As an American residing and working in Catalonia over the past several decades, I have enjoyed the privilege of witnessing the Catalan people’s courage, determination and love of peace and democracy on countless occasions.
Ronald Puppo
(carta a l’editor publicada en el San Francisco Chronicle el dia 4 d’octubre)
As an American residing and working in Catalonia over the past several decades, I have enjoyed the privilege of witnessing the Catalan people’s courage, determination and love of peace and democracy on countless occasions. Far from being divisive, Catalan society embraces inclusiveness and exhibits genuine conviviality in social interaction with newcomers from other parts of Spain, Europe and farther abroad.
The shameless brutality with which armed riot police attacked peaceful voters on Sunday gives pause for reflection on Catalonia’s people and place in Spain. Did these police, shipped in from Spain’s demographic patchwork, suddenly forget whose bodies those were that they were beating?
Did they not stop to think that these electoral criminals may very well have been the daughters, sons, mothers and fathers of their own brothers and sisters, cousins, aunts, and uncles who decades ago resettled in Catalonia from the sister lands of Andalusia, Asturias, Castile, Extremadura or Galicia? The Spanish government has given irrefutable proof of their failure to recognize their own brothers and sisters. If this is how Spain puts people in their place, then it is easy to see why Catalonia feels it has no place in Spain.
Ronald Puppo , nascut l’any 1954 a San Francisco, Califòrnia, treballa des de 1994 a la Universitat de Vic, on dóna classes de traducció i estudis anglesos. La seva traducció de Canigó de Verdaguer, Mount Canigó: A tale of Catalonia (Tamesis/Barcino, 2015) va ser guardonada amb el Premi Crítica “Serra d’Or” 2016 de Catalanística; volum precedit pel seu Selected Poems of Jacint Verdaguer. A Bilingual Edition (University of Chicago, 2007), la primera antologia que recull, en anglès, la poesia de l’insigne poeta català.
I feel a moral obligation to disclose my profound dislike for the normalisation of aggressive posts as I know this view to be widely shared: this kind of comments by supporters of the current Spanish regime too often fill social media these days.
Sílvia Alvarez Ribes
We often find aggressive utterances in posts by followers of the Spanish executive. Why are offensive and aggressive comments by these groups such a common occurrence on social media and virtual forums? If I may, I would like to draw attention to this increasingly recurrent issue. Contributors to public forums should, as a basic principle, be respectful. When genuinely interested readers who are trying to form an informed opinion come across examples of clear anger mismanagement in posts, they should readily recognise a bias in them and, therefore, disregard these sources/authors. A unanimous response along those lines against social media miss-users may discourage abusive users. At the risk of stating the obvious, if somebody cannot offer a well mannered, respectfully expressed opinion, they are bound to get precisely the opposite desired effect from their readers. Ignoring or reporting users who clearly want to engage in verbal violence would thus contribute to best practice in discussion forums. In this sense, a call to the authors of these unwanted posts is needed to ask them to refrain from writing in terms of insults and pejorative comments; negativity and offence does not contribute in any constructive way to a constructive debate.
Illustrative of my complaint, today I found this comment in response to a Youtube video portraying Spanish para-military police riots on peaceful voters during Catalonia’s 1st Oct Referendum day: “You have to be really retarded to believe the results of an unregulated poll, with no institutional support, with no measures to ensure its validation, with no electronic regulation, no international recognition, no international agents viewing its validation”. The misleading intentions hidden in such arbitrary reports do not take into account, for instance, the induced lack of guarantees perpetrated by the Spanish state’s violence and repression on the 1st of October. These facts are now well documented by accredited media sources, and I myself have posted supporting live media coverage from the 1st Oct events to denounce Spanish government’s repression in my other two articles in ENG in this blog: “Public statement released with a Facebook live video” and “The origins of todays declaration of independence in Catalonia”. Therefore, to the author of the above quoted comment and those like him, I would say that attempting to win an argument by the use of verbal force and outright lies is not acceptable social media interaction. When the worthwhile purpose must be contributing to an honest discussion with the aim of shedding light onto an issue, such comments are not just useless and plain simplistic, but harmful in that they hide the truth from those who legitimately want to find out what really happened. It’s worth considering the language used in this post. The use of the word ‘retarded’ -in this case a literal translation from Castellano- is immediately perceived to be in bad taste for its discriminatory connotations. This would be a common perception in any educated context and it is a pity for neighbouring populations to be often unfairly represented by such levels of intolerance… I am sure that it is quite apparent for most readers that such choice of wording and ‘reasoning’ does not constitute a serious line of argument either. And I realise I am again stating the obvious here.
