Catalunya necessita la sinergia del talent de tots (Universitats, CSIC, i CERCA) i no només d’uns quants (CERCA). Cal doncs, tot mantenint els centres CERCA que funcionen bé, potenciar la recerca a les Universitats canviant-ne el model de finançament.
Quan un país (Catalunya en el nostre cas) pretén millorar el futur de qualsevol aspecte de la seva activitat, és imprescindible el concurs de tots els seus agents i de totes les persones implicades. I per dur-ho a terme, cal evitar el menysteniment i/o l’exclusió de cap d’ells/elles. Les dues darreres actituds són, malauradament, el perill que plana avui sobre la recerca a Catalunya.
A Catalunya (i també a Espanya), la recerca científica pública ha estat bàsicament lligada a les Universitats i al CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas). Fins a finals dels 1970s aquesta activitat era més aviat minsa, si bé amb evidents puntes de qualitat. A partir dels 80s, amb l’adveniment del sistema democràtic, la recerca va centrar més l’interès, tant del Gobierno de Madrid com de la Generalitat. El primer, va establir un sistema de subvencions (les anomenades ‘Asesoras’) a projectes de recerca i va incrementar notablement el nombre de beques per a joves investigadors. Des de 1982 fins ben entrat els 90s el cabal de diners per a les universitats i el CSIC augmentà molt notablement. El resultat: el manteniment i millora de grups ja existents i el sorgiment de nous grups de recerca que van elevar molt notablement el nivell de la recerca a Catalunya i a Espanya. Al seu torn, la Generalitat, al no aconseguir la competència exclusiva en recerca, va optar per no finançar projectes científics a les Universitats, afavorint una ‘ciència intersticial’; és a dir, atorgant petits ajuts a alguns projectes concrets, a beques de curta o llarga estada, i a ajuts a projectes ‘grans’, però ‘a dit’. El sumatori de les accions de Madrid i de la Generalitat va ser que a finals dels 90s hi havia un bon nombre de grups de recerca de qualitat (‘excel•lents’ en la terminologia avui al ús) a les universitats catalanes, bastants de projecció internacional.
Als voltants de l’any 2000, el model a Catalunya canvia. El gruix del finançament de la recerca a les Universitats es deixa (com ja estava) en mans dels Ministerios de Madrid i s’inicia un ambiciós, i costós, programa de nous centres de recerca en àrees temàtiques competitives (biomedicina, biotecnologia, genòmica, nanotecnologia, fotònica, etc,..). L’any 2010, el nombre d’aquests centres, agrupats en l’acrònim CERCA (CEntres de Recerca de CAtalunya; també autoanomenats ‘d’excel•lència’) era ja de més de 40, en front de les 7 Universitats publiques.
Globalment, els CERCA han estat raonablement exitosos, però sense exagerar. I alguns d’ells, han estat molt exitosos al captar nombrosos recursos d’agències, ens, i laboratoris europeus (ERCs, Programes Marc, EMBO Lab, per exemple), publicar nombrosos articles en revistes de qualitat, i rebre reconeixement internacional. Cal parlar clar però. Han disposat d’un excel•lent i sostingut finançament (fins i tot en l’època de la crisi econòmica de 2010-2016) per contractar bons científics (bastants estrangers), un nombre molt considerable de personal administratiu i tècnic qualificat, i prou diners per contractar postdoctorals. I han disposat també d’un eficaç aparell de comunicació i propaganda que ha dut als principals medis de comunicació a cantar les seves excel•lències mentre qualificaven a les universitats de ‘mediocres’. S’ha fet creure a la societat catalana que Catalunya és un paradís científic, un oasi dins l’erm espanyol o, en paraules del Dr. Bertranpetit (vegeu el seu article del 30 de Juny al Blog de Científics per la Independència, titulat ‘Recerca i Govern’) un miracle en recerca.
Doncs no; Catalunya no és cap miracle en recerca, al menys per a bastants. En primer lloc, la despesa en la creació i manteniment dels CERCA ha estat més que considerable. Això ha malmès les oportunitats d’invertir també aquests diners (o part d’ells) en Universitats i altres centres. En segon lloc, els resultats no són proporcionals a la despesa feta. I quan dic resultats vull dir la productivitat; és a dir, el cost (en Euros per ítem) que ha suposat fer una publicació científica, rebre una citació científica, fer una patent, o al mesurar el retorn econòmic sobre el PIB. No hi ha cap estudi comparatiu entre centres d’aquests (p.ex. CRG, IRB, ICFO, IBEC,…) i els bons Departaments universitaris, que n’hi ha uns quants. El dia que es publiquin hi haurà moltes sorpreses. En tercer lloc, els CERCA han gaudit d’un nombre proporcionalment exagerat de professors ICREA, de beques especials, i de fons de dinamització (‘start up money’) dels que, al menys en Biomedicina, no ha gaudit cap Departament universitari. Això és competència deslleial. I finalment, s’amaga que uns quants d’aquests centres són massa cars, poc productius, han de reduir pressupostos i personal i, en algun cas, caldria minoritzar-los o tancar-los. És la bombolla dels CERCA que un dia o altra esclatarà.
I a les Universitats, què cal fer? Apart de millorar-ne l’estructura, la governança, la seva operativitat, i canviar el model funcionarial pel contractual, és evident que per no deixar-les esllanguir i desaparèixer en recerca com passa ara abocant-les a fer ‘només’ docència, els Departaments universitaris haurien de tenir un finançament sostingut, basal, en recerca. La meva proposta és implementar un model semblant a l’anglès on hi ha un finançament basal per a recerca i infraestructures, que representa el 50% del finançament total del país en recerca, dirigit als Departaments universitaris segons barems basats en la seva activitat prèvia en recerca (‘research assessments’). L’altra 50% prové del que els Research Councils donen a grups concrets de recerca, a més del que obtenen d’altres agències o agents nacionals i internacionals. Això seria equivalent al que ve dels Ministerios de Madrid (mentre no siguem independents) i de les diferents agències europees i ens privats. Crec que hem d’anar cap a aquest model.
Només augmentant la despesa en recerca a les universitats, podrem avançar i millorar. Mantenir els privilegis dels CERCA i relegar les Universitats a una funció merament educativa, altrament molt lloable, no és el que necessita Catalunya. Cal reformar el funcionament de les Universitats. Alhora, cal racionalitzar en profunditat el sistema dels CERCA, clarament sobredimensionat. Per a les necessàries reformes cal comptar amb les energies, el talent, i les sinèrgies de tothom. De les 10 institucions més importants del món en tots els ‘rankings’ de recerca (i també docència), és ben sabut que, la majoria són Universitats (Harvard, Yale, Stanford, Princeton, Oxford, Cambridge, Londres,..). Cal afegir res més?
Un prec final. En comptes de martellejar al personal demanant conselleries o departaments específics en recerca, universitats, etc,.. per mantenir privilegis i canals especials de comunicació (vegeu el nou article del exconseller Mas-Colell a l’ARA de 8 de Juliol ‘Per un Departament d’Universitats, Recerca i Innovació’), o de menystenir de manera injusta i deshonesta a les Universitats (veure l’article esmentat del Dr Bertranpetit), per què no reflexionar més sobre com optimitzar el talent, tant de les Universitats com dels CERCA, en un projecte comú?
Jaume Baguñà és catedràtic Emèrit de Genètica de la Universitat de Barcelona. Ha estat cap dels Grups Genètica del Desenvolupament i Evolució i Desenvolupament de 1990 a 2012. Baguñà va rebre l’any 2000 la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya.