Tanmateix vaig tenir també la sort de coincidir amb un realitzador de documentals italià, Alberto Bougleux, que en va fer un diari en video que ha anat penjant a Vimeo amb el nom de “Diario del 1-O”
Carles Mancho
El dia del referèndum jo vaig tenir la gran sort d’estar en un col•legi electoral molt tranquil a Ciutat Vella de Barcelona que, tot i els ensurts i tensió de tot el dia, no va patir cap atac de la policia espanyola.
Tanmateix vaig tenir també la sort de coincidir amb un realitzador de documentals italià, Alberto Bougleux, que en va fer un diari que ha anat penjant a Vimeo amb el nom de “Diario del 1-O” (https://vimeo.com/search?q=Diario+del+1-O). Aquest diari permet entendre molt bé, amb 12 vídeos d’entre 1 i 3 minuts de durada, com van desenvolupar-se els dies 30 de setembre i 1 d’octubre.
En els videos #5 i #9 hi ha a més recollit el meu testimoni personal com a coordinador d’Escoles Obertes en aquell col•legi.
Carles Mancho (Barcelona, 1970) és doctor per la UB l’any 2003 i IXè Premi Claustre de Doctors. Becari a la Real Academia de España a Roma l’any 2005. Des de l’any 2008 és professor titular d’Història de l’Art de l’Antiguitat Tardana i l’Alta Edat Mitjana. Fundador i primer director (2008-2015) de l’Institut de Recerca en Cultures Medievals (IRCVM) de la UB. Actualment és director del Doctorat en Cultures Medievals d’aquesta universitat. Ha dirigit la col·lecció LLiçons/Lessons de Publicacions i Edicions UB, i dirigeix la col·lecció IRCVM-Medieval Cultures a Viella (Itàlia). També és fundador de SVMMA Revista de Cultures Medievals. Les seves recerques actuals se centren en: les decoracions murals d’època carolíngia, la relació entre suport, text, decoració i percepció en l’edifici religiós medieval, i en la relació entre memòria, realitat artística i epistemologia. IP del darrer projecte del grup de recerca Ars Picta, al qual pertany des de l’any 1996. Entre les seves publicacions destaquen: La peinture murale du haut Moyen Âge en Catalogne ( IXe-Xe siècle), Turnhout, 2012; El paper de l’artista en l’art medieval, Barcelona, 2011.
After searching for a scientist’s perspective on the current crisis in Catalunya, I happened across the Científics per la Independència blog and your recent post Carta a Col•leagues Estrangers. In Scotland, we have always experienced a strong affinity with the people of Catalunya, as we have the same desires for the right to decide our own future. Furthermore, Catalunya’s support during our independence referendum in 2014 was overwhelming and we felt a real sense of alliance.
With this in mind, reading your article brought home how important it is to put pressure on our governments to uphold democratic process and ensure the rights of voters. It is my belief that scientists, regardless of any extraneous factors, share the common goal of improving, furthering and sharing knowledge and as such, it is our responsibility to support each other in order to uphold these values. Therefore, it is my hope that the scientific community will unit to pressure our respective governments to ensure a just vote in Catalunya and that Catalan’s may engage in the democratic process in safety.
The Scottish National Party today voted unanimously to support Catalunya in your endeavour to choose your own future, however I will be writing to my local political representatives and encourage my colleagues to do the same, to ensure that the motion that was voted on today is put into action.
In solidarity and with warmest regards,
Jamie Ferguson
PhD Student
Multimodal Interaction Group
School of Computing Science
The University of Glasgow, charity number SC004401
¿Com podem confiar en un Estat que va reduint les nostres llibertats i ens impossibilita l’accés a determinades Webs incloses en el domini UE? ¿Com podran enquibir-nos en comissaries i presons a tots aquells que desitgem defugir una aliança que ens porta de dret a la ruïna econòmica i social?
Maria Lluïsa Fabra
El Sr. Maza, fiscal general de l’Estat, malgrat tenir 2500 fiscals a les seves ordres, es posa en evidencia a l’afirmar que molts catalans hem estat “abduïts”. Ja sabem que aquest terme té diferents accepcions, però en allò que pensa tothom d’immediat és en els extra-terrestres i ens venen al cap novel•les i pel•lícules de ciència-ficció; ens imaginem tot seguit uns éssers estranys que provenen d’un altre planeta,– per no dir d’una altra galàxia– amb ànim colonitzador i en disposem a defensar el planeta.
Em fa l’efecte que el Sr. Maza es va equivocar i que el que realment volia dir és “inducidos” perquè, a partir de les seves declaracions, el més sensat seria que els catalans ens sentíssim “induïts” a separar-nos d’Espanya.
¿Com podem confiar en un Estat que va reduint les nostres llibertats i ens impossibilita l’accés a determinades Webs incloses en el domini UE? ¿Com podran enquibir-nos en comissaries i presons a tots aquells que desitgem defugir una aliança que ens porta de dret a la ruïna econòmica i social?
A Catalunya la intervenció militar ja és un fet. L’exèrcit realitza “maniobres” a l’Empordà i requisa maquinària i cartells de les impremtes i magatzems on es treballa pel referèndum i nosaltres no sabem ben be què podem fer. Doncs be: la resistència passiva, que és una acció gràcies a la qual els hinduistes van poder-se alliberar dels anglesos i altres pobles han aconseguit no fa gaire temps poder celebrar referèndums.
Hem de perseverar, i com diu l’eslògan que fa quatre dies vam entonar, “No tenir por” I no en tenim perquè la raó, al segle XXI, ha de prevaldre necessariament sobre la força.
Maria Lluïsa Fabra és psicòloga, doctora en Ciències de l’Educació i professora jubilada de la Universitat Autònoma de Barcelona
Sé que en altres llocs van decidir no permetre votar. Una de les raons per les que ho vam fer és perquè crèiem que un cop havien votat, donat que repartien estopa en alguns llocs, era poc probable que hi hagués algú que anés peregrinant pels diferents col•legis. A més, en les àrees rurals es coneix tothom.
Rosa Maria Poch
Vaig ser presidenta de mesa a Raimat. Ens va caure el programa abans de dinar i no vam poder entrar més DNIs. A partir d’aquell moment vam treballar manualment i vam anar apuntant tots els DNIs indicant si eren al cens del poble o no. La llista la té l’administració i pot comprovar-se que van votar només un cop. Evidentment és una pràctica irregular, i vam prendre aquesta decisió perquè ens arribava gent de pobles propers o de Lleida on era impossible votar. Vam anotar-ho com a incidències, i vam primar el dret a vot d’aquestes persones. Més irregulars van ser les càrregues policials comparades amb això, tal com van fer notar els observadors internacionals. En la nostra mesa van ser 61 persones de fora el cens, de 216 que van votar en total.
Sé que en altres llocs van decidir no permetre votar. Una de les raons per les que ho vam fer és perquè crèiem que un cop havien votat, donat que repartien estopa en alguns llocs, era poc probable que hi hagués algú que anés peregrinant pels diferents col•legis. A més, en les àrees rurals es coneix tothom.
Salut i república, i endavant.
Rosa Maria Poch és Catedràtica d’Edafologia de la Universitat de Lleida. Enginyera Agrònoma (UPC) i Doctora en Ciències del Sòl per la Universitat de Gant (Flandes). La seva recerca s’orienta a la micromorfologia aplicada a la gènesi i al maneig dels sòls.
My aim in sharing this here is raising awareness of the STATE VIOLENCE perpetrated on Catalan voters, which also meant a direct attack on their legitimate right to vote. Video footage illustrative of my statement has been sent to me by other witnesses who want to publicly condemn the attack.
Sílvia Alvarez i Ribes
This article is about my statement for a member of the International Observers team invited by the Catalan Government as onlookers of the voting on 1st October Referendum: a FACEBOOK LIVE VIDEO of my testimony outside the polling station where over 30 Spanish para-military police fiercely attacked peaceful voters and stole the 2 already half filled ballot boxes.
This is my 1st Oct Referendum day story: The news of the cruel riot in the Institut Tarragona polling station had reached the International Observers team in Barcelona. A group of 5 observers were sent 100 Kms South of Barcelona to Tarragona to the polling station where my 79 year old mother was to vote. I was accompanying her. Unfortunately, the Observers team arrived a short time after the polling station was declared closed and only a few people had stayed behind. I was asked to act as interpreter during their visit, and afterwards, Pelle Dragsted, the Danish MP part of the team, asked me to describe what I had witnessed during the attack, in English, for a Facebook Live session that has now been viewed over 5,150 times. I am glad my testimony is reaching the wider international audience. My aim in sharing this here is raising awareness of the STATE VIOLENCE perpetrated on Catalan voters, which also meant a direct attack on their legitimate right to vote. Video footage illustrative of my statement has been sent to me by other witnesses who want to publicly condemn the attack. I have been authorised to share these, for press or legal purposes. Please share to raise awareness of the STATE VIOLENCE perpetrated on peaceful civilians in Catalan polling stations last 1st Oct Referendum Day. This is my 6′ LIVE VIDEO statement to International Observer Pelle Dragsted MP (short intro in Danish, rest in English): https://www.facebook.com/pelle.dragsted/videos/vb.1198146614/10214521631573378/?type=2&theater
The mandate of the Spanish police was preventing the vote, the world has seen, at any price. 319 polling stations were closed as a consequence of the attacks on civilians all over Catalonia. As stated on the official Referendum results released on the 6th Oct by the Catalan government: 90.18% voters went for YES vote in favour of Independence whilst 7.83% voted for the NO option; the Total vote count was 43% of the census -that is without the 770.000 censed voters allocated to the closed polling stations. Of note, in the polling stations with no riots, the turnout was over 50%. Electoral experts have concluded that the actual turnout would have raised significantly had the 770,000 potential votes not been prevented http://www.catalangovernment.eu/pres_gov/government/en/pressnotice/303544/catalan-self-determination-referendum.html
Silvia Alvarez i Ribes és Tutora de Tècniques d’Estudi a The University of Edinburgh i Queen Margaret University, també a Edimburg, des de 2006.
És legítim manifestar-se per defensar la unitat d’Espanya, però fer-ho amb aquests personatges porta indirectament, com a conseqüència, recolzar també la violència policial. No saben el que fan, vull pensar.
Juli Pujade
Avui és 8 d’octubre i la manifestació a favor de la unitat ha estat multitudinària. Han vingut de molts indrets de Catalunya i d’Espanya. Han parlat en Borrell, en Vargas Llosa, en Ribera, Jiménez Villarejo, etc. i cap d’ells destaca per una mínima estima al que és Catalunya.
Estic trist, perquè em nego a pensar que tots els manifestants estiguin d’acord amb l’actuació de la Guardia Civil i la Policia Nacional l’1-O, però molts si que ho estaven tal com resaven els rètols que exhibien. Hi havia Veterans dels Boines Verdes (COE), gent de la legió, banderes inconstitucionals, etc. i la gent seguia allà en to de festa.
És evident, o això vull pensar, que molts dels manifestants no sabien el que estaven fent. I m’explico. És legítim manifestar-se per defensar la unitat d’Espanya, però fer-ho amb aquests personatges porta indirectament, com a conseqüència, recolzar també la violència policial.
Em nego a creure que hi ha tanta gent així, malgrat n’hi ha, però això indica dues coses; la primera, és que la societat està malalta, no es pot defensar la violència en democràcia sigui quina sigui la causa; i segon, el poc criteri de molts ciutadans que per defensar una cosa legítima es situen al costat dels que odien Catalunya i aplaudeixen la violència.
Em nego a creure que a casa nostra la majoria dels unionistes tenen aquest pensament malgrat així es manifestaven. Haig de contenir-me per no expressar la meva ràbia davant la poca empatia d’aquesta gent amb els ferits i agredits l’1-O. Estic segur que no saben el que han fet, malgrat la legitimitat del que defensen. Amb això molta culpa la té el discurs del Borbó. Clar que d’ell no podíem esperar res de bo si pensem lo nocius que han estat els Borbons a casa nostra: Alfons XIII prohibint el català a les escoles, Felip V decret de nova planta i ara Felip VI defensant l’atonyinament de catalans pacífics i desarmats (incloent avis o nens).
Els unionistes segueixen sent minoria, i la democràcia va d’això. Si haguessin votat ‘NO’ tots els que no ho van fer l’1-O (la qual cosa és completament impensable: cap SI, cap vot en blanc o nul) ni així haguessin guanyat el referèndum.
Cal tranquil·litzar-nos doncs. Fa ràbia, cert. És preocupant, no tant. El que és important és que aquí tenim un esperit democràtic que manca a molts llocs de la península Ibèrica, i això no pot perdre. Costarà, si. Serà dur, indubtablement, ningú va dir que seria fàcil. Utilitzaran eines poc democràtiques, mentides als mitjans de comunicació, pervertiran la veritat, utilitzaran la violència un altre cop, la justícia seguirà sent injusta, i no sé quantes coses més. Però nosaltres ni cas, qui dies passa anys empeny i ho tenim a tocar més que fa un mes.
I per a mostra del que dic, només afegir que ahir, Adolfo Guerra, va dir a Onda Cero: “las escuelas y centros educarivos de Cataluña hace 40 años que están controlados por un profesorado sectario que se dedica a adoctrinar a su alumnado de manera fascista, a la manera de Adolfo Hitler y sus juventides hitleranas”
Aquest és del país del que volem i hem de marxar. Endavant. Ja queda menys. Som majoria i guanyarem.
Juli Pujade és Professor Titular de la Universitat de Barcelona i acreditat a catedràtic d’Universitat des del 2012. Taxònom d’himenòpters parasitoids, Llicenciat (1982), en Grau (1983) i Doctor (1991) en Biologia per la UB. Va obtenir el premi extraordinari de Doctorat concedit per la UB (1991). Ha estat cap de Grups de Recerca de projectes plurinacionals des del 2004 fins l’actualitat. Ha publicat més de 400 treballs en revistes científiques, llibres o capítols de llibre.
