Mes: juliol de 2018

Catalunya necessita la sinergia del talent de tots (Universitats, CSIC, i CERCA) i no només d’uns quants (CERCA). Cal doncs, tot mantenint els centres CERCA que funcionen bé, potenciar la recerca a les Universitats canviant-ne el model de finançament.

Quan un país (Catalunya en el nostre cas) pretén millorar el futur de qualsevol aspecte de la seva activitat, és imprescindible el concurs de tots els seus agents i de totes les persones implicades. I per dur-ho a terme, cal evitar el menysteniment i/o l’exclusió de cap d’ells/elles. Les dues darreres actituds són, malauradament, el perill que plana avui sobre la recerca a Catalunya.

A Catalunya (i també a Espanya), la recerca científica pública ha estat bàsicament lligada a les Universitats i al CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas). Fins a finals dels 1970s aquesta activitat era més aviat minsa, si bé amb evidents puntes de qualitat. A partir dels 80s, amb l’adveniment del sistema democràtic, la recerca va centrar més l’interès, tant del Gobierno de Madrid com de la Generalitat. El primer, va establir un sistema de subvencions (les anomenades ‘Asesoras’) a projectes de recerca i va incrementar notablement el nombre de beques per a joves investigadors. Des de 1982 fins ben entrat els 90s el cabal de diners per a les universitats i el CSIC augmentà molt notablement. El resultat: el manteniment i millora de grups ja existents i el sorgiment de nous grups de recerca que van elevar molt notablement el nivell de la recerca a Catalunya i a Espanya. Al seu torn, la Generalitat, al no aconseguir la competència exclusiva en recerca, va optar per no finançar projectes científics a les Universitats, afavorint una ‘ciència intersticial’; és a dir, atorgant petits ajuts a alguns projectes concrets, a beques de curta o llarga estada, i a ajuts a projectes ‘grans’, però ‘a dit’. El sumatori de les accions de Madrid i de la Generalitat va ser que a finals dels 90s hi havia un bon nombre de grups de recerca de qualitat (‘excel•lents’ en la terminologia avui al ús) a les universitats catalanes, bastants de projecció internacional.

Als voltants de l’any 2000, el model a Catalunya canvia. El gruix del finançament de la recerca a les Universitats es deixa (com ja estava) en mans dels Ministerios de Madrid i s’inicia un ambiciós, i costós, programa de nous centres de recerca en àrees temàtiques competitives (biomedicina, biotecnologia, genòmica, nanotecnologia, fotònica, etc,..). L’any 2010, el nombre d’aquests centres, agrupats en l’acrònim CERCA (CEntres de Recerca de CAtalunya; també autoanomenats ‘d’excel•lència’) era ja de més de 40, en front de les 7 Universitats publiques.

Globalment, els CERCA han estat raonablement exitosos, però sense exagerar. I alguns d’ells, han estat molt exitosos al captar nombrosos recursos d’agències, ens, i laboratoris europeus (ERCs, Programes Marc, EMBO Lab, per exemple), publicar nombrosos articles en revistes de qualitat, i rebre reconeixement internacional. Cal parlar clar però. Han disposat d’un excel•lent i sostingut finançament (fins i tot en l’època de la crisi econòmica de 2010-2016) per contractar bons científics (bastants estrangers), un nombre molt considerable de personal administratiu i tècnic qualificat, i prou diners per contractar postdoctorals. I han disposat també d’un eficaç aparell de comunicació i propaganda que ha dut als principals medis de comunicació a cantar les seves excel•lències mentre qualificaven a les universitats de ‘mediocres’. S’ha fet creure a la societat catalana que Catalunya és un paradís científic, un oasi dins l’erm espanyol o, en paraules del Dr. Bertranpetit (vegeu el seu article del 30 de Juny al Blog de Científics per la Independència, titulat ‘Recerca i Govern’) un miracle en recerca.

