Les Universitats Catalanes pels Drets Civils i la Democràcia

No volem una universitat emmordassada ni còmplice, tampoc aquí, al nostre país. La Universitat no pot restar indiferent davant la involució democràtica i la regressió en drets i llibertats que s’està aplicant, com un estat d’excepció, a Catalunya, en reacció a un moviment emancipatori i alliberador, de regeneració democràtica i social, sense paral•lel ni equivalència avui a la UE.

Intervenció en l’acte Les Universitats Catalanes pels Drets Civils i la Democràcia celebrat a la Universitat Politècnica de Catalunya el 14 de juny de 2018:

Consellera, autoritats, col•legues, amigues i amics, i especialment Beta Forn, Oriol Sànchez, Laura Turull i familiars dels represaliats, representants de l’ACDC i organitzadors de l’acte, bon dia a tothom. És un honor estar aquí i participar en aquest acte.

Quan la primavera del 2001 George Steiner, aleshores professor de la universitat de Cambridge, va venir a Girona, convidat per la universitat, ens va fer una confidència que no oblidaré mai i que vull compartir amb vosaltres.

A finals dels anys cinquanta, va acceptar una invitació a donar una conferència a la universitat de Praga, quan Txecoslovàquia esllanguia sota la pressió glacial de l’estalinisme, que privava els txecs de l’exercici de certs drets civils i llibertats fonamentals i els mantenia sotmesos a una repressió policial generalitzada sobre totes les formes de vida. En un principi, Steiner va tenir la temptació de no anar-hi, perquè el convidava l’organització oficial d’estudiants que imaginava còmplice d’aquell règim sinistre. I sobretot perquè li havien proposat un tema que només li provocava badalls: les novel•les del realisme socialista nord-americà. Tanmateix, al capdavall, hi va pesar més l’enorme il•lusió que li feia visitar Praga, la ciutat d’un dels seus escriptors favorits, Franz Kafka. Quan va arribar a la universitat, acompanyat pels estudiants de l’organització i pels comissaris polítics que l’havien anat a buscar a l’aeroport, va descobrir estupefacte que en la sala de la universitat que havia de fer la conferència no hi havia absolutament ningú. Els estudiants van acordar, evidentment, suspendre l’acte. I els comissaris polítics, que eren allí per vetllar perquè l’acte no es convertís en una improbable ocasió subversiva contra el règim, van acceptar, resignats, que els estudiants s’emportessin el professor Steiner a prendre una cervesa en algun local de la ciutat.

Els estudiants, ja sols, sense la vigilància dels comissaris polítics, van conduir Steiner a un local del centre de Praga. Van entrar en una mena de bodega i van baixar per unes escaletes estretes a un espai enorme, en el soterrani. Un cop allí, Steiner va quedar-se commocionat: hi va descobrir una multitud d’estudiants i professors universitaris que esperaven amb avidesa, en absolut silenci, les seves paraules lliures. Va ser llavors quan un dels estudiants li va dir: “I ara, professor Steiner, parli’ns de Kafka”. Franz Kafka, com segurament imagineu, era una lectura absolutament prohibida a la universitat i a la Txecoslovàquia de l’època, i els seus llibres només circulaven clandestinament amb una enorme dificultat.

Steiner va confessar que mai havia parlat ni tornaria a parlar davant d’un auditori tan atent i commocionat com aquella nit. Amb llàgrimes als ulls, aquella gent que havia convertit l’espai soterrani d’una cerveseria en una universitat lliure, quan la universitat oficial era un lloc de censura i repressió, va poder escoltar fragments sencers dels textos prohibits de Kafka, que Steiner òbviament sabia de memòria, parafrasejats i comentats pel que encara és, avui, un dels seus millors intèrprets.

