Per estima als espanyols, que vull pensar que són majoritàriament ciutadans amb una correcta consciència cívica, hem d’exigir-los que s’encarin amb els que erosionen llur estat de dret i llur convivència amb els catalans. Que aturin aquesta dinàmica ara que encara no ha passat res irremeiable — tret dels mesos de presó d’uns innocents.
Una cultura nacional on tothom, de la bugadera al professor d’universitat, del rocker a la cortesana, coincideix sobre un problema transcendental per la seva pàtria, impressiona. Quan el quillo i l’acadèmic estan d’acord, quan Loquillo i Francisco Rico, Raphael i Fernando Savater estan d’acord, poca broma. I també ho estan Jiménez Losantos i Gabriel Tortella; Pedrerol i Juan Pablo Fusi; Belén Esteban i Victoria Camps; Eduardo Inda i Vargas Llosa; Mónica Randall i Santos Juliá; Mariscal i Ana Rosa. Quan el dibuixant Nazario (que tant entendreix els cors de l’extrema esquerra) li dona la mà al neoliberal radical Fernando Schwartz per negar als catalans el dret al referèndum, aleshores com que no s’entén res ja ho hem entès tot.
Fa molt de temps que les universitats espanyoles estan cegues i mudes davant la decadència intel•lectual moral i política del seu estat. Cap queixa ha sortit del món acadèmic tot i que les universitats tenen tots els motius per témer la dreta espanyola, que tant ha denigrat la cultura i la intel•ligència, la ciència i la decència. Històricament i especialment després de la primera Guerra Mundial, els intel•lectuals han estat considerats “watchmen in what otherwise would be a pitch-black night” (Karl Mannheim, 1936). Quan els polítics perdien els punts de referència i les institucions començaven a podrir-se, quedava l’esperança de la intelligentsia.
Els historiadors han criticat amb duresa el silenci dels intel·lectuals alemanys, i en particular dels professors d’universitat, en els anys 1933-1939. Els mateixos historiadors alemanys d’avui són poc comprensius amb els seus col•legues dels anys trenta—les universitats i els professors contemporanis del nazisme són acusats d’haver renunciat a ser els custodis dels principis bàsics d’una societat civilitzada. Wilhelm Röpke, professor d’Economia a la Universitat de Marburg expulsat el 1933: “van ser precisament els professors d’universitat els que van fallar quan va arribar el moment en què calia defensar amb coratge els valors més bàsics de la nostra civilització.”
Espanya s’assembla cada cop més a Turquia, però ambdues estan (per ara) lluny de la degradació alemanya dels anys 30. Això no obstant, valors bàsics de la democràcia trontollen a Espanya, o estan explícitament qüestionats—com la separació de poders i les llibertats d’expressió i manifestació; el sistema judicial apareix cada dia més dominat per valors i pràctiques franquistes. I el 95% dels intel·lectuals espanyols no piulen—ans al contrari. Els grans media de comunicació espanyols públics i privats són basòfia al servei del nacionalisme espanyol, una vergonya—però intel•lectuals espanyols hi col·laboren i són els primers en exigir que tanquin TV3. Manifestos de professors i intel·lectuals espanyols han reclamat tota la contundència possible i més contra els líders catalans per voler convocar un referèndum (!). Això són intel·lectuals, o són hooligans del supremacisme espanyol — del nacionalisme intolerant que vol espanyolitzar els nens catalans?
D’això que passa a Espanya, els seus intel·lectuals haurien de preocupar-se’n per la degradació política i institucional, però sobre tot per la pèrdua de referents cívics. És inquietant la freqüència d’episodis per intimidar i silenciar els catalans independentistes—episodis en els que manta vegada hi ha involucrats militants de Ciudadanos i de l’extrema dreta. I això visualitza un símptoma pervers en la societat espanyola, amarada de nacionalisme: exculpen aquestes agressions, les neguen, i les converteixen en quelcom irrellevant o innocu.
Perquè sí que hi ha encaputxats a Catalunya que amb nocturnitat trenquen finestres, destrossen màstils municipals, i tallen arbres amb llaços grocs. Sí que han fets escraches violents contra Catalunya Ràdio. Sí que hi ha unionistes pels carrers de Barcelona que insulten gent amb el llaç groc. Sí que disparen perdigons a les finestres amb estelades. Sí que els unionistes intimiden associacions cíviques i partits independentistes, als quals pinten façanes i trenquen vidres i increpen en reunions públiques. Perquè possiblement sí que hi ha odi infiltrat en el moll de l’os de l’unionisme —“a por ellos!”, se’n recorden? I de tot això a Espanya ningú no en parla. No s’enganyin, intel•ligència espanyola, no facin l’orni, tenen un problema moral i polític com una catedral.
Per estima als espanyols, que vull pensar que són majoritàriament ciutadans amb una correcta consciència cívica, hem d’exigir-los que s’encarin amb els que erosionen llur estat de dret i llur convivència amb els catalans. Que aturin aquesta dinàmica ara que encara no ha passat res irremeiable — tret dels mesos de presó d’uns innocents.
Els que teniu una edat recordareu l’escena final de “La mort a Venècia” (Visconti). Un home gran (Dirk Bogarde) enamorat d’un noiet es tenyeix els cabells i es maquilla per semblar més atractiu. I acaba sol a la platja, amb la pluja que li empastifa la cara, bruta de regalims de rímmel escorregut. Quan ara llegeixo Francisco Rico i Fernando Savater i Vargas Llosa només puc pensar en el rímmel de Dirk Bogarde.
(article publicat a Vilaweb el dia 1 de maig de 2018)
Antoni Malet és catedràtic d’Història de la Ciència a la Universitat Pompeu Fabra. Llicenciat en Matemàtiques (Universitat de Barcelona) i doctor en Història per Princeton University. És membre de l’Editorial Board d’Annals of Science i Historia Mathematica, i Fellow de l’Académie Internationale d’Histoire des Sciences. Actualment és el President de l’European Society for the History of Science (2016-2018). Investiga la història de les matemàtiques i la física i els instruments matemàtics en els segles XVI i XVII. També investiga les institucions científiques i el paper polític de la ciència en el franquisme, i llur llegat per la ciència del postfranquisme.