However, I feel a moral obligation to disclose my profound dislike for the normalisation of aggressive posts as I know this view to be widely shared: this kind of comments by supporters of the current Spanish regime too often fill social media these days. Surely there will be people from all sides -Catalan pro-independence followers included- who use aggressive and offensive writing. But, let me be clear about this, and I wish there was an easy way to prove this, it is well known among political-minded Twitter users for one, that the vast majority of pro-independence supporters are correct and exhibit peaceful tones in their messages, and as it happens in reality, they would be defending against an attack and seldom initiating an offensive; a bit like attitudes in the now famous and exemplary peaceful grassroots rallies in the streets of Catalonia. Yet, it remains a must to recognise the unpleasant reality of these (influenced) writers.
It is even understandable that an aggressive regime as the Partido Popular holding the Spanish executive today, produces these kind of likewise aggressive supporters. It may be even regarded as logical that these distasteful comments bear an obvious similarity to the actively belligerent style portrayed by the current ruling elites of the Spanish state… If I may personalise it further, unfortunately, this kind of tone is nothing new to Catalans, I am afraid. In fact, such language and attitudes are what the Partido Popular’s rule have made us accustomed to. In Catalonia, they have issued prison sentences to pacifist leaders and 8 legitimate members of an elected Government and have forced a legitimate President and ministers into having to flee their country (Catalonia) seeking fair trial elsewhere abroad.
Such unhappy episodes have to be seen within the context of PP’s rancid and totalitarian rule. Many under this regime, in Catalonia and beyond, feel, as European leaders should feel, that allowing these examples of totalitarian rule in a European territory (with the condoning of EU Parliament and EU Commission, to name a few) raises many questions on supranational institutional safety all over the continent. And so, back to the defence of a best practice model of social media contributions, the alarming frequency of aggression has to necessarily be related to and understood from the narrow minded conservative and authoritarian ideology from which it stems. The PP regime is one that does not really afford any better chance of sound contribution or ‘informed discussion’ to its own followers… In this sense, and only in this sense, their supporters do maybe deserve our compassion, especially when they are, like their leaders, living in denial when they hope to succeed in their intent to indoctrinate the better informed and educated younger generations.
As a closing thought, I wanted to make this clear: Spain has thankfully a diverse and rich humane landscape and one that would be unforgivably misrepresented by the intolerance I am referring to in this article. My plea is precisely in support of the majority of distinct inhabitants of Andalucia, Aragón, Asturias, Balearic and Canary Islands, Cantabria, Castilla(s), Extremadura, Galicia, Madrid, Murcia, Navarra, País Vasco, Rioja or Valencia, who oppose intolerant practices. There is a need that we all join efforts in the next elections on 21st December and defeat the shameful PP status quo. We must recognise and echo the cries of justice that not only Catalan people are uttering; many others in the Iberian Peninsula have the same need at heart. If the polls represent all the citizens who do not want to have anything to do, either with the retrograde and repressive ways of the Spanish state or its undignified government, we are all saved and will eventually see the light of justice.
Silvia Alvarez i Ribes és Consultora de Redacció Formal/Acadèmica i Tutora de Tècniques d’Estudi a The University of Edinburgh i Queen Margaret University, també a Edimburg, des de 2006.
Votarem per tot, per dignitat, per convenciment, per la deliberada sordesa política del “Gobierno”, per les seves mentides, pel seu TC, pel seu sistema judicial, pel 155, pel ”a por ellos”, pel nostre Govern engarjolat o exiliat, per vosaltres, per la Muriel i per la gent que tant i tant ha treballat per una Catalunya millor.
