? Per què votar sí a la independència? Per què ara?
Som un país, una terra, un poble, una història, una llengua, una cultura, una voluntat, una dignitat que ens vesteix com a nació amb tot el dret a decidir sobre el seu futur. Com a majoria dels catalans penso que és inqüestionable que tenim dret al referèndum.
Votaré SI per poder-nos administrar nosaltres mateixos. Els fets ens han demostrat que l’estat espanyol no defensa els nostres interessos ni culturals, ni econòmics, ni la nostra voluntat i que no tenim altra sortida que gestionar-nos com un estat més dins la UE. El cas dels científics és paradigmàtic. Treballem en xarxa amb col•legues d’arreu, de dins i fora l’estat espanyol, sense cap diferència entre ells. Però alhora competim amb tots ell pels fons de recerca. Nosaltres amb les mans lligades per la manca de suport a la recerca a Espanya. És aquí on rau el desencontre entre la manca de voluntat de l’estat espanyol per promoure la recerca i la manifesta voluntat del govern català i la societat catalana per promoure-la. Aquesta situació va en contra de l’èxit del model català de recerca, de la competitivitat dels seus centres i investigadors, i de la retenció del nostre talent jove que es veu obligat a emigrar. Un nou estat català defensaria la recerca, el coneixement i la cultura com una prioritat..
Ara és el moment, pel llarg camí des de la sentència de l’estatut, humiliant i desastrosa per als catalans.
Jordi Sunyer és Investigador del CREAL i catedràtic de Medicina Preventiva i Salut Pública de la UPF. Autor de recerca de gran impacte sobre l’efecte de les exposicions ambientals durant el desenvolupament dels nens i, en especial, efectes de la contaminació de l’aire en el desenvolupament cognitiu.
Poques vegades un col•lectiu es troba davant una cruïlla tant decisiva, les raons i els sentiments entrecreuats porten a resultats caòtics, el BREXIT n’és un exemple proper. No defugim el debat, donem les nostres raons i escoltem les dels altres per decidir en llibertat l’1 d’Octubre. Que Sepharad aquest cop escolti!
Francesc Illas
Sovint el meus col•legues d’arreu del mon em pregunten les raons que mouen tants ciutadans de Catalunya cap a posicions independentistes. Molts d’ells argumenten que ja gaudim d’una autonomia prou ampla i que la transició del franquisme a la democràcia va ser modèlica. Obliden les condicions en les que es va fer la transició, no tenen en compte les condicions de contorn, aquelles que en la Física sovint defineixen la solució del problema. L’aparell de l’estat, judicatura, exèrcit, policia era el mateix que en el moment de la dictadura. Malgrat tot, molts varem creure que s’obria una possibilitat i varem apostar fort per la nova constitució. Podia haver anat bé però les forces polítiques que ara s’anomenen constitucionalistes van retorçar tots els mecanismes a fi de que moltes competències quedessin buides o fossin tutelades per l’estat.
El cas de la política científica n’és un exemple: un sistema de beques pre- i post-doctorals centralitzat que fa impossible competir amb igualtat de condicions amb els països més avançats del nostre entorn, unes restriccions absurdes quant a la participació a projectes científics, un finançament de la recerca poc més que ridícul. Dins d’aquest sistema miop sobresurten algunes de les iniciatives dutes a terme a Catalunya al llarg dels anys com ICREA o els centres CERCA que, sense ser òptimes i sovint a costa de penalitzar encara més el magre pressupost de les universitats, han aconseguit atreure talent i situar Catalunya en el mapa de la recerca científica d’alt nivell. Malgrat les enormes retallades de tot tipus, les universitats catalanes destaquen dins el gris panorama de la universitat espanyola. Què no es podria aconseguir si la capacitat de decisió no depengués de ningú més? Vivim un moment únic on potser podem donar un tomb a la història, no només per una millora de la qualitat de la recerca científica generadora de progrés, no només per una previsible millora de l’economia en termes globals sinó, sobretot, per dignitat, per respecte a una llengua i una cultura mil•lenàries. Perquè, parafrasejant Espriu, Sepharad no entén que els homes no poden ser si no són lliures i llibertat implica també decidir el futur com a col•lectiu que vol i pot fer-ho.
