Quan jo tenia 10 anys, el 1976, recordo un dia que vaig anar al centre de Barcelona amb la meva mare i ens vàrem veure embolicades en una manifestació que baixava Rambles avall. Ens vàrem arrecerar al que llavors era el Banc Central, a la part de dalt de les Rambles, i davant nostre un policia va fer caure un noi a terra i li pegava amb la porra brutalment.
Quan jo tenia 10 anys, el 1976, recordo un dia que vaig anar al centre de Barcelona amb la meva mare i ens vàrem veure embolicades en una manifestació que baixava Rambles avall. Ens vàrem arrecerar al que llavors era el Banc Central, a la part de dalt de les Rambles, i davant nostre un policia va fer caure un noi a terra i li pegava amb la porra brutalment. Recordo el meu esglai com si fos ara, i com la meva mare cridava a aquell policia “ets un bèstia, un animal”. Durant molt de temps em va fer por baixar al centre a passejar. No em pensava que mai més hagués de viure una situació com aquella, i tanmateix ahir 1 d’octubre del 2017, més de 40 anys després, la vaig tornar a viure.
El meu lloc de votació era l’escola Mas Casanova, al barri d’Horta Guinardó. Divendres a la nit l’escola era tancada, i vaig témer que no s’hi organitzaria res. Però allà ens vam trobar uns quants, ens vàrem passar el telèfon i dissabte al matí ja érem un grup de més de 100 persones organitzant activitats per tot el cap de setmana. La solidaritat del barri es va expressar com no em podia imaginar, es va comprar menjar, es van pintar cartells, cadascú va contribuir com millor va saber i com a resultat l’escola va estar plena de gent tot el dissabte i la nit de dissabte a diumenge.
Jo no em vaig quedar a dormir, però la matinada de diumenge a les 4,30 ja era allí, disposada a compartir un esmorzar amb una gentada impressionant. Moment emocionant l’arribada de les urnes, embolicades en plàstic negre sota la pluja. Com que ningú havia rebut citació per les meses, els primers en arribar vam ser cridats per formar-les. Quin orgull vaig sentir de ser en una mesa! I quan van arribar els primers votants, emoció desbordada! Tot i els entrebancs del sistema informàtic, la infinita paciència de la gent fent cua sota la pluja em deixava meravellada. I llavors, cap a quarts d’una del migdia, la frase temuda: “ja vénen”. I sí, venien, i eren molts. Des de dins els veia baixar pel carrer, veia els cascs negres, i tremolava. La gent al pati, dreta i amb les mans en alt, rebien empentes i cops. Per sort, ningú va resultar ferit. I al final van entrar. A l’escola, on s’estava celebrant un acte tan essencial en democràcia com és votar, van entrar amb els seus cascs, les seves porres i els seus passamuntanyes, a fer-nos por, a amenaçar-nos. Es van endur les nostres urnes, amb els pocs vots que hi havia dintre. Però no es van endur la nostra dignitat, la nostra fermesa, el nostre desig d’esdevenir lliures. Mai ho oblidarem.
Marta Alegret és Llicenciada i Doctora en Farmàcia. Professora de Farmacologia del Grau de Farmàcia, Universitat de Barcelona. La seva recerca se centra en l’estudi dels mecanismes moleculars que relacionen el consum de dietes riques en sucres amb les malalties metabòliques.