Catalunya necessita la sinergia del talent de tots (Universitats, CSIC, i CERCA) i no només d’uns quants (CERCA). Cal doncs, tot mantenint els centres CERCA que funcionen bé, potenciar la recerca a les Universitats canviant-ne el model de finançament.
Quan un país (Catalunya en el nostre cas) pretén millorar el futur de qualsevol aspecte de la seva activitat, és imprescindible el concurs de tots els seus agents i de totes les persones implicades. I per dur-ho a terme, cal evitar el menysteniment i/o l’exclusió de cap d’ells/elles. Les dues darreres actituds són, malauradament, el perill que plana avui sobre la recerca a Catalunya.
A Catalunya (i també a Espanya), la recerca científica pública ha estat bàsicament lligada a les Universitats i al CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas). Fins a finals dels 1970s aquesta activitat era més aviat minsa, si bé amb evidents puntes de qualitat. A partir dels 80s, amb l’adveniment del sistema democràtic, la recerca va centrar més l’interès, tant del Gobierno de Madrid com de la Generalitat. El primer, va establir un sistema de subvencions (les anomenades ‘Asesoras’) a projectes de recerca i va incrementar notablement el nombre de beques per a joves investigadors. Des de 1982 fins ben entrat els 90s el cabal de diners per a les universitats i el CSIC augmentà molt notablement. El resultat: el manteniment i millora de grups ja existents i el sorgiment de nous grups de recerca que van elevar molt notablement el nivell de la recerca a Catalunya i a Espanya. Al seu torn, la Generalitat, al no aconseguir la competència exclusiva en recerca, va optar per no finançar projectes científics a les Universitats, afavorint una ‘ciència intersticial’; és a dir, atorgant petits ajuts a alguns projectes concrets, a beques de curta o llarga estada, i a ajuts a projectes ‘grans’, però ‘a dit’. El sumatori de les accions de Madrid i de la Generalitat va ser que a finals dels 90s hi havia un bon nombre de grups de recerca de qualitat (‘excel•lents’ en la terminologia avui al ús) a les universitats catalanes, bastants de projecció internacional.
Als voltants de l’any 2000, el model a Catalunya canvia. El gruix del finançament de la recerca a les Universitats es deixa (com ja estava) en mans dels Ministerios de Madrid i s’inicia un ambiciós, i costós, programa de nous centres de recerca en àrees temàtiques competitives (biomedicina, biotecnologia, genòmica, nanotecnologia, fotònica, etc,..). L’any 2010, el nombre d’aquests centres, agrupats en l’acrònim CERCA (CEntres de Recerca de CAtalunya; també autoanomenats ‘d’excel•lència’) era ja de més de 40, en front de les 7 Universitats publiques.
Globalment, els CERCA han estat raonablement exitosos, però sense exagerar. I alguns d’ells, han estat molt exitosos al captar nombrosos recursos d’agències, ens, i laboratoris europeus (ERCs, Programes Marc, EMBO Lab, per exemple), publicar nombrosos articles en revistes de qualitat, i rebre reconeixement internacional. Cal parlar clar però. Han disposat d’un excel•lent i sostingut finançament (fins i tot en l’època de la crisi econòmica de 2010-2016) per contractar bons científics (bastants estrangers), un nombre molt considerable de personal administratiu i tècnic qualificat, i prou diners per contractar postdoctorals. I han disposat també d’un eficaç aparell de comunicació i propaganda que ha dut als principals medis de comunicació a cantar les seves excel•lències mentre qualificaven a les universitats de ‘mediocres’. S’ha fet creure a la societat catalana que Catalunya és un paradís científic, un oasi dins l’erm espanyol o, en paraules del Dr. Bertranpetit (vegeu el seu article del 30 de Juny al Blog de Científics per la Independència, titulat ‘Recerca i Govern’) un miracle en recerca.
Doncs no; Catalunya no és cap miracle en recerca, al menys per a bastants. En primer lloc, la despesa en la creació i manteniment dels CERCA ha estat més que considerable. Això ha malmès les oportunitats d’invertir també aquests diners (o part d’ells) en Universitats i altres centres. En segon lloc, els resultats no són proporcionals a la despesa feta. I quan dic resultats vull dir la productivitat; és a dir, el cost (en Euros per ítem) que ha suposat fer una publicació científica, rebre una citació científica, fer una patent, o al mesurar el retorn econòmic sobre el PIB. No hi ha cap estudi comparatiu entre centres d’aquests (p.ex. CRG, IRB, ICFO, IBEC,…) i els bons Departaments universitaris, que n’hi ha uns quants. El dia que es publiquin hi haurà moltes sorpreses. En tercer lloc, els CERCA han gaudit d’un nombre proporcionalment exagerat de professors ICREA, de beques especials, i de fons de dinamització (‘start up money’) dels que, al menys en Biomedicina, no ha gaudit cap Departament universitari. Això és competència deslleial. I finalment, s’amaga que uns quants d’aquests centres són massa cars, poc productius, han de reduir pressupostos i personal i, en algun cas, caldria minoritzar-los o tancar-los. És la bombolla dels CERCA que un dia o altra esclatarà.