He volgut començat amb aquesta anècdota avui que ens revoltem contra la repressió i que ens convoca la defensa dels drets civils, les llibertats fonamental i la democràcia, en el context d’aquest acte unitari promogut per col•lectius de totes les universitats catalanes, sindicats, entitats cíviques i l’Associació Catalana en Defensa dels Drets Civils, en revolta i defensa de tot això, en el context d’un país, com el nostre, que viu dramàticament l’experiència de l’empresonament i l’exili per motius polítics, de la repressió generalitzada contra la llibertat d’expressió i de reunió, contra el dret a l’elecció política activa i passiva, i fonamentalment contra tota dissidència, i que fa en carn viva l’experiència d’una erosió de la democràcia sense precedents al nostre país en les darreres quatre dècades. I he volgut començar amb aquesta anècdota, justament, perquè en aquella taberna de Praga, a finals dels cinquanta, em sembla reconèixer el millor que defineix la universitat en la seva responsabilitat ètica i social: capacitat de resistència crítica, imaginació política per crear escenaris on la seva comesa pugui desplegar-se sense coercions ni limitacions, llibertat de pensament i d’expressió, i participació en la resolució de conflictes. O si voleu: la capacitat d’usar el coneixement per obrir espais de llibertat i de reconquesta dels drets limitats o negats.

Perquè la universitat no és només la institució i les seves facultats, departaments i instituts de recerca, ni, per suposat, els espais físics i arquitectònics que ocupa, encara que de vegades tinguem la temptació d’identificar la universitat amb els seus llocs físics. La universitat no és, tampoc, o no ho hauria de ser, la gestió administrativa del saber i del coneixement amb finalitats productives: de titulacions i formacions, d’ocupacions laborals, d’ocupació educativa de col•lectius (encara) no directament productius, de patents o del que avui anomenem innovació, en tots els àmbits. La universitat, en realitat, és el nivell més alt, en les nostres societats, no de gestió del saber, sinó de la seva socialització; no de la transmissió del coneixement, sinó de la seva producció; no de la legitimació de l’actual estat de les coses, sinó l’origen de la seva transformació, sempre possible; no de la instrucció, sinó de la formació de l’esperit crític, aquell que, des de la recerca científica o tecnològica, fins a la social i humanística, aspira a formar una ciutadania madura implicada en el món i la realitat social que viu en l’horitzó, promogut des de la Il•lustració, a una col•lectivitat que reconeix la seva “majoria d’edat”, com deia Immanuel Kant, i, amb ella, la seva capacitat per autodeterminar-se de manera integral, amb ple reconeixement dels seus drets.

La universitat, en realitat, no viu al marge de la seva realitat política i social, al contrari: és una sinècdoque de la polis, l’avantguarda per la conquesta d’un espai públic i compartit, alliberat de servituds i de dominació.

Per què la universitat, des dels seus orígens, és l’espai per antonomàsia de la llibertat. La democratització de la universitat, en la seva renovació contínua dels sabers, coneixements i tècniques, va assajar, segles abans que la democràcia moderna fos una realitat, les formes més avançades d’apoderament, l’intercanvi d’opinions, la revisió dels principis aparentment més inamovibles i la participació en la creació col•lectiva del saber.

Per això la universitat no és ni pot ser mai neutra. I menys pel que fa a qüestions socials i polítiques. I menys encara, quan els drets i les llibertats estan amenaçats o són directament atacats i violats. La universitat és posicionament continu, no només en cadascuna de les àrees del seu saber i de les seves tècniques, sinó, també, respecte al lloc que aquests sabers i tècniques ocupen en la societat. La universitat, des de l’edat mitjana, és el lloc en què una societat es problematitza a si mateixa: el que sap, el que coneix, les tècniques que usa, la memòria amb què s’explica i el valor que atorga a les produccions del passat amb les que prova a definir-se i a fer front als reptes, contínuament renovats, del seu present continu. El gest dels estudiants i professors universitaris de Praga, en el soterrani d’una bodega de la Txecoslovàquia stalinista, van aconseguir de crear universitat allí on la universitat, com a espai de llibertat, no era possible. I, amb aquest gest literalment subversiu, van donar forma a una aspiració de llibertat negada en la realitat oficial, atorgant-se uns drets civils amputats i exercint una llibertat que, per la seva radicalitat, va prefigurar unes altres formes de llibertat que encara tardarien dècades a socialitzar-s’hi de manera generalitzada. Però ja ho sabem: actuar com si fossis lliure és el que anticipa que un dia puguis arribar a ser-ho. És l’exercici de la llibertat l’únic que pot preparar per a l’alliberament. Em sembla endevinar que és precisament això el que diu sovint Steiner quan reconeix que la missió de la universitat és proporcionar, per a la societat de la que depèn i es nodreix, “una mena de salvavides contra el buit”.

És per tot això que la universitat ha jugat un paper essencial en la defensa dels drets civils, les llibertats i la democràcia en les darreres dècades, i també de forma molt especial en el nostre país, sotmès, per dir-ho eufemísticament, a un marc democràtic contínuament interromput. I aquesta no és una ocupació extrínseca o eventual de la universitat, que fonamentalment faria unes altes coses però que en podria prescindir d’aquesta, sinó que aquesta n’és, justament, la raó de la seva existència. Sense la llibertat, no existeix universitat digna d’aquest nom, com tampoc no n’existeix si no fa, de la defensa dels drets civils, la condició necessària de la seva responsabilitat social. Perquè la llibertat forma part de la universitat com si en fos la seva medul•la.

No cauré en la temptació de fer-ne un recorregut històric que pretengui mostrar-ho, però sí que m’agradaria recordar alguns moments, al meu entendre fundacionals, d’aquesta aspiració. I disculpeu-me que me’n vagi, per un moment, una mica lluny, al segle XIII, en un context molt diferent del nostre, quan les universitats medievals, de les quals, per mutacions molt diverses que ara no venen al cas, sorgeixen les universitats modernes i les nostres.

M’agradaria viatjar amb vosaltres, per uns instants, al París de 1277, el lloc de la primera revolta universitària pròpiament dita. La Universitat era aleshores el lloc de transmissió i celebració d’un saber heretat al llarg de tota l’edat mitjana: un saber, articulat de manera orgànica i sistemàtica, al voltant de totes les àrees antigues de coneixement, però també una forma de pensament sotmesa a l’imperi de la teologia, des d’on es dictaven els continguts de les disciplines ètiques o morals, i també els ensenyaments dels que se n’ocupava la física, la matemàtica, la cosmologia o l’astronomia. En aquest context, les veritats científiques estaven subordinades a la veritat teològica, i la raó havia de sotmetre’s, sense discussió, als dictats de la fe. Encara que pugui semblar-nos increïble, amb ulls del segle XXI, el principal argument del coneixement, també el científic, era llavors l’argument d’autoritat: una cosa era certa o falsa en funció de la seva adequació a allò que, durant segles, s’havia transmès perquè algú (considerat com a autoritat) havia dit: Euclides o Sant Agustí, Sant Bonaventura o Albert el Gran, Ptolomeu o Aristòtil.

Entre d’altres novetats d’aquest fascinant segle XIII, van començar-se a traduir-se textos grecs i àrabs desconeguts fins aleshores: autors, en totes les disciplines, no només desconeguts fins aleshores, sinó que provenien de contextos pagans diferents del cristianisme hegemònic. A la Faculté des Arts de París, un grup de professors van començar a traduir, estudiar, discutir i divulgar textos d’Aristòril, Avicena o Averrois. I això va provocar un terratrèmol perquè a través d’ells van començar a escampar-se idees considerades com a perillosíssimes: és el que coneixem con la disputa averroista. El papa Joan XXI va intervenir amb una butlla que advertia aquests professors i estudiants universitaris dissidents del dogma, i el bisbe de París promulgaria, el 7 de març de 1277, un cèlebre decret amb el que condemnava 219 tesis, prohibia llibres i ensenyaments, reprimia professors com Siger de Brabant, Boeci de Dàcia o Jean de Sécheville i amenaçava amb l’excomunicació qualsevol que continués defensant o difonent alguna d’aquestes idees i doctrines. Tot, per haver sostingut una cosa que podria semblar-nos tan peregrina com la unitat de l’enteniment agent: és a dir, que la part més activa i productiva de la intel•ligència no és individual, sinó col•lectiva. En el fons, deien alguna cosa que per a nosaltres avui, més de vuit segles després, ja és una evidència: la importància de la comunitat científica per sobre de la individualitat dels investigadors o, per dir-ho en termes polítics, la intel•ligència col•lectiva, alló que teòrics com Toni Negri, Paolo Virno o Maurizio Lazzarato han anomenat, i nosaltres amb ells, el General Intellect, la intel•ligència de la multitud

Disculpeu que hagi anat tan lluny per mostrar que la creació de la universitat és inseparable d’aquest exercici de llibertat: la universitat del segle XIII consagrarà les qüestions disputades (quaestiones disputatae) com a forma exemplar de la recerca i l’ensenyament universitaris, on tot ha de ser problematitzat, impugnat i sotmès a revisió, i on l’aspiració a una comunitat lliure i crítica desborda els murs de les universitats perquè apel•la a la realitat social i política de la seva època, lligant-se així a la vida de la comunitat de la que la universitat en forma part. La nostra universitat és hereva d’aquest gest averroista de contestació subversiva i d’aquests condemnats del 1277 que prefiguren el que molt aviat serà un enfrontament contra el principat tirànic (del Papa, con escriurà Ockham) i, més endavant, contra tota forma d’absolutisme, de despotisme, de coerció i repressió del lliure exercici del pensament i del saber. Aquella tropa d’averroistes visionaris van prefigurar, sense voler-ho, una convicció que encara és la nostra: que el saber és sempre polític.

Amb ells, la modernitat i l’exercici de la llibertat crítica havien entrat definitivament a la universitat europea, i la possibilitat de la impugnació del saber, la discussió dels marcs mentals preexistents i l’escrutini crític de totes les coses conegudes, per sòlides que poguessin semblar, esdevenia, no només una realitat, sinó la marca d’allò que, a partir d’aleshores, definiria la universitat fins avui: no gestionar les respostes, sinó fer-se preguntes i, si cal, inventar-se noves preguntes per a una realitat social que, per definició, és sempre canviant. Era possible i, a partir d’aleshores ja ho seria sempre en la universitat, discutir el que s’havia dit i el que s’havia pensat sense més restriccions que la discussió sense xarxa de protecció segura i amb l’exigència de la confrontació ordenada del dissens, de la discrepància i de l’objecció crítica racionalment defensada.

Aquest 2018 estem commemorant els 50 anys de l’esclat de llibertat i d’aspiració a l’ampliació dels drets civils i socials que, de forma prioritària en les universitats de tot el planeta, va sacsejar un any que ha esdevingut mític: 1968. No només maig i no només París, com sabeu. El 1968 les universitats de Tunísia, El Caire o Líban, esclaten en defensa, primer, de la llibertat acadèmica i de càtedra i, de seguida, d’uns Estats democràtics i representatius en què les llibertats siguin respectades, començant per la llibertat d’expressió i de premsa. A les universitats del Japó professors i estudiants es mobilitzen contra la guerra de Vietnam i la delirant carrera armamentística del seu país. A les universitats de Belgrad es produeixen les primeres protestes massives, des del final de la segona guerra mundial, exigint el respecte per les llibertats i justícia social i, de seguida, les protestes s’encomanen a Sarajevo, Zagreb i Ljubljana. I a tot el món tenen lloc esdeveniments semblants, de protesta i resistència, de reivindicació de drets, llibertats i democratització, a Bonn, Berlín, Bratislava, Londres, Toronto, Chicago, Berkeley, Amsterdam, Tucumán, Santiago de Xile, Montevideo, però també Sidney, Kingston o Dakar. A cada lloc, amb les seves particularitats polítiques: Rio de Janeiro veu al seus carrers una mobilització d’estudiants i treballadors contra la dictadura militar. El 26 d’abril totes les universitats nord-americanes van mobilitzar-se en contra de la guerra i, tot i que és l’any de l’assassinat de Martin Luther King, la pressió del massiu moviment en defensa dels drets civils força que a l’abril el president Lyndon Johnson signi la Civil Rights Act, la primera llei en contra de la discriminació racial. Com podeu imaginar, això no és una llista exhaustiva, sinó només alguns pocs exemples, que em semblen prou significatius per copsar-ne l’abast del que va suposar 1968.