Doncs no; Catalunya no és cap miracle en recerca, al menys per a bastants. En primer lloc, la despesa en la creació i manteniment dels CERCA ha estat més que considerable. Això ha malmès les oportunitats d’invertir també aquests diners (o part d’ells) en Universitats i altres centres. En segon lloc, els resultats no són proporcionals a la despesa feta. I quan dic resultats vull dir la productivitat; és a dir, el cost (en Euros per ítem) que ha suposat fer una publicació científica, rebre una citació científica, fer una patent, o al mesurar el retorn econòmic sobre el PIB. No hi ha cap estudi comparatiu entre centres d’aquests (p.ex. CRG, IRB, ICFO, IBEC,…) i els bons Departaments universitaris, que n’hi ha uns quants. El dia que es publiquin hi haurà moltes sorpreses. En tercer lloc, els CERCA han gaudit d’un nombre proporcionalment exagerat de professors ICREA, de beques especials, i de fons de dinamització (‘start up money’) dels que, al menys en Biomedicina, no ha gaudit cap Departament universitari. Això és competència deslleial. I finalment, s’amaga que uns quants d’aquests centres són massa cars, poc productius, han de reduir pressupostos i personal i, en algun cas, caldria minoritzar-los o tancar-los. És la bombolla dels CERCA que un dia o altra esclatarà.

I a les Universitats, què cal fer? Apart de millorar-ne l’estructura, la governança, la seva operativitat, i canviar el model funcionarial pel contractual, és evident que per no deixar-les esllanguir i desaparèixer en recerca com passa ara abocant-les a fer ‘només’ docència, els Departaments universitaris haurien de tenir un finançament sostingut, basal, en recerca. La meva proposta és implementar un model semblant a l’anglès on hi ha un finançament basal per a recerca i infraestructures, que representa el 50% del finançament total del país en recerca, dirigit als Departaments universitaris segons barems basats en la seva activitat prèvia en recerca (‘research assessments’). L’altra 50% prové del que els Research Councils donen a grups concrets de recerca, a més del que obtenen d’altres agències o agents nacionals i internacionals. Això seria equivalent al que ve dels Ministerios de Madrid (mentre no siguem independents) i de les diferents agències europees i ens privats. Crec que hem d’anar cap a aquest model.

Només augmentant la despesa en recerca a les universitats, podrem avançar i millorar. Mantenir els privilegis dels CERCA i relegar les Universitats a una funció merament educativa, altrament molt lloable, no és el que necessita Catalunya. Cal reformar el funcionament de les Universitats. Alhora, cal racionalitzar en profunditat el sistema dels CERCA, clarament sobredimensionat. Per a les necessàries reformes cal comptar amb les energies, el talent, i les sinèrgies de tothom. De les 10 institucions més importants del món en tots els ‘rankings’ de recerca (i també docència), és ben sabut que, la majoria són Universitats (Harvard, Yale, Stanford, Princeton, Oxford, Cambridge, Londres,..). Cal afegir res més?

Un prec final. En comptes de martellejar al personal demanant conselleries o departaments específics en recerca, universitats, etc,.. per mantenir privilegis i canals especials de comunicació (vegeu el nou article del exconseller Mas-Colell a l’ARA de 8 de Juliol ‘Per un Departament d’Universitats, Recerca i Innovació’), o de menystenir de manera injusta i deshonesta a les Universitats (veure l’article esmentat del Dr Bertranpetit), per què no reflexionar més sobre com optimitzar el talent, tant de les Universitats com dels CERCA, en un projecte comú?

Jaume Baguñà és catedràtic Emèrit de Genètica de la Universitat de Barcelona. Ha estat cap dels Grups Genètica del Desenvolupament i Evolució i Desenvolupament de 1990 a 2012. Baguñà va rebre l’any 2000 la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya.

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.

Aquest 4 de juliol els americans han celebrat el 242 aniversari de la seva independència que, per cert, va ser unilateral i declarada il•legal pels anglesos. Resulta interessant rellegir-ne el text. Curiosament, aquesta és també la declaració d’independència que, no fa gaire, en el seu viatge als EUA, Felipe VI va recordar amb orgull que havia estat decididament recolzada per Espanya. Us n’ofereixo una traducció que he trobat per Internet. Com a dada curiosa, dels 242 anys de vida dels EUA jo hi he viscut 41 anys; es a dir gairebé el 17%.

La declaració unànime dels tretze Estats Units d’Amèrica

Quan en el curs dels esdeveniments humans es fa necessari per a un poble dissoldre els vincles polítics que l’han lligat a un altre, i prendre entre les Potències de la terra, el lloc separat i igual al que les Lleis de la Naturalesa i el Déu d’aquesta naturalesa li donen dret, el just respecte a l’opinió de la humanitat exigeix que declari les causes que l’impulsen a la separació.