I a les Universitats, què cal fer? Apart de millorar-ne l’estructura, la governança, la seva operativitat, i canviar el model funcionarial pel contractual, és evident que per no deixar-les esllanguir i desaparèixer en recerca com passa ara abocant-les a fer ‘només’ docència, els Departaments universitaris haurien de tenir un finançament sostingut, basal, en recerca. La meva proposta és implementar un model semblant a l’anglès on hi ha un finançament basal per a recerca i infraestructures, que representa el 50% del finançament total del país en recerca, dirigit als Departaments universitaris segons barems basats en la seva activitat prèvia en recerca (‘research assessments’). L’altra 50% prové del que els Research Councils donen a grups concrets de recerca, a més del que obtenen d’altres agències o agents nacionals i internacionals. Això seria equivalent al que ve dels Ministerios de Madrid (mentre no siguem independents) i de les diferents agències europees i ens privats. Crec que hem d’anar cap a aquest model.
Només augmentant la despesa en recerca a les universitats, podrem avançar i millorar. Mantenir els privilegis dels CERCA i relegar les Universitats a una funció merament educativa, altrament molt lloable, no és el que necessita Catalunya. Cal reformar el funcionament de les Universitats. Alhora, cal racionalitzar en profunditat el sistema dels CERCA, clarament sobredimensionat. Per a les necessàries reformes cal comptar amb les energies, el talent, i les sinèrgies de tothom. De les 10 institucions més importants del món en tots els ‘rankings’ de recerca (i també docència), és ben sabut que, la majoria són Universitats (Harvard, Yale, Stanford, Princeton, Oxford, Cambridge, Londres,..). Cal afegir res més?
Un prec final. En comptes de martellejar al personal demanant conselleries o departaments específics en recerca, universitats, etc,.. per mantenir privilegis i canals especials de comunicació (vegeu el nou article del exconseller Mas-Colell a l’ARA de 8 de Juliol ‘Per un Departament d’Universitats, Recerca i Innovació’), o de menystenir de manera injusta i deshonesta a les Universitats (veure l’article esmentat del Dr Bertranpetit), per què no reflexionar més sobre com optimitzar el talent, tant de les Universitats com dels CERCA, en un projecte comú?
Jaume Baguñà és catedràtic Emèrit de Genètica de la Universitat de Barcelona. Ha estat cap dels Grups Genètica del Desenvolupament i Evolució i Desenvolupament de 1990 a 2012. Baguñà va rebre l’any 2000 la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya.
Voldria agrair als Drs Verdera i Melgarejo els seus comentaris positius sobre el meu escrit i les precisions addicionals. Moltes gràcies. De fet, per mor de no allargar massa el meu escrit vaig deixar algun aspecte rellevant fora d’ell. Breument. 1) el 1980 la despesa en R+D a Espanya era del 0,4%; el 1992 era ja del 0,9%, i el 1996, al tombant del canvi Gonzàlez/Aznar, del 1,3%. Per tant, l’entrada de cabals va triplicar l’inicial i es va notar molt. El problema és que a partir dels governs Aznar la despesa es va mantenir plana. Ací és on la Generalitat, abans tímida en despesa, va fer un esforç molt notable. Però per assegurar-se l’éxit ho va fer amb el model CERCA, de tipus contractual i dirigit a camps concrets, deixant de banda les Universitats. Ben fet i mal fet. Cal dir, a més, que la despesa avui en dia en R+D a Espanya és un vergonyós 1,2% del PIB, més baix que al 1996, fa 22 anys. Sobren els comentaris; 2) Jo no tinc res contra els CERCAs. El que no estic d’acord és en la seva hiperproliferació i en els avantatges excessius que han tingut respecte a les Universitats. Això cal redreçar-ho.
Finalment, estic d’acord amb el Dr Melgarejo que si volem formar millor a la gent i tenir Premis Nobel cal invertir força més, a tot arreu, i sobretot en ciència bàsica. En 117 anys dels Premis Nobel (PN), Espanya n’ha rebut només 1 (UN) en Ciències; concretament el de Ramón y Cajal en Medicina i Fisiologia el 1906, fa exactament 112 anys. L’altra PN que sovint es compta, el de Severo Ochoa (1959), no es pot comptar doncs és americà i tota la feina la va fer allà. I és molt il.lustratiu recordar que Ramón y Cajal va fer el seu treball en solitari, gastant-se dos duros, i treient-los de la seva butxaca. Una bona lliçó per aquells que només pensen en milionades i grans equips.
Estic bàsicament d’acord amb el Professor Bagunyà, i també amb en Melgarejo. Abandonar la universitat a la seva sort (és a dir al Ministerio) i reconduir la recerca via centres CERCA pot haver estat una solució d’emergència puntual. Però fer-ne l’eix central de la política de recerca és un error obvi. La recerca s’ha de fer bàsicament a les universitats i s’han d’establir canals de comunicació i col·laboració entre departaments i centres. Cal entrar a fons en l’assumpte de la contractació del professorat, que és un dels punts clau pel bon funcionament de tot plegat. Els concursos han de ser oberts a nivell internacional i els han de guanyar els millors candidats sobre la base de la feina feta en recerca. Els sous han de reflectir la qualitat de la recerca que es fa i l ‘equilibri entre docència i recerca sempre s’ha de resoldre a favor de la recerca. Tot això és molt elemental i conegut des de fa més d’un segle. Perquè no es fa ja ?
Una de les coses millors del procès (i que prova que s’hauria d’anomenar sense complexos com a Revolució Catalana) és que està sacsejant-ho “tot”, i que això afavoreix el debat de “tot”, fins i tot on no hi ha canals per a fer-lo fàcilment. Potser els científics catalans també necessitem algun instrument (informal o formal) per tal de trobar-nos i debatre i, ves per on, aquest medi en pot ser un.
La República Catalana no pot ser una Espanya en petit. M’agrada la revisió històrica de la recerca que fa el Dr. Baguñà però potser l’arrel del problema que ens ocupa és més profunda i ve de més lluny. Un dels problemes clàssics de la recerca a Espanya durant l’època franquista va ser inicialment que hi hagués la mentalitat de “que investiguen ellos” o el “muera la inteligencia, viva la muerte”. Amb aquesta arrel, de fet, el problema crític és que mai s’ha arribat a la despesa que tocaria respecte del PIB en recerca i educació. Això va comdemnar totes les universitats de l’estat a una mediocritat absoluta i la recerca a un segon nivell.
El segon problema clàssic és plantejar el marc científic en plan “uns que ensenyen i uns que investiguen” (o sigui, el CSIC i la Universitat, amb aquella visió arcaica d’organitzar la societat en “uns que treballen, uns que resen i uns que fan la guerra”). Aquest ha estat un error fatal de conseqüències incalculables que pel que es veu van calar i s’arrosseguen avui dia en el subconscient de molts.
A partir d’aquí, les asessores i la inversió en el primer mandat del Felipe González eren una manera solament de paliar el problema i rentar-se la cara, i el problema s’ha complicat en els successius governs de l’extrema dreta espanyola hereva dels militronxos. Per desgràcia, la Catalunya autonòmica va calcar en bona mida aquesta política, tot i que apostant per fer una recerca puntual d’excel•lència que permetés quant de menys posar Catalunya en el mapa.
Però no ens enganyem. Per desgràcia, aquí ni les universitats ni els centres de recerca son productors de Nobels, de manera que no hem tingut encara prou èxit en recerca. Sí que entenc que, per a tenir Nobels amb els pocs recursos disponibles, es pot impulsar diferencialment alguns grups més competitius a nivell internacional. En aquesta idea del Dr. Bertranpetit hi estic d’acord. Però no en que això NO es pugui fer des de les universitats. I rebutjo que sigui A COSTA de les universitats. En definitiva, el problema que hi ha en realitat és que l’Estat destina massa poc diners a recerca i el sistema universitari, i que la Generalitat ara no te peles. En realitat la proporció de diners del PIB que es dedica al món científic és molt petita, malgrat computar-s’hi diners de recerca en temes foscos, com ara armament.
Com es pot fer recerca de qualitat, sense el finançament i la infraestructura científica de recerca necessària?. Potser el que cal és que a la nova República es dediqui la proporció del PIB que toca a la recerca, i que s’eviti aquesta situació horrible de barallar-nos per les escorrialles, com ara.
En quant a la divisió de recerca i docència, la recerca de qualitat arreu del món es fa també en universitats, de cap manera exclussivament en centres d’excel•lència. De fet, per a qualificar l’excel·lència de les universitats es valora que generin premis Nobel i peipers, i també perquè els seus alumnes tenen èxit. I com pot saber la societat que es seus fills es formen be? Doncs perque els forma un premi Nobel, oi?.
Finalment, cal no oblidar que el país necessita no sols recerca de qualitat a partir de peipers al SCI, sinó també recerca base.
Per tant, per a tancar aquest debat proposaria que a la República Catalana es trenqui amb les herències franquistes, i que per tant es destini a recerca la part del PIB que toca (o més), perquè això donaria de sobres per a finançar tant la recerca base com la recerca d’excel·lència, però també optimitzar tots els recursos i incrementar exponencialment la recerca en benefici de tots. Ah! Cal recursos però també el seu control…per tant, cal acabar amb el sistema de funcionariat i premiar l’èxit en la recerca i docència, però en funció dels recursos atorgats.