Mes: gener de 2018

I seguirem portant el nostre llacet groc… allà on ens trobem a cada moment tenim tot el dret a dir que VOLEM LA LLIBERTAT DELS PRESOS POLÍTICS, QUE NO VOLEM TENIR MIG GOVERN EXILIAT, i que no volem demanar permís per ser catalans, perquè tenim tot el dret a ser com som!!!!!!! i no, no ens faran callar, perquè som científics, sí, però abans que res som persones, i si no féssim front a les injustícies, de manera pacífica però determinada, perdríem la dignitat. I no, no ho farem.

Miro per la finestra de l’habitació i veig trossos de gel surant a les fredes aigües antàrtiques, algunes balenes alimentant-se, tranquil•les, en l’aigua grisa, i una impressionant glacera just al nostre costat. Això és l’Antàrtida, i aquí hi venim molts científics a treballar. Molts d’aquests científics som catalans. Això no tindria res de particular en circumstàncies normals, … treballem sovint en equips internacionals, amb la normalitat que dóna el fet que la ciència és internacional. Però aquest cop no estem en circumstàncies normals… molts de nosaltres intentem seguir com podem les notícies que arriben del país, amb unes connexions molt limitades, i parlant amb la família ocasionalment. També volem, des d’aquí, participar en les activitats que els nostres conciutadans fan a Catalunya, com a mostra de solidaritat amb els nostres representants polítics empresonats o a l’exili. I no hauria de ser un problema, ja que la llibertat d’expressió hauria de ser un dret a tot arreu, també a l’Antàrtida… però és una utopia… ni aquí tan lluny ens podem expressar lliurement…

Vam fer una petita manifestació el dia 16, ho veieu a la foto, i vàries persones em van comentar que no hi participarien per por a les represàlies… que trist! i a això li diuen “estat de dret”, quan la gent té por que li prenguin el projecte o li retallin en beques o pressupost per les seves idees polítiques… que trist haver de ser ciutadans d’un estat com l’espanyol, que coacciona i amenaça sempre en comptes de dialogar. Doncs bé, ja he rebut el missatge d’”avís” per la manifestació i la foto que va sortir a Vilaweb… que trist! només us posaré una frase, per tal que veieu de què va: “Me gustaría que tu archidemostrada profesionalidad científica no se vea afectada por tu activismo político.”

Doncs no, no permetrem que ens impedeixin expressar la nostra opinió. Si hi ha més manifestacions, hi participarem des d’allà on siguem, l’Antàrtida, o Madagascar,… tant se val… i seguirem portant el nostre llacet groc… allà on ens trobem a cada moment tenim tot el dret a dir que VOLEM LA LLIBERTAT DELS PRESOS POLÍTICS, QUE NO VOLEM TENIR MIG GOVERN EXILIAT, i que no volem demanar permís per ser catalans, perquè tenim tot el dret a ser com som!!!!!!! i no, no ens faran callar, perquè som científics, sí, però abans que res som persones, i si no féssim front a les injustícies, de manera pacífica però determinada, perdríem la dignitat. I no, no ho farem.

Miro de nou per la finestra, el gel continua surant, les balenes ja han marxat, la glacera continua al seu lloc, l’impressionant paisatge ens fa sentir petits en la seva immensitat… però aquí estem, dignes i forts, i sense por.

Conxita Àvila és investigadora i professora de Biologia Animal a la Universitat de Barcelona. Treballa en la biologia i ecologia dels organismes que habiten els fons marins, a latituds temperades, tropicals, i sobretot antàrtiques. Ha estudiat les interaccions entre organismes regulades per productes naturals i el possible ús d’aquestes molècules úniques com a productes bioactius útils per als éssers humans.

Como otros ámbitos de la vida ciudadana en Cataluña, la investigación goza de muy buena salud, y las estadísticas nos indican que, ya se trate de universidades situadas en lugares destacados de los ránkings internacionales, de proyectos de investigación internacionales o nacionales, de publicaciones científicas, de ayudas a investigadores de mérito, Cataluña va por delante en el estado y es una de las cinco primeras regiones de Europa en competitividad científica.

(Darrera de les preguntes i respostes d’una entrevista apareguda en el nº de desembre de 2017 del Noticiario de la Sociedad Española de Malacología)

P.: Por último, no puedo dejar de preguntarte sobre los últimos acontecimientos políticos vividos en Cataluña, por la repercusión que pueden tener en la sociedad catalana y en el ámbito académico y científico. ¿Qué opinión tienes de ellos?

R.: Estos últimos años, y más aún los últimos meses, se ha vivido en Cataluña una situación a la vez complicada y esperanzadora, que no creo que se haya conocido directamente ni se haya comprendido en el resto de España. Cada cual la ha vivido a su manera, pero tal como yo la veo, como profesor universitario, miembro (y en los últimos años presidente) del Institut d’Estudis Catalans, un centro de investigación y academia muy arraigado no solo en Cataluña sino en las demás regiones en las que se habla el catalán, y como ciudadano, podría resumirse como sigue.