Mèxic D.F. és un cas singular per diverses raons: la metròpoli viu a l’agost del 68 una protesta sense precedents iniciada per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) i a la que se sumen de seguida tots els sectors socials i cívics en contra de l’autoritarisme del règim. Javier Barros Sierra, rector de la UNAM, encapçala una mítica manifestació dels estudiants i, dos mesos després d’aquesta marxa, el 2 d’octubre, l’exèrcit i la policia provoquen la massacre de Tlatelolco, a la Plaça de les Tres Cultures. Només dues setmanes després, quan el règim pretén rentar-se la cara amb la celebració dels Jocs Olímpics, després de la carrera dels 200 metres es produeix una imatge absolutament insòlita amb dos atletes universitaris: Tommie Smith, medalla d’or, i John Carlos, medalla de bronze, van pujar descalços amb mitjons al podi i, quan va començar a sonar The Star-Spangled Banner, l’himne dels Estats Units, van baixar el cap, van tancar els ulls i van fer el gest que va ocupar totes les portades dels mitjans de comunicació del món: van aixecar el braç, amb el puny tancat i un guant negre, símbol del Black Power, en protesta per la segregació racial i la violència contra les comunitats afroamericanes, contra l’apartheid a Sud-àfrica, en defensa dels drets civils i, com recordaria sempre John Carlos, en record dels estudiants assassinats a Tlatelolco. Deixeu-me concentrar en aquest gest potentíssim: amb l’assassinat de Martin Luter King i la massacre de Tlatelolco, per dramàtics que fossin, que ho van ser, aquests esdeveniments, no es va acabar el cicle de mobilitzacions en defensa dels drets civils i les llibertats a tot el planeta, sinó que les mobilitzacions van canviar d’escala i abast: el puny negre de Tommie Smith i John Carlos n’és la metàfora. Val la pena recordar que els dos atletes van entrar en el Projecte Olímpic per als Drets Humans (comandat per Henry Edward) precisament durant la seva etapa universitària.

Només donaré un pas enrere respecte a 1968.

El gener de 1957, en plena dictadura franquista, la societat barcelonina protagonitza un pols contra el règim, la reedició de la vaga d’usuaris de tramvies de 1951. Aquest cop, 12 dies d’aturades contra la pujada del preu dels bitllets, com a detonant d’un profund malestar social. En aquest segon embat, el protagonisme dels estudiants universitaris va ser tan notable que va provocar que la policia entrés a la universitat. Aquella era una universitat “degradada, derrotada i ocupada”, per dir-ho amb paraules d’August Gil Matamala, un dels membres de la primera cèl•lula universitària del PSUC reconstruïda sota la dictadura. En la protesta universitària, a la protesta social, s’hi afegia l’exigència de la desaparició del SEU, el sindicat únic universitari, i la demanda, per primer cop articulada, de llibertats democràtiques i drets civils. La repressió va ser fulminant: la Universitat es va tancar durant un mes i es van prendre diverses mesures per limitar les accions dels estudiants: impedir el contacte entre els dos patis de l’edifici històric, tancar les portes centrals d’accés a l’edifici, convertir en aules el Paranimf i l’Aula Magna, i policialitzar amb controls els accessos a les facultats.

En aquest ambient tan conflictiu i repressiu, els estudiants van convocar una assemblea al Paranimf. Era el febrer de 1957, i van assistir-hi més de 800 estudiants: aquella va ser la primera assemblea lliure d’estudiants de la Universitat de Barcelona. Com li agradava recordar al rector Antoni Badia i Margarit, en aquells dies un bust de Franco va sortir per la finestra, volant. La reacció de les autoritats acadèmiques va ser molt contundent: el rector i els degans van anar a la porta del Paranimf i amb la policia van obligar els assistents a l’assemblea a abandonar la sala i a lliurar-los els carnets d’estudiant que els identificaven. Tot i la repressió (més de 700 estudiants expedientats per motius disciplinaris, gairebé 300 sancionats amb pèrdua de curs), la primera revolta estudiantil en ple franquisme [“els fets del Paranimf”] marcaria un abans i un després en la nova politització universitària i comportaria el fracàs definitiu de l’intent de sotmetre la comunitat universitària als dictats de la dictadura. L’endemà va començar una vaga en solidaritat amb els estudiants sancionats i, amb ella, una llarga època de vagues, protestes, irrupcions i càrregues de la policia, detencions, suspensions de classes i tancaments periòdics de les facultats. La repressió va provocar la resistència i, el 1964, el moviment universitari antifranquista ja estava organitzat, clandestinament, i s’havia infiltrat en totes la xarxes de la comunitat universitària. Aquest “procés constituent”, que els historiadors ens han explicat sovint de forma curosa, culminaria, com és sabut, el març de 1966, en l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona que va tenir lloc en els Caputxins de Sarrià, amb l’assistència de més de 450 representants d’estudiants, professors i intel•lectuals catalans.

En aquesta assemblea es van presentar diferents documents, entre els quals el Manifest per a una universitat democràtica, crític amb l’endarreriment universitari espanyol per culpa del massiu exili de professors el 1939 i pels models culturals arcaics imposats pel franquisme. Encara avui emociona llegir-ne algun paràgraf: “La universitat no pot ser una fàbrica d’especialistes que possibiliten mecànicament el funcionament de l’economia; no es pot extirpar de la universitat la formació oberta, humanista i universal; el progrés tècnic i científic ha de possibilitar el progrés social; la universitat no es pot subjugar a la via tecnocràtica imposada des de dalt; els plans universitaris no es poden elaborar al marge del poble governat; no es poden perseguir els professors que no es resignen a la burocràcia, mentre s’ofereixen millores econòmiques als que accepten el règim; la universitat ha de liquidar els instruments d’opressió; ha d’eliminar les barreres per a la llibertat d’investigació i les desigualtats de classe; ha de tenir un respecte absolut al pluralisme lingüístic, i no ha d’abandonar mai la funció crítica encomanada”. 1966: la Universitat del nostre país entrava de ple en les trinxeres de la lluita en defensa de les llibertats i els drets civils.

En plena dictadura, des de la universitat i a la universitat, la resistència antifranquista assajava formes d’apoderament polític, processos participatius i iniciatives democratitzadores. Fins a final dels anys 70, en el post-franquisme que segueix a la mort del dictador, la universitat serà primera línia de front en la batalla pels drets, les llibertats i la democràcia, al costat dels fronts socials més actius, com els sindicats, associacions cíviques com Òmnium Cultural o partits i organitzacions polítiques (fins al 1977 en gran part clandestins). Les nostres universitats són hereves de tot allò, i convé recordar-ho sovint: hereves de Manolo Sacristan i José María Valverde, de Jordi Carbonell i Eva Serra, de tots els repressaliats, expulsats de la universitat i fins i tot empresonats per defensar els drets i les llibertats durant el franquisme i el postfranquisme. Però, i convé no oblidar-ho, les nostres universitats són també hereves d’aquella amputació dramàtica que va suposar l’exili republicà a partir de 1939 en les figures de Ferrater Mora, Joaquim Xirau, Nicol, Serra Hunter, Agustí Bartra, i tants i tants altres.

