Canvis decisius?

Malgrat l’expectació que ha despertat en diferent sectors de la societat catalana, no és clar que el nou govern de Sánchez assumeixi una reorientació de la política seguida per l’executiu espanyol, centrada fins ara en la repressió policial i judicial, i la negació de tota via de negociació. Encara avui és difícil de saber què farà, però certes declaracions recents d’alguns ministres no sembla que vagin en la línia d’un canvi substantiu.

L’elecció del president Quim Torra i la conformació d’un govern de la Generalitat sorgit de les eleccions de desembre han marcat un punt d’inflexió en la política catalana. Uns fets que han precedit un altre canvi important en el govern espanyol: l’enfonsament del govern de M. Rajoy (motivat per l’escàndol de corrupció del PP) i la formació d’un nou executiu del PSOE presidit per Pedro Sánchez.

Certament són canvis notables, però encara no podem saber si seran transcendentals per resoldre el plet polític català. Malgrat l’expectació que ha despertat en diferent sectors de la societat catalana, no és clar que el nou govern de Sánchez assumeixi una reorientació de la política seguida per l’executiu espanyol, centrada fins ara en la repressió policial i judicial, i la negació de tota via de negociació. Encara avui és difícil de saber què farà, però certes declaracions recents d’alguns ministres (significativament J. Borell) no sembla que vagin en la línia d’un canvi substantiu. Si el govern espanyol persisteix en la línia seguida fins ara, lluny d’una «desescalada» de tensió, hi haurà un nova fase de confrontació política intensa.

L’ambigüitat de la situació actual ha fet forat en els principals partits catalans. El cas potser més emblemàtic és ERC. Aquest partit va fer bandera de la necessitat de rebaixar la tensió i es va dir que fins i tot renunciaria a la via unilateral en la conferència nacional del 30 d’aquest mes. Des de les bases s’ha impulsat, però, una declaració explícita que diu que no s’hi renuncia i que totes les vies pacífiques i democràtiques queden obertes per tal d’assolir la independència política de Catalunya. Sembla que la direcció ara no veu amb mals ulls aquesta explicitació i és possible que s’aprovin esmenes que vagin en aquesta direcció. Així, ERC estaria ben posicionada tant si s’acomplís l’escenari negociador com la via de confrontació. Més quan d’altres grups com l’ANC o la CUP s’havien mantingut ferms en la defensa de la implementació de la República, fos quina fos l’actitud del govern espanyol. El principal partit independentista també manté una posició dual. Mentre que l’estructura del PDCAT anhela una via de diàleg, JuntsxCat sembla disposada a fer costat al bloc que vol dur endavant la implementació republicana de manera unilateral si fracassa la via negociadora. C’s, per la seva banda, ha arribat a un grau de crispació superlatiu i és com si volgués «trencar la baralla» (potser sortir del Parlament?) quan s’ha evidenciat la seva inferioritat numèrica parlamentària i quan, des de Madrid, han retirat les mesures pròpies d’un estat d’excepció imposades a Catalunya pel famós article 155 d’infausta memòria.

(Publicat originalment a Hora Nova de Figueres, 12 juny 2018)

Enric Pujol Casademont (Figueres, 1960) és doctor en història per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Autor de El descrèdit de la història (1993), Ferran Soldevila i els fonaments de la historiografia catalana contemporània (1995) i Història i reconstrucció nacional (2003). Professor al Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, va dirigir els volums L’exili català de 1936-39. Un balanç (2003) i Història, memòria i identitat (2006). Codirector del Diccionari d’historiografia catalana (2003). Coautor, amb Albert Balcells i Santi Izquierdo, de la Història de l’Institut d’Estudis Catalans (2002-2007) i junt amb Felip Solé publicà Exilis (2007). Conjuntament amb Jaume Santaló feren el projecte museològic i museogràfic del Museu de l’Exili de La Jonquera (2002-2007). Fou director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà (2004-2005) i Coordinador de l’Àrea d’Història i Pensament Contemporani de la Generalitat de Catalunya (2005-2007). El 2009 va comissariar l’exposició El somni republicà. El republicanisme a les comarques gironines (1900-1936), i el 2014 l’exposició 300 onzes de setembre del Museu d’Història de Catalunya. El 2015 publicà Tres imprescindibles: F. Soldevila, J. Vicens Vives i P. Vilar (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) i l’aplec d’articles polítics de F. Soldevila Per un poble normal (RBA). El 2016, junt amb Josep Santesmases, dirigí el Diccionari de diputats de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923), obra en format electrònic impulsada per la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i la Diputació de Barcelona. El mateix 2016 publicà Josep Tarradellas. El retorn del president (juny-setembre 1977) (Ed. DAU).