Sostenim com a evidents per si mateixes les següents veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets, s’institueixen els Governs entre els Homes, els quals obtenen els seus poders legítims del consentiment dels governats. Que quan s’esdevingui que qualsevol Forma de Govern es faci destructora d’aquestes finalitats, és el Dret del Poble reformar-la o abolir-la, i instituir un nou Govern que es fonamenti en els esmentats principis, tot organitzant els seus poders de la forma que segons el seu judici ofereixi les més grans possibilitats d’aconseguir la seva Seguretat i Felicitat. La prudència, és clar, aconsellarà que no es canviïn per motius lleus i transitoris Governs establerts d’antic; i, en efecte, l’experiència ha demostrat que la humanitat està més disposada a patir, mentre els mals siguin tolerables, que a fer justícia abolint les formes a què està acostumada. Però quan una llarga sèrie d’abusos i usurpacions, dirigida invariablement al mateix Objectiu, demostra el designi de sotmetre al poble a un Despotisme absolut, és el seu dret, és el seu deure, derrocar aquest Govern i establir nous Resguards per la seva futura seguretat. Tal ha estat el pacient sofriment d’aquestes Colònies; i tal és ara la necessitat que les compel•leix a reformar els seus anteriors Sistemes de Govern. La història de l’actual Rei de la Gran Bretanya és una història de repetits greuges i usurpacions, encaminats tots ells cap a l’establiment d’una Tirania absoluta sobre aquests Estats. Per provar això, sotmetem els Fets al judici d’un món sincer:

S’ha negat a donar Aprovació a Lleis, la majoria de les quals convenients i necessàries per al bé públic.
Ha prohibit als seus Governadors sancionar Lleis que eren d’immediata i urgent importància, tret que se suspengués la seva execució fins a obtenir la seva Aprovació; i estant així suspeses, les ha desatès per complet.
S’ha negat a aprovar altres Lleis per a l’assentament de grans districtes de persones, a menys que aquests renunciessin el dret de Representació a les seves Legislatures, dret inestimable per a ells i formidable només per als tirans.
Ha convocat els cossos legislatius fora dels llocs habituals, incòmodes i distants del dipòsit dels seus Registres Públics, amb l’únic propòsit de fatigar-los fins a obligar-los a convenir amb les seves mesures.
Ha dissolt les Cambres de Representants en diverses ocasions, per haver-se oposat amb fermesa viril a les seves intromissions en els drets del poble.
Un cop dissoltes, s’ha negat durant molt de temps a permetre que se’n triessin unes altres; per la qual cosa els Poders Legislatius, l’Anihilament dels quals no és possible, han recaigut sobre el Poble, sense limitació per al seu exercici; quedant l’Estat, mentre, exposat a tots el perills d’una invasió exterior i de convulsions internes.
Ha intentat impedir la població d’aquests Estats; obstaculitzant les Lleis de Naturalització dels Estrangers; refusant sancionar-ne altres per promoure la immigració, i endurint les condicions de noves Apropiacions de Terres.
Ha obstruït l’Administració de Justícia, negant-se donar Aprovació a lleis necessàries per a l’establiment dels Poders
Ha fet que els jutges depenguin únicament de la seva Voluntat tan per poder exercir els seus càrrecs, com per la quantitat i pagament dels seus
Ha creat una gran quantitat de Noves Oficines, enviant un eixam de Funcionaris per a assetjar i empobrir el nostre poble.
Ha mantingut entre nosaltres, en temps de pau, Tropes Armades sense el Consentiment de la nostra legislatura.
Ha influït perquè l’autoritat Militar sigui independent de i superior al Poder
S’ha associat amb altres per sotmetre’ns a una jurisdicció aliena a la nostra constitució, i no reconeguda per les nostres lleis; donant el seu Assentiment als seus actes de pretesa legislació:

Per aquarterar grans cossos de tropes armades entre nosaltre:
Per protegir-los, per mitjà d’un judici burlesc, del Càstig pels Assassinats que poguessin cometre entre els habitants d’aquests Estats
Per suspendre el nostre comerç amb totes les parts del món
Per imposar-nos impostos sense el nostre consentiment
Per privar-nos, en molts casos, dels beneficis d’un Judici amb Jurat
Per transportar-nos Mar enllà per tal de ser jutjats per suposats delictes
Per abolir el lliure Sistema de Lleis Angleses en una Província veïna, establint-hi un govern Arbitrari, i estenent els seus Límits per tal de donar un exemple i un instrument adequat per introduir el mateix govern absolut en aquestes Colònies
Per suprimir les nostres Cartes Constitutives, abolir les nostres Lleis més valuoses i alterar en la seva essència les Formes dels nostres Governs
Per suspendre la nostra pròpia Legislatura, i declarar-se investits amb Poders per a legislar per nosaltres en qualsevol cas.