Francesc Illas i Riera és Catedràtic de Química Física de la Universitat de Barcelona i Director de l’Institut de Química Teòrica on desenvolupa la seva recerca en al camp de la Ciència de Materials Computacional. Ha rebut la Distinció de la Generalitat per a la Promoció de la Recerca Universitària el 2001 i la distinció ICREA Acadèmia els anys 2009 i 2015. L’any 2004 va rebre el premi Bruker de Química Física concedit per la Reial Societat Espanyola de Química i el 2009 va ser escollit membre de la European Academy of Sciences.
La gran mobilització i il·lusió que ens ha dut fins al referèndum de l’1 d’octubre ha de fer possible donar una patada definitiva a l’estat que tenim en contra nostra i crear una República basada en els interessos de tota la població. I per tant, començar ben aviat a proposar i aplicar mesures recolzades per una gran majoria per afavorir aquests interessos.
Jordi Font
Els científics som ben conscients, sobretot els que hem treballat en temes ambientals, que el desenvolupament actual de la societat a escala mundial ens està duent a una situació insostenible. Els recursos naturals, i amb especial cruesa els energètics, s’estan explotant com si fossin il·limitats. Molts estudis ens avisen que en diversos aspectes ens estem acostant al col·lapse, i alguns experts, fins i tot de corporacions petrolieres, expliquen que estem arribant (o potser ja hem arribat) al punt màxim de producció mundial de petroli i entrem en una davallada irreversible. Això vol dir que el sistema econòmic actual, basat en un creixement ininterromput, està condemnat al fracàs a un termini no gaire llunyà. La forma de vida que sembla que hem triat, i que en moltes regions del món encara estan intentant àvidament d’assolir, no té futur. Podem donar-hi les voltes que vulguem, però si som rigorosos en l’anàlisi de la realitat no podem evitar aquesta conclusió.
Quines alternatives tenim? És important tenir en compte que aquesta situació es produeix en un context on el poder econòmic i financer ha arribat a un estadi de domini casi total: dicta les seves lleis, o al menys exerceix la seva voluntat, amb ben poques excepcions, per sobre del poder polític que en democràcia hauria de defensar els interessos de tota la població. I quan aquest poder polític està tant corcat com és el cas de l’estat espanyol, ja ni tan sols intenta oposar-se a l’acció de les elits dominadores i fins i tot els facilita la feina, amb una legislació que les afavoreix i un nivell d’impunitat i corrupció tan grans que fa difícil distingir on acaben alguns òrgans de l’estat i on comencen els grups que directament treballen per al seu benefici particular.
Si volem intentar aturar la marxa accelerada cap a una societat sense futur hem d’actuar amb urgència en tots els fronts que estiguin al nostre abast, molt especialment a nivell pròxim impulsant comportaments socials i exercint formes de gestió que permetin aturar l’espoliació i el malbaratament de recursos. És una tasca enorme que només pot tenir èxit amb la implicació d’una gran part de la població, que vegi que entre tots podem crear les condicions per parar els peus als especuladors i aprofitats i posar l’administració de l’estat al servei de tots els ciutadans.
I és evident que a Catalunya tenim ara una oportunitat única. La gran mobilització i il·lusió que ens ha dut fins al referèndum de l’1 d’octubre ha de fer possible donar una patada definitiva a l’estat que tenim en contra nostra i crear una República basada en els interessos de tota la població. I per tant, començar ben aviat a proposar i aplicar mesures recolzades per una gran majoria per afavorir aquests interessos. És l’única manera de poder-ho fer, no pas com proposen aquells que tenen unes prioritats impossibles i volen fer creure que es pot canviar la societat dins l’actual marc autonòmic escanyat de la monarquia espanyola.
Jordi Font és físic oceanògraf. Professor d’Investigació del CSIC jubilat (Institut de Ciències del Mar). Investigador Co-líder de la missió SMOS de l’Agència Espacial Europea. Premi Nacional de Cultura 2011 en Pensament i Cultura Científica. Fins 2010 presidí el Comitè de Física i Clima de l’Oceà de la Comissió Internacional per a l’Exploració Científica de la Mediterrània..
