setembre de 2018 – els científics, per la independència

Què farem el proper dilluns?

Carta enviada el 26 de setembre de 2018 al Director del Departament de Matemàtiques i al Degà de la Facultat de Ciències de la Universitat Autònoma de Barcelona

Benvolgut Director de Departament, benvolgut Degà,

El proper dilluns, primer d’octubre, es produeix el primer aniversari d’uns fets extraordinaris: potser el cas més important i més multitudinari d’acció no violenta en defensa dels drets civils que ha tingut lloc a Europa en els temps recents. Aquella acció popular massiva i cívica ens enorgulleix a tots els que creiem en els valors democràtics.

Però també es compleix un any d’uns fets gravíssims que no podrem oblidar mai. Durant unes hores, el món va veure unes escenes d’extrema violència d’estat contra una població pacífica i indefensa, unes accions que repugnen a qualsevol persona de bé i que formaran part del capítol més ignominiós dels llibres d’història de l’Europa del segle XXI.

És molt trist veure com cap responsable d’aquelles barbaritats s’ha retractat, cap no ha mostrat remordiment ni condol, cap no s’ha disculpat. Ben al contrari, aquella violència només va ser el tret de sortida d’una repressió policial i judicial que als que tenim una certa edat ens transporta als negres anys de la dictadura (i la post-dictadura) i ens du a pensar que seguim tenint entre nosaltres la “gent que truca de matinada”. Arreu veiem mostres evidents i greus de prevaricació, indefensió, abús de poder, autoritarisme i conculcació de drets. Hem arribat al punt que el president d’un parlament europeu ha afirmat que “Espanya avui ja no compleix les condicions per formar part de la UE”.

Tot això, benvolgut Director, benvolgut Degà, ja ho sabeu. Aleshores, jo em pregunto “Què farem el proper dilluns?”.

Els qui vam viure l’Autònoma dels primers anys setanta, on residia una de les flames heroiques de la democràcia, de la resistència, de la lluita pels drets socials, civils, humans i nacionals, els que recordem aquells temps, ara sentim una gran tristesa quan constatem que les nostres autoritats, sota una aparença de neutralitat, cauen en l’abjecta connivència amb els corruptes poders que ens empresonen —literalment!

Perduda l’esperança en els òrgans de govern de la meva universitat, sembla que l’únic camí digne és el del compromís personal. Per aquest motiu, benvolgut Director de Departament, benvolgut Degà, us comunico que el proper dilluns, primer d’octubre, jo m’afegiré a les mobilitzacions que es convoquin i, per tant, no desenvoluparé cap activitat laboral ni acadèmica.

Cordialment,

Jaume Aguadé

Jaume Aguadé i Bover és Catedràtic del Departament de Matemàtiques de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Grup de Topologia Algebraica

Lidereu, si us plau, Molt Honorable President, la TRANSICIÓ energÈTICA!

Dies enrere llegia un twit de la Directora General de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic que es feia ressò d’una noticia del New York Times amb un titular que deia “The Year Global Warming Made Its Menace a Reality“. I la Directora General afegia: ‘Ja podem parlar de present enlloc de futur. El canvi climàtic ja és aquí’.

Que el canvi climàtic és una realitat, ja ben poca gent ho gosa posar en dubte. Ha passat força temps (30 anys !!!) des que el Dr. James Hansen, va manifestar (23/6/1988) davant un Comitè del Senat americà: ‘S’ha acabat la xerrameca i podem afirmar que hi ha proves contundents que demostren que ha arribat l’efecte d’hivernacle’.

Però el problema no és reconèixer que existeix, sinó actuar per mitigar-lo, tal com es va acordar a París, el 12/12/2015 . . . . i tal com reconeixia el mateix Jansen, en un acte recordatori del seu testimoni al Senat, organitzat pel Worldwatch Institute: ‘Si no comencem a reduir les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle en els pròxims anys, i no adoptem un camí prou diferent, tindrem problemes . . . . Aquesta és la darrera oportunitat’ (Washington, 23/6/2008).

Doncs bé, a Catalunya, fa més d’un any (27/7/2017) que el nostre Parlament va aprovar, per quasi unanimitat, la Llei 16/2017 del Canvi Climàtic, que té, entre altres, les següents finalitats: ‘aconseguir que Catalunya redueixi les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH) i afavorir la transició cap a una economia baixa en carboni’, ‘esdevenir un país capdavanter en la investigació i aplicació de noves tecnologies, i reduir la dependència energètica de Catalunya de recursos energètics externs’.

També, el Govern català del MH President Carles Puigdemont va aprovar les bases per al Pacte Nacional per a la Transició Energètica (31/1/2017), que estableix una visió global del nou model energètic orientat a la sobirania i situant la ciutadania en el centre per caminar cap al subministrament d’energia basat al 100% en fonts d’energia renovable.

Però des d’aleshores no s’observa que s’hagi progressat gaire, a casa nostra, en el combat contra l’escalfament de l’atmosfera, ni en el camí de la transició energètica.

Si una cosa és certa, és que amb els instruments heretats de l’autonomisme no anem enlloc. Sobretot per què són hereus de la visió, estreta de mires, d’un M. H. President que manifestava, sense enrogir-se, que: “Para los políticos, lo fácil es decir que el problema de la energía se puede resolver acudiendo a la solar o a la eólica, pero eso son tonterías. Y son tonterías que han dicho algunos políticos muy importantes. Queda claro que la base de la energía es hoy la de origen térmico o nuclear” (ho poso en castellà reproduint textualment la notícia publicada a El Noticiero Universal, el dissabte 29/5/1982, amb el titular ‘No podemos volver a los molinos de viento’).

I quins són els instruments que han demostrat abastament la seva manca de lideratge per guiar a la societat catalana pel camí de la transició energètica?, i per sortir del parany de cremar materials fòssils i fissionar materials nuclears per disposar d’energia?. Doncs són, per una part, la Direcció General d’Energia, Mines i Seguretat Industrial, i l’Institut Català d’Energia, actualment adscrits al Departament d’Empresa i Coneixement; i per una altra, la Direcció General de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic i l’Oficina Catalana de Canvi Climàtic, avui adscrits al Departament de Territori i Sostenibilitat.

Aquestes entitats, des del seu establiment, han anat fent allò ‘de qui dia passa, any empeny’, sense atrevir-se a contradir els senyors (si, si, senyors), incendiaris del clima, que es creuen que l’energia és un vedat al qual solament ells tenen accés per poder decidir i en el qual, el comú dels mortals no hi tenim res a dir, solament hem de ser els seus ‘esclaus’ (fa anys en deien ‘abonats, però d’un temps ençà ens han plantat la llufa de ‘consumidors’), pagant els preus fixats per un sistema de mercat dissenyat no per servir a la societat sinó per enriquir als senyors de l’energia fòssil i nuclear.

Avui, som on som (dependents un 93% d’importacions d’energia forana, fent servir l’energia de forma molt ineficient per proveint-nos dels serveis que la societat demana i emetent gasos d’efecte hivernacle i radioactivitat) degut a que els governs de Catalunya, no han tingut interès o no han estat capaços de crear els instruments necessaris per fer POLÍTICA energÈTICA de veritat. Tampoc ni el govern, ni el Parlament han creat les condicions per fer-ne, i menys per fer possible que la ciutadania fos l’actor principal, tal com està ocorrent a altres indrets d’Europa.

Tenim, aprovades pel Govern Puigdemont les bases per al Pacte Nacional per a la Transició Energètica, però el Govern Torra i el nostre Parlament, els correspon de fer públic el Pla de Treball 2015-2025, la prospectiva energètica de Catalunya 2050, redactar la Llei de Transició Energètica per al desenvolupament sostenible i preparar un nou Pla de l’Energia amb l’horitzó fixat en l’any 2030, tal com determina el Pacte, aprovat ja fa 17 mesos. Però amb això no n’hi ha pas prou, doncs s’ha de crear el marc polític i administratiu per possibilitar que la ciutadania pugui procedir a una apropiació social de les tecnologies per a la captació, transformació i ús de l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics (altrament dits, energies renovables).

Tenim plenament vigent la Llei Catalana de Canvi Climàtic, aprovada pel Parlament sota la Presidència de la MH Carme Forcadell, però tinc la impressió que ni el Govern ni el Parlament estan fent el que caldria fer per desenvolupar la ben pionera llei, que ha estat lloada arreu.

Trencar amb la inèrcia del passat és la primera cosa que s’hauria de fer, si es vol donar un tomb a la present situació, que fa que Catalunya estigui molt i molt allunyada de poder fer honor a la Directiva Europea del 2020.

Donat l’interès estratègic pel país que suposa l’energia, en nom del Grup de Treball de Política Energètica per a la Catalunya 100% Renovable (GTPE), em permeto suggerir una proposta que crec que podria ajudar-nos a començar a fer camí per assolir la tan necessària Transició Energètica (TE) que el país necessita urgentment: que des de la Presidència de la Generalitat s’assumeixi el lideratge polític sobre la TE.

Per tant, proposem que la TE sigui impulsada des de la Presidència de la Generalitat, ja que afecta a tota la societat i a tots els Departaments del govern, encara que a molts d’ells no els ho sembli. Aquest lideratge s’hauria de plasmar en que es contempli tota la transversalitat que convé a la TE, que la TE sigui participada per la ciutadania, que sigui distribuïda arreu del territori català, que faci realitat el dret a captar, transformar i usar l’energia continguda en els fluxos biosfèrics i litosfèrics com un Dret de la ciutadania de Catalunya i que tingui un impacte, tant ecològic, com econòmic, molt positiu en l’entorn social català.

I tot això hauria de passar, sense cap mena de dubte, per la creació d’una Agència Catalana de l’Energia (a imatge de l’Agència Catalana de l’Aigua), com una empresa pública encarregada de dur a terme la política del govern en matèria d’energies renovables, eficiència energètica i canvi climàtic, finançada per impostos a la generació i ús de les energies brutes, fòssils i nuclears.

Les oportunitats que obre la TE a Catalunya són immenses, des de desenvolupament de tecnologies, fins la seva aplicació, passant per la creació de nous sistemes de generació, distribució i ús, i, per descomptat, la creació de molts llocs de treball, a més a més d’importants estalvis econòmics, a banda de beneficis tant econòmics, com ecològics i socials.

Una mostra de tot això es pot veure a TE21 – transició energètica a municipis i comarques, un enorme treball de recopilació de dades i d’anàlisi fet per un grup pioner i experimentat de persones, on es quantifica tot plegat (inversió, estalvis, espai necessari, llocs de treball, etc.) en uns informes detallats des del nivell local de municipi fins a nivell nacional de país, passant per comarques, vegueries i províncies

Alguns sectors de la nostra societat ja estan empenyent la TE, però es necessita el ferm lideratge del Govern.

Si us plau, President, pel bé del país i de la ciutadania, present i futura, lidereu la necessària TRANSICIÓ energÈTICA de Catalunya!

Pep Puig és Doctor en Enginyeria Industrial. Vicepresident d’Eurosolar. Membre del Grup de Científics i Tècnics per un Futur no Nuclear. Professor a la UAB (1979-2012). Membre d’Alternativa Verda i Candidat núm. 24 de Junts x Catalunya el 21D a la circumscripció de Barcelona

Una lectura revolucionària

Per aconseguir la llibertat amb la lluita no violenta, Sharp està convençut que cal una gran habilitat estratègica, una planificació intel•ligent i una organització acurada. Els demòcrates han de ser capaços d’exercir el seu propi poder de manera eficaç, tot afeblint o eliminant les fonts de poder polític de l’Estat. De fet, en gran mesura, el grau de llibertat o de tirania que viu una societat esdevé “un reflex de la relativa determinació dels súbdits a ser lliures, i de la seva voluntat i la capacitat d’oferir resistència als esforços que el govern faci per sotmetre’ls”.

Amb la previsió d’una tardor moguda i potser determinant, UAB per la República va divulgar, en plenes vacances, una llista de lectures i documentals per formar-se en la resistència civil, la no cooperació i la desobediència no violenta. Bona part de la documentació recomanada –molt suggestiva– és d’accés lliure, en diversos idiomes, a internet. Entre els llibres aconsellats hi ha un autèntic clàssic, De la dictadura a la democràcia (1993), de Gene Sharp, un dels teòrics de la resistència pacífica més influents del món.

Des de ben jove, quan es va negar a anar a la Guerra de Corea (1950-1953), fins a la seva mort recent, Gene Sharp (1928-2018) va reflexionar sobre les formes de lluita no violenta per fer front a la repressió i aconseguir la llibertat. Els seus mètodes han tingut un gran impacte en les revolucions democràtiques d’arreu del món contra les dictadures. Els moviments resistents contra la tirania s’hi han inspirat: colors i símbols, rètols en anglès, boicots econòmics, protestes cada vegada més multitudinàries, etc.

El punt de partida de Sharp, amarat d’una gran integritat ètica i d’una confiança essencial en el poder de la gent, és que la lluita no violenta pot eliminar les fonts de poder, de legitimitat i d’obediència dels qui exerceixen la repressió o limiten els drets bàsics. En els àmbits polític, social i econòmic, el desafiament polític massiu pot soscavar la dictadura més inexpugnable o contribuir a fer avançar la democratització d’un poble. Es tracta d’una contrapartida, una alternativa realista al conflicte violent.

Catalunya no viu en una dictadura en sentit estricte, però sí que ha patit de l’1 d’octubre ençà una repressió violenta, insòlita i gravíssima en un estat europeu que es vanta de ser “democràtic” i que, en realitat, reacciona amb formes dictatorials. O clarament autoritàries. L’Estat espanyol no ha dubtat a atemorir i reprimir la població civil amb els cossos policials i militars, a vulnerar la seva pròpia Constitució i les seves pròpies lleis, a forçar la judicatura transgredint la separació de poders, a exercir la venjança i la humiliació contra els presos polítics i els exiliats catalans, a negar-los els drets polítics, a censurar i manipular els mitjans de comunicació, a atiar els grups d’ultradreta, etc.

Cada revolució, com apunta Sharp, té les seves especificitats, però és clar que la catalana, profundament democràtica i pacífica, també comparteix afinitats amb altres moviments d’alliberació i s’inspira en els mètodes no violents. En el seu llibret, Sharp desgrana alguns arguments rellevants per desconfiar de l’ajuda externa –en el cas català, la Unió Europea o alguns països “amics”–, ja que sovint els estats, bo i ometent la violència i la repressió exercides, toleren o fins i tot ajuden l’Estat opressor per interessos econòmics o polítics. Sharp no nega la importància de la internacionalització –via una condemna de l’ONU, per exemple–, però considera que la resistència interna és fonamental. Al seu entendre, és imprescindible que s’enforteixi l’autoconfiança i l’autoorganització de cara endins, bàsicament amb una determinació ferma de lluitar i amb la creació d’una poderosa força de resistència.

Sharp també alerta dels perills de la “negociació” en els casos en què està en joc la llibertat política i el futur d’una societat. Amb bon criteri, adverteix que només un canvi en la correlació de forces a favor dels demòcrates –possible només a través de la lluita– pot garantir que se salvaguardin els punts bàsics (per exemple, en el cas català, el dret a l’autoderminació i la garantia de les llibertats polítiques), davant dels quals no es pot transigir. Així mateix, observa que una de les parts pot violar descaradament els acords (l’Estat espanyol n’és especialista) i que, en els conflictes en què es dirimeixen qüestions fonamentals, “la resistència, no les negociacions, és l’essencial per al canvi”.

Com que l’Estat espanyol manté –gairebé intactes– les estructures profundes (monarquia, judicatura, policia i exèrcit, i els lobbys de poder econòmic i social que les sostenen) heredades de la dictadura franquista, alguns dels plantejaments de Sharp poden ajudar a saber com enfrontar-s’hi amb èxit. L’Estat espanyol ha posat els serveis d’intel•ligència, la policia, l’exèrcit, els jutges, les presons, els mitjans i les clavegueres al servei de la repressió de la dissidència catalana. Davant d’aquesta força que sembla inatacable, el moviment republicà ha de trobar-hi els punts febles per “fer el règim menys efectiu i més vulnerable als canvis de condicions i a la resistència deliberada”. La dinàmica de la lluita no violenta es basa en “armes polítiques, econòmiques, socials i psicològiques, aplicades per la població i les institucions de la societat”. Amb aquest desafiament polític es nega l’accés del règim a les seves pròpies fonts de poder.

Sharp identifica 198 mètodes d’acció no violenta que classifica en tres grans categories: a) protesta i persuasió (manifestacions simbòliques: desfilades, marxes, vetlles); b) no-cooperació social, política i econòmica (boicots i vagues), i c) intervenció (dejunis, ocupacions no violentes, govern paral•lel). A qualsevol règim il•legítim pot causar-li molts problemes l’ús d’aquests mètodes, ben escollits, aplicats de manera selectiva i persistent, a gran escala, com a part d’una estratègia i unes tàctiques ben pensades. Sharp avisa que la lluita no violenta reclama persistir-hi, perdre la por, mantenir l’autocontrol, defugir les provocacions, les amenaces i les brutalitats dels adversaris i tenir esperança en la victòria. Les seves “lliçons” per als grups democràtics de resistència són aparentment senzilles:

1. Planificar curosament una estatègia realista (cal evitar les improvisacions).

2. Superar l’atomització (en favor del col•lectiu i la seva unitat d’acció).

3. Afeblir els pilars de suport de l’Estat (institucions, policia, exèrcit, etc.).

4. Evitar la violència (emprar armes no violentes difícils de contrarestar pel poder establert).

5. Capgirar l’efecte de la violència desfermada pel règim (davant de la brutalitat, els sectors que li donen suport deixen de cooperar-hi, comencen a dissentir-hi i s’uneixen a la resistència).

6. No rendir-se (és la garantia de no ser derrotats).

El desafiament polític català, ben planificat amb una estratègia ambiciosa, sòlida i intel•ligent (objectius, mètodes, campanyes, passos a seguir, necessitats, comunicació, ajuda exterior), pot canviar la situació política o social, les relacions de poder establertes, de manera que l’Estat perdi, a Catalunya, la capacitat de controlar els processos econòmics, socials i polítics del govern i de la societat. A més, pot contribuir a democratitzar internament aquesta mateixa societat, que es rearma per defensar els drets i les llibertats polítiques i personals, per esmolar les possibilitats d’autoorganització i de control democràtic, per enfortir encara més l’entramat cívic. L’objectiu no és tan sols acabar amb una situació injusta, sinó establir una societat lliure i democràtica.

Per fer-ho possible, les forces polítiques i el moviment cívic dels republicans catalans haurien de ser capaços de consensuar una gran intel•ligència estratègica, a mitjà i llarg termini, que aglutinés esforços, energies i voluntats i que, lluny dels debats electoralistes i partidistes, se centrés en alguns punts bàsics, els imprescindibles, tant des del punt de vista polític (la República Catalana) com social i econòmic. És a dir, un programa compartit de mínims que admetés matisos i especificitats segons la ideologia de cadascú –sense que, naturalment, això anés en contra dels punts bàsics acordats. Es tracta, sobretot, de garantir la unitat d’acció dins la diversitat i la pluralitat polítiques d’un projecte, la República Catalana, compartit.

La Revolució Catalana, un somni que pot fer-se realitat ben aviat, és una lluita no violenta per la independència política, però també per aconseguir més democràcia, més llibertats personals i més justícia social. Si com a societat volem ser responsables del nostre futur, de la nostra llibertat, d’un sistema de govern que garanteixi una democràcia plena, podem combatre-hi amb la mobilització no violenta que va teoritzar Gene Sharp a De la dictadura a la democràcia en escassament un centenar de pàgines.

Publicat a Núvol, el 15 d’agost de 2018.

Francesc Foguet i Boreu (Linyola, 1971) és professor de literatura catalana de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB. Especialista en teatre català modern i contemporani, darrerament ha publicat El teatro catalán en el exilio republicano de 1939 (2016), Maria Aurèlia Capmany, escriptora compromesa (1963-1977) (2018), i, amb Sharon G. Feldman, Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme (2016). http://gent.uab.cat/francescfoguetboreu/ca

Onze de setembre

ONZE DE SETEMBRE

Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Perquè, malgrat tot, hi ha tants motius per ser-hi.
Perquè cal ser-hi una vegada més.
Encara.

Tant com es pugui. Sempre que es pugui. Fins on es pugui.
Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Malgrat la fatiga, la intimidació i el menyspreu
–les armes usuals dels autoritarismes–,
malgrat les divisions, les confusions i els cofoismes
en què diluïm les nostres raons i les nostres forces.

Per la justícia, per la llibertat, per la democràcia,
per la paraula nostra i la dels altres,
pels arguments i els vots a favor i en contra,
pel bon govern, pel tracte just, pel futur obert, per la pau amable.

Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.

Contra el cansament, contra la claudicació, contra el desànim,
contra la repressió, contra la provocació, contra la mentida,
contra l’ofegament, contra la prevaricació, contra l’arrogància.

Ser-hi. Tornar a ser-hi. Insistir a ser-hi.
Perquè, malgrat tot, hi ha tant motius per ser-hi.
Perquè cal ser-hi una vegada més.
Encara.

David Jou i Mirabent (Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona, investigador en termodinàmica i física estadística de sistemes fora de l’equilibri. També ha publicat una àmplia obra poètica. Entre els seus llibres de Física destaca Extended irreversible thermodynamics (amb J. Casas-Vázquez i G. Lebon), i entre els de poesia L’avinguda i el laberint (Poemes sobre Catalunya i Espanya)(2013).