Ha abdicat del seu Govern aquí, declarant-nos fora de la seva Protecció i emprenent una guerra contra nosaltres.
Ha saquejat nostres mars, devastat nostres costes, cremat nostres ciutats i destruït les vides de nostra gent.
En aquests moments, està transportant grans exèrcits de mercenaris estrangers per completar l’obra de mort, desolació i tirania, ja iniciada en circumstàncies de Crueltat i traïdoria que amb prou feines troben paral•lel a les èpoques més bàrbares, i del tot indignes del Cap d’una nació civilitzada.
Ha obligat als nostres Conciutadans fets Presoners en alta Mar a portar Armes contra la seva Pàtria, per convertir-se en els botxins dels seus amics i germans, o morir a les seves Mans.
Ha atiat insurreccions internes entre nosaltres i s’ha esforçat per llançar sobre els habitants de les nostres fronteres als despietats Indis Salvatges, el mètode conegut dels quals de fer la guerra és la destrucció de totes les edats, sexes i condicions

En cada etapa d’aquestes Opressions, Hem Demanat Reparació en els termes més humils: les Nostres contínues Peticions han estat únicament respostes amb repetits greuges. Un Príncep, el caràcter del qual queda assenyalat per cadascun dels actes que defineixen un Tirà, no és apte per ser el governant d’un Poble lliure.

Tampoc Hem deixat de dirigir-nos als nostres germans Britànics. Els hem advertit sovint, de les temptatives del seu poder legislatiu per englobar-nos en una jurisdicció injustificable. Els hem recordat les circumstàncies de la nostra emigració i raure on som. Hem apel•lat al seu innat sentit de justícia i magnanimitat, i els hem conjurat, pels vincles del nostre parentesc a repudiar aquestes usurpacions, les quals acabarien per interrompre inevitablement les nostres relacions i correspondència. També ells han estat sords a la veu de la justícia i de la consanguinitat. Hem, doncs, de convenir en la necessitat, d’anunciar la nostra Separació, i considerar-los, com considerem les altres col•lectivitats humanes: Enemics en la Guerra i Amics en la Pau.

Per tant, els Representants dels Estats Units d’Amèrica, convocats en Congrés General, Reunits en Assemblea, apel•lant al Jutge Suprem del món per la rectitud de les nostres intencions, en Nom i per l’Autoritat del bon Poble d’aquestes Colònies, solemnement fem públic i declarem: Que aquestes Colònies Unides són, i han de ser per Dret, Estats Lliures i Independents; que queden Absoltes de tota Lleialtat a la Corona Britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolta; i que, com Estats Lliures i Independents, tenen ple Poder per declarar la Guerra, concertar la Pau, concertar Aliances, establir el Comerç i efectuar els Actes i Providències a què tenen dret els Estats Independents. I en suport d’aquesta Declaració, amb absoluta confiança en la Protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres Vides, les nostres Fortunes i el nostre sagrat Honor.

Xavier Comas és llicenciat en economia per la UAB i doctor per The Johns Hopkins University. Des del 1977 viu als Estats Units. Ha estat prop de 25 anys al Banc Interamericà de Desenvolupament (Washington) amb diversos càrrecs, inclosos el d’assessor del president i cap de la Institutional Capacity of the State Division.

El poder judicial espanyol mostra continuisme amb la dictadura franquista. En contrast amb altres aparells de l’estat (exèrcit) no es va efectuar cap reforma profunda del poder judicial ni durant la transició ni en dècades posteriors.

L’estat de dret constitueix la columna vertebral de les democràcies liberals. I la separació de poders i la imparcialitat dels tribunals de justícia constitueixen columnes vertebrals de l’estat de dret. Quan el poder judicial falla tot l’edifici de la democràcia està en situació precària.

Dos criteris fonamentals pel bon funcionament del poder judicial son la seva independència i la seva imparcialitat. Son dues coses diferents. Es pot assolir una i no l’altra. Però sense una justícia alhora imparcial i independent s’obté un estat de dret coix i una democràcia malalta.

Les perversions del sistema judicial espanyol son estructurals. Radiquen en deficiències del seu disseny institucional. Això afecta sobretot a la cúpula judicial. Podem parlar d’un “repòquer” institucional en la degradació judicial de l’estat de dret: l’Audiència Nacional (AN), el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), el Tribunal Suprem (TS), el Tribunal Constitucional (TC), i la Fiscalia General (FG).