Vaig plorar per tot el que ens havia acabat de passar. Vaig plorar quan vaig veure companys amb el cos i la cara masegats. Vaig plorar quan em va trucar la meva dona per veure si estava bé. Vaig plorar quan em vaig retrobar amb ella un cop van marxar. Vaig plorar quan vaig arribar a casa i els petits, corrents cap a mi per abraçar-me, el primer que em van preguntar va ser: “Papa, t’ha pistolat la policia?” Vaig plorar i em vaig desfer.
Roger Collell
La nostra història.
Durant el matí de divendres 29, vaig començar a sentir a parlar d’escolesobertes. Em va semblar una bona iniciativa. S’havia d’intentar garantir que tothom pogués votar, ja que no estava gens clar que les escoles poguessin estar obertes, o fins i tot, que els mossos les precintessin. Si, parlo d’aquestes garanties que uns demanen, però que alguns les treuen. Aquests alguns, en certs casos, poden ser els mateixos. En fi. Vaig enviar un correu electrònic a l’escola Pau Romeva, que és el col·legi electoral de la zona de Sant Ramon, barri de Les Corts, per veure com ho plantejaven ells. Cap resposta. Sortint de la feina, vaig atansar-me a l’escola, a veure què hi trobava. Quatre persones a la porta, que venien a fer exactament el mateix que jo, i que havien picat el timbre, i no els obrien. Estàvem fora de l’escola, amb les portes tancades. Al cap d’una estona, ens van venir a obrir. Ufff, no estàvem sols, a dins els patis, ja hi havia una vintena de pares i mares d’alumnes, veïns, i ex-alumnes que també tenien la mateixa idea al cap i ja feia uns minuts que en parlaven. Sempre hi ha gent amb ganes de cooperar. I un d’ells, fins i tot, ja portava la màrfega i el sac. És que hi ha gent determinada i amb les idees claríssimes. Allà, en aquell moment, començava a constituir-se el CDPR. Ja es va fer una primera assemblea, per decidir, un cop certificada la poca col·laboració de la directora del centre en la iniciativa de les escolesobertes, d’ocupar l’escola, i pernoctar-hi ja el mateix divendres. El començament d’un seguit de decisions brillants d’aquest dies. El primer entrebanc va ser convèncer a les empleades de la neteja que ens deixessin les claus, que no connectessin les alarmes, i que no tanquessin les portes amb clau. La seva primera reacció va ser negar-se en rodó. Complien ordres de la seva empresa privada. Això ho havíem de respectar. També complien ordres de la directora. Aquesta darrera, però, havia estat cessada del seu càrrec fins dilluns per la consellera d’Ensenyament. Que hi ha molta informació i aquesta circula molt ràpid, però estem súper connectats. Passaven els minuts, i no arribàvem a cap acord, però anaven veient com el grup de persones que hi havia a l’escola defensant la democràcia, creixia, a més, d’una manera molt transversal. Gent de totes les edats, tots cordials i il·lusionats amb el que creien. Finalment, no vam aconseguir les claus, però si vam aconseguir més fàcilment que no connectessin les alarmes, que no ens tanquessin amb clau, i que deixessin la porta principal oberta. Dialogant, les parts s’entenen.
El següent pas va ser fer una altra assemblea (si noi, la democràcia ja ho té això) per, un cop aconseguit ocupar l’escola, organitzar-nos. Havíem d’estar tots connectats entre sí, per tant, faríem un grup de WhatsApp. Havíem de decidir qui es quedava a dormir, com soparíem, què faríem el dia següent, dissabte, per omplir-lo d’activitats, havíem d’aconseguir cadenats, per, en un moment de necessitat, poder tancar l’escola, etc. Molta feina per endavant, molta energia a sobre.
Durant la tarda-vespre, més d’una cinquantena de persones vam estar deliberant, preparant i treballant perquè, dissabte, però sobretot diumenge, per fi la frase de que unes eleccions són “una festa de la democràcia” cobrés sentit absolut. A la nit, per raons evidents, som persones, individus que tenim vides, només vam ser 15 persones qui ens vam quedar a dormir. La mitja d’edat, elevada, per estar fent el que estàvem fent. No hi havia cap associació, organització, grup polític darrera. Perdó, un representant de la CUP va passar a comentar algunes coses i donar alguna consigna. Com deia, érem tots veïns, pares/mares d’alumnes de l’escola i ex-alumnes. Aquests darrers van ser claus en tot moment, donada la seva coneixença del centre. Es movien com peixos a l’aigua pel recinte. I tots autoorganitzant-nos. Durant el vespre i a la nit, vam rebre la visita dels Mossos 3 cops. Van aixecar acta i cap problema. També vam tenir la visita d’un cotxe de la secreta quasi a mitjanit. Els vam veure perquè, evidentment, teníem torns per fer vigilància a la porta de fora.
Dissabte al matí, migdia i tarda va ser un dia d’activitats per a nens, una mica passat per aigua, cosa que als nens no els afecta, però als pares els trasbalsa. Pintar cartells, dibuixar mandales, malabars, jugar a futbol, muntar legos, racó de lectura i intercanvi de llibres.
Dissabte ja vam tenir companyia d’una representant del CDR Les Corts, i d’algunes persones més que, sense saber ben bé d’on venien o a on pertanyien, molt discretament, van venir a ajudar disposant d’informació més bona, sense compartir-la, encara. Mira, me n’assabento 4 dies després que algun d’aquests nous fitxatges pertanyen a la CUP. Ja ho he dit, discreció al màxim. Lo important no era el qui, si no el què anàvem a fer. Cap a les 19 hores, darrera assemblea important, el dia D s’acostava i s’havien de prendre més decisions trascendents, entre elles, que s’amagarien les urnes en cas d’amenaça, i que no sortirien de l’escola. Garantisme pur. Arribats en aquest punt, ja havíem creat grup de Signal, més segur per comunicarnos entre tots, i vam desmuntar el de Whatsapp. I els que ens quedàvem a dormir, érem un nucli reduït de 35 persones que cap d’ella anava sola, ja ens coneixíem tots.
Cal dir que, el petit comerç del barri va reaccionar molt bé, i, juntament amb alguns veïns ens van abastir de tot l’avituallament del dissabte a la nit i diumenge al matí Gentilesa genuïna. Ens van inundar a embotits, formatges, pa, pizzes, begudes, llet, aigua, càpsules de cafè, etc. Cohesió de barri, que potser li feia falta, o no ho sabíem veure que hi era. Esclat.
Durant la tarda-vespre, van començar a ser descarades les visites dels secretes. Van estudiar el perímetre de l’escola, van ser moments molt paranoics. En vam clissar uns quants, però també vam espifiar-la amb gent, que, un cop sotmesos a fotografies i preguntes, només eren veïns o pares d’alumnes de l’escola que volien ajudar. Ens l’estàvem jugant, calia ser previngut. Qui ho ha d’entendre, ho entendrà.