Però la nostra vocació profundament europea ens permet sentir-nos també hereus de gent com Jan Patočka, un dels més grans pensadors del segle XX, expulsat de la universitat de Praga després de 1972, per la seva oposició al totalitarisme, i que va impulsar i escriure, amb Vaclav Havel, aquella mítica “Carta 77” que va iniciar, en els països satèl•lits de la URSS en l’Est d’Europa, un moviment democratitzador que tindria, també allí, la universitat com a primer front de batalla. Patočka va ser detingut, interrogat i torturat, i, només una setmana abans de morir, pels efectes d’aquesta detenció, escrivia: “Alguna gent es pregunta si parlar en defensa dels drets civils no farà les nostres condicions encara pitjors. ¿No proporcionaria al règim un incentiu per a una repressió encara més rígida? […] ¿No fora millor el silenci que parlar?” I Patočka contestava, en aquelles hores fosques, amb absoluta determinació: “la submissió no ha portat mai a la relaxació [de la repressió], sinó a una més gran severitat. Com més gran és la por i el servilisme, a més s’han atrevit els poderosos, a més s’atreveixen i a més s’atreviran. Res no pot fer-los relaxar les seves armes, excepte una corrosió de la seva confiança; un adonar-se que els seus actes i injustícia i discriminació no passen inadvertits, que les aigües no es tanquen sobre les pedres que ells llancen”.

Podríem continuar parlant de les protestes estudiantils de Tiananmen, el 1989; de les universitats xilenes el 2011; de les protestes a la Universitat del Caire el 2014, contra la privació de llibertats pel cop d’Estat; del paper del Moviment universitari “19 d’abril” a Nicaragua i el seu activisme contra la repressió i els crims policials, i en defensa dels drets civils, aquest 2018; de la mobilització universitària a França contra els plans socials (o antisocials) de Macron, ara mateix…

És igual: ens sentim solidaris de qualsevol comunitat universitària que, a qualsevol lloc del món, lluita en la defensa dels drets i llibertats de la seva societat contra la temptació autoritària i la repressió ideològica i política.

I per això no volem una universitat emmordassada ni còmplice, tampoc aquí, al nostre país. La Universitat no pot restar indiferent davant la involució democràtica i la regressió en drets i llibertats que s’està aplicant, com un estat d’excepció, a Catalunya, en reacció a un moviment emancipatori i alliberador, de regeneració democràtica i social, sense paral•lel ni equivalència avui a la UE. La democràcia de l’Estat espanyol, ho sabíem, era una democràcia profundament deficitària en termes plurinacionals, socials i econòmics. Cosa que, d’altra banda, no estranya, en un país que encara no ha fet la seva Il•lustració, aquella que va transformar les comunitats nacionals europees al segle XVIII.

Però ara, estem vivint i patint un canvi d’escala: ja no és un dèficit democràtic, ni una erosió dels fonaments democràtics (com passa a d’altres països occidentals que, com aquí, veuen segrestada la voluntat democràtica pels interessos dels poders financers transnacionals). Es tracta d’una autèntica involució democràtica i d’un atac, perfectament orquestrat, de violència policial, judicial i política que està provocant una suspensió real de drets civils fonamentals i de llibertats bàsiques, afectant a polítics electes, a representants cívics, a mestres i professors, periodistes, cantants, còmics i, en el fons, i disculpeu-me, a tota cuca viva.