Elena Escubedo
Barcelona, 16 de novembre de 2017
Sr. Jordi Sánchez , President de l’ANC
Sr. Jordi Cuixart, President d’Òmnium Cultural
Benvolguts Jordis,
M’adreço a vosaltres amb l’esperança que aquesta carta us pugui dur l’escalf que la presó us deu haver intentat arrabassar.
Avui fa un mes del vostre injust captiveri, i fa tanmateix un mes que intenten empresonar els nostres anhels junt amb vosaltres. Els que us han seguit al capdavant de les dues entitats tenen una responsabilitat enorme, “ser tant especials com els Jordis”, i això no és fàcil. Ells ens encoratgen i nosaltres els seguirem, ens organitzen i nosaltres respondrem, ens esperancen i nosaltres votarem. Votarem per tot, per dignitat, per convenciment, per la deliberada sordesa política del “Gobierno”, per les seves mentides, pel seu TC, pel seu sistema judicial, pel 155, pel ”a por ellos”, pel nostre Govern engarjolat o exiliat, per vosaltres, per la Muriel i per la gent que tant i tant ha treballat per una Catalunya millor.
Ens sobren raons, massa, i ho sabem. L’oponent és molt fort i molt gran, no acaba als Pirineus, s’estén més enllà. Però la voluntat d’un poble també és poderosa. Estem ferits, enrabiats, desconcertats, però tossudament alçats. Anirem on calgui, fins i tot a Brussel•les, a omplir els carrers i a fer-nos sentir, un clam per la llibertat vostra i nostra.
Som un país peculiar, molt peculiar, però sobretot ens estimem les nostres coses, la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres entitats i especialment la nostra gent. I per això creieu-me si us dic que esteu constantment en els nostres pensaments i en el nostre cor. Ens agrada treballar dur, i ho farem per fer arribar a arreu la injustícia que plana sobre vosaltres, fins que algú ens escolti.
Les vostres famílies, l’ANC, Òmnium, nosaltres, us volem a Catalunya, us volem a casa. No sabeu pas com trobem a faltar el vostre ànim, el vostre coratge, la vostra determinació. Però que això no us amoïni, si us sabem forts, nosaltres seguirem.
Encara que sembli un tòpic, no esteu sols!
Una abraçada tan i tan forta que ofegui les vostres angoixes
Itaca segueix allà. Estem de camí, quasi be ja hi som!
Elena Escubedo
Elena Escubedo Rafa és Catalana i Doctora en Farmàcia, Màster en Bioinformàtica. Catedràtica de Farmacologia, Universitat de Barcelona. Centra la seva recerca en la neuropsicofarmacologia dels derivats amfetamínics.
Terra humida, mar de suor antiga.
No se saben reconèixer en cap somni
els qui sobre teu tant d’odi vomiten.
Plena de llàgrimes, dol i alegria,
vestida de dona surts de la boira
i encetes la revolta dels somriures.
Dolors Vinyoles
Terra humida, mar de suor antiga.
No se saben reconèixer en cap somni
els qui sobre teu tant d’odi vomiten.
Plena de llàgrimes, dol i alegria,
vestida de dona surts de la boira
i encetes la revolta dels somriures.
Terra assetjada sota un cel que és lliure.
La pols d’ossos dels meus pares es lleva
i fa pregon el clam que ens dignifica.
Sedejant de justícia camines,
vessant de llavors ofrenes la pau
que tant fereix als serfs de la mentida.
Dolors Vinyoles i Cartanyà (Esplugues de Llobregat, 1960) és Professora Agregada a la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. Dirigeix un equip de recerca dedicat a l’estudi de la biologia, l’ecologia i el comportament dels peixos d’aigua dolça. Ha publicat diversos articles científics i de divulgació.
Una part de la meva ànima és a la presó.
Una part del meu vot, una part del meu cor, una part del meu cant
són a la presó,
Una part de la democràcia és a la presó,
en nom d’un abús de la llei, utilitzada per a no escoltar,
per a tallar camins, per a parlar amb menyspreu, per a tancar sortides,
per a acusar d’odi els qui han rebut i absoldre els qui han atacat.
David Jou
Una part de la meva ànima és a la presó.
Una part del meu vot, una part del meu cor, una part del meu cant
són a la presó,
Una part de la democràcia és a la presó,
en nom d’un abús de la llei, utilitzada per a no escoltar,
per a tallar camins, per a parlar amb menyspreu, per a tancar sortides,
per a acusar d’odi els qui han rebut i absoldre els qui han atacat.
No calia.
un lloc de racionalitat, futur, serenitat i esperança,
no una barricada de parcialitat i revenja,
no un pou per a llençar-hi la vida dels altres.
De tanta trencadissa,
n’hem de fer emergir una cosa nova,
com en els trencadissos de Gaudí:
els bancs del parc Güell, les xemeneies de la Pedrera,
les formes de la Sagrada Família,
no haurien estat possibles amb rigidesa.
Calia trencar i calia refer, sumar amb intel•ligència els fragments
en la plasticitat, la imaginació i la força
d’una nova forma d’estructura i de bellesa.
Hem trencat. Sabrem refer amb novetat?
O tornarem, pusil•lànimes, a l’ordre injust de sempre?
David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).
Els deixem fer, no perquè siguem masoquistes, sinó per provar a la comunitat internacional el que són capaços de fer -al mateix temps que provem la veracitat dels greuges que durant tants anys explicàvem sense ser creguts.
Sílvia Alvarez i Ribes
Mossos de l’1-O, com vosaltres, enyorem els temps de #buenopuesmoltbepuesadios ocupats ara pels que NO hem escollit a les urnes. Europa mira incrèdula com el nostre govern electe aguanta presó o ha de marxar fora buscant justícia imparcial. No oblidem i ho entomem només com a part de l’estratègia de la intel•ligència vs. la força. Els deixem fer, no perquè siguem masoquistes, sinó per provar a la comunitat internacional el que són capaços de fer -al mateix temps que provem la veracitat dels greuges que durant tants anys explicàvem sense ser creguts-. Ara, un món esglaiat contempla el desplegament de força totalitària, les últimes cuetades d’un règim moribund que no havia mort el 75.
Que no s’equivoquin aquesta gent. Internacionalment i a la UE veuen -cada cop més avergonyits- com nosaltres, el despropòsit del què fan a #Catalunya. No s’ho haurien de mirar impassibles però; s’ho haurien d’apuntar tot, tot afanyant-se a trobar fórmules institucionals per fer caure l’usurpador, i per desfer-se dels acords amb un estat que ha demostrat no ser honorable perquè no ha honorat NI els principis fonamentals de la institució europea dins la qual és firmant… Ara veuen que teníem raó. Ha calgut patir la violència d’estat: cops de porra al poble, i presons i exili a la recerca de la justícia que se’ns nega dins un estat, el veí, que no té separació de poders. Esperen el #21D quan la majoria del poble català haurà de demostrar que vol alliberar-se de l’opressor que avui adultera impune les nostres institucions pròpies.
Som molt conscients de participar en unes eleccions que no ens pertanyen, amb l’únic propòsit de comptar-nos. Per això no hem fet entrar la Declaració de la República al DOGC. Estratègia de pulcritud democràtica se’n diu. Perquè volíem que quedés clara la voluntat de + 85% de votar per decidir, però sense cops ni coaccions ni manca de garanties induïda! És només per això que el Govern vol participar en aquests comicis de desembre, encara que siguin fora de la nostra legalitat. Perquè són d’una generositat única: no tan sols tenim una majoria absoluta amb mandat clar per haver pogut ja declarar-la, la independència, sinó que exemplarment, els 72/135 escons independentistes obtinguts al #27S2015 tenen la voluntat ulterior de ratificar aquest mandat parlamentari amb vots. Aquest Govern vol fer tot això davant del món que ens ha de legitimar, perquè vegin el suport popular massiu que té el què han fet fins ara. Votar en aquest sentit és, doncs, primordial. Tenim una paciència infinita… o no.
El que ha quedat clar a tothom, és que el poble de Catalunya i els nostres electes ens hem conjurat per fer-ho tot, i tot pacíficament i democràtica, per no deixar més excuses al món. I és el món que llavors ha d’actuar. I que tornin els democràticament nostres: els empresonats i el legítim @catalan_gov (compte Twitter del govern legítim a Brussel.les i a la presó), amb el President @KRLS, el nostre president, al capdavant.
Silvia Alvarez i Ribes és Consultora de Redacció Formal/Acadèmica i Tutora de Tècniques d’Estudi a The University of Edinburgh i Queen Margaret University, també a Edimburg, des de 2006.
La república és la nostra república. La seva consolidació no depèn de la voluntat, ni de l’encert d’uns pocs, sinó que és l’empresa de tothom. Demanen-nos, en conseqüència, què podem fer per la república. Nosaltres, hem decidit mantenir el blog actiu. Sabem que som només un gra de sorra, però tenim líders socials i mig govern a la presó i l’altre mig govern a l’exili. I d’aquí poques setmanes, hi ha unes eleccions. Unes eleccions a les quals, malgrat haver estat convocades per l’Estat ocupant, hi concorren totes les forces que defensen la república independent de Catalunya. No podem romandre callats. A molts ens hagués agradat que les coses haguessin anat d’una altra manera. Potser estem desconcertats. Però la nostra determinació a favor de la independència no depèn de l’encert, més o menys gran, dels nostres dirigents polítics. Neix del convenciment que la independència de Catalunya és una condició necessària per una vida millor; per nosaltres i pels nostres fills.
És per això que us demanem contribucions. Hem tornat a obrir amb una carta emotiva a Jordi Sánchez de Marta Alegret, de la Universitat de Barcelona. Si ens voleu fer arribar les vostres cartes les publicarem totes sota el títol genèric de “Cartes a la presó”. També us continuem demanant articles a favor de la independència de Catalunya i, en particular, encoratjant als nostres conciutadans a votar forces independentistes i republicanes el dia 21 de desembre. Hem de tornar a guanyar i hem de ser encara molts més. Envieu les vostres contribucions (curtes, si pot ser; al voltant de 200 o 300 paraules) a
contacte@cientificsperlaindependencia.cat
Adjunteu una fotografia i una curta biografia.
Cordialment,
Els científics, amb la república, per la independència
Cridarem tan alt com calgui, tallarem carreteres i vies de tren, ocuparem places i carrers pacíficament, tal com tu i en Jordi Cuixart heu fet tantes vegades per reclamar la independència del nostre país. Mai us deixarem sols perquè ens representeu a tots nosaltres, al poble que hem lluitat i lluitem pels nostres drets.
Marta Alegret
Barcelona, 8-11-17
Sr. Jordi Sànchez
President de l’ANC
Benvolgut Jordi,
M’adreço a tu, encara que no et conec personalment, com si et conegués de tota la vida. Suposo que és per haver-te vist tantes vegades, a la televisió o en directe en diversos actes, com a President de l’ANC, entitat de la que sóc sòcia des de fa anys. Pertanyo a la sectorial d’Universitats i Recerca, que bé coneixes. Com ja saps, des de la Sectorial fa anys que impulsem diverses iniciatives per lluitar per la independència, per la República, i, ara, per la vostra llibertat i per la del vice-president i els Consellers del nostre govern, democràticament escollit pel poble català.
Ahir, junt amb companys i companyes de la Sectorial, vaig assistir a l’acte que es va fer al Paranimf de la Universitat de Barcelona, justament pel vostre alliberament. Una Universitat de Barcelona que, malgrat que el seu Rector no s’ha posicionat clarament a favor de la defensa de la República Catalana, va obrir les seves portes per un acte que ha desbordat la seva capacitat. Paranimf i Aula Magna plens a vessar, i molta gent fora que no va poder entrar.
Un resum de com vaig viure l’acte: emoció, molta emoció quan, durant una llarga estona, tots els assistents vam cridar llibertat, mocadors grocs enlaire. Ressonava el Paranimf. Alegria, en veure com els estudiants, agrupats a Universitats per la República, prenen de nou la iniciativa en la defensa de les nostres llibertats, la democràcia i el govern legítimament escollit. Sensació de retorn al passat amb la reactivació de la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalana, que justament va néixer en aquest Paranimf i de la qual vas ser dirigent. I molta tristesa en sentir la teva dona i la d’en Jordi Cuixart i posar-nos a la pell de les vostres famílies i entendre el seu patiment.
La teva dona ens va demanar que no us oblidéssim. I ben cert que no us oblidem, us tenim presents cada dia des que us van empresonar, tan injustament. Avui, fem vaga per demanar, per exigir la vostra llibertat. Cridarem tan alt com calgui, tallarem carreteres i vies de tren, ocuparem places i carrers pacíficament, tal com tu i en Jordi Cuixart heu fet tantes vegades per reclamar la independència del nostre país. Mai us deixarem sols perquè ens representeu a tots nosaltres, al poble que hem lluitat i lluitem pels nostres drets. Sou nosaltres empresonats. I no defallirem fins a aconseguir la vostre llibertat, que és la nostra, i la República de tots.
Una forta abraçada. Salut i República!
Marta Alegret i Jordà
Marta Alegret és Llicenciada i Doctora en Farmàcia. Professora de Farmacologia del Grau de Farmàcia, Universitat de Barcelona. La seva recerca se centra en l’estudi dels mecanismes moleculars que relacionen el consum de dietes riques en sucres amb les malalties metabòliques.
This Democratic mandate is the direct consequence of an arbitrary ruling of Law -in 2010 the Spanish Constitutional Court cancelled 14 key articles of the Catalan Statute of Autonomy within the 1978 Spanish Constitution, revised and voted in 2006 by both, the Catalan and Spanish parliaments and, in a Referendum, by Catalan people
Sílvia Alvarez i Ribes
(written on October 27, 2017)
The Declaration of Independence at the Catalan Parliament today cannot be properly understood without reference to the popular grassroots movement that has originated it. It has to also be noted, that this popular support for Independence could have never seen today without the support of the Catalan institutions, namely, the Catalan Government of Presidents Mas and Puigdemont and the Parliament. Catalans knew it would be difficult, and it will. But it is democracy (from the Greek “rule by the people”) that informs and should dictate the terms of the law, and not the opposite. It is because Independence has been the will of The People #9N2014 #27S2015 #1Oct2017, against the abusive rule by the Spanish state, that today is a celebration of Democracy.
More concretely, this Democratic mandate is the direct consequence of an arbitrary ruling of Law -in 2010 the Spanish Constitutional Court cancelled 14 key articles of the Catalan Statute of Autonomy within the 1978 Spanish Constitution, revised and voted in 2006 by both, the Catalan and Spanish parliaments and, in a Referendum, by Catalan people. Increasing peaceful protest – mass rallies have been seen in Catalonia since 2010. Catalans did no longer want to abide by a Constitution which had ceased to be the one they had voted for. The legitimacy of that Constitution, or the lack of it in Catalan terms, has resulted in the progressive but steady estrangement of Catalans from the Spanish constitutional framework.
Infinitely grateful to the Catalan Government as they made what should be the Norm, Revolutionary, that the People are the ones to rule.
Catalans will now defend their Sovereign institutions against the unfeeling overlord that the Spanish state has long become. But today is a big day, we do not have a king. The hard work has just started, as the Sovereign Peaceful People of Catalonia seek international recognition which will eventually be forthcoming. Catalonia’s right to decide its future shall be understood. We have proved we are patient. We can endure. The mortal leap was needed. The repression shown by the Spanish government on the 1st Oct Referendum day, the STATE VIOLENCE peaceful voters were subjected to was decisive. There is a result of 90% vote in favour of the Catalan Republic on 1st Oct. We proved that there was a majority supporting the Republic with a 42% of turnout (higher than Brexit) under sheer violence. And when 1/3 of the votes were stolen or prevented by the Spanish para-military raids in polling stations. Electoral experts have stated that the projection of the scrutinised vote could have easily given a result of +90% YES and +55% turnout. And yet, the fact remains that It is the 80% Catalans’ wish to be allowed the right to vote in a referendum, one without violence, repression or induced lack of guarantees. We stand together in hope. And celebrate TODAY.
Silvia Alvarez i Ribes és Consultora de Redacció Formal/Acadèmica i Tutora de Tècniques d’Estudi a The University of Edinburgh i Queen Margaret University, també a Edimburg, des de 2006.