Ja entrada la nit, també vam interceptar l’entrada d’un grup de 6 persones que volien venir a ajudar. Dos nois, un d’ells vestit del Barça, van passar pel davant de l’escola a les 22:40, i van dir: “És aquí. Ara venim”. El seu aspecte, aquesta frase, la manera com la van dir, tot plegat ens va fer pudor, i un dels nostres els va seguir. Va veure com, al carrer de sobre, un cotxe negre s’aturava, i hi baixaven 4 persones que s’unien al parell d’abans. Van venir a la porta dient que volien ajudar a defensar el col·legi. El del Barça era l’únic que era de Barcelona, del barri. Els demés, amics de Madrid, de grups antifeixistes, segons ells. Pudor. Molta. No tant com les clavegueres (de l’estat), però quasi. Educadament els vam dir que ja s’havia decidit, en assemblea, com no, tancar l’escola a les 21h, que no entraria ningú més, que ja estava tot organitzat. La seva reacció, violenta. Verbal, però violenta. Vam encertar.
La nit va ser tensa, nerviosa. Qui més va dormir, un parell d’horetes. Vam decidir tenir 4 persones fora de l’edifici però dins el perímetre ballat, per vigilar. I van estar tota la nit amunt i avall, fent fotos dels visitants no desitjats. A dins, les cafeteres treien fum, per partida doble. Alguns passaven el neguit xerrant, d’altres llegint, n’hi va haver uns quants que no paraven quiets amunt i avall, d’altres estirats. El denominador comú, però, és que tots estàvem molt pendents del mòbil. Els carregadors estaven més calents que la moto d’un hippie.
Una altra de les decisions preses va ser que, arribades les 5 de la matinada del diumenge, i seguint les instruccions, deixaríem l’escola buida per anar a fer bulto a l’entrada, a fora. Bé, no vam seguir del tot les indicacions. Vam deixar 10 persones dins l’escola. Ingenuïtat en aquestes alçades, no. O potser vam seguir bones indicacions.
Ja som diumenge. Quan vam sortir a les 5 de la matinada, molts veïns ja s’havien acostat a l’escola. Magnífica la reacció de la gent. En qüestió de minuts, i abans d’obrir l’escola, érem ben bé unes 300 ànimes. I això que es va haver de suportar una pluja, que en moments, va ser irada. I la pluja, encara ajudava a passar més desapercebuts els indesitjables. Pluja unionista, en dèiem.
Aquestes hores d’espera van ser també un “sinvivir”. Es tenien algunes informacions sobre les urnes, però poc clares. Hi havia un cotxe de mossos atravessat al carrer, que parava els cotxes que hi passaven. Hi havia policia de paisà, ja sense dissimular, entremig del “tumulto”. Les hores passaven lentament. Aquest tres dies ens han semblat eterns. I collons, les urnes no arribaven. I en un obrir i tancar d’ulls, sense que se n’assabentés gairebé ningú, es va obrir un caminet, i un grupet de persones, corrents, carregats, en sentit contrari al sentit únic dels cotxes en aquest carrer, van passar entre la massa, els vam obrir la porta de la reixa, van entrar, vam tornar a tancar, i ja teníem els objectes més preuats dins el col·legi, urnes, paperetes i sobres. Faltaven molt pocs minuts per les 9!!! Quin patir. A última hora. Podia ser més emocionant? Wait and see. Acte seguit, es fa la crida perquè es presentin les persones que han d’estar a les meses electorals. Ningú. Zero. Niente. No van arribar les notificacions? No els va donar la gana de presentar-se? No ho sé. Tant és, hem superat obstacles pitjors. Es va comunicar a tota la gentada acumulada amb ganes de votar que, els primers 18 votants serien els constituents de les meses. OK, endavant a constituir les 6 meses.
Llavors van venir els problemes informàtics. Tot i tenir entre nosaltres a gent amb molt bons coneixements, igualment es va demanar si hi havia algun metge a la sala, perdó, algun informàtic de nivell avançat entre la massa de ciutadans demòcrates, i en van sortir 7. Cap dins, que hi ha feina. No teníem la clau del wifi de l’escola, gentilesa de la direcció. La gent va portar cables de casa, es van treure routers d’on es va poder, es van remenar els switchos de l’escola, van pelar cables fins i tot, van connectar-se a servidors estrangers, van passar pel Tor, van posar a disposició un mòbil amb 30GB de dades per connectar-se 4G a través d’ell. ESPECTACULAR. Vam obrir el col·legi electoral a les 10:30, amb el sistema informàtic xutant a tot drap, i d’allà no es va moure ni una ànima.
La segona de les grans decisions preses va ser que, sabent que el lloc estava i estaria infestat de meduses, no s’obriria la porta gran, d’accés de camionetes, si no que s’obriria només la porta d’accés exterior de personal, estreta. I l’entrada de la gent es va fer amb control de DNIs. Primer entrarien les persones d’edat avançada, persones amb problemes físics, i sobretot, que fossin veïns. Sí, el cens era universal, però això es va saber a les 8 del matí. Per tant, és lògic pensar que la gent que hi havia allà des de les 5 del matí eren tots votants d’aquell col·legi electoral, i així ho corroboraria el seu DNI. Vam anar controlant el flux de gent que entrava, tant dins l’espai de patis, com dins l’espai interior de la sala on es votava. Control absolut. No volíem cap aglomeració, volíem tenir en tot moment una visió general de la gent que teníem dins. Vam tenir intents d’entrada al recinte de personal poc fiable, però els nostres mètodes, la nostra perseverància, la nostra intuïció, el nostre olfacte, la nostra il·lusió que allò tingués èxit va desmuntar-los. La gent va anar votant, la majoria contents, fent-se fotos, inclús fent algun crit de joia que ens va fer treure els budells de dins als que vetllaven per la seguretat del lloc. Hi havia gent votant amb els ulls negats. Hi havia gent que després de votar, es posava a plorar a raig. Vaig plorar veient la gent plorar. Quanta emotivitat. Tots sabíem que estàvem en un dia històric. Conscients que era un dia histriònic, però ni ens ensumàvem que seria un dia histèric.
Ja portàvem una bona estona de votació quan a algú se li va ocórrer fer una recol·lecta monetària als votants i al personal del CDPR, per comprar menjar pels integrants de les meses i per la pròpia gent del CDPR. En força menys de dues hores, quasi 300 euros. No cal dir res més. La gent, aquesta gent, la nostra gent. GENT MAJÚSCULA. Amb tot el merder, ningú dels nostres havia votat. Sort que sempre hi ha gent amb el cap despejat, i ens van recordar que, tan aviat com poguéssim, votéssim. I vaig votar, tens, sense càmeres, sense comitiva.
Fins que, poc abans de les 14h, quan tota la gent gran havia votat, quan ja estaven votant persones de totes les edats, quan ja estàvem al corrent que hi havia furgones de policia nacional que estaven en ruta a la caça d’urnes, ens van donar el funest avís que la Policia estava entrant al nostre col·legi, destrossant la xarxa exterior del cantó oposat de la porta principal. 30 furgones rodejaven l’edifici. 30!!! Calculeu el nombre de policies i el nombre porres, i el nombre pistoles que ens va dedicar l’estat espanyol. Vam tenir uns minuts per tancar l’escola amb cadenats, amagar urnes i fer barreres de gent assegudes al terra a la porta principal, tant fora, com a dins. Van entrar uns minuts després de les 14. Només havíem tingut 3 hores i mitja de votació. Un cop a dins el recinte, i al veure la barrera de gent, tant de l’organització, com de votants que, per mala llet, els havia tocat en aquell moment ser allà, i van decidir quedar-se (aquests són valents, no els de les porres), van optar per entrar per una porta lateral, la del AMPA. I cap allà que hi falta gent, vam muntar una segona sentada pacífica en aquell passadís estret. Alguns dels nostres anaven dient-nos que mantinguéssim la calma, que no oposéssim resistència, pes mort, cul a terra. Van trencar el cadenat, van esbotzar els vidres i la porta, i van començar a arrencar cebes amb la seva característica amabilitat i delicadesa. Quantes coses que haurien d’aprendre dels pagesos, també herois en aquests dies. Estibades de cabell, apretades de nuca, patades, cops de mà, estrebades, tirades al terra, arrossegades i cops de porra. Tot ben proporcionat i democràtic.
Quan ens van haver fet fora a tots, ens vam quedar tancats al pati, doncs tampoc ens deixaven sortir al carrer, va començar, perdó, va continuar la destrossa del cole, per buscar les urnes. Mentrestant, nosaltres, a fora, plorant, abraçant-nos, cridant, cassolades dels veïns que ho veien de primera fila des dels balcons, càntics, nervis. Vaig plorar per tot el que ens havia acabat de passar. Vaig plorar quan vaig veure companys amb el cos i la cara masegats. Vaig plorar quan em va trucar la meva dona per veure si estava bé. Vaig plorar quan em vaig retrobar amb ella un cop van marxar. Vaig plorar quan vaig arribar a casa i els petits, corrents cap a mi per abraçar-me, el primer que em van preguntar va ser: “Papa, t’ha pistolat la policia?” Vaig plorar i em vaig desfer.
Perdó, sóc un ésser humà, no com altres. Segueixo, que això és un relat general del dia. Van rebentar totes i cadascuna de les portes que es van anar trobant, de totes les aules, armaris. S’hi van estar una bona estona fins que van sortir, i en un arreplegament militar, van començar a desfilar cap a les furgones. Entre tant de robocop ensinistrat i adoctrinat, hi havia un policia que, a la mà, hi duia una capsa de plàstic sense tapa, amb papers dintre. Sabeu què era? Voleu saber què portava? No ho diríeu mai: Una caixa de joguines dels nens de P3, plena de paperetes sense omplir que hi havia a disposició dels votants. Aquest era el seu trofeu. Qui és l’humiliat?
La cosa no va acabar aquí. A fora de l’escola, també van atonyinar a discreció a la gent que donava suport a la celebració del referèndum. Quan els de dins del col·legi vam poder sortir, ens vam unir amb els de fora, i vam poder fer recular cap a les seves furgones als policies, amb càntics, amb crits, amb insults, amb tota la ràbia i impotència acumulada, però sense armes, ni pedres ni res. A pèl. I ens van disparar. No sabem del cert si bales de goma o salves, però vam veure uns quants policies amb la característica arma llarga de canó ample apuntant, i sentir el característic so del tret. Una desena de cops.
Acte seguit, els integrants que ens vam quedar a dormir del CDPR vam tornar a dins del cole. S’havien de tractar certs temes candents. Evidentment, es donava per tancada l’escola com a col·legi electoral, s’informava a la gent de fora que no havia votat encara, que es podia anar a votar a d’altres llocs propers. I ara venia la millor notícia: No havien trobat les urnes!!! Les 6 urnes estaven intactes. Aquesta notícia ens va reanimar, va ser una descàrrega elèctrica efectiva de desfibril·lador. Les 6 urnes continuaven a l’amagatall que només sabien molt poques persones. Un amagatall triat per ex-alumnes, qui millor per conèixer racons inhòspits del lloc on has estat durant uns quants anys de la teva vida. Sabeu què és una escola? Un lloc on et fas com a persona, on aprens valors com el respecte, la tolerància. Ha quedat clar que alguns sembla que no hi hagin anat mai, o que ho hagin oblidat completament. Es va avisar a tots els membres de la mesa que tornessin a entrar, a tots els apoderats, i que es faria el recompte ja mateix, sense ningú més que ells. Més garantisme pur, i un cop fet, es distribuirien els vots, les paperetes,les urnes, com estava previst oficialment. I així es va fer. Quin bàlsam! Tot aquell patir havia servit d’alguna cosa. La notícia va ser tant alliberadora del dolor momentani com una tirita amb dibuixos ho és per un nen petit quan es fa un tallet al dit.
Tocava fer-se fotos de grup amb les urnes ja buides del recompte, abraçades, alegria per la feina ingent feta, de la brutal autoorganització, de que hi ha molts cracks en tots els sentits entre nosaltres, que hi ha líders nats, i que SOM COLLONUTS!
Ja han passat 3 dies, que semblen una eternitat. Com a catalans que som que fem coses, el CDPR hem fet coses. Ens hem tornat a reunir, per veure’ns, per comentar històries, per buidar-nos, per donar-nos suport, per esclarir dubtes, per ajudar-nos en tots els problemes que puguem tenir, per centralitzar imatges, vídeos, partes mèdics, denúncies. Som un grup, estem units. La il·lusió de votar per la llibertat ens va unir, i la repressió policial, ens ha segellat. Juntament amb el CDRLes Corts, es van organitzar cercaviles el dia després, posada de flors, la majoria de paper, puig que era un dia de vaga, i no es podia anar a comprar. Si és que som més papistes que el Papa. Va ser multitudinari, l’escola oberta de bat a bat i plena de gom a gom, com hauria d’haver estat el diumenge-Sunday, bloody Sunday.
Aquest és el relat del que es va viure durant 3 dies al Pau Romeva. Vist des dels meus ulls, amb l’ajuda d’alguns ulls més, però relat. I seqüencial, per no perdre’s.
Personalment, i només parlant de mi i de com m’he sentit, què he pensat, com he reaccionat, us dic que estic baldat, física i emocionalment. A les 19 de l’1 d’octubre em vaig estirar al llit, i no em vaig despertar fins les 8 del matí següent. 13 hores seguides, i això que tinc canalla molt petita. Jo no esperava una situació així. Jo no havia estat mai davant un antidisturbi. He anat a unes quantes manifestacions, però sempre de manera pacífica, i si veia que es torçaven les coses, cap a casa. La paranoia dels secretes voltant tots els dies, els grups ultra, les notícies de policia nacional rebentant col·legis electorals i, finalment, la destrossa del meu col·legi electoral i la brutalitat contra la gent de dins i fora, és difícil de pair.
