Un dels èxits de la classe dirigent espanyola és que s’ha perpetuat ideològicament –i fins i tot físicament (són els mateixos)– des del segle XVI. (No és broma: si es consulta la genealogia dels que manen a Espanya es comprova que una proporció sorprenent de les famílies ja manaven als segles XVI-XVIII.) Un altre èxit, encara més gran, és que ha sabut injectar els seus hàbits aristocràtics i arrogants a la cultura que anomenem “espanyola”
A Espanya hi ha hagut moltes revolucions, sovint fetes per militars “liberals” (valgui l’oxímoron) i generalment sense gaires conseqüències. La casta governant ha continuat al seu lloc (i als seus bancs i latifundis): no hi ha manera de treure’ls-en. Ho va observar fins i tot Mario Conde, un plebeu grimpador (i exclòs): les elits espanyoles del poder no s’havien renovat gens “des del s. XVI”, deia.
Això no vol pas dir que a Espanya no hi hagi hagut una persistent voluntat de modernització … mil cops frustrada: llegiu Maragall, que opinava ‒amb els seus contactes (Azorín o Unamuno)‒ que la política, la premsa, la societat i la cultura espanyoles eren un llast (un “mort”, deia) que impedia el progrés de tots plegats, o els laments recurrents dels del “98”, d’Azaña (sobre els “acampados” que sempre copen l’estat) o dels republicans, mil vegades impotents contra generals, Francos i cavernes. Després del franquisme, vocacionalment devastador i irreversible, avui (a un quart de s. XXI!) tornem a la tradició planyívola: gent com Forges o Pérez Reverte ‒o algú que s’hi feia passar‒ es lamentaven en ple 2017 a les xarxes, amb ràbia impotent, de ‒respectivament‒ la mediocritat o la indecència generalitzades que veuen al país. (I això que el país semblava “modern”.)
Potser algun franctirador com Pablo Iglesias II creu de debò que la ben travada estructura de poder espanyola és reformable. (I potser ho serà algun dia ─però no serà ell, segurament, que la farà saltar.) Porta segles de rodatge i automatismes, i per canviar-la potser caldria fer aquella revolució espanyola sempre postposada.
Tampoc no vol dir que “Espanya” com a mentalitat no hagi canviat gens. Oitant. Fins i tot als antics règims les coses canviaven sense canviar: un rei de Prússia podia propagar idees il•lustrades, i un Franco podia acabar acceptant biquinis a la platja. El contagi cultural i econòmic d’Europa ha fet possible que els hidalgos alfa dominants ‒i, darrere, el poble que n’és secularment captiu‒ acceptin divorciar-se o no fer la mili o ser gais. Però els fets fan pensar que la mentalitat profunda, la del “ordeno y mando” ‒i la seva àmplia difusió i acceptació popular de facto‒, no s’ha modificat gaire.
Un dels èxits de la classe dirigent espanyola és que s’ha perpetuat ideològicament –i fins i tot físicament (són els mateixos)– des del segle XVI. (No és broma: si es consulta la genealogia dels que manen a Espanya es comprova que una proporció sorprenent de les famílies ja manaven als segles XVI-XVIII.) Un altre èxit, encara més gran, és que ha sabut injectar els seus hàbits aristocràtics i arrogants a la cultura que anomenem “espanyola”, en la qual és habitual constatar una mentalitat possessiva (¡Cataluña es España!), impositiva i poc dialogant (i no val a dir: “és la del PP”; no, la porten tots subliminalment incorporada). Són poquíssims els que veuen aquestes disfuncions (Cotarelo, Suso de Toro, …). A Espanya, els que hi estan disconformes o gosen protestar sempre s’han vist acusats i proscrits. (No cal dir que en aquest paquet hi anaven els catalans en general, sempre sentits –com mostra claríssimament Sangrador (1996)– com un cos estrany i “estranger”.) I la manera com s’ha portat “Espanya” amb els seus disconformes és prou coneguda.
Acemoglu i Robinson (a Why nations fail, 2012) constaten que a Espanya, com als altres països que no han fet el trànsit canònic al capitalisme, s’hi ha perpetuat una classe dirigent que respon no a l’emprenedor modern sinó a la figura i caràcter del rendista. Es tracta d’un personatge preindustrial conservador i autoritari: no és “inclusiu” (no admet no-amics), ni és un innovador ─ni sol tenir sentit de l’humor─ i no sap calcular costos i beneficis ni preveure futurs. Aquests “rendistes”, amb la seva mentalitat circular, hi formen i perpetuen una casta governant ‒“elit extractiva”, en diuen A. i R.‒, que bàsicament mana (i molt!), però no innova, ni comparteix ni fa créixer la riquesa total, i no sap augmentar les (seves) rendes ─“extreure-les”, diuen─ si no és per l’acció parasitària sobre el conjunt de la població, o per expansió militar, o per abús continuat o, en el cas d’Espanya, de viure de la renda providencial dels metalls americans (al s. XVI) o de les subvencions europees (al XX) ─o de Catalunya (en general). Aquestes elits només saben reclamar i concedir privilegis i favors (“al amigo, el favor; y al oponente, la legislación vigente”, recordeu que deien?), tenen fins i tot aparells de legislació i de justícia propis, i escampen i imposen la seva mentalitat autoritària i jeràrquica, propietària i possessiva, menyspreadora i venjativa (com Humboldt va observar in situ el 1800); en el pla humà i familiar, correspon al que ara s’anomena mentalitat del maltractador. La descripció d’A. i R. no és aplicable només a l’Espanya del precapitalisme sinó també a la del seu crony capitalism d’avui. Una característica dels països que analitzen és que tots tendeixen espontàniament a empobrir-se a llarg termini (Espanya ho fa des del 1492) i tenen dificultats per renovar-se.
Dit això últim, com diria el filòsof alemany Bernd Schuster, ja no cal dir res més.
(Aquest article, com la seva primera part, va ser escrit al maig del 2017, però podria haver estat concebut, creu l’autor, en qualsevol segle, a partir del XIX.)
Ton Sales (Lleida, 1945) és enginyer industrial i doctor en informàtica. ‘Systems engineer’ d’IBM del 1970 fins al 1978, any en què es va unir a la recentment creada Facultat d’Informàtica de Barcelona, al departament d’Informàtica Teòrica. Va ensenyar Àlgebra, Anàlisi i Autòmats i Llenguatges Formals, tant a la FIB com a la secció d’Informàtica de la UAB i a l’Escola d’Arquitectura (UPC). El 1983 va passar a ser professor titular de l’area de Lògica i Intel•ligència Artificial al departament de Llenguatge i Sistemes Informàtics de la UPC.