Jordi Cuixart i Jordi Sánchez acaben de passar 241 nits a la presó; Quim Forn i el professor Oriol Junqueras, 224 nits; Dolors Bassa, Josep Rull, Jordi Turull i el professor Raül Romeva, 115 nits; i Carme Forcadell, ex-presidenta del Parlament, 84 nits a la presó. El president Puigdemont, el professor Toni Comín, Meritxell Serret, Lluís Puig, la professora Clara Ponsatí, Marta Rovira i la professora Anna Gabriel són a l’exili, lluny de casa seva, de les seves famílies i de la seva gent, per evitar un empresonament arbitrari completament injustificable en termes jurídics. I això per referir-nos només a representants electes, perseguits per les seves idees polítics, i per no començar amb gent com el raper Valtònyc que està perseguida simplement per haver exercit la seva llibertat d’expressió. D’alguna manera, i permeteu-me que ho formuli en aquests termes, som nosaltres que estem a la presó i a l’exili, almenys mentre ells i elles hi siguin. Aquest país no recuperarà la seva llibertat fins que elles i ells no en recuperin la seva. Això és el que està en joc. I, per això, les universitats no poden estar callades.

Perquè no hi ha universitat sense llibertat. Perquè l’exercici de la llibertat és el nervi mateix de la vida universitària, des dels seus orígens. Però no hi ha llibertat si no es declina en plural: són les llibertats que ens importen i afecten: perquè les llibertats estan fundades en els drets, individuals i col•lectius. No defensem i reclamem la llibertat dels presos polítics i de les preses polítiques, i els retorn dels exiliats i les exiliades, com una demanda retòrica. Són els nostres drets i les nostres llibertats que estan en joc. I la universitat, que és, dèiem, una sinècdoque de la polis, no en pot restar al marge ni indiferent: perquè ser indiferent és ser-ne còmplice. “La indiferència”, escrivia Gramsci des de la presó, “és el pes mort de la història”.

Per això estem aquí. I per això, quan sortim d’aquí, tornarem a les trinxeres de les universitats i els carrers. Perquè ens resistim a la indiferència. I perquè ens neguem, amb la mateixa força, a la comoditat del fatalisme i del catastrofisme, de pensar que tot està perdut i que res no té sentit. Oitant, que en té! Patrisse Cullors, una de les fundadores del Black Lives Matter, va escriure: “Volem donar esperança i inspirar accions per construir poder col•lectiu per aconseguir la transformació col•lectiva, arrelats en la pena i la ràbia, però apuntant cap als somnis i la visió de futur”. Perquè va d’això: d’esperança, de resistència i de perseverança.

Permeteu-me, per acabar, que recordi Paulo Freire, a qui molts dels que ens dediquem a l’educació (i no només universitària) tenim alhora com a far i com a brúixola. En la Pedagogia de l’oprimit, escrivia: “Sense un mínim d’esperança, no podem ni començar la lluita. Però sense lluita, l’esperança es dissipa, perd el nord i es converteix en desesperança. […] Per això, cal educar en l’esperança”. Esperança contra la desesperança i contra el desànim. Per això diem que no callarem. Que no acotarem el cap. Que no ens resignarem a la injustícia. Que no ens rendim.

La universitat és indestriable de la lluita per un món millor, més lliure i alhora més just. Per això, la batalla pels drets civils i les llibertats fonamentals, però també (no ho oblidéssim) pels drets socials, és la primera assignatura. Si no aprovem aquesta, i a poder ser amb nota, cap de les altres assignatures tindrà sentit.

Moltes gràcies.

Xavier Antich és doctor en Filosofia, professor d’Història de les Idees Estètiques i director del Màster en Comunicació i Crítica de l’Art a la Universitat de Girona. Actualment és també director del Programa d’Estudis Independents del MACBA. Ha estat professor de doctorat a l’Iberian and Latin American Cultures de la Universitat de Stanford (Califòrnia, EUA), a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona i a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Les seves investigacions recents estan centrades en els àmbits de l’estètica i l’art contemporanis, amb especial atenció a les teories sorgides en el marc posterior a 1967 i a les pràctiques artístiques dels darrers quaranta anys. Alguns dels seus treballs s’han orientat a diverses qüestions d’estètica musical. És membre del consell assessor del suplement “Cultura/s” de La Vanguardia i conseller electe pel Parlament de Catalunya del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts.