Finalment a prop de les quatre hem pogut arribar amb la cua a la porta on entren els votants. Quan anàvem a entrar sona l’alarma per quarta vegada. Tornem a fer pinya i el noi del megàfon dirigeix magistralment una maniobra d’aturar autocars (turistes que van al Parc Güell) i autobusos (algun conductor col•labora amb ganes) fins a bloquejar totes les entrades a la plaça. Des de la porta no veiem que vingui ningú, però ens diuen que són molt a prop.
Jo m’havia apuntat al web d’Escoles Obertes per ajudar a mantenir obert el meu col•legi electoral, el CAP Sanllehy al barri de la Salut de Barcelona, entre Gràcia i el Guinardó. Passaven els dies i no rebia cap missatge i començava a pensar: i si ho estan organitzant per a les escoles però no per als altres centres de votació? Divendres a la tarda, tot anant cap al míting de Montjuïc, vem anar a fer-hi una ullada. El CAP funcionava normalment i havia de tancar a les 8 del vespre. I aleshores vaig veure uns quants rètols petits que anunciaven un “Cap de setmana de salut al barri” amb un programa amb cursets de primers auxilis, xerrades, tallers, cinefòrums, fins i tot debats sobre insomni a hores intempestives. No hi havia descans des de divendres a les 8 fins la matinada de diumenge. Anem bé! vaig pensar.
Més tard, cap a les onze hi vem tornar a passar, a veure com anaven les activitats. Dins potser eren una vintena de persones i de seguida ens van demanar el telèfon per avisar-nos en cas d’urgència (molt adient per a un CAP!). En arribar a casa vaig veure que m’havien posat en un grup de Whatsapp que ja tenia 74 membres. L’endemà al matí ja eren més de cent, i durant el dia van anar creixent fins arribar a la saturació de 256 a mitja tarda. Continuem anant bé!
Dissabte a la nit allò ja era un formiguer de gent. S’havien inscrit més de 40 persones per quedar-s’hi a dormir. Vaig veure uns quants veïns de casa (joves i no tant joves) amb l’isotèrmic sota el braç. Anava creixent la tensió, que aviat es va centrar en un home sospitós, musculós, amb samarreta i cap pelat que anava sol i s’adreçava a gent diversa. Tots el miràvem de reüll i van començar les fotos d’amagat. Al carrer es va aixecar un rumor general quan l’home es va ficar dins el CAP. Però al cap d’una estona van anar arribant missatges als mòbils: tranquils, nois, és un borratxo conegut del barri!
A les cinc del matí de diumenge ja hi ha una gernació davant les portes del CAP. El borratxo és en un bar del costat que no ha tancat durant la nit. Vinga veure-hi veïns que no m’hauria imaginat pas que estarien també mobilitzats! La meva germana, que hi ha passat la nit, m’explica les tres visites que han rebut dels Mossos. A part de verificar que el que s’hi feia no tenia res a veure amb el referèndum, informaven que tenien l’obligació de segellar el local abans de les 6. Ara bé, això ho farien si no hi havia molta gent dins i també feien saber que ells havien de tancar la porta que constava a l’adreça donada pel jutge, si n’hi havia alguna altra … (val a dir que no en totes les visites els agents tenien aquesta actitud).
Passen les sis i no ha vingut ningú amb ànims de fer-nos marxar. Comença a ploure, tot i que suaument. Poc després de les set, encara negra nit, se sent un xiulet fort. Una parella de Mossos s’acosta al CAP i sembla que ens han volgut avisar de la seva presència quan encara són a l’altra banda del carrer. Tothom fa pinya davant de la porta. Ells pregunten “qui és el responsable?” i espontàniament moltes veus contesten TOTS! En vista de la impossibilitat de fer res se’n van i es queden a uns metres de distància, aixoplugats de la pluja a l’entrada d’una casa. S’hi queden durant tot el dia.
I poc després arriba el moment màgic: unes quantes persones surten de dins i ens demanen de fer un passadís fins la porta. “Sobre tot no feu fotos”, “No digueu res per les xarxes”. I un cotxe s’atura i del maleter en surten LES URNES! Gran emoció i aplaudiments. Es veu que ha sigut un fenomen general, perquè de seguida comencem a rebre missatges d’amics dient coses com “Ja tenim els donuts” “Ha arribat el gènero”. Sembla que dins es prepara tot per la votació i es demanen voluntaris per cobrir llocs a les meses on no hi ha prou vocals. Ja amb llum de dia es demana que la gent comenci a fer cua. Amb un no res es fa una gran cua d’una bona amplada de gent, tot i que en quedem molts davant la porta i rondant pels voltants. El cansament es comença a notar, i els que som ja un xic madurets mirem de buscar algun banc de la plaça, unes escales o un pedrís d’una casa per seure-hi una estona.
I en això que tenim el primer gran ensurt. La gent corre cap a la porta, què passa? què passa? Un noi amb megàfon diu “Els joves cap al pati!”. Es veu que la policia espanyola ha intentat entrar pel pati del darrere, però s’han trobat una reixa molt alta que no han pogut saltar, i acaben marxant. A partir d’aquest moment, a part de mantenir el tap humà a punt per la porta principal, un grup de 40 o 50 persones se situa davant una petita porta lateral que dóna al pati (ara hi han posat un candau per reforçar la reixa) i un altre al carrer del darrere davant la porta d’un pàrking des d’on seria relativament senzill enfilar-se i poder saltar al pati interior del CAP. Ens passen instruccions de com hem d’actuar per jugar a arrencar cebes si ens volen treure de davant la porta. Però mica en mica van arribant notícies d’altres llocs dient que aquesta gent no es limiten precisament a arrencar cebes i prou.
A quarts d’onze toca anar una estona a casa (a tres minuts) a fer un segon esmorzar i reposar les cames un ratet. Allà veiem per TV3 els fets de Sant Julià de Ramis i l’escola Ramon Llull de Barcelona. Això es posa realment dur! Tornem al CAP on la cua sembla que no avança. Uns veïns que hi han anat només a votar diuen que s’entornen, que ja ho provaran a la tarda. Un altre, tot content, explica que ja ha votat, tot i que s’ha passat deu minuts davant de l’urna. El sistema informàtic va a glopades, caient i recuperant-se dels atacs de la Guardia Civil. Poc després una parella jove amb tres nens abandonen la cua amb els nens grans plorant: un dona els ha espantat dient que marxessin ràpid que si no els pegarien!
I a una hora que ja no recordo, o que no m’hi he fixat, jo he anat tot estirant les cames fins casi la cantonada de baix per veure el final de la cua. De sobte altre cop la gent surt de tots els racons de la plaça per anar corrent cap a la porta del CAP. “Que vénen, que vénen!” Jo miro avall i veig una furgoneta de policia que surt de la cantonada, i una altra, i una altra i … n’arribo a comptar dotze! Però sembla que en lloc de pujar cap a la plaça giren en direcció a Lesseps. Se’n van? Creu-t’ho! Després d’estar aturats al semàfor tiren avall altre cop i sembla que volen refer el camí. Me’n vaig cap a la porta, on la gent diu que estan passant pel carrer de sota. Potser tornaran a pujar per atacar-nos des de la banda del Guinardó. Passem minuts d’angúnia però no vénen, almenys prou a prop per poder-los veure. Potser han vist que hi havia molta gent i han decidit que no els valia la pena intentar-ho. De fet hi ha hagut un moment on, a part de la gentada davant el CAP, a l’altra banda del carrer he comptat unes cent persones. En total som uns quants centenars.
La votació continua lentament. Passem una bona estona a la cua, però ho deixem córrer perquè casi no s’avança. De tant en tant se senten aplaudiments dirigits a gent molt gran que surt de votar. N’hi ha amb caminadors, cadires de rodes … Un home amb bastó surt plorant i el puny enlaire. S’ha donat prioritat als que no podrien aguantar tanta estona de cua. Continua la paranoia de veure i fotografiar possibles infiltrats per tot arreu. Casi bé sempre s’acaba amb un “Aquest jo el conec, és veí meu!” És pràcticament l’hora de dinar i la gentada minva una mica, però no pas molt. Sembla que és l’hora més perillosa, amb molts col•legis poc protegits. De fet durant tot el matí s’han estat demanant reforços des d’altres centres i escoles, però nosaltres tenim molt espai obert al voltant i no ens podem permetre el luxe d’exportar defensors.
I arriba el punt àlgid de la tensió: el tercer intent d’atac. Ara venen de la banda del Guinardó i els tenim a tocar. A part dels que estem bloquejant la porta per fora (d’altres ho fan des de dins) un grup s’ha situat a l’entrada de la plaça i ha aconseguit aturar les furgonetes. Els antidisturbis baixen i miren d’apartar gent, fins i tot amenacen amb la porra però em sembla que no arriben a pegar. Acaben marxant carretera del Carmel amunt. Jo ho he vist de lluny, apretat com en una llauna de sardines a la porta del CAP, però se n’han fet alguns videos molt bons, tant des de terra com des d’un balcó. Es veu que dalt d’una de les cases altes que hi ha entrant a la plaça hi tenim un guaita que avisa dels moviments que veu.
Finalment a prop de les quatre hem pogut arribar amb la cua a la porta on entren els votants. Quan anàvem a entrar sona l’alarma per quarta vegada. Tornem a fer pinya i el noi del megàfon dirigeix magistralment una maniobra d’aturar autocars (turistes que van al Parc Güell) i autobusos (algun conductor col•labora amb ganes) fins a bloquejar totes les entrades a la plaça. Des de la porta no veiem que vingui ningú, però ens diuen que són molt a prop. Al cap d’una estona es dóna el senyal de final d’alarma, es veu que han tornat a marxar. I aleshores sí, arriba el gran moment: puc votar! I miraculosament el sistema informàtic està anant sense problemes.
A partir d’aquell moment sembla que ja tot faci baixada. Ja fa dotze hores que he començat el meu “torn de guàrdia”, he votat i diria que em sento més relaxat. Continuen passant les hores lentament, però em penso que cada vegada som més gent al CAP Sanllehy i ens fem farts de xerrar amb veïns que normalment amb prou feines ens saludem. Les notícies diuen que es pot votar a la majoria de llocs, i que hi ha anat moltíssima gent. Sembla que la fúria dels brètols roba-urnes ha minvat. Ja circulen acudits de tota mena (m’agrada especialment aquell dels que estan neguitosos esperant de veure a la portada de l’HOLA la foto dels reis visitant els ferits), tot i que a mida que va passant el temps tots som més conscients que una ràtzia reeixida ara sí que seria un desastre perquè requisarien molts vots. Seguim vigilant, però no tornen.
Són les vuit. Tanquen la reixa d’entrada del CAP per començar el recompte. Els Mossos s’hi posen davant, i la gent els aplaudeix, alguns fins i tot els abracen. Se senten crits de tota mena. Un “Hem votat” substitueix el “Votarem” amb el mateix ritme. Esclata el cant dels Segadors. Ara ja està! Es veuen un parell de coets que algú a enlairat lluny d’aquí. Segueix l’alerta entre els defensors del carrer però ja veiem que això s’acaba feliçment. Ja només queda protegir la retirada de les urnes i les actes, que es pot fer sense problemes. Al nostre col•legi hi ha hagut uns 2400 vots, 2200 dels quals eren pel SÍ. Gràcies a tots els organitzadors, voluntaris i espontanis que ho han fet possible.
I així acaba la descripció de l’1 d’octubre d’un que l’ha viscuda des del carrer. Amb molta tensió i angúnia, però amb l’alegria de veure la gent de tota mena que s’ha fet seva la defensa de la votació amb entusiasme. Un pas més i endavant, que estem arribant al final!
Jordi Font és físic oceanògraf. Professor d’Investigació del CSIC jubilat (Institut de Ciències del Mar), Investigador Co-líder de la missió SMOS de l’Agència Espacial Europea i Premi Nacional de Cultura 2011 en Pensament i Cultura Científica. Fins 2010 presidí el Comitè de Física i Clima de l’Oceà, Comissió Internacional per a l’Exploració Científica de la Mediterrània..