El problema de la independència del país no és de legitimitat, sinó de facticitat: ser prou forts per aconseguir implementar aquestes decisions malgrat la política de judicialització, inhabilitacions, previsibles condemnes de presó, aplicacions totals o parcials dels articles coactius de la Constitució, etc.
Ferran Requejo
A la vida pràctica hi ha problemes que tenen solució (o solucions) i altres que no en tenen. L’àmbit polític de les democràcies no és diferent. Alguns problemes tenen solucions estables i altres no. Aquesta dualitat pot combinar-se amb la voluntat o no dels actors implicats en minimitzar els problemes, tinguin o no solució. Així, ens trobem amb quatre tipus de situacions: a) problemes amb solucions estables i voluntat de minimitzar-los, b) problemes amb solucions estables però sense voluntat de minimitzar-los, c) problemes sense solució però amb voluntat de minimitzar-los, i d) problemes sense solució ni voluntat de minimitzar-los.
En quina d’aquestes situacions es troba el contenciós Catalunya-Estat espanyol?. D’entrada, no és cert que no hi hagi solucions. La política comparada ofereix un ventall de tècniques d’organització territorial -confederals, federal-plurinacionals, consociacionals, regles de secessió, etc- d’acomodació de democràcies plurinacionals (Canadà, Bèlgica, Regne Unit). Donada la repetida manca de voluntat del poder central de minimitzar el problema, crec que estem davant de la situació b).
Aquesta minimització vindria associada a unes “terceres vies solvents”. Tanmateix, la pràctica mostra que no resulten possibles (a diferencia d’altres democràcies). Per què això és així?. No hi ha una única causa, sinó vàries. Una d’elles és la contraposició entre dues cultures polítiques, una de caire estatalista i unitarista davant d’una altra més societària i confederal, refractària als impulsos homogeneïtzadors i centralitzadors de la primera.
Una condició necessària per trobar solucions factibles és saber definir be el problema. És a dir, en primer lloc, caracteritzar-lo sense eufemismes ni distorsions; en segon lloc, establir quina és la seva qüestió bàsica; i, en tercer lloc, saber on es troben les solucions. És fàcil veure que aquí no es dona cap d’aquests tres components.
Els partits espanyols de dretes (PP i C’s) no tenen interès ni tan sols en plantejar el problema nacional/territorial espanyol, i encara menys de buscar una solució solvent. Entre altres raons, la seva cultura política els hi ho impedeix. El pluralisme nacional, lingüístic i cultural els hi ve gran, el viuen com una molèstia que tan de bo no existís. Això sí, defensen que els ciutadans de Catalunya segueixin subvencionant un estat que no reconeix el seu pluralisme nacional i que manté uns dèficits fiscal i d’infraestructures escandalosos en termes de política comparada.
Els partits d’esquerra estan atrapats entre dues impossibilitats. D’una banda, la proposta de Podemos d’un referèndum pactat de tipus britànic resulta impossible sense el concurs del PSOE, el qual sempre s’hi ha oposat. D’altra banda, una reforma constitucional que suposés una solució plausible resulta una impossibilitat pràctica: el PSOE no te cap model solvent (la declaració de Granada del 2013 està molt allunyada dels models de federalisme plurinacional). Però fins i tot si el partit socialista es posés a treballar seriosament en el tema –cosa que mai ha fet- i pactés un model d’aquest tipus amb Podemos, això no seria suficient per aprovar una reforma constitucional en el Congrés i el Senat davant de la oposició del PP i C’s.
Les dretes espanyoles no volen una solució i les esquerres, atrapades en una doble impossibilitat, no tenen una solució pràctica que pugui rebre aquest nom. Així, en termes d’unes terceres vies efectives el panorama resulta desolador. La “càrrega de la prova” de que això no és així correspon als seus impulsors, sobretot en termes de continguts. De moment ningú ha ofert res plausible més enllà d’apel·lacions retòriques al “diàleg”, “consens”, o a un “referèndum pactat” que, tal com estan les coses, esdevenen exercicis buits o fins i tot cínics i perversos. Ja no toca gens fer comèdia.
Des de Catalunya tot conspira per procedir a decisions unilaterals (democràtiques, cíviques i pacífiques). El problema de la independència del país no és de legitimitat, sinó de facticitat: ser prou forts per aconseguir implementar aquestes decisions malgrat la política de judicialització, inhabilitacions, previsibles condemnes de presó, aplicacions totals o parcials dels articles coactius de la Constitució, etc.
La degradació de l’estat de dret espanyol encara no ha tocat fons. I segons com vagin les coses, el paper fins ara passiu de les institucions europees i internacionals podria revertir-se a mig termini. Però encara queda camí per a que això passi.
Catalunya és un país resilient davant dels constants intents històrics d’assimilació, incloses dues dictadures en el segle XX. Sigui quina sigui l’evolució de la situació actual, el problema de fons romandrà. Per això crec que, malgrat totes les dificultats, ara és el moment de donar el màxim suport al referèndum convocat per la Generalitat. L’estat actuarà. Si el referèndum es pot fer, màxima participació; si no es pot fer, mobilització permanent amb incidència internacional. El partit seguirà. SEGUIREM.
(article publicat a La Vanguardia el 30 de juny de 2017)
Ferran Requejo és Catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). Ha estat director del Màster en Democràcies Actuals. Premi Rudolf Wildenmann (ECPR), 1997; Premi Ramon Trias Fargas, 2002; Premi Associació Espanyola de Ciència Política al millor llibre publicat, 2006.
Costa imaginar que fa quaranta anys
poguéssim mirar les lleis amb més o menys esperança:
com un element constructor de futurs més oberts,
més realistes, més flexibles, més amables,
la llei com a camí i com a debat,
I no com a absurda, simple i letal prohibició.
David Jou
Si no coneguéssim la trista realitat d’Espanya
-lloc que podria ser esplèndid en altres mans-
seria difícil entendre que any rere any
la resposta de Madrid a tanta gent sigui sempre la mateixa:
el menyspreu, l’arrogància, la prepotència,
l’insult, la mentida i l’amenaça.
I cap ni una solució a cap ni un dels problemes
que any rere any es perpetuen, s’enquisten i s’agreugen!.
Això és el que fa perdre autoritat a les lleis
i desacredita els tribunals que les interpreten
-el desastre d’un tribunal constitucional
degradat a instrument servil del centralisme-:
la mala voluntat, l’autoritarisme agressiu,
el nacionalisme excloent, la rapacitat sense límit,
la falta de cap ganes d’escoltar ni de comprendre.
Costa imaginar que fa quaranta anys
poguéssim mirar les lleis amb més o menys esperança:
com un element constructor de futurs més oberts,
més realistes, més flexibles, més amables,
la llei com a camí i com a debat,
I no com a absurda, simple i letal prohibició.
Un any més hi anirem, un any més ens insultaran,
menystindran i amenaçaran.
No cal esperar-ne res: com en l ‘infern del Dant
en l’Espanya d’avui no ens hi cap l’esperança.
David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).
La independència és l’estat natural dels pobles i qualsevol altra situació que la condicioni o impossibiliti representa una transgressió del dret natural, no només del civil. Només la independència, entesa com l’articulació d’un estat propi, assegura la llibertat de les persones i el manteniment d’una tradició cultural, social i lingüística.
Jordi Redondo
La independència és l’estat natural dels pobles i qualsevol altra situació que la condicioni o impossibiliti representa una transgressió del dret natural, no només del civil. Només la independència, entesa com l’articulació d’un estat propi, assegura la llibertat de les persones i el manteniment d’una tradició cultural, social i lingüística.
La ciència no pot donar l’esquena a la reivindicació de la llibertat i la igualtat. Tampoc no pot esgrimir l’argument de la interdependència amb les falses exigències de la internacionalitat i la globalitat. La independència dels territoris de llengua catalana no afebleix ni la ciència present ni la futura, ans enforteix i estimula els intercanvis i contactes on es desenvolupen les condicions de col.laboració i de competència entre els investigadors.
Jordi Redondo és Catedràtic de Filologia Grega de la Universitat de València. Autor de manuals universitaris per als estudiants de filologia grega en matèria de religió i mitologia; teoria i història literària; i sintaxi. Impulsor a la Universitat de València dels estudis de religió, des de l’any 1996, i de recepció de la literatura, des del 2005.
Tot contradient-se, molts autoanomenats “progressistes” neguen a Catalunya el dret a l’autodeterminació. Els que es deien més revolucionaris ara ens remeten a la Constitució de 1978, escrita amb les baïonetes dels militars franquistes al cul. Un cop més els “progressistes” locals han quedat en pilotes, sense cap projecte realista. Els seus mots grandiloqüents no volien dir res.
Antoni Malet
Als historiadors ens agrada recordar que en política parlem de ‘dretes’ i ‘esquerres’ per un accident topogràfic— on van seure, l’any 1789 en els Estats Generals francesos, els partidaris de respectar el veto de Lluís XVI a una assemblea constituent (a la dreta del President) i els partidaris d’ignorar-lo (a l’esquerra).
Amb els anys, dretes i esquerres van agafar significat en el marc de la industrialització i les lluites obreres. En el segle XIX els polítics d’esquerres es van identificar amb el progrés social per a les classes baixes, amb la laïcitat davant l’integrisme catòlic, i es van apropiar de l’etiqueta “progressistes”. Després de 1945 els partits “progressistes” van gaudir del poder a molts països durant molts anys, sense fer gaire res que no fessin també els partits de dretes. I quan arriba el neoliberalisme de Thatcher, Bush i Sarkozy, i llurs propostes horroroses, què passa? No res. Els “progressistes” de França, d’Espanya, de Grècia, d’arreu, no tenien ni una p… idea al cap — en pilotes es queden, com el rei de la faula.
Brandant amb desvergonyiment la seva vacuïtat moral, els “progressistes” locals del PSOE i d’ICV, i alguns “comuns” (no molts), ara diuen que la unitat d’Espanya i de la classe obrera espanyola està per sobre de la democràcia. Tot contradient-se, molts autoanomenats “progressistes” neguen a Catalunya el dret a l’autodeterminació. Els que es deien més revolucionaris ara ens remeten a la Constitució de 1978, escrita amb les baionetes dels militars franquistes al cul. Un cop més els “progressistes” locals han quedat en pilotes, sense cap projecte realista. Els seus mots grandiloqüents no volien dir res.
La independència hauria de servir per regenerar políticament el país. Ja n’hi ha prou de polítics com Duran i Lleida, com Iceta, com Coscubiela, que retorcen el significat de les paraules un dia i un altre i un altre, fins que la distància entre els mots i les coses es fa infinita. Son les noves dretes “progressistes”, que demanen regeneració i transparència mentre posen micròfons a La Camarga, i no passa res …
No ataco les seves idees, tan legítimes com les altres. Denuncio la seva demagògia populista, la manera com amaguen que no tenen cap projecte pel país, si no és fer de comparsa “progressista” dins de l’Espanya del PP i C’s i PSOE i l’IBEX. Catalunya podria tenir un sistema polític més honest, més transparent, amb partits polítics més seriosos, més democràtics. Els tindrem, si som capaços de separar-nos del règim hereu del franquisme, si no ens deixem entabanar per les dretes “progressistes”.
Antoni Malet és catedràtic d’Història de la Ciència a la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Matemàtiques (Universitat de Barcelona) i doctor en Història per Princeton University. És membre de l’Editorial Board d’Annals of Science i Historia Mathematica, i Fellow de l’Académie Internationale d’Histoire des Sciences. Actualment és el President de l’European Society for the History of Science (2016-2018). Investiga la història de les matemàtiques i la física i els instruments matemàtics en els segles XVI i XVII. També investiga les institucions científiques i el paper polític de la ciència en el franquisme, i llur llegat per la ciència del postfranquisme.
Només cal comparar Espanya amb altres països europeus que es miren la ciència d’una manera ben diferent. Una quantificació, tan imperfecta com vulgueu, podrien ser els premis Nobel. Espanya només n’ha tingut dos de científics. En canvi, a Itàlia n’hi ha hagut 12, a França 36 i al Regne Unit 85. És obvi que alguna cosa no funciona.
Salvador Macip
A principis del segle XX, Santiago Ramón y Cajal es queixava de la poca tradició científica que tenia Espanya i feia una sèrie de propostes per canviar la tendència i afegir-se al carro europeu, que cada cop avançava més ràpid. Cent anys després les coses estan sens dubte millor, però Espanya continua tenint un dèficit important en aquest tema. Moltes de les mancances dels temps de Cajal segueixen ben vigents en l’actualitat, i els seus consells sembla que han estat enterrats i oblidats. Els polítics espanyols no consideren que la ciència sigui prioritària perquè no els aporta prou vots, per això no fan gaire per millorar la situació. Al ciutadà mitjà això ja li va bé, perquè tampoc creu que sigui essencial pel futur del país, gràcies a aquesta manca de respecte per la ciència que al llarg dels segles s’ha incorporat a la cultura nacional. Només cal comparar Espanya amb altres països europeus que es miren la ciència d’una manera ben diferent. Una quantificació, tan imperfecta com vulgueu, podrien ser els premis Nobel. Espanya només n’ha tingut dos de científics (i comptant Severo Ochoa som generosos, perquè tenia la nacionalitat americana i va fer la major part de la feina important a l’altra banda de l’Atlàntic). En canvi, a Itàlia n’hi ha hagut 12, a França 36 i al Regne Unit 85. És obvi que alguna cosa no funciona.
Enmig d’aquest clima estructuralment advers, Catalunya es podria considerar un petit oasi. Els esforços de les darreres dècades han esborrat la llarga nit científica del franquisme i han aconseguit que la ciència que es fa actualment sigui competitiva, tant en quantitat com en qualitat. Malgrat les limitacions, i no comptar amb un suport excessiu de l’Estat, els catalans han aconseguit posar al mapa una sèrie de centres i de grups que no tenen res d’envejar als dels països capdavanters. Tot i això, encara queda molta feina a fer. Cal consolidar el que tenim, cal més massa crítica, cal atraure i mantenir nou talent i cal més difusió entre el públic de la bona feina que s’està fent als laboratoris.
Amb un Estat que controla els pressupostos i que ha demostrat que no té les mateixes prioritats, això no és una tasca senzilla. Una Catalunya independent seria lliure per acabar d’implementar la seva política científica sense traves i deixar enrere d’un cop la tradició obscurantista del “¡Que inventen ellos!” que tan mal ha fet a la Península. De la mateixa manera que hem de poder gestionar la sanitat, l’educació, el transport, les forces de l’ordre, etc., ens cal poder aplicar la nostra pròpia política científica en total llibertat. Després de molts anys de trucar a les portes equivocades, l’única manera de fer-ho sembla la independència. Som molts els que creiem que, en tots aquests camps, podem sortir-nos-en millor sols que controlats des de Madrid i que el nou país que es generaria amb la ruptura estaria més d’acord amb les nostres aspiracions i la qualitat de vida acabaria sent més elevada.
Per la nostra història i, sobretot, per la nostra voluntat, ens mereixem l’oportunitat de demostrar-ho. Si més no, de plantejar-nos-ho. Els catalans hem de poder decidir el nostre destí i quins companys de viatge ens interessen més. Si el que tenim ara no ens agrada, hem de poder construir un país millor sense que ens hi posin limitacions. En una societat democràtica, la manera de saber si això és el que realment volem és votant. Encara no he sentit cap argument que contradigui d’una forma raonada una màxima tan essencial. La manera que s’ha triat és el referèndum de l’1-O, i hem de fer tot el possible perquè aquell dia el món sencer senti la nostra veu. Els que vivim a fora no sabem encara si hi podrem participar però molts esperem que aquest octubre farem un pas endavant que ens acabarà portant a un futur millor, un futur on la ciència, per fi, tindrà el lloc que li correspon.
Salvador Macip (Blanes, 1970) és metge, científic i escriptor. Dirigeix un grup de recerca sobre els mecanismes del càncer i l’envelliment cel•lular a la Universitat de Leicester (Regne Unit), on també és professor del Departament de Biologia Molecular i Cel•lular. Ha publicat una trentena de llibres, entre ells set de divulgació científica, i col•labora regularment a diversos mitjans. www.macip.org
Homes i dones que ho han deixat tot i que ara viuen i treballen a Catalunya, que se senten catalans, amb filles i fills catalans. Gent que sent seva la terra d’acollida, que veu un poble que treballa i que creu en aquest projecte, que empeny i s’esforça per un present i futur millors.
Josep Lluís Pelegrí i Llopart
El passat diumenge 6 d’agost, durant la celebració de la diada nacional d’Equador al recinte del Fòrum, la sectorial d’immigració de l’ANC va passar una enquesta a 120 catalans d’origen estranger, majoritàriament equatorians. Entre les preguntes vam formular la de “Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?”. De les 102 persones que deien que voldrien anar a votar va haver-n’hi 69 a favor del Si. Ja es força interessant, però la dada que mes em va cridar la atenció, sens dubte, es que la majoria dels enquestats a favor del Si eren persones de entre 31 i 50 anys, que porten mes de 10 anys a Catalunya i que tenen NIF. Especialment les dones: 24 de 27 en aquestes condicions estaven a favor del Sí.
Això es sentit de pertinença. Això es esser pare i sobre tot mare, creure en un projecte per tu i pels teus. Homes i dones que ho han deixat tot i que ara viuen i treballen a Catalunya, que se senten catalans, amb filles i fills catalans. Gent que sent seva la terra d’acollida, que veu un poble que treballa i que creu en aquest projecte, que empeny i s’esforça per un present i futur millors. I malgrat tota aquesta confiança, es gent que te la capacitat de percebre que hi ha moltes coses que encara no funcionen com haurien de funcionar, que les oportunitats no arriben per igual a tothom, que encara hi ha massa privilegi i injustícia, que la riquesa que generem es queda pel camí, que el govern de l’estat espanyol viu en una època i un lloc molt distants als que ara necessitem.
Els nous catalans i catalanes, igual que molts d’altres, confiem en el nostre futur. Sabem que podem arribar molt mes lluny d’on som ara: un futur de treball digne, d’igualtat d’oportunitats, de diversitat i acollida, d’educació i valors morals. Un país amb un govern proper i sensible a les necessitats de la gent, un govern al que puguem exigir totes les seves responsabilitats. Un país que porti com a bandera la justícia social i l’educació, que tingui el respecte a la gent i a la natura com a primeres prioritats, un país on els fills creixin amb els valors de la tendresa i la confiança, un país de persones per a persones. Un país orgullós de si mateix, que no tingui por a ser diferent, a ser sensible, un país agermanat amb els països veïns però d’igual a igual, no maltractat i explotat.
Les dones que van néixer a l’Equador i que treballen a Catalunya des de fa 15 o 20 anys ho tenen molt clar. Elles tenen aquesta intuïció de mares, aquest sentit de pertinença que et fa tenir cura d’allò que estimes, creure en tu i els teus, sentir que sí que pots. Pertanyen a Catalunya i saben que Catalunya pot arribar molt lluny, que els seus fills i filles catalanes creixeran ben preparats i plens d’oportunitats, valents i sensibles alhora, amb confiança i germanor. Ara toca que tots ens ho creguem.
Josep Lluís Pelegrí i Llopart és professor d’investigació del CSIC. Ha treballat a Petróleos de Venezuela, Old Dominion University, Universidad de Las Palmas de Gran Canaria i University of Wisconsin. Des de 2003 treballa a l’Institut de Ciències del Mar, on actualment coordina el grup d’Oceanografia Física i Tecnològica i les activitats de formació acadèmica del centre.
