Quatre poemes de presons i esperances

Pare nostre que en un cel de tempesta
santifiqueu el vostre nom en l’esplendor dels llamps,
vingui a nosaltres el tro de la vostra veu,
ressoni la vostra voluntat de pau i de justícia
en la nostra terra com en el vostre cel;
el pa i la dignitat de cada dia,
doneu-nos-els, Senyor, als qui en tenim necessitat

DJou.jpg
David Jou

PARE NOSTRE EN UN CEL DE TEMPESTA

Pare nostre que en un cel de tempesta
santifiqueu el vostre nom en l’esplendor dels llamps,
vingui a nosaltres el tro de la vostra veu,
ressoni la vostra voluntat de pau i de justícia
en la nostra terra com en el vostre cel;
el pa i la dignitat de cada dia,
doneu-nos-els, Senyor, als qui en tenim necessitat;
perdoneu la nostra ira i la nostra amargor
com nosaltres perdonem –i ens costa tant!–
la injustícia i la mentida dels qui ens volen esclafar;
no permeteu que caiguem en la temptació
de creure’ns millors que ells ni pitjors que ells,
i deslliureu-nos de la por a qualsevol mal
que ens hagi de venir de ser fidels al coratge
d’un amor on capiguem, algun dia, tots.
Amén.

PRIMAVERA A CASTELLA

Estremera, Soto del Real, Alcalá-Meco,
Noms que en una Espanya normal ens podrien suggerir
La bellesa sòbria, dura i àmplia dels camps de Castella.
En canvi, en aquesta Espanya tancada i autoritària
Han esdevingut tres ferides profundíssimes a l’ànima:
La presó injustificada de representants democràtics,
L’arbitrarietat jurídica, la mentida, la represàlia, l’odi.
És trist que les coses siguin així:
que en lloc de buscar justícia es busqui la revenja
D’un autoritarisme incapaç d’escoltar res,
De proposar cap solució justa per a tots,
D’oferir cap altre futur que la submissió i la renúncia.
Intento imaginar la primavera en aquells camps.
A cada nom que dic, però, sento el fred i la ferida
D’una ganivetada a l’ànima.

RESURRECCIÓ

Com una tomba, la mentida,
la mala llei, el jutge injust,
la presó arbitrària, la veu prohibida,
la llibertat truncada, la paraula perseguida,
l’abús de poder, el governant adust:
cal ressuscitar de tantes ignomínies!

Potser per això, molt abans de morir,
ja et preguntes sovint què deu voler dir
ressuscitar:
que decebedor seria que fos sols recuperar
el pobre cos mortal, la ment distreta i obstruïda,
i no pas guanyar –en amor, en plenitud,
en pau, en justícia, en obertura, en salut–
el cel nou i el món nou d’una nova harmonia!

I intueixes –mig per la fe, mig pel dol, mig per la ira–,
que potser ressuscitar
sigui molt més que una ingènua i humana fantasia
davant d’un cos caduc, o d’un amor malferit,
o de l’absurditat injusta d’un món sense sentit:

que sigui l’esplendor de la revolta divina
contra el dolor, la mort, el poder, la injustícia i l’oblit.

ALS NOSTRES PRESOS POLÍTICS

Presos per la llibertat,
Presos per la democràcia,
Presos de la injustícia,
Estem amb vosaltres

Presos de la mentida,
Presos de l’autoritarisme,
Presos del nou feixisme,
Estem amb vosaltres.

Gràcies d’haver escoltat,
D’haver lluitat, d’haver intentat
Que tothom prengués la paraula:
Estem amb vosaltres.

Hi ha noms que esclafen,
Fets de presons i d’insults
En lloc d’arguments i diàlegs.
Estem amb vosaltres.

El que ara semblen derrotes
Seran llavors d’esperances.
Cada dret ha costat tant!
Tants corruptes governants
N’han fet un camp de batalla!

Presos per la llibertat,
Presos per la democràcia,
Presos pel nostre país:
Estem amb vosaltres.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).

2 pensaments quant a “Quatre poemes de presons i esperances”

  1. Gràcies, David.
    Són magnífics.
    Necessitem mots com els teus, com els d’aquell
    poeta que els atenencs, en lloc d’enviar un exèrcit,
    van enviar com a únic reforç a la ciutat aliada
    que patia setge de llurs enemics comuns.
    I el poeta va cantar versos tan inspirats que la ciutat no va caure

Els comentaris estan tancats.