El Consell d’Europa ha destacat reiteradament les deficiències del poder judicial espanyol en relació als criteris d’independència i d’imparcialitat. L’AN és un tribunal en continuïtat amb el Tribunal d’Ordre Públic del franquisme. Vinculat en bona part a la lluita contra ETA representa una vulneració del dret dels ciutadans al jutge ordinari. Una reforma del poder judicial hauria simplement d’abolir aquest tribunal. No fa cap falta.

El CGPJ, l’òrgan de govern del jutges que entre altres funcions nomena els membres del TS, està escollit pels partits polítics, els quals atenen més a criteris de lleialtat ideològica que de competència professional. Es tracta d’una descarada politització de la justícia controlada pels partits dominants (tradicionalment PP i PSOE) a costa dels criteris de competència i mèrit.

A més dels diversos ridículs internacionals, resulten clares les vulneracions del criteri d’imparcialitat de la sala penal del TS i de l’AN: invenció de delictes -rebel•lió, terrorisme- inaplicables a casos concrets (Altsasu, polítics i líders socials catalans), laminacions de la llibertat d’expressió (rapers), parcialitat procedimental basada en “informes” (sic) de la Guardia Civil com a via de descripció de fets, dispersió de les causes que genera indefensió, ús autoritari de la presó preventiva, vista grossa davant agressions de l’extrema dreta, etc. No es tracta d’actuacions merament “desproporcionades” sinó d’autèntics fraus de llei decidits sota el paraigües d’una impunitat jurídica pràctica.

La politització és flagrant en el nomenament dels membres del TC, un òrgan extern al poder judicial però amb una clara incidència política. Es tracta d’una institució que ha sofert una notòria degradació en les dues darreres dècades. El prestigi dels primers presidents i magistrats, així com la qualitat de les sentències del anys vuitanta i noranta contrasta amb decisions posteriors que mostren una autèntica “caiguda lliure” del TC en termes de qualitat i de legitimitat. La darrera reforma que dota aquest tribunal d’unes capacitats executives inèdites a Europa aprofundeix la dilució de la separació de poders.

Finalment, la parcialitat política de la FG en les seves funcions –obstinació en el delicte de rebel•lió, negació a investigar fets com les càrregues policials de l’1 d’octubre- afegeix una corretja de transmissió que incideix en la pèrdua de legitimitat del sistema.

El “repòquer” judicial espanyol actua en els termes del que Carl Schmitt mantenia en “Defensa de la Constitució”. Com es sabut, aquest constitucionalista del període d’entreguerres no es referia a la defensa de la Constitució vigent (Weimar), sinó a la defensa d’Alemanya, a la defensa de l’estat alemany. Els actors judicials espanyols es comporten de manera semblant: la unitat d’Espanya és més important que l’estat de dret (això defensat explícitament pel president del TS i del CGPJ). No importa gaire si es vulneren drets polítics o llibertats parlamentàries quan es qüestiona aquella unitat.

A bona part de les decisions del repòquer de la cúpula judicial espanyola li escauen les paraules que Shakespeare posa en boca del Rumor en el Pròleg d’Enric IV, 2ª part: “A la llengua em cavalquen contínues calumnies/que pronuncio en tots els idiomes/farcint de falsedats les orelles dels homes/Parlo de pau mentre l’oculta hostilitat/fereix el món amb un somriure acollidor”.

La impunitat converteix la mentida protegida en costum i la mera opinió en sentència judicial arbitraria. El poder judicial espanyol mostra continuisme amb la dictadura franquista. En contrast amb altres aparells de l’estat (exèrcit) no es va efectuar cap reforma profunda del poder judicial ni durant la transició ni en dècades posteriors. Mentre no hi hagi aquesta reforma del repòquer judicial la democràcia espanyola serà de Segona B, allunyada de les de l’entorn occidental que juguen la Champions dels estats de dret.

Un estat de dret sempre ha de lluitar per no caure en els perill advertits per Rousseau (Discurs sobre els Orígens de la Desigualtat): “els defectes que fan necessàries les institucions socials son els mateixos que fan inevitable el seu abús”.

(Publicat a La Vanguardia, 29 de juny de 2018)

Ferran Requejo és Catedràtic de Ciència Política a la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). Ha estat director del Màster en Democràcies Actuals. Premi Rudolf Wildenmann (ECPR), 1997; Premi Ramon Trias Fargas, 2002; Premi Associació Espanyola de Ciència Política al millor llibre publicat, 2006.