Els segons abans de ser desallotjat, allà assegut veient com tractaven els de davant meu, són molt durs. Pel cap et passen mil pensaments, penses en la teva família que et necessita tant com tu a ells, penses en el teu físic, que no vols que et fereixin, penses en fotre el camp i amagar-te. Però llavors mires al voltant, i tots estan com tu, pensarosos, nerviosos, fins i tot plorant, però no es mou ni déu! Hi ha persones que, en aparença, són més dèbils que tu, per edat, per condició física, i allà estan, aguantant. Que cony! Llavors és quan t’abraces més fort als del teu costat, amb els ulls que quasi ja no hi veus, la unió fa la força, i que passi el que hagi de passar, ben acollonit.
Mira si sóc covard (ja ho sé, no ho sóc perquè allà estava, els covards són els que peguen amb la porra a gent indefensa) que vaig pensar que, merda, estava a tercera línia, massa al principi, que no estava preparat per rebre, però vist lo vist, vaig tenir sort. Els policies no tenien massa espai per agredir-nos encara, allà NOMÉS podien estirar-nos els cabells, apretar-nos el coll, colpejar-nos amb mans i peus. Però, un cop van desbrossar el camí, als companys de darrera, a banda de fer-los el que ens van fer a nosaltres, van tenir espai per arrossegar-los, colpejar-los amb les porres i tirar-los escala avall.
He estat, per decisió pròpia, 2 dies sense veure pràcticament gens la meva família. I quan em veien, mostrava un aspecte cansat i un estat nerviós. No s’ho mereixen. I els petits, que tenen ulls i oïdes, pregunten. I m’agrada que ho facin, s’estan formant com a persones, han de tenir aquest esperit crític i analític, al seu nivell infantil, de preguntar el que no entenen però veuen. I ara explica’ls, després d’haver-los dit que, els policies, aquells que veuen quasi a diàriament pel carrer (ells veuen urbans i mossos, però amb ells, es fa un sac del mot policia on hi entren tots els cossos), hi són per protegir-nos, per evitar que la gent robi, per mantenir un cert ordre, ara resulta que disparen a la gent que vol votar (van sentir els trets des del balcó llunyà), peguen a la gent que defensava l’escola (la mama els ha hagut de dir que al papa l’han pegat, a un nen no li pots ocultar la veritat, en tot cas, li pots explicar al seu nivell, però mai ocultarli). I ara què? Ara, fatigat mental i físicament (per acabar-ho d’adobar, acabo de passar una pneumònia, no estic en el millor moment), ara esforça’t en explicar-los les diferències, en explicar-los aquest contrasentit. I, evidentment que ho he fet. Amb més o menys encert, però ho he fet. Paga la pena.
Ara necessito descansar, però, collons, els dies que venen no acompanyen.
Que no hagi estat tot això en va. Si hem aguantat fins aquí tots aquests anys, totes aquestes darreres setmanes, i totes aquestes darreres hores, si hi ha hagut ments brillants que han ideat lo de les urnes, lo del cens universal, confio que hi ha matèria gris i ganes per trobar una solució, sempre endavant, i arribar a bon port. El port de la llibertat del nostre poble. Ens ho mereixem.
Visca Catalunya lliure.
Roger Collell és Enginyer de Telecomunicacions. Actualment és inspector de telecomunicacions en matèria de mitjans de comunicació audiovisual (interí al Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya).
Érem unes 250 persones davant la porta, aguantant drets i amb l’ai al cor com a tots els col.legis, però la GC no ens va visitar. Els Mossos s’ho miraven (la caserna està just al costat) i ens saludaven quan els aplaudíem. Tercera llagrimeta. Hem deixat clar que treballarem fins arribar on ens mereixem arribar.
Teresa Ribalta
Encara estava empadronada a Badalona i vaig llevar-me a les 3:45h per ser a les 5h al Centre Cívic/Escola de Música de Dalt la Vila, el meu antic barri. Ja hi havia la família i una quarantena de persones fora. Cap a les 8:45 la urna va sortir de la casa d’un particular (no donaré més detalls però vàrem riure molt) i a les 9:15 aproximadament es van obrir les reixes i va començar la votació. La cua era quilomètrica, però els avis i persones amb dificultats físiques van ser els primers. Primera llagrimeta.
Vaig votar. Segona llagrimeta.
La llarguíssima cua, ordenada i sota la pluja (foto), era observada a mitja distància per una parella de mossos que només van apropar-se un parell de vegades per comprovar que l’interior estava ple de gent a vessar protegint les taules. Un fill va marxar a un altre col.legi on faltava gent per defensar les urnes. Al migdia vaig acompanyar una filla a l’aeroport per tornar a Berlin (va venir expressament per votar) i vaig passar la tarda fins les 22:30h al col.legi Pare Manyanet de Les Corts de Barcelona. Érem unes 250 persones davant la porta, aguantant drets i amb l’ai al cor com a tots els col.legis, però la GC no ens va visitar. Els Mossos s’ho miraven (la caserna està just al costat) i ens saludaven quan els aplaudíem. Tercera llagrimeta.
Hem deixat clar que treballarem fins arribar on ens mereixem arribar.
Teresa Ribalta és catedràtica d’Anatomia Patològica de la Universitat de Barcelona.
No sé bien como llegué a asumir el papel de portera, pero el caso es que pasé diez horas en la segunda puerta de nuestro pequeño colegio electoral, pude recibir a cada uno de los que pasaron por ahí, cansados, felices, emocionados. Ser portera del Colegio Electoral, se convirtió en un privilegió que nunca olvidaré.
Julieta Piastro
30 de septiembre en Barcelona
Mañana iré a votar en defensa de la democracia y la libertad de expresión. Iré con el corazón partido. Con un profundo dolor por México y con una gran emoción por Catalunya, que aún sitiada por mar y tierra, ha logrado tejer una sorprendente red de complicidad ciudadana que nos permitirá ejercer el derecho al voto.
Mañana iré a votar en nombre de todas aquellas generaciones de catalanes que soñaron con este momento. En nombre de los que durante su exilio en México me descubrieron Catalunya. Algunos ya no están con nosotros, va también por ellos!!
Mañana iré a votar llena de la admiración y el respeto que ha generado en mí este proceso pacífico, festivo e inédito en la historia, que ha construido el pueblo catalán.
Mañana iré a votar consciente de que este referéndum no lo sostiene ni una homogeneidad política, ni un deseo uniforme, pero si la plena convicción de la libertad y el derecho a la autodeterminación-
Mañana iré a votar convencida de que si hemos llegado hasta aquí, es porque el pueblo catalán sabe dialogar, negociar, pactar y acordar. Mañana iré a votar en nombre de esos jóvenes que como mi hija, desean ser escuchados a través de las urnas.
Mañana iré a votar también por amor.
Mañana iré a votar en nombre propio porque hace más de la mitad de mi vida que formo parte de la historia de este país. Mañana iré a votar y probablemente cuando vea el primer policía por el camino pensaré, a la mexicana, que la cosa está de la chingada, pero entonces cerraré los ojos e intentaré recordar que lo que sostiene las urnas y las papeletas es ese ingenuo entusiasmo que ha caracterizado el proceso y haré mía la consigna con la que el pueblo catalán ha decidido desafiar la fuerza autoritaria y represiva del Estado.
Por todo esto demà aniré a votar amb un somriure i un clavell blanc a la mà.
1 de octubre en Barcelona
Hoy he ido a votar con una sonrisa y un clavel blanco en la mano. Pero a las pocas horas de abrir el colegio, comenzaron a llegar noticias de que la represión de la policía se estaba dejando sentir cerca de nosotros y el miedo se nos metió en el cuerpo.
No sé bien como llegué a asumir el papel de portera, pero el caso es que pasé diez horas en la segunda puerta de nuestro pequeño colegio electoral, pude recibir a cada uno de los que pasaron por ahí, cansados, felices, emocionados. Ser portera del Colegio Electoral, se convirtió en un privilegió que nunca olvidaré.
La cola en la calle fue creciendo conforme se escampó la noticia de que ahí si se podía votar y eso hizo que en pocas horas nuestras urnas fueran adquiriendo un gran valor y que se volviera de vital importancia defenderlas con imaginación. La historia de cómo salvamos las urnas algún día se podrá contar.
Julieta Piastro Behar és una historiadora mexicana. Professora de Pensament Contemporani a la FPCEE, Blanquerna (URL). Investigadora del Grup de Recerca Parella i Familia. (Blanquerna) i del Grup de Recerca Multiculturalisme i Gènere (UB). Membre d’ACAL, Associació Catalanista d’Amèrica Llatina.
Finalment a prop de les quatre hem pogut arribar amb la cua a la porta on entren els votants. Quan anàvem a entrar sona l’alarma per quarta vegada. Tornem a fer pinya i el noi del megàfon dirigeix magistralment una maniobra d’aturar autocars (turistes que van al Parc Güell) i autobusos (algun conductor col•labora amb ganes) fins a bloquejar totes les entrades a la plaça. Des de la porta no veiem que vingui ningú, però ens diuen que són molt a prop.
Jordi Font
Jo m’havia apuntat al web d’Escoles Obertes per ajudar a mantenir obert el meu col•legi electoral, el CAP Sanllehy al barri de la Salut de Barcelona, entre Gràcia i el Guinardó. Passaven els dies i no rebia cap missatge i començava a pensar: i si ho estan organitzant per a les escoles però no per als altres centres de votació? Divendres a la tarda, tot anant cap al míting de Montjuïc, vem anar a fer-hi una ullada. El CAP funcionava normalment i havia de tancar a les 8 del vespre. I aleshores vaig veure uns quants rètols petits que anunciaven un “Cap de setmana de salut al barri” amb un programa amb cursets de primers auxilis, xerrades, tallers, cinefòrums, fins i tot debats sobre insomni a hores intempestives. No hi havia descans des de divendres a les 8 fins la matinada de diumenge. Anem bé! vaig pensar.
Més tard, cap a les onze hi vem tornar a passar, a veure com anaven les activitats. Dins potser eren una vintena de persones i de seguida ens van demanar el telèfon per avisar-nos en cas d’urgència (molt adient per a un CAP!). En arribar a casa vaig veure que m’havien posat en un grup de Whatsapp que ja tenia 74 membres. L’endemà al matí ja eren més de cent, i durant el dia van anar creixent fins arribar a la saturació de 256 a mitja tarda. Continuem anant bé!
Dissabte a la nit allò ja era un formiguer de gent. S’havien inscrit més de 40 persones per quedar-s’hi a dormir. Vaig veure uns quants veïns de casa (joves i no tant joves) amb l’isotèrmic sota el braç. Anava creixent la tensió, que aviat es va centrar en un home sospitós, musculós, amb samarreta i cap pelat que anava sol i s’adreçava a gent diversa. Tots el miràvem de reüll i van començar les fotos d’amagat. Al carrer es va aixecar un rumor general quan l’home es va ficar dins el CAP. Però al cap d’una estona van anar arribant missatges als mòbils: tranquils, nois, és un borratxo conegut del barri!
A les cinc del matí de diumenge ja hi ha una gernació davant les portes del CAP. El borratxo és en un bar del costat que no ha tancat durant la nit. Vinga veure-hi veïns que no m’hauria imaginat pas que estarien també mobilitzats! La meva germana, que hi ha passat la nit, m’explica les tres visites que han rebut dels Mossos. A part de verificar que el que s’hi feia no tenia res a veure amb el referèndum, informaven que tenien l’obligació de segellar el local abans de les 6. Ara bé, això ho farien si no hi havia molta gent dins i també feien saber que ells havien de tancar la porta que constava a l’adreça donada pel jutge, si n’hi havia alguna altra … (val a dir que no en totes les visites els agents tenien aquesta actitud).
Passen les sis i no ha vingut ningú amb ànims de fer-nos marxar. Comença a ploure, tot i que suaument. Poc després de les set, encara negra nit, se sent un xiulet fort. Una parella de Mossos s’acosta al CAP i sembla que ens han volgut avisar de la seva presència quan encara són a l’altra banda del carrer. Tothom fa pinya davant de la porta. Ells pregunten “qui és el responsable?” i espontàniament moltes veus contesten TOTS! En vista de la impossibilitat de fer res se’n van i es queden a uns metres de distància, aixoplugats de la pluja a l’entrada d’una casa. S’hi queden durant tot el dia.
I poc després arriba el moment màgic: unes quantes persones surten de dins i ens demanen de fer un passadís fins la porta. “Sobre tot no feu fotos”, “No digueu res per les xarxes”. I un cotxe s’atura i del maleter en surten LES URNES! Gran emoció i aplaudiments. Es veu que ha sigut un fenomen general, perquè de seguida comencem a rebre missatges d’amics dient coses com “Ja tenim els donuts” “Ha arribat el gènero”. Sembla que dins es prepara tot per la votació i es demanen voluntaris per cobrir llocs a les meses on no hi ha prou vocals. Ja amb llum de dia es demana que la gent comenci a fer cua. Amb un no res es fa una gran cua d’una bona amplada de gent, tot i que en quedem molts davant la porta i rondant pels voltants. El cansament es comença a notar, i els que som ja un xic madurets mirem de buscar algun banc de la plaça, unes escales o un pedrís d’una casa per seure-hi una estona.
I en això que tenim el primer gran ensurt. La gent corre cap a la porta, què passa? què passa? Un noi amb megàfon diu “Els joves cap al pati!”. Es veu que la policia espanyola ha intentat entrar pel pati del darrere, però s’han trobat una reixa molt alta que no han pogut saltar, i acaben marxant. A partir d’aquest moment, a part de mantenir el tap humà a punt per la porta principal, un grup de 40 o 50 persones se situa davant una petita porta lateral que dóna al pati (ara hi han posat un candau per reforçar la reixa) i un altre al carrer del darrere davant la porta d’un pàrking des d’on seria relativament senzill enfilar-se i poder saltar al pati interior del CAP. Ens passen instruccions de com hem d’actuar per jugar a arrencar cebes si ens volen treure de davant la porta. Però mica en mica van arribant notícies d’altres llocs dient que aquesta gent no es limiten precisament a arrencar cebes i prou.
A quarts d’onze toca anar una estona a casa (a tres minuts) a fer un segon esmorzar i reposar les cames un ratet. Allà veiem per TV3 els fets de Sant Julià de Ramis i l’escola Ramon Llull de Barcelona. Això es posa realment dur! Tornem al CAP on la cua sembla que no avança. Uns veïns que hi han anat només a votar diuen que s’entornen, que ja ho provaran a la tarda. Un altre, tot content, explica que ja ha votat, tot i que s’ha passat deu minuts davant de l’urna. El sistema informàtic va a glopades, caient i recuperant-se dels atacs de la Guardia Civil. Poc després una parella jove amb tres nens abandonen la cua amb els nens grans plorant: un dona els ha espantat dient que marxessin ràpid que si no els pegarien!
I a una hora que ja no recordo, o que no m’hi he fixat, jo he anat tot estirant les cames fins casi la cantonada de baix per veure el final de la cua. De sobte altre cop la gent surt de tots els racons de la plaça per anar corrent cap a la porta del CAP. “Que vénen, que vénen!” Jo miro avall i veig una furgoneta de policia que surt de la cantonada, i una altra, i una altra i … n’arribo a comptar dotze! Però sembla que en lloc de pujar cap a la plaça giren en direcció a Lesseps. Se’n van? Creu-t’ho! Després d’estar aturats al semàfor tiren avall altre cop i sembla que volen refer el camí. Me’n vaig cap a la porta, on la gent diu que estan passant pel carrer de sota. Potser tornaran a pujar per atacar-nos des de la banda del Guinardó. Passem minuts d’angúnia però no vénen, almenys prou a prop per poder-los veure. Potser han vist que hi havia molta gent i han decidit que no els valia la pena intentar-ho. De fet hi ha hagut un moment on, a part de la gentada davant el CAP, a l’altra banda del carrer he comptat unes cent persones. En total som uns quants centenars.
La votació continua lentament. Passem una bona estona a la cua, però ho deixem córrer perquè casi no s’avança. De tant en tant se senten aplaudiments dirigits a gent molt gran que surt de votar. N’hi ha amb caminadors, cadires de rodes … Un home amb bastó surt plorant i el puny enlaire. S’ha donat prioritat als que no podrien aguantar tanta estona de cua. Continua la paranoia de veure i fotografiar possibles infiltrats per tot arreu. Casi bé sempre s’acaba amb un “Aquest jo el conec, és veí meu!” És pràcticament l’hora de dinar i la gentada minva una mica, però no pas molt. Sembla que és l’hora més perillosa, amb molts col•legis poc protegits. De fet durant tot el matí s’han estat demanant reforços des d’altres centres i escoles, però nosaltres tenim molt espai obert al voltant i no ens podem permetre el luxe d’exportar defensors.
I arriba el punt àlgid de la tensió: el tercer intent d’atac. Ara venen de la banda del Guinardó i els tenim a tocar. A part dels que estem bloquejant la porta per fora (d’altres ho fan des de dins) un grup s’ha situat a l’entrada de la plaça i ha aconseguit aturar les furgonetes. Els antidisturbis baixen i miren d’apartar gent, fins i tot amenacen amb la porra però em sembla que no arriben a pegar. Acaben marxant carretera del Carmel amunt. Jo ho he vist de lluny, apretat com en una llauna de sardines a la porta del CAP, però se n’han fet alguns videos molt bons, tant des de terra com des d’un balcó. Es veu que dalt d’una de les cases altes que hi ha entrant a la plaça hi tenim un guaita que avisa dels moviments que veu.
Finalment a prop de les quatre hem pogut arribar amb la cua a la porta on entren els votants. Quan anàvem a entrar sona l’alarma per quarta vegada. Tornem a fer pinya i el noi del megàfon dirigeix magistralment una maniobra d’aturar autocars (turistes que van al Parc Güell) i autobusos (algun conductor col•labora amb ganes) fins a bloquejar totes les entrades a la plaça. Des de la porta no veiem que vingui ningú, però ens diuen que són molt a prop. Al cap d’una estona es dóna el senyal de final d’alarma, es veu que han tornat a marxar. I aleshores sí, arriba el gran moment: puc votar! I miraculosament el sistema informàtic està anant sense problemes.
A partir d’aquell moment sembla que ja tot faci baixada. Ja fa dotze hores que he començat el meu “torn de guàrdia”, he votat i diria que em sento més relaxat. Continuen passant les hores lentament, però em penso que cada vegada som més gent al CAP Sanllehy i ens fem farts de xerrar amb veïns que normalment amb prou feines ens saludem. Les notícies diuen que es pot votar a la majoria de llocs, i que hi ha anat moltíssima gent. Sembla que la fúria dels brètols roba-urnes ha minvat. Ja circulen acudits de tota mena (m’agrada especialment aquell dels que estan neguitosos esperant de veure a la portada de l’HOLA la foto dels reis visitant els ferits), tot i que a mida que va passant el temps tots som més conscients que una ràtzia reeixida ara sí que seria un desastre perquè requisarien molts vots. Seguim vigilant, però no tornen.
Són les vuit. Tanquen la reixa d’entrada del CAP per començar el recompte. Els Mossos s’hi posen davant, i la gent els aplaudeix, alguns fins i tot els abracen. Se senten crits de tota mena. Un “Hem votat” substitueix el “Votarem” amb el mateix ritme. Esclata el cant dels Segadors. Ara ja està! Es veuen un parell de coets que algú a enlairat lluny d’aquí. Segueix l’alerta entre els defensors del carrer però ja veiem que això s’acaba feliçment. Ja només queda protegir la retirada de les urnes i les actes, que es pot fer sense problemes. Al nostre col•legi hi ha hagut uns 2400 vots, 2200 dels quals eren pel SÍ. Gràcies a tots els organitzadors, voluntaris i espontanis que ho han fet possible.
I així acaba la descripció de l’1 d’octubre d’un que l’ha viscuda des del carrer. Amb molta tensió i angúnia, però amb l’alegria de veure la gent de tota mena que s’ha fet seva la defensa de la votació amb entusiasme. Un pas més i endavant, que estem arribant al final!
Jordi Font és físic oceanògraf. Professor d’Investigació del CSIC jubilat (Institut de Ciències del Mar), Investigador Co-líder de la missió SMOS de l’Agència Espacial Europea i Premi Nacional de Cultura 2011 en Pensament i Cultura Científica. Fins 2010 presidí el Comitè de Física i Clima de l’Oceà, Comissió Internacional per a l’Exploració Científica de la Mediterrània..
