De fet, en (gairebé?) tots els canvis socials importants s’han comès actes contra la llei (evidentment!: tot sistema legal prohibeix tot allò que el podria revocar). ¿És defensable doncs incórrer en alguna il•legalitat? (“il•legalitat” segons el criteri del moment, perquè si triomfa passarà a no ser-ho i s’estudiarà als llibres d’història). Doncs bé: tots els textos legals fan legals (i indiscutibles) aquelles il•legalitats que els van fer possibles. És una coneguda paradoxa de la història.
¿Es pot fer una cosa legítima però legalment prohibida? Vista la gent que darrerament es passeja per aquests conceptes i la que defensa vehementment “la llei” com un absolut (i que en un altre bàndol o moment potser defensaria el contrari), trobo que cal urgentment relativitzar aquesta vella disputa.
Fins i tot un infant entén, i no cal que sigui advocat ni jutge (i potser millor que no ho sigui), que: (1) legal vol dir que està escrit en alguna llei … que vés a saber qui va escriure: pot ser una llei franquista mai no derogada, o que es contradiu amb alguna altra, o que algú va fer per afavorir algú altre, o una constitució d’un país redactada en condicions restrictives (¿ningú recorda que l’espanyola del 1978 es va elaborar en una habitació a tres portes de distància d’on uns militars s’ho anaven mirant tot amb lupa? o que un contracte signat sota coacció és invalid i recusable?); (2) legítim vol dir que es tracta d’un dret que algú creu que té tot i que no li sigui reconegut per la llei (recordeu les dones, fins fa poc, o els negres americans; se’ls deia: “sí, tens raó, però això que vols està prohibit”); i (3) no sempre coincideixen les dues en el temps: una cosa pot ser legal però no legítima (cal recordar cap dictadura?) o legítima però no legal (situació que fa pensar a qualsevol humà raonable que potser és la llei la que ha de cedir, perquè està feta suposadament per servir les persones, no pas al revés). Tot individu no encegat pot recordar com s’han resolt casos històrics on les dues han diferit. Alguns exemples:
¿Com es va fer la revolució americana el 1776? Com tothom sap, els pares fundadors van considerar injusta la situació de les 13 colònies, i van desobeir ostensiblement el seu rei proclamant una “DUI” el 4 de juliol a Filadèlfia. Avui no hi ha cap legalista (incloent l’indignadíssim catedràtic X. Arbós, per qui tot això de Catalunya és “una gran mentida”) que negui plena legitimitat a una república (els EUA) que va començar de manera tan manifestament il•legal. (Per cert, il•legal i tot, l’imperi espanyol s’hi va posar a favor.) ¿I les sufragistes, enfrontant-se a la policia i als marits i anant a la presó estirades pels cabells perquè creien que la seva lluita era justa? (no ho era, potser?) O la Rosa Parks, no volent cedir el seient i així incomplint la llei que l’hi obligava?
Una altra pregunta: ¿era “legal” la “república espanyola” l’abril del 1931 quan uns quants la van proclamar pel seu compte? (No, però ho va ser de seguida.) ¿O la Generalitat quan un govern transfranquista la va “restaurar”? (A Tarradellas l’haurien d’haver detingut: ell, el seu càrrec i la seva institució estaven proscrits per un decret legalment vigent ─des del 1938). I ¿eren o no eren il•legals els insubmisos empresonats just abans de ser exonerats per una sobtada reclassificació legal a les Cortes?… No cal continuar: en qualsevol transició trobaríem moments de crassa il•legalitat.
De fet, en (gairebé?) tots els canvis socials importants s’han comès actes contra la llei (evidentment!: tot sistema legal prohibeix tot allò que el podria revocar). ¿És defensable doncs incórrer en alguna il•legalitat? (“il•legalitat” segons el criteri del moment, perquè si triomfa passarà a no ser-ho i s’estudiarà als llibres d’història). Doncs bé: tots els textos legals fan legals (i indiscutibles) aquelles il•legalitats que els van fer possibles. És una coneguda paradoxa de la història.
Suposem que una aspiració popular és declarada “il•legal”. ¿Què han de fer els ciutadans si creuen que aquesta aspiració és legítima, sobretot quan a més és majoritària? Jefferson, com Gandhi o Mandela, va plantejar el principi filosòfic –la primacia de la justícia‒ i tot seguit, arriscant-ho tot, el va posar en pràctica. ¿Què era la justa demanda de les dones i dels negres sinó manifestament il•legal? (hi havia duríssimes prohibicions explícites en contra). I ¿no és prou significatiu que més d’un milió de persones –moltes més que a Washington el 1964 (“I have a dream” )– surtin cada any al carrer a Catalunya? L’interpel•lat aquí és Rajoy; com a politic ‒¿no diu que ho és?‒ ¿no està pas obligat a “fer alguna cosa”, si li sorgeix un “lío” gros com aquest de Catalunya? Perquè ¿què creu que va passar amb la vintena de països que s’han independitzat d’Espanya –entre ells Holanda i Portugal¬? ¿No és aquest “lío” prou obvi i conegut? O ¿com creu que s’ho ha fet la vintena de països europeus que s’han independitzat al s. XX? Tots ells, com els primers, són reconeguts sense problemes pel Sr. Rajoy, com ho seran sens dubte per qualsevol dels seus jutges i successors. I això que tots aquests països van tenir el seu horrífic moment de ruptura de la legalitat.
Com demostra la història, no hi ha res com un bon fet consumat per polvoritzar opinions pètries ─fins i tot la d’un catedràtic.
(Article publicat al diari ARA el 23 de maig de 2017)
Ton Sales (Lleida, 1945) és enginyer industrial i doctor en informàtica. ‘Systems engineer’ d’IBM del 1970 fins al 1978, any en què es va unir a la recentment creada Facultat d’Informàtica de Barcelona, al departament d’Informàtica Teòrica. Va ensenyar Àlgebra, Anàlisi i Autòmats i Llenguatges Formals, tant a la FIB com a la secció d’Informàtica de la UAB i a l’Escola d’Arquitectura (UPC). El 1983 va passar a ser professor titular de l’area de Lògica i Intel•ligència Artificial al departament de Llenguatge i Sistemes Informàtics de la UPC.