Un recorte inmerecido (en 2010) de las competencias que contenía el Estatut de 2006; un continuo desprecio por parte de los gobiernos del estado, y no solo del PP, de las aspiraciones de mayor autonomía por parte de los ciudadanos de Cataluña; un recorte sin paliativos de las leyes que el Parlament y el Govern catalán aprobaban porque tenían competencias para ello, con la complicidad del Tribunal Constitucional; unas demostraciones multitudinarias y pacíficas, durante más de cinco años, en ocasión de la Diada nacional de Cataluña, de entre 1 y 2 millones de personas cada vez, pidiendo el derecho a decidir, un referéndum (necesario para saber con cuánta gente se contaba para estas peticiones al estado) y al final la independencia, como única salida ante un estado sordo a cualquier petición. Y finalmente un amago de consulta (el 2014) cuyo resultado sorprendió al estado, unas elecciones autonómicas plebiscitarias en 2015, que dieron mayoría (exigua, pero mayoría) en el Parlament a los grupos pro independencia, y un referéndum en condiciones muy difíciles por el comportamiento absolutamente desmesurado de los cuerpos policiales españoles el 1 de octubre de 2017, que dieron también un claro resultado a favor de la independencia.

Los catalanes no estábamos abducidos por Mas, primero, ni por Puigdemont después. Estábamos (estamos) hartos de un estado que nos desprecia, nos humilla, nos recorta libertades y acude a la ley (que él se salta cuando le conviene) para hacer el trabajo sucio. Finalmente, ante el mundo, se ha visto que la democracia en España es muy tierna, por decirlo suavemente, que el ejecutivo, el TC, el fiscal, etc. se inventan delitos (sedición, rebelión, etc.) que no se cometieron, y que se aplica un artículo de la Constitución de manera que supera con mucho lo que el Gobierno y los tribunales pueden hacer. Todo esto sazonado con unos medios de comunicación cómplices que son la vergüenza de la profesión, y que, junto con el Gobierno, han ofrecido a la ciudadanía española una imagen muy sesgada de lo que ocurre en Cataluña. A día de hoy, la situación (que puede cambiar) es de medio Govern encarcelado y la otra mitad semiexilado, y los dirigentes de las asociaciones cívicas que promovieron las manifestaciones pacíficas que dije también encarcelados. Parece que, como en la guerra y en el amor, todo vale para salvaguardar la unidad de España. ¿Qué unidad? Se ha dicho que el Estado aplica a unas aspiraciones propias del siglo XXI las políticas del siglo XIX y las leyes del siglo XX. Las elecciones autonómicas del 21 de diciembre quizá permitan conocer qué es lo que quiere el pueblo de Cataluña, si los partidos concurrentes explicitan claramente lo que promueven con respecto a la independencia, y espero que esta vez se tome buena cuenta de ello.

Quisiera añadir que, como otros ámbitos de la vida ciudadana en Cataluña, la investigación goza de muy buena salud, y las estadísticas nos indican que, ya se trate de universidades situadas en lugares destacados de los ránkings internacionales, de proyectos de investigación internacionales o nacionales, de publicaciones científicas, de ayudas a investigadores de mérito, Cataluña va por delante en el estado y es una de las cinco primeras regiones de Europa en competitividad científica. La situación actual incide de manera diversa en el mundo científico catalán; por un lado, se cree que la tendencia a la excelencia puede seguir; por otro, se teme que el acceso a las fuentes de financiación europeas en un estado independiente pueda reducirse durante un tiempo (a las españolas es evidente). La comunidad científica es una de las más activas a la hora de creer en la independencia y en pedirla.

Joandomènec Ros i Aragonès és Catedràtic emèrit d’Ecologia de la Universitat de Barcelona. Especialista en biologia i ecologia d’organismes i comunitats bentòniques marins, aspectes sobre els quals ha publicat una dotzena de llibres, així com articles en diverses revistes científiques. El seu camp de treball també s’ha centrat en la conservació de la natura i l’ecologia general. Actualment és President de l’Institut d’Estudis Catalans i ha estat Rector de la Universitat Catalana d’Estiu.

La justícia espanyola ha fet el ridícul a Europa en haver de retirar l’euroordre. Els pretesos delictes de rebel•lió en aquest cas han estat simplement inventats per part de la fiscalia i dels jutges de l’Audiència Nacional i del TS. De fet, el que s’està fent és condemnar ideologies democràtiques que no s’ajusten a l’implícit nacionalisme d’estat que el llenguatge barroc de les decisions jurídiques és incapaç d’amagar.

En el debat polític resulta habitual apel•lar a “l’estat de dret” com una via de legitimació d’alguna decisió política, jurídica o simplement ideològica. En aquest sentit, es tracta d’un concepte que pertany al grup de les “paraules màgiques”, aquelles que alguns pretenen que la seva mera pronunciació resulta suficient per a legitimar un argument o una decisió (altres exemples habituals: “democràcia”, “justícia”, “diàleg”).

El terme “estat de dret” acostuma a esmentar-se en singular i en termes abstractes. Això incita a pensar que es tracta d’un concepte inequívoc, a creure que només hi ha una versió institucional pràctica d’aquest concepte, i a pensar que les decisions preses en el seu nom son automàticament incontrovertibles. Cap d’aquestes tres afirmacions resisteix l’anàlisi: les tres son falses.

Apel•lar a l’estat de dret és sempre transitar per un concepte amfibològic, és a dir, susceptible de més d’una interpretació. Analíticament resulta més convenient parlar d’estats de dret en plural i en relació a casos concrets. De fet, no hi ha dos estats de dret iguals.

En una democràcia liberal, el debat no consisteix en establir si és o no convenient que hi hagi un estat de dret -la seva superioritat normativa i institucional respecte als estats autoritaris, totalitaris o dictadures resulta incontrovertible-, sinó a veure com puntuen les institucions polítiques de cada estat de dret en dues dimensions diferents.

En primer lloc, la qualitat pràctica dels seus elements institucionals bàsics (llibertats individuals i col•lectives; separació de poders; nivells de corrupció, frau fiscal i guerra bruta; independència, imparcialitat i qualitat del sistema judicial; procediments de control; etc).

En segon lloc, la congruència amb les condicions històriques, nacionals i culturals de la societat on ha d’actuar. Les conclusions no son les mateixes si estem parlant d’una democràcia uninacional o plurinacional, d’una democràcia amb arrels històriques o de nova creació, d’una democràcia culturalment uniforme o multicultural; etc.

L’estat de dret espanyol mostra índexs baixos en ambdues dimensions.

Un indicador addicional recent: les decisions del Tribunal Suprem (TS) en relació a polítics catalans empresonats (jutge Llarena contra O. Junqueras, J. Forn, J. Sánchez i J. Cuixart, 4.12.2017; sala penal del TS contra O. Junqueras, 4.1.2018; Llarena contra O. Junqueras, J. Sánchez i J. Forn, 12.1.2018). Es tracta de decisions judicials que mostren clars biaixos ideològics i que transcendeixen les tècniques jurídiques estrictes. També mostren en alguns apartats un baix nivell de qualitat argumentativa.

El risc de reiteració delictiva s’associa a que els encausats defensen posicions independentistes. Tanmateix, l’argumentació concreta ve a contradir un principi bàsic dels estats de dret (recollit també en la constitució espanyola) sobre llibertat ideològica i de creences. El terme “violència” apareix, a més, contra tota evidència empírica, com un fet associat a l’independentisme, malgrat no haver estat provat en un judici (!). Els actors internacionals (i els espanyols que han volgut veure-ho) han constatat que la única violència ha estat associada a l’actuació de les forces policials de l’estat contra ciutadans. Malgrat l’ordre d’aquesta actuació la va donar el govern central, la responsabilitat es carrega sobre membres del Govern de la Generalitat. Es conculca el dret de representació i es vincula els encausats amb “violències” i “enfrontaments” que mai han existit. També es responsabilitza als encausats de les mobilitzacions “de desenes de milers de ciutadans que rebutgen explícitament les mesures cautelars adoptades en aquest procés”. Com si això fos alguna cosa reprobable. Es tracta d’unes argumentacions esperpèntiques dignes d’estats autoritaris.

L’actitud del TS pot qualificar-se de llibertatofòbica. S’actua contra les llibertats d’expressió, reunió, manifestació, de llibertat ideològica i de creences. I tot referit a un tema de presó “preventiva”!. Estem davant d’una vulneració de drets fonamentals. La caracterització dels encausats com a presos polítics resulta aquí més que adient i justificada.

La justícia espanyola ha fet el ridícul a Europa en haver de retirar l’euroordre. Els pretesos delictes de rebel•lió en aquest cas han estat simplement inventats per part de la fiscalia i dels jutges de l’Audiència Nacional i del TS. De fet, el que s’està fent és condemnar ideologies democràtiques que no s’ajusten a l’implícit nacionalisme d’estat que el llenguatge barroc de les decisions jurídiques és incapaç d’amagar

On és la pretesa imparcialitat de la justícia? Decisions merament desproporcionades? Prevaricacions implícites? L’actuació del TS soscava, lamina, el moll de l’ós de l’estat de dret espanyol. Les seves decisions judicials acabaran essent jutjades en l’àmbit de la justícia internacional. Però això passarà d’aquí uns quants anys.

La veritat és que fa vergonya explicar l’estat de dret espanyol en àmbits acadèmics internacionals. El deslegitimat Tribunal Constitucional te ara una oportunitat d’or per restaurar un cert prestigi de l’estat de dret espanyol quan resolgui els recursos presentats per Podemos i pel Parlament de Catalunya contra l’aplicació de l’article 155. Però a aquestes alçades de la pel•lícula, confien vostès en que aquests guionistes efectuïn un gir narratiu important en aquesta història?

Apel•lar simplement a “l’estat de dret” sovint suposa caure en la “fal•làcia de l’abstracció“ –pretendre que un raonament és analíticament més profund quan més abstractes son els termes inclosos en l’argumentació. Es tracta d’una estratègia “màgica” de caràcter retòric que és epistemològicament fal•laç i que empobreix les anàlisis en ocultar informació moral i polític rellevant del cas concret considerat.

Estats de dret? Sí, naturalment, però millor considerar-los en plural i en concret (no en singular i en abstracte). I sempre incloent en les anàlisis tant els seus índexs alts o baixos de qualitat institucional, com el seu caràcter congruent o no amb la realitat social, nacional i cultural on actua cada estat de dret concret.

(article publicat al diari ARA el 15 de gener de 2018)

Ferran Requejo és Catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). Ha estat director del Màster en Democràcies Actuals. Premi Rudolf Wildenmann (ECPR), 1997; Premi Ramon Trias Fargas, 2002; Premi Associació Espanyola de Ciència Política al millor llibre publicat, 2006.

 

Temps de reflexió, de guarir les ferides rebudes
de sentir veus i colors per la repressió mudes
de recuperar empresonats i exiliats
de descans merescut pels esforços continuats
d’agafar força, alè i esperança
i tot allò del que tinguem mancança.

Ens necessitem perquè Catalunya ens necessita
estimem-nos perquè Catalunya ens estima
perquè sense catalans no hi ha Catalunya.

No deixem Catalunya en altres mans
en aquelles mans plenes d’odi, que maltracten i violenten
que saluden el franquisme i esmicolen el catalanisme.

Però patidors de la terra
temps passats molt pitjors foren
guerres que perdíem
i matances que patíem.

Temps de reflexió, de guarir les ferides rebudes
de sentir veus i colors per la repressió mudes
de recuperar empresonats i exiliats
de descans merescut pels esforços continuats
d’agafar força, alè i esperança
i tot allò del que tinguem mancança.

Catalunya en les nostres mans
mans que abracen i acaronen
mans que donen escalf
mans que donen la mà.

Parlem, parlem amb qui no ens ha escoltat
perquè la nostra veu no els ha arribat
treballem la incomprensió per convertir-la en il•lusió
treballem la por per un futur millor
fem acollidora la nostra causa cada dia
perquè l’empatia és la nostra via.

Persistirem i guanyarem
perquè patidors de la pàtria
els catalans som Catalunya.

David Miñana i Galbis
Països Catalans
Dimarts 26 de desembre de 2017

David Miñana i Galbis (Alcoi, 1968) és Professor Agregat de Microbiologia a la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació de la Universitat de Barcelona. Llicenciat en Ciències Biològiques per la Universitat de València (1991) i Doctor en Biologia per la Universitat de Barcelona (2002). La seva recerca se centra en la genètica de poblacions, taxonomia, filogènia i factors de virulència bacterians i, recentment, en l’estudi de marcadors de virulència d’Helicobacter pylori.

 

Homenatge als polítics catalans a la presó o a l’exili,
acusats d’una violència que no ha existit,
víctimes –doncs– d’una mentida d’Estat i d’una fallida del Dret;
tot pregant per la seva llibertat, per la llibertat de Catalunya,
i per la llibertat a Espanya –cada cop més amenaçada.

Envio un parell de llibres a Oriol Junqueras,
el 12 de desembre, a la presó d’Estremera.

El 18 de desembre me’ls retornen.
Algú ha escrit al sobre: “No pasa control”.
Sota l’escrit, hi ha un requadre de 3,7 cm per 3,7 cm,
estampat amb un tampó, on diu
“Centro Penitenciario Madrid-VII
Estremera
Causa devolución:
+ No consta
+ Libertad
+ Traslado”.
Algun miserable amb Típex
ha tapat la casella corresponent a “Libertad”,
com si la llibertat fos impossible.

Dos dies abans, algú que ningú no ha votat
deia que a Espanya es pot defensar totes les idees
“sense imposar-les”. Quina enganyosa ficció!:
gent votada per molts i que no ha imposat res és a la presó
mentre que ell, imposat per la biologia
i per una llei injusta que discrimina
les dones en l’accés a la Corona,
negligeix el diàleg, amonesta